dijous, 2 d’octubre del 2014

La biblioteca del Casino dels Nois i els llibres retirats pel franquisme. Visita comentada

Tothom coneix l’existència dels goigs, les composicions poètiques de caràcter popular, sovint de temàtica religiosa però també local. Doncs bé, als Goigs de Sant Feliu de Guíxols (1952), el gran escriptor i periodista Agustí Calvet “Gaziel” dedicava una estrofa a la biblioteca on ara ens trobem:
“La millor menestralia
en el Casino dels Nois
(que n’estaven de cofois!)
gran biblioteca hi tenia!”

L’estrofa evoca amb brevetat, com a mínim, tres idees: la biblioteca en qüestió era la d’una entitat cívico-recreativa –un casino–, era de caràcter menestral i despertava l’admiració dels seus mantenidors. Seguirem aquest fil argumental per tal de presentar aquest centre de lectura fins arribar a la depuració a què va ser sotmès el 1939.
Visita comentada a la biblioteca del Casino dels Nois, durant
l'itinerari titulat"Coneixement i prohibició", fet amb motiu de
les Jornades Europees del Patrimoni (Autor: Carles Arola)

Orígens i formació de la biblioteca (1851-1900)

En ple segle XIX, una època de grans canvis i del naixement de la noció de “classes populars”, aquestes van començar a aplegar-se en ateneus, casinos i gabinets de lectura com a fórmules associatives dedicades al gaudi col·lectiu, la lectura i la tertúlia.
Seguint aquesta tònica general, el Casino dels Nois es fundà el 1851 a partir d’un públic progressista i de professions relacionades amb la indústria del suro. El 1860 fou legalitzat com a Casino La Constancia. Organitzà vetllades, conferències i actes polítics –amb convidats de primer ordre com, per exemple, Élisée Reclus (1868)–, però desconeixem si, aquells primers anys, a banda de la premsa, ja s’hi podien consultar llibres.
La primera menció de la “selecta aunque modesta biblioteca” del Casino dels Nois es remunta a 1880 (Eco Guixolense, 11-01-1880). Uns anys després havia anat enriquint els seus fons, especialment amb “algunas publicaciones científicas muy interesantes” i s’havia convertit en la més gran i qualificada de les biblioteques d’entitats guixolenques (El Bajo Ampurdán, 04-01-1885).
També havia crescut la pròpia entitat del Casino, per la qual cosa, des de 1888, havia encarregat la construcció d’un nou edifici d’estil neomudèjar –en el que ara ens trobem. Fou aquí on s’instal·là una majestuosa biblioteca, de llibres bellament enquadernats i perfectament moblada, que fou “l’admiració de Guíxols” –deia Perllongat– (L’Avi Muné, 27-11-1920) i que gaudí de renom provincial i de la visita de personalitats diverses.

Quaranta anys d’esplendor intermitent (1900-1939)

La biblioteca del Casino dels Nois va viure una primera etapa de veritable esplendor des de l’inici del segle XX. El centre tenia un horari molt dilatat, però era sovintejada als vespres –entre les 7 i les 10–, un cop acabada la jornada laboral, en què s’omplia d’aquell públic treballador i avesat a la lectura com a fórmula d’oci i de formació personal alhora. 
El meu amic i investigador Gerard Bussot a la biblioteca del Casino dels Nois,
pels volts dels anys 1990-1991, mentre hi consultava documentació de les corals
Avant i Gesòria (AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges. Autor: desconegut)
Els anys 1910-1915, el fons bibliogràfic es catalogà en un registre ordenat per cognom d’autor, i en dos altres pel títol de l’obra. Tots tres van anar essent completats fins als anys 1930. Al final d’aquesta etapa, la biblioteca tenia catalogats 2552 llibres. No es tractava d’una gran quantitat de volums, però la col·lecció era diversa i de qualitat –majoritàriament en castellà. Hi havia obres de Reclus, Volney, Cantú, Flammarion, Pi i Margall, Castelar, Fourier o Bakunin: “una selecció indigesta per a païdors ingenus” –deia Gaziel–, però també una forma d’emprendre “tot just la primera llegua d’un camí llarg i costerut”, el del coneixement.
El saló de lectura presentava els volums ordenats en deu col·leccions, instal·lades en armaris diferenciats: autors catalans; novel·la espanyola; novel·la europea, filosofia i política; art; tecnologia i oficis; ciències naturals; medicina venèria i anatomia –barrejada amb algun llibre eròtic–; hemeroteca; i premsa nacional i internacional –que era el més consultat.
A partir de 1914, però, s’observen ja les primeres notícies sobre la davallada de l’assistència de públic lector al centre. Això a banda del vandalisme consistent en esparracar revistes o sostreure llibres  –durant la Guerra Civil va desaparèixer el valuós Quijote imprès sobre suro–, o de la mala costum de parlar –els uns– mentre els altres llegien.

La depuració (1939)

Arran de la victòria del bàndol franquista i com a conseqüència de la voluntat d’imposar noves formes de pensament, de moral i de cultura, les biblioteques en general foren “depurades” de les lectures incompatibles amb el nou règim. La del Casino dels Nois no en va ser una excepció; així, entre febrer i abril de 1939, es portà a terme la retirada dels volums considerats perniciosos.
Aquest episodi el vam investigar i publicar ja fa uns anys (2001). Ens vam basar en un registre de llibres on figurava l’expressió “retirado” al costat de l’anotació d’algunes obres. Les fonts orals assenyalen un catalanista de vastos coneixements com l’encarregat de portar a terme aquesta “depuració”. L’operació féu desaparèixer 48 llibres de tendències contràries a la ideologia que el franquisme volia imposar. En aquest sentit, els autors i llibres retirats de la biblioteca del Casino es poden agrupar en tres blocs elementals:
a)  Autors de filiació demòcrata, republicana, d’esquerres o obrerista. En aquest grup hi trobem llibres d’autors compromesos amb els principis republicans com Volney, Eusebio Blasco i  Manuel Azaña; i llibres de teòrics amb idees frontalment antagòniques a les del nou règim, com Marx, Durkheim, Gor’kij, Rousseau, Voltaire, Zola i Bakunin. Per exemple:
  •          El capital (1867), de Karl Marx.
  •          Dios y el Estado (1882), de Mikhail Aleksandrovic Bakunin.
  •          Lenin (1924), de Maksim Gor’kij.
b)  Autors de tendència catalanista i federalista. Qualsevol nacionalisme que no fos l’estatal era vist com un atac a la unitat d’Espanya. Es van retirar llibres d’autors del catalanisme republicà i federal com Marcel·lí Domingo i Antoni Rovira i Virgili; però també llibres d’autors catalanistes conservadors, com Francesc Cambó, Joan Estelrich i Enric Prat de la Riba, i llibres d’altres autors catalanistes d’adscripció menys marcada, com Domènec Martí i Julià, Hernández del Mas, Ferran Soldevila i Antoni de Bofarull. Per exemple:
  •         El último suplicio de las libertades catalanas (1858), de Josep Hernández del Mas.
  •          La nacionalitat catalana (1906), d’Enric Prat de la Riba.
  •          El nacionalismo catalán (1916), d’Antoni Rovira i Virgili.
c) Autors relacionats amb l’heterodòxia religiosa o amb el laïcisme. En aquest grup hi ha llibres d’autors relacionats amb la francmaçoneria com Georges Jacques Danton i Lorenzo Frau; llibres d’autors catòlics que es desvien de l’ortodòxia, com és el cas de Carlos Jamark, Miquel Mir i Noguera, Segimon Pey-Ordeix, Constanci Miralta i Víctor Oliva; llibres d’autors laics, crítics amb la religió mateixa, com els filòsofs John William Draper, Ernest Renan i, altre cop, Bakunin, Marx, Volney, Zola o Voltaire; i llibres amb trets eròtics, pornogràfics o simplement contraris a la moral del franquisme, d’autors com Paul de Kock, Fernando de Rojas i C. Gumà –pseudònim de Juli Francesc Gimbernau. Per exemple:
  •          La Celestina (1500), de Fernando de Rojas.
  •          Conflictos entre la religión y la ciencia (1875), de John William Draper.
  •          El jesuitismo y sus abusos (1901), de Segimon Pey-Ordeix.
La biblioteca del Casino dels Nois, pels volts dels anys 1990-1991 
(AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges. Autor: desconegut)
Fos com fos, el depurador només va retirar un 2% dels volums de la biblioteca i, a més, s’oblidà de títols que entraven en conflicte frontal amb l’ideari nacionalsindicalista, com els de Proudhon, un dels pares de l’anarquisme; Andrew Carnegie, de qui no es retirà El triunfo de la democracia; Prudenci Bertrana, director de setmanaris satírics republicans i anticlericals; o altres llibres d’autors de qui ja se n’havia inclòs algun en la depuració: Voltaire; Zola, Rousseau i Rovira i Virgili. Es podria dir que la realització material de la purga va abocar uns resultats repressors superficials, possiblement pel fet que el saló de lectura del Casino no era públic i, d’altra banda, perquè el depurador no estava estretament vinculat a la ideologia del règim.

Declivi i patrimonialització d’un gabinet de lectura (1939-1980)

L’any 1939 marcà un punt d’inflexió, no tant perquè a la biblioteca li haguessin retirat els volums esmentats, sinó bàsicament perquè els temps havien canviat. L’accés a la formació ja no passava per la lectura autodidacta i les formes d’oci s’havien allunyat dels centres de lectura –i fins i tot dels casinos. Es succeïren els bibliotecaris, les Juntes i els intents de revitalitzar la biblioteca. Hi va haver voluntarioses reordenacions els anys 1945-1947, 1956-1957 i 1962-1964 –alternades amb anys de deixadesa– i fins i tot es canvià el mobiliari, però tot fou endebades.
Mentrestant, a Sant Feliu s’havia obert la biblioteca de la Caixa de Pensions (1956), la primera de caràcter públic. Això i la decadència del Casino dels Nois van motivar un canvi en l’apreciació que es tenia del vell saló de lectura: per comptes de voler-lo ressuscitar inútilment, se’l començà a veure com un magnífic exemple de patrimoni històric i cultural guixolenc. De lloc de lectura passava a ser objecte d’estudi –i també d’admiració, però no ja en el sentit funcional de Perllongat, sinó en el nou sentit patrimonial que començava a tenir. I és per aquest sentit patrimonial del lloc que avui el visitem.

Casino dels Nois, Sant Feliu de Guíxols, 26 de setembre de 2014

Principals fonts consultades (a banda de les citades al text):
Martínez Teruel, Guillem, La biblioteca del Casino La Constància de Sant Feliu de Guíxols [treball inèdit, finals dels anys 1980].
Gaziel. “Sant Feliu de la Costa Brava”, dins Obra Catalana completa. Barcelona: Editorial Selecta, 1970, p. 313-319.
Gaitx moltó, Jordi; Leon, Andreu; Maurici, Albert; Solà, Josep. “La depuració de la biblioteca del Casino dels Nois de Sant Feliu de Guíxols. Un cas de violència ideològica franquista (febrer de 1939)” dins Premis literaris Àncora 2000, Biblioteca Serra D’Or, 264. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
Gaitx moltó, Jordi; Leon, Andreu; Maurici, Albert; Solà, Josep. “La repressió cultural sobre la biblioteca del Casino dels Nois (febrer - maig 1939)” dins L’Arjau. Informatiu de l’Àrea de Patrimoni Cultural, 38, [Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols], 2000.
Gaitx moltó, Jordi. “Els cent primers anys de la biblioteca del Casino dels Nois (1880-1980):  esplendor, ruïna i patrimonialització d'un gabinet de lectura menestral” dins L’Arjau. Revista Cultural, 71, [Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols], 2014, p. 26-31.  L'Arjau, 71 (en PDF)
Jiménez, Àngel. Sant Feliu de Guíxols. Una lectura històrica. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 1997.
Solà i Gussinyer, Pere. “Ateneu” i “Casino” dins Mestre i Campi, Jesús (dir.). Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, El Punt, 1999.
Anguera i Nolla, Pere. “Centre de Lectura de Reus”, dins Mestre i Campi, Jesús (dir.). Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, El Punt, 1999.
Premsa guixolenca diversa (1880-1991).
Entrevistes a Joan Canadell Mas, Josep Escortell Cerqueda, Narcís Masferrer Buixó, Jaume Provensal Baus, Josep Vicente Romà i Junta de Govern del Casino dels Nois (2000).

dimarts, 15 d’abril del 2014

Per entendre i llegir Gaziel –què va escriure

Ahir va morir l'Albert Manent. La notícia l’he sabut avui, abans per la meva cosina que per la ràdio o la premsa. Ella, la Lídia Cruset, està acabant, junt amb el meu amic Salvador Vega, un llibre sobre els vents de l’Empordà, una iniciativa que, d’una manera o altra, Manent impulsava. Fa poques setmanes, la Lídia i en Salvador anaven a veure el senyor Manent a casa seva. Per sorpresa meva, es recordava de mi. Jo l’havia conegut –només per telèfon– després de guanyar una beca d’història del Departament de Presidència el 2004 –una altra iniciativa que ell impulsava. Ens havíem trucat algun cop més, havíem parlat d’exili, de franquisme, de Guerra Civil... Ens havíem intercanviat algun llibre o al menys, ell me'n va enviar un de seu; espero que jo fes el mateix a la inversa. No ens havíem dit res més des de 2007. Fa poques setmanes, quan la meva cosina parlava amb ell, Manent li digué: “El teu cosí ha escrit molt sobre...” No ho va recordar, exactament, però sabia que era algun il·lustre personatge de Sant Feliu, potser Agustí Calvet “Gaziel”. La Lídia li va preguntar si volia dir Josep Irla. No, no... Havia de ser Gaziel...
El cas és que he treballat més sobre Irla. Tanmateix, avui faré mínimament bona l’apreciació del senyor Manent –que ha mort cinquanta anys i dos dies després que Calvet– i és a Gaziel a qui dedicaré les següents ratlles. Sí, un altre guixolenc, un altre home del nou-cents, una altra persona preocupada per Catalunya i Espanya, un altre marginat del franquisme. Però que diferents l’un de l’altre!
L’any 2008, quan vaig coordinar la publicació d’un volum dedicat a Gaziel a Sant Feliu de Guíxols, entre les col·laboracions que vaig demanar n’hi havia una del biògraf d’Agustí Calvet, Manuel LLanas. Era un “catàleg raonat de l’obra per etapes”. De manera molt interessant, Llanas anava desgranant les edicions que s’havien fet de l’obra de Gaziel al llarg de la seva vida –i apuntava, també, les edicions pòstumes. Es posava l’accent, doncs, en l’obra publicada.
En el present escrit, en canvi, m’agradaria adoptar un punt de vista diferent a l’hora de parlar de l’obra del brillant periodista i escriptor català. Intentaré explicar què va tenir ocupat Gaziel en les seves diferents etapes creatives i, de forma subordinada, explicar quines edicions es van arribar a fer de la seva producció –fins a dia d’avui. L’accent el posaré, doncs, en l’obra escrita, s’edités, aquesta, de forma immediata o anys després –o, fins i tot, quedés inèdita.
Aquest és un punt de vista que, crec, ens pot permetre entendre l’escriptor i les seves preocupacions en cada moment, acostar-nos a la seva obra sabedors dels condicionants –personals i d’altre ordre– que va tenir i copsar millor el Gaziel que, gairebé sempre, escriu com a testimoni d’un temps que li ha tocat viure. Per això m’ha semblat interessant centrar la mirada en els períodes de producció més que no pas els anys de publicació de la seva obra, ja que aquesta, especialment després de 1936, va topar amb entrebancs de tot tipus per fer-se pública i, quan va ser-ho, no sempre s’edità de manera íntegra.
Agustí Calvet i Pascual (1887-1964) no fou Gaziel fins l’any 1914, quan ja s’havia donat a conèixer com a escriptor literari i, després, periodista de temes polítics i culturals. Sota el pseudònim esmentat –la flama que inspirava a Sòcrates els seus millors pensaments– es mostrà com un escriptor reflexiu, intel·ligent i, sovint, incòmode. Va començar a ser conegut per les seves cròniques de la Gran Guerra per a La Vanguardia i acabà per ser el director únic d’aquest diari (1933-1936), però després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, es va moure per les penombres de l’ostracisme i el viatge interior i, públicament, fou oblidat. Els últims anys de la seva vida va renéixer, ara com a escriptor i assagista en català, amb “aportacions d’un altíssim valor literari i intel·lectual”, en paraules de Tebé. Cent anys després de la seva irrupció entre el públic, la seva lectura encara és una experiència estimulant i la seva visió de les relacions Catalunya - Espanya continua aixecant polseguera. Però les múltiples edicions de la seva obra conviden a entendre, primer, què va escriure Gaziel i per què ho va fer.

1.       El jove escriptor Agustí Calvet (1903-1908): primers treballs literaris
Agustí Calvet, fill d’una família de la burgesia guixolenca, només va viure sis anys a Sant Feliu de Guíxols. Instal·lat a Barcelona, estudià Dret per desig exprés del seu pare, tot i que aconseguí convèncer-lo de que el deixés cursar, al mateix temps, Lletres.
Fruit d’aquesta època són els seus primers treballs, fets entre 1903 i 1908, de caràcter purament literari: col·laboracions amb poemes, contes i articles de crítica musical en revistes literàries i artístiques barcelonines diverses, com ara Gent Nova, Garba o De Tots Colors. També s’ha d’esmentar aquí la seva primera novel·la, Sentiment, distingida amb el tercer premi en el concurs literari de l’editorial de L’Avenç el 1904 i publicada l’any següent en el volum 39 de la col·lecció més coneguda de la casa, la Biblioteca Popular de L’Avenç. Per últim, cal ressenyar el poema “Plenitut”, presentat als Jocs Florals de Lleida de 1907, i publicat aquell any per Sol i Benet.

2.       La gestació de Gaziel (1910-1914): el periodista polític i cultural
L’any 1910, ja llicenciat en Filosofia, Calvet féu el salt al periodisme i, a la vegada, estigué ocupat simultàniament en la redacció de la seva tesi doctoral.
El treball de periodista el desenvolupà sense haver-s’ho proposat, gràcies a les influència del seu pare. Els seus primers articles –sobre política i cultura– els pogué publicar a La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, entre agost i octubre de 1910.
Edicions: Un d’aquests articles –l’últim–, titulat “L'evolució del senyor Lerroux”, fou incorporat a les Obres completes (Barcelona: Editorial Selecta, 1970).
Agustí Calvet, pels volts de 1914
(Biblioteca de Catalunya. Barcelona. 
Fons Gaziel
autor desconegut)
Paral·lelament, Calvet anà treballant en la seva tesi, que presentà el 1911. Es tractava d’una biografia humana i intel·lectual centrada en la figura del frare mallorquí medieval Anselm Turmeda.
Edicions: Fou publicada sota el títol de Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español, per la revista erudita barcelonina Estudio i l’editorial homònima el 1914.
La necessitat de guanyar-se la vida el féu tornar a les col·laboracions amb La Veu, aquest mateix any 1914, i fou en aquest moment en que –volent reservar el seu nom per a empreses de major envergadura–, s’empescà el pseudònim que l’acompanyaria sempre més: Gaziel. La primavera de 1914, doncs, de París estant, va anar enviant articles al diari de la Lliga, concretament una sèrie de sis, sota el títol de “Hores del viatger espiritual”.
Edicions: El més extens d’aquests articles, “Nou viatge sentimental”,  es publicà com a volum 115 de la col·lecció Lectura Popular (1915). Els conjunt dels sis articles fou aplegat, després en el volum Hores Viatgeres (1926), junt al text de la conferència “Les viles espirituals”, pronunciada a Girona el 1923. També aparegueren, anys després, a Una vila del vuit-cents (Selecta, 1953) i a Un estudiant a París i altres estudis (Selecta, 1963) –que reunia, a més, assaigs, pròlegs i conferències. Reunits sota el títol de “Un estudiant a París”, es van incloure de nou a les  Obres completes (1970).

3.       La primera cita amb l’èxit (1914-1919): les corresponsalies de guerra i algun assaig
Havent fracassat en el seu intent d’optar a alguna càtedra universitària, sembla que el destí jugà fort la carta del periodisme. Trobant-se a París, encara, esclatà la Gran Guerra i Gaziel començà a prendre notes, les quals foren refusades per La Veu de Catalunya que, al contrari que Gaziel, mantenia una línia més aviat germanòfila. Per mediació del director de La Vanguardia, Miquel dels Sants Oliver, acabaria publicant les seves cròniques a La Vanguardia, a partir de la tardor. Ho faria durant tota la guerra, tant des de París com des de diferents fronts i reraguardes d’arreu d’Europa. A partir de 1916, col·laborà també amb Hojas Selectas, un magazine il·lustrat de l’editorial Salvat. A un i altre lloc, arribà a publicar quatre-cents articles sobre la Primera Guerra Mundial, entre 1914 i 1918. Fou l’etapa més prolífica de Gaziel, la que el donà a conèixer a un públic ampli i la que li va permetre guanyar un prestigi que el portaria a ser redactor en cap, codirector i, finalment, director de La Vanguardia (1933).
Edicions: Una mica més de la meitat dels articles de guerra apareguts La Vanguardia foren recollits en cinc volums de l’editorial Estudio.
El primer fou Diario de un estudiante en París (1915) –amb articles de l’estiu de 1914–, el qual després es traduí al català com a París, 1914. Diari d’un estudiant (Aedos, 1964) (Obres Completes, 1970). Una versió castellana més recent és Diario de un estudiante. París 1914 (Barcelona: Diëresis, 2013).
Els altres quatre foren Narraciones de tierras heroicas (1916), En las líneas de fuego (1917), De París a Monastir: 1915 (1917) i El año de Verdún (1918). El penúltim és considerat l’obra mestra del Gaziel corresponsal, a mig camí entre la crònica i el llibre de viatges. N’existeix una reedició recent (Libros del Asteroide, 2014).
Per últim, hi ha un volum que aplega una selecció de les corresponsalies de guerra: En las trincheras: el reportero que mejor narró la Primera Guerra Mundial (Diéresis, 2009).
Encara en relació amb la Gran Guerra però fugint de la crònica i entrant més en l’assaig s’ha d’esmentar la conferència que, el 1919, donà per la Junta de Dames de Barcelona: “Dones de la guerra”.
Edicions: Aquesta conferència es publicà en forma d’opuscle (Bloud&Gay Editors, 1919).

4.       Maduresa i responsabilitat (1918-1936): el periodista d’opinió
Entre 1918 –final de la Primera Guerra Mundial– i 1936, l’escriptor publicà uns set-cents articles en diversos periòdics i revistes.
Després de la seva etapa com a corresponsal de guerra, Gaziel continuà a les pàgines de La Vanguardia (1918-1933). En total, entre 1914 a 1933, hi publicà uns 1.100 articles. A partir d’aquest últim any, seria nomenat director únic, després d’una etapa de direcció col·legiada. Convertí el rotatiu en el més llegit a Catalunya i en un dels de més tiratge a Espanya, junt amb l’ABC.
Després de la guerra, Gaziel també continuà escrivint per Hojas Selectas (1918-1921), on féu 35 articles, des de 1914.
A la vegada, va anar encetant altres col·laboracions: El Sol (1925-1930), amb 110 articles;  Ahora (1932-1933), amb 14 articles; i d’altres de més esporàdiques, tant a revistes barcelonines –La Revista, Mirador–, com madrilenyes –La Gaceta Literaria–, o guixolenques –L’Avi Munné.
El to d’aquests escrits era ja molt més personal i responia al perfil d’un periodista d’opinió. Això fou el que, a la llarga, va consolidar-lo dins la professió. El Gaziel dels anys trenta, a més, esdevé profètic pel que fa la Guerra Civil.
Edicions: Vint-i-sis dels articles publicats a La Vanguardia i referits a la Conferència Internacional de Gènova, de 1922, que ell cobria com a cronista, es van aplegar dins El ensueño de Europa (1922). Un dels articles, "Los bienhechores de la humanidad", de 30 de gener de 1924, reaparegué a Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc (2008). Aquests articles van donar a conèixer el seu nom arreu d’Europa i a Amèrica Llatina.
D’altra banda, l’article "El somriure inefable" (1931), publicat només en castellà a La Vanguardia, tot i que era destinat a Mirador –on no es publicà– , es recollí  en la seva versió catalana a les Obres completes (1970). Hi parlava de Francesc Macià després del triomf de la República i hi rectificava judicis anteriors.
Una publicació que recull un centenar llarg d’articles seus, apareguts durant la Segona República, és: Cuatro historias de la República (Barcelona: Destino, 2003), que a banda de l’aportació de Gaziel, reuneix textos periodístics de Josep Pla, Julio Camba i Manuel Chaves Nogales              .
També s’ha d’esmentar la recopilació antològica d’articles sobre política catalana, escrits entre 1922 i 1934, titulada Tot s'ha perdut (RBA, La Magrana, 2013). Es tracta d’un recull preparat pel propi Gaziel la segona meitat dels anys cinquanta que havia quedat inèdit.
Per últim, en el volum, La Història de “La Vanguardia” (1881-1936) i nou articles sobre periodisme (Empúries, 1994) hi apareixen justament això, nou articles d’aquesta temàtica concreta, publicats originalment a La Vanguardia i a El Sol. Es tracta d’una reedició ampliada de la Història de “La Vanguardia” de 1971, que esmentarem en l’última etapa de l’autor.
A banda, l’Agustí Calvet dels anys vint es dedicà a exercir de traductor. Sis d’aquestes traduccions ser fetes per a Seix Barral. Per ordre cronològic, són: La locura roja. Aspectos y escenas de la revolución rusa (1920), de Sergio de Chessin; El infierno bolchevique (1920), de Roberto Vaucher; Las minas de Salomón (1921), de H. Rider Haggard; La novela de una emperatriz: Eugenia de Montijo (1922), d’Auguste Filon; La isla del tesoro (1924), de Robert L. Stevenson; i Aventuras de Robinsón (1925), de Daniel Defoe.
De ben segur que una d’aquestes traduccions el portà a pronunciar la conferència - assaig sobre Eugenia de Montijo per –altra vegada– la Junta de Dames de Barcelona.
Edicions: Eugenia de Montijo (Bloud&Gay Editors, 1922) s’edità en format d’opuscle.
Durant aquesta etapa, Gaziel també encetà una altra faceta de la seva producció escrita, encara minoritària. Es tracta dels articles, pròlegs i presentacions sobre l’àmbit de la cultura en general. En aquest ampli calaix de sastre poc ple –encara–, hi podríem posar “Elogi d'Adolf Fargnoli”, per al catàleg de l'exposició d'obres d'aquest artista a les Galeries Laietanes, el desembre de 1924; "El fons volcànic de Joan Maragall", un pròleg per al volum desè de les obres completes de Joan Maragall (1931); i el "Discurs en els Jocs Florals de ciutat de Mallorca" (1936).
Edicions: Aquests tres escrits es recullen dins les Obres completes (1970). És obvi que n’hi ha d’haver d’altres, que fins ara han restat inèdits.
Per últim, Gaziel començarà a donar forma als escrits que, més endavant, s’editaran com a Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols). Per tant, es tracta d’un primer llibre de records, al qual l’autor inicia ja abans de 1936, però que continuarà escrivint els anys següents.

5.       El Gaziel introspectiu (1936-1939): el primer llibre de viatges
L’esclat de la Guerra Civil i de la revolució a Catalunya féu que Gaziel fos convidat a marxar per part del serveis de la Generalitat de Catalunya. Se li facilità un passaport per anar, en vaixell, fins a França, on es va posar sota la protecció econòmica de Francesc Cambó.
Gaziel va emprendre, doncs, el camí de l’exili. Arran d’aquest fet, abandonaria, per sempre, la seva condició de periodista. No obstant això, encara va fer dos articles valoratius sobre el conflicte espanyol que publicà al diari La Nación, de Buenos Aires, i un altre sobre el mateix tema per a una revista parisenca, aquest sota un nom fingit.
La producció de Gaziel aquests anys no és pas minsa, com semblaria a primer cop d’ull. De fet, escriu molt, però com a conseqüència del trasbals dels temps, no sortirà publicada fins força temps després. Per exemple, escriu el Viatge a Colòmbia, en què explica el seu intent frustrat de fundar-hi una editorial, el 1937. Aquest primer llibre de viatges enceta un gènere encara no conreat per Gaziel però que després tornarà a tocar.
Edicions: El Viatge a Colòmbia no s’editarà fins el 1970, i encara de forma molt fragmentària, dins les Obres completes.
Aquests són també els anys en què Gaziel comença a crear els seus primers escrits llargs dins el gènere de l’assaig, un gènere que el farà conegut quan finalment se’n publiquin els resultats, ja de forma pòstuma. De fet, prèviament, els seus articles d’opinió i les seves cròniques traspuaven ja aquest caràcter, però ara, des del silenci, Gaziel comença a escriure sobre societat i sobre política, no pas per a veure-ho publicat l’endemà al diari, sinó cridat per aquell deure abstracte que té l’escriptor envers el seu temps, ja que estava convençut que ell no ho veuria mai. Així, començà a escriure, des de l’exili, el Quina mena de gent som, amb una primera part titulada “Introducció a una nova “Història de Catalunya””, que després, en plena postguerra, completaria amb tres parts més.
Edicions: Quina mena de gent som i, per tant, aquesta primera part, dita “Introducció a una nova “Història de Catalunya””, serà publicat per primer cop dins les Obres completes (1970). Després es reeditarà en un sol volum i idèntic títol (La Magrana, 1998) i, més endavant, com a Quina mena de gent som. Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947) (Pòrtic, 2009).

6.       El Gaziel reflexiu (1940-1953): assaigs i records
Arran de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Gaziel hagué de tornar a entrar a Espanya, on es trobà les portes de La Vanguardia tancades i s’enfrontà a un procés de responsabilitats polítiques davant les noves autoritats, que pogué superar gràcies al general Kindelán. Aquests anys, Gaziel es va haver de conformar amb el càrrec de gerent de l’editorial Plus Ultra, de Madrid, a on es traslladà a viure amb la seva família.
Continuà redactant les tres parts que restaven de Quina mena de gent som (“El desconhort”, “Pobles remolcadors i pobles remolcats” i “El secret d’una migració misteriosa”). Precisament a la introducció d’aquesta obra Gaziel descriu el seu penós viatge de retorn a Espanya, empès per les tropes alemanyes.
Edicions: Com s’ha dit, Quina mena de gent som al complet es publicà en les Obres completes (1970). Després es reedità en un sol volum i idèntic títol (La Magrana, 1998) i, més endavant, com a Quina mena de gent som. Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947) (Pòrtic, 2009).
Sembla ser que Gaziel, els primers anys de la postguerra, va escriure obres per encàrrec, sense que hi figurés el seu nom. En aquest sentit, Llanas creu versemblant atribuir-li, si no exclusivament, sí en bona part, un Itinerario histórico de la España contemporánea (1808-1936).
Edicions: Aquest Itinerario histórico de la España contemporánea (1808-1936) veurà la llum a Barcelona editat per l’editorial Bosch (1940) i firmat, sense ser-ne l’autor, per Eduard Aunós.
Per contrast, veu la llum una excepcional i documentada Historia gráfica de Cervantes y del Quijote (Madrid: Plus Ultra, 1946), elaborada conjuntament amb Joan Givanel i Mas.
Edicions: La Historia gráfica de Cervantes y del Quijote s’edità a Madrid per part de Plus Ultra (1946).
També els anys quaranta i cinquanta, Gaziel tornà a fer alguns treballs literaris, concretament poesia, però per a un consum intern, familiar o restringit a una lleu divulgació entre les amistats. Ja el 1952, i d’una forma molt més pública, treballà en els Goigs de Sant Feliu de Guíxols.
Edicions: Un conjunt de poesies diverses, datades entre 1942 i 1957, es recull a les Obres completes (1970). Pel que fa als goigs, els publicà la madrilenya Imprenta Aldus (1952).
Els anys quaranta, Gaziel, a més de patir aquell ostracisme ambiental ja explicat, es trobava ell mateix delicat de salut. A això s’hi va sumar la mort dels seus pares i esposa, entre 1940 i 1947.
Enmig d’aquest ensorrament del món professional i personal, Gaziel començà a escriure un dietari de reflexions íntimes sobre els condicionants socials i polítics del moment, començat el 1946 i acabat el 1953 i titulat Meditacions en el desert.
Edicions: Una quarta part de les Meditacions en el desert aparegueren dins les Obres completes (1970). Llavors es publicà per part de les Edicions Catalanes de París (1974). Una primera reedició la va fer Edicions 62 i Orbis (1984) i després van venir les dues de La Magrana (1999 i 2010). També se’n féu una en castellà: Meditaciones en el desierto (Destino, 2005).
Un altre dels escrits de Gaziel d’aquesta època que adoptà el mateix to reflexiu és el de les "Notes per a una elegia a Lluïsa" (1947), fet amb motiu de la defunció de la seva muller.
Edicions: Dins les Obres completes (1970).
L’any 1947 és també el del treball de Gaziel en dues traduccions, cosa que no feia des dels anys vint. Ambdues d’obres de Paul Valéry: El cementiri marí i Esbós d’un serpent.
Edicions: El cementiri marí, realitzada junt a Miquel Forteza, la publicà la Imprenta Aldus (1947). L’altra, Esbós d’un serpent, fou censurada i restà inèdita.
Al final d’aquesta etapa, Gaziel va veure publicat el llibre de records Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols), en què havia estat treballant des d’abans de l’esclat de la Guerra Civil i que, fins i tot, venia a ser una mena de concreció de temes ja apuntats a la conferència titulada “Les viles espirituals”, que va fer a Girona, l’any 1923.
Malgrat que Una vila del vuit-cents no retornà l’autor a la palestra del gran públic català i espanyol –encara–, sí que el feu reaparèixer de forma literària en els ambients de la seva vila natal –un any abans havia escrit els goigs de la ciutat, tot i que ja hi acostumava a passar els estius. Ara, però, Gaziel escrivia en català i dins un gènere, el del llibre de records, comentaris i anècdotes, que els lectors li desconeixien. Havien passat disset anys des que es truncà la seva carrera de periodista, el 1936.
Edicions: la publicació original de Una vila del vuit-cents la va fer l’Editorial Selecta (1953), però el 1963 va aparèixer una reedició molt ampliada, feta per Aedos, titulada Sant Feliu de la Costa Brava (Burgesos, navegants, tapers i pescadors), la qual es va incloure en les Obres completes (1970). Alguns fragments de Sant Feliu de la Costa Brava han servit de base per a publicacions molt posteriors, com Un volt pel Sant Feliu de Gaziel (Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2007) o Gaziel a Sant Feliu de Guíxols (Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari, 2011). També n’aparegueren alguns fragments –menys– dins Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodistai escriptor guixolenc (Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació deGirona, 2008).

7.       El retorn a l’èxit (1953-1964): més llibres de viatges i de records –i altres coses
Fins l’any 1959, en què es jubilà i tornà a Barcelona, Gaziel continuà treballant a Madrid i estiuejant a Sant Feliu de Guíxols, on es relacionava amb velles i noves amistats i es posava al dia dels afers locals, a més de donar algunes conferències i publicar articles a la revista local Àncora.
Després de la seva reaparició amb Una vila del vuit-cents, Gaziel va reprendre la seva faceta pública amb un conjunt d’articles, pròlegs i presentacions, generalment sobre el món de la cultura i en els quals hi barrejava els seus propis records i reflexions. Així, des de 1955 fins que la mort el va anar a trobar, el 1964, va anar escrivint aquests treballs més breus, alguns dels quals són: “La pintura de Joaquim Sunyer”, dins el catàleg de l'exposició d'obres d'aquest artista, a les Galeries Syra; “El cas Garreta”, un pròleg per al llibre biogràfic Juli Garreta, l'home i l'artista, de Marià Vinyes (1955); “Una visita a Salvador Dalí” (1956); “Homenatge a Ruyra”, un parlament fet al Centre Parroquial de Sant Feliu de Guíxols (1958); “Records d'una altra vida. El cant primaveral de Josep Carner”, un article dins el volum d'homenatge a Carner que es publicà amb motiu dels seus setanta anys (1959); “Joan Maragall. El seu temps i el d'avui”, un pròleg per al llibre sobre Joan Maragall, de Josep M. Corredor; “La naixença catalana de “La Tauromàquia” de Picasso”; “Gregorio Marañón. Un gran castellà dels nostres dies”, un article o full de dietari suposadament inèdit, trobat pòstumament en una carpeta de l’escriptor (1960); “La pàtria segons Joan Maragall”, una conferència a l'Orfeó Català; “Impromtu sobre la novel·la”, un pròleg a la novel·la de Joan Vila Casas, Matèria definitiva (1961); “Una època memorable”, un pròleg al llibre de Narcís Oller, Memòries literàries. Història dels meus llibres (1962); “La transfiguració de la sardana” (1963); “Una flor que val per totes”, un article per al volum d'homenatge a l'editor Josep M. Cruzet, fundador de l'Editorial Selecta; o “Un gaudi inefable” (1964).
Alguns d’aquests articles es centraven en el seu estimat Sant Feliu, i foren publicats en el setmanari local Àncora, com “Un senyor de Sant Feliu. Marià Vinyes” (1958); “La Costa Brava i el turisme” (1960); o “L'esdevenidor de Sant Feliu. Com el veien els ganxons de 1884” (1961).
Edicions: A banda de la publicació d’aquests escrits a cada revista, catàleg o llibre esmentats en cada cas –a excepció dels inèdits–, tots ells foren recollits en les Obres completes (1970).
Entremig d’aquesta faceta més propera al periodista cultural que havia estat els primers anys de la seva carrera, Gaziel va escriure i publicar un segon llibre de records, aquest cop centrat en ell mateix i en el període d’infantesa i joventut fins que esdevingué un conegut corresponsal de guerra. El titulà Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914) i funcionava com a llibre de memòries personals, no com a volum de records viscuts i heretats sobre Sant Feliu, com era el cas de Una vila del vuit-cents. És, cronològicament parlant, la continuació d’aquest últim. El llibre va tenir un important impacte en el públic lector català, que llegia el nou Gaziel interior mentre es recordava del ja inexistent periodista d’abans de 1936.
Edicions: Tots els camins es publicà el 1958 i Aedos en va fer quatre edicions abans no s’inclogués també en les Obres completes (1970). També s’ha d’esmentar la reedició d’Edicions 62 (1981) i L’exprés de França. Tres històries de París (Selecta, 2002), que transcriu tres capítols de les memòries localitzats a París. Alguns fragments van aparèixer també a Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc (Ajuntamentde Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2008).
D'esquerra a dreta: Eduard Toldrà, Agustí Calvet, Marià Vinyes -a qui Calvet va dedicar els Goigs de Sant Feliu- i Josep Pla, a l'Hostal La Gavina, en una imatge publicada a la Revista de S'Agaró, l'any 1964, però anterior a 1962 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Col. Hemeroteca; autor desconegut)
Un altre tipus de gènere que Gaziel va reprendre fou el del llibre de viatges, després d’aquell primer Viatge a Colòmbia.  Ja els havia començat a escriure uns anys enrere, però entre 1959 i 1962 en va enllestir sis –l’últim, de forma incompleta. Tots ells pertanyien a la sèrie “Viatges i Somnis”; els tres primers integrant la “Trilogia Ibèrica” i, els tres últims, “Cura d’aires”. Els títols foren: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La península inacabada (1961), Seny, treball i llibertat (Suïssa) (1961), L’home és el tot (Florència) (1962) i La humanitat és un somni (Roma).
Edicions: els cinc volums complets foren publicats tant a l’editorial Selecta com a Aedos, els anys esmentats.
Dels dos primers títols d’aquesta trilogia se’n va fer una traducció castellana. Es tracta de Castilla adentro i de Portugal lejano (Edhasa, 1963 i 1964, respectivament). Castilla adentro es reedità el 1987 (Alianza Editorial i Enciclopèdia Catalana) i se’n preveu una nova edició aquest 2014 (Ediciones del 98).
En català, van aparèixer tots sis –inclòs l’últim, del qual Gaziel només n’arribà a escriure el primer capítol, el 1964– dins les Obres completes (1970). Aquí també s’hi va incloure el "Entendimiento de la Península Ibérica", que fou el pròleg de Castilla adentro. Alguns fragments de Seny, treball i llibertat van aparèixer també a Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc (Ajuntamentde Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2008).
Per últim, els darrers temps, Gaziel els dedicà a escriure la Història de “La Vanguardia” (1881-1936), una “història” que esdevé també un llibre de memòries –professionals– i que, en ocasions, té un fort component autobiogràfic, atès que, els anys vint i, sobretot, els trenta, Agustí Calvet fou un dels principals responsables del periòdic dels Godó.
Edicions: La Història de “La Vanguardia” fou publicada per les Edicions Catalanes de París (1971) i es reedità el 1994 per part d’Empúries, que hi afegí nou articles de Gaziel sobre periodisme, apareguts a La Vanguardia i a El Sol, i ho titulà Història de “La Vanguardia” (1881-1936) i nou articles sobre periodisme.
No es pot concloure aquesta panoràmica sobre el Gaziel escriptor sense esmentar la seva correspondència amb múltiples i variats destinataris. És obvi que, com tanta altra gent de la seva generació i condició, enviava i rebia cartes. Tanmateix, algunes d’elles s’han fet públiques, i són aquestes les que cal mencionar, tot i que siguin més uns escrits del Calvet persona que no pas de l’escriptor.
Edicions: Un centenar de cartes, dirigides a una quarantena de persones rellevants de la cultura catalana i espanyola, foren publicades en bloc a les Obres completes (1970). D’altra banda, les cartes creuades entre Gaziel i el seu editor, Josep M. Cruzet, es publicaren com a Gaziel i Josep M. Cruzet (i l'editorial Selecta): correspondència (1951-1964) (Abadia de Montserrat, 2013).
Agustí Calvet “Gaziel” morí el 12 d’abril de 1964, revisant la traducció al català d’un llibre seu de 1915, que s’editaria de manera pòstuma aquell mateix any: París, 1914. Diari d’un estudiant.


Bibliografia molt bàsica:
Gaziel. Obres completes. Obra catalana. Barcelona: Selecta, 1970.
Llanas, Manuel. Gaziel. Vida, periodisme i literatura. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1998.

dijous, 27 de març del 2014

Sidillà, punt i seguit. De conjunt preromànic abandonat a espai de protecció arqueològica

Sant Romà de Sidillà –o de les Arenes– és una església romànica dels Terraprims d’Empordà que, des de 1982, estava en procés de ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). 


Sant Romà de Sidillà
El 14 de novembre de 2013, però, es publicava al DOGC l’arxivament de l’expedient de BCIN sobre Sant Romà per part del Departament de Cultura –trenta anys després d’haver-se iniciat. Això s’afegia al fet que, tres dies abans, un incendi declarat a Vilopriu havia passat ben a prop de l’església de Sidillà –dit, també, Sedillà o Cidillà. El temple, molt deteriorat, encara presideix l’indret. S’hi suma, a més, un edifici rectangular de funció desconeguda, uns 125 metres al nord, i un possible cementiri avui encara no localitzat.

Per fi, una primera figura de protecció


Des del novembre, hem hagut d’esperar uns mesos per veure com, el proppassat dia 12 de març, Sant Romà i el conjunt d’edificacions d’època altmedieval circumdants han estat readmeses formalment en el club dels llocs protegits del Departament de Cultura: aquest dia, la conselleria resolia iniciar un procés per a declarar la zona com a Espai de Protecció Arqueològica (EPA).
Incendi de Vilopriu (2013)
No serà, doncs, un BCIN, la qual cosa hagués estat preferible, però com a mínim és un primer punt i seguit en el procés que ha de garantir que Sidillà no sigui un conjunt preromànic vergonyosament abandonat, com era fa uns mesos. Les següents passes haurien de ser la declaració com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) –la qual cosa ja tramita l’ajuntament de Foixà– i l’inici de les obres de consolidació i, després, de restauració, així com les excavacions arqueològiques que mereix un conjunt d’aquest valor.

Un poblat tardoantic i altmedieval


Sidillà té l’encant innegable de les coses que han mort en el camí de la història. D’altra banda, des d’un punt de vista exclusivament personal, és un dels enclavaments de la meva geografia sentimental. Això últim, ho reconec, és el que m’empeny a parlar-ne; tanmateix, sobren arguments per defensar els valors d’aquest conjunt, el qual roman –gairebé enrunat del tot– a la riba dreta del Baix Ter, enmig d’una pineda, en terme de Foixà (Baix Empordà).
Poblat de Sidillà
Siziliano és esmentat per primera vegada en un document de l’any 983, però la ceràmica trobada es remunta al període romà. El poble de Sidillà s’hauria desenvolupat, probablement, entre la fi del domini àrab i el naixement del domini franc i, per tant, en el context de la Marca Hispànica. Aquests són els anys d’una nova aristocràcia rural i de la multiplicació de les parròquies. De fet, Sancti Romani de Ceziliano, un temple del segle VIII o IX, hauria estat una d’elles –el 1065 ja s’esmenta com a tal, depenent de la seu de Girona.
Sidillà deixa d’aparèixer a la documentació dels segles XIII i XIV, la qual cosa fa pensar que hauria estat deshabitat a partir d’aquest període, sense que se’n sàpiga la causa. Potser s’hauria de considerar un possible trasllat progressiu de la població a nuclis com el de Sant Llorenç de les Arenes, que abans del 1313 ja era la nova parròquia.

Valors d’un conjunt singular


Segons un estudi de Bover i Burch (2000), el valor del conjunt seria equiparable al d’Empúries, Ullastret o el Cau del Duc d’Ullà. A més, es tractaria d’un monument singular, ja que seria l’únic element de les seves característiques al Baix Ter. Per la seva naturalesa, Sidillà pot emparentar-se amb Sant Esteve de Caulès, Santa Helena de Rodes o Sant Agustí de Lloret Salvatge. Pel que fa a l’església de Sant Romà, és l’exemple de preromànic més antic del Baix Empordà. A banda de l’interès del conjunt, Sidillà fou un poble abandonat sobre el qual no se n’erigí cap altre i, a més, va quedar “segellat” per les dunes de sorra. Per ambdós motius, se suposa que se’n podria extreure una informació molt poc alterada.

Una reflexió sobre les polítiques de protecció del patrimoni


Sant Esteve de Caulès
És obvi, doncs, que calia garantir-ne la seva protecció –el lloc és, a més, una zona d’extracció de sorra per a la construcció. Era prou clar que, si els valors de Sidillà no es traduïen en una protecció legal i pública, quelcom estava fallant en les polítiques de conservació del patrimoni històric. El lloc, un bé rellevant del patrimoni cultural català –més que molts dels 141 BCIN que hi ha al Baix Empordà– des del mes de novembre demanava clamorosament tornar a la taula de treball del Departament de Cultura. Ara això sembla haver-se esmenat, al menys en part. Simplement cal esperar que l’expedient que s’ha iniciat completi la tramitació –no com el de l’any 1982– i s’emprenguin accions reals i tangibles per a la seva conservació.
Arran d’aquest fet, s'imposa una reflexió al voltant de les figures de protecció. Potser cal optar per consolidar més elements i restaurar-ne menys; protegir primer i investigar quan s’escaigui; desplegar doncs, una política de “duna de sorra” com la que el temps ha aplicat a Sidillà.

divendres, 21 de març del 2014

Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols durant la postguerra

Tot preparant la conferència “Postguerra i repressió” –del 21 de març de 2014, al Centre l’Avenir Fanalenc, Platja d’Aro– recupero el llibre col·lectiu Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols, en el qual fèiem un balanç de la recerca feta al llarg dels anys precedents per part del Grup de Recerca de l’Època Franquista –el GREF– de Sant Feliu de Guíxols i la Vall d’Aro. 



Auladell, Marc; Gaitx, Jordi; Garcia, Verònica; Jiménez, Àngel; Plaza, Esther. Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols durant la postguerra. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2006.

dilluns, 17 de març del 2014

Agustí Calvet i Pascual “Gaziel” (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc

Enfilant la recta final per a la conferència del divendres 21 de març de 2014, al Centre l’Avenir Fanalenc de Platja d’Aro, em retrobo amb el periodista i director de La Vanguardia (1920-1936) i amb els anys de postguerra, en què Gaziel es va moure per les penombres de l’ostracisme i el viatge interior, per poder renéixer el 1953 com a escriptor en català.