 |
| Constitució de 1978 |
Inés Arrimadas i jo estem d’acord: la sobirania recau en la ciutadania, no en els
territoris. La líder catalana del partit d’Albert Rivera ho ha manifestat
en el debat sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència
dels resultats electorals, més conegut com a procés de “desconnexió amb
Espanya”, celebrat el 9 de novembre de 2015[1].
Concretament, ha apel·lat a la Constitució de 1978, per dir que “los derechos
son de las personas y no de los territorios”. Fins i tot s’ha recordat de la
vella Constitució de Cadis, la Pepa,
per argumentar que “por primera vez una constitución decía que los españoles no
éramos súbditos sino que éramos ciudadanos”.
La postura d’Arrimadas, en efecte, no és
nova. Prové d’una llarga tradició
espanyola, primer encarnada pels afrancesats de la guerra de 1808-1814 i
després pels liberals que van intentar construir un nou estat espanyol a partir
de les cendres de l’Antic Règim. Molt més recentment, sense moure’ns encara del
partit d’Arrimadas, la reivindicació de la ciutadania com a subjecte polític ha
estat reclamada per Albert Rivera: “Com que ens diem Ciutadans i no Territoris,
els que voten són els ciutadans”, deia durant la campanya per les eleccions
autonòmiques catalanes del 25 de novembre de 2012[2].
Fins i tot l’argument ha estat en boca d’algun il·lustre del PP –ara ex-il·lustre–,
com Ruíz-Gallardón, quan l’esgrimí en resposta al Concert per la Llibertat, que
congregà 80.000 persones al Camp Nou, el juliol de 2013[3].
 |
| Inés Arrimadas al Parlament de Catalunya |
Ara bé, l’asseveració conté una petita
gran trampa, ja que subordina el
concepte “persones” a una realitat territorial concreta. La sobirania
resideix en la ciutadania, sí, però en
la ciutadania espanyola. Rivera ho exemplificava així: “el dret a decidir
canviar les fronteres o la sobirania no depèn d'una part del territori d'un
país, sinó que depèn de tots els espanyols”. Ja hi som, doncs. Si inicialment es
deia que la sobirania era de la ciutadania, ara resulta que només ho ha de ser de
la ciutadania espanyola. Per tant, el que s’està fent és, precisament, afirmar
que la sobirania té un component eminentment territorial –espanyol, en aquest
cas. Tot el contrari, doncs,del que es volia dir amb l’enunciat de la frase. Com
a prova, una altra afirmació d’Arrimadas al mateix debat parlamentari esmentat:
“nosotros pensamos que los ciudadanos tienen que tener los mismos derechos, vivan
donde vivan, sean de donde sean, dentro de este país”. Tant de bo tothom
tingués els mateixos drets, penso jo, però per què circumscriure-ho sempre a
“este país”?
Pel mateix argument que semblarien
defensar les Arrimadas, Riveras i Gallardons, si les persones detenen la
sobirania i no els territoris, no hauríem de circumscriure l’exercici de la sobirania a un territori determinat;
per tant, ens hem d’oblidar de la idea de que Espanya, o Catalunya, o el que
sigui, és el marc apriorístic on s’exerceix. Limitar així la sobirania és
perniciós i un mal punt de partida, perquè això la subordina, la degrada i li
resta credibilitat. D’entrada, la fa menys sobirana.
 |
| Jean-Jacques Rousseau |
La sobirania, segons el meu modest –i,
potser, molest– punt de vista, recau en les persones, en les individus, tornant a la idea primigènia de Rousseau. Recau, en última instància, en la suma d’aquests:
en els individus-en-societat units per voluntat pròpia –en exercici,
precisament, de la seva sobirania. La nòmina de pensadors que fins a dia d’avui
ens ha repetit que l’individu és un ésser social és incommensurable. Això,
doncs, ho dono per descomptat. El que no dono per descomptat és quina és la
societat resultat de la suma de les voluntats individuals. El resultat de la
voluntat popular donarà lloc a comunitats que poden ser nacions en el seu
sentit cultural o estats plurinacionals; unions o federacions. Això és el que
cal deixar a mans de l’individu-en-societat.
L’autèntica sobirania, la més democràtica,
la que emana de la voluntat popular, es
construeix de baix a dalt. Els que la pretenen edificar al revés, de dalt a
baix, han de donar per suposades estructures preexistents, com determinades realitats
territorials – Espanya, Catalunya, etc.– prescindint de si aquestes tenen
fonament en la voluntat popular. Per tant, és de la suma d’individus que haurien
de néixer els estats –això partint del consens, discutible, sobre la necessitat
dels estats.
Tanmateix, els crítics d’aquesta manera de
veure el món no deixen de recordar-nos que l’exercici
lliure de la sobirania és contraproduent, genera inestabilitat i té poca
prèdica en l’ordenament jurídic internacional. Torno a Arrimadas: “Si rompemos
el artículo 1 de la Constitución Española, ese que garantiza que los derechos
recaen en las personas y no en los territorios, estaremos abriendo a que cada
pueblo, a que cada municipio, a que cada barrio pueda ejercer ese supuesto derecho”.
I afegia: “Ustedes yo creo que fallan o tienen un error de base, de concepto. Ustedes
plantean el derecho a decidir –ese invento, porque lo que existe es el derecho
a la autodeterminación pero no el derecho a decidir– y lo plantean solo en clave
catalana. Yo les pregunto: «¿Ustedes defenderán el derecho a decidir de Hospitalet,
por ejemplo, un pueblo, una ciudad donde ha ganado Ciudadanos, donde no creo
que la mayoría de ciudadanos estén a favor de la independencia? ¿O solo lo van
a respetar ustedes adonde les apetezca, a donde ustedes digan?”. També es va exclamar,
en aquest sentit, Esperanza Aguirre: què faríem els catalans en el cas que el
barri del Carmel o la Val d’Aran volguessin segregar-se de la resta de
Catalunya?[4]
 |
| El president dels EUA, Woodrow Wilson |
O bé, en el millor dels casos, se’ns
recorda que és la comunitat
internacional qui limita l’exercici de l’autodeterminació a casos molt concrets
com el de territoris colonitzats: “Potser no ha estat prou clar el secretari
general de l’ONU quan acaba de dir que: «Catalunya no entra en el cas dels
territoris als quals es reconeix el dret d’autodeterminació»”, deia Miquel Iceta ahir al Parlament[5].
És cert que l’autodeterminació, llançada com a proposta del president
nord-americà Woodrow Wilson per a reordenar territorialment l’Europa vençuda
després de la Gran Guerra, sempre ha patit un gran descrèdit, pel fet de no
haver assegurat llargues èpoques de pau i prosperitat, però el fracàs
d’aquestes no s’ha de buscar en el principi d’autodeterminació, sinó en raons
d’índole diversa derivades de l’aplicació del Tractat de Versalles, en les
crisis econòmiques i en l’ascens dels feixismes en l’època d’entreguerres.
En conclusió, cap dels arguments dels
detractors em convenç per abandonar la meva aposta per la sobirania individual com a estadi primer de la construcció social i
política. Però els entenc: per uns, reconèixer la sobirania individual
prescindint d’apriorismes és excessivament revolucionari; per altres,
ingènuament idealista.
 |
| Bandera de la Val d'Aran |
De manera que, al capdavall, penso que les nacions i els estats han d’existir per raó
de la voluntat dels seus ciutadans. D’altra banda, crec també que el dret
d’autodeterminació no s’ha de limitar només a la creació de realitats
supraindividuals, sinó a qualsevol del aspectes de caràcter econòmic, social,
etc. que hagin de desplegar aquestes nacions i estats. És un dret que ha
d’estar a l’abast de tot col·lectiu que vulgui exercir-lo democràticament i en
l’àmbit que es desitgi. Simplement cal exercir-lo mitjançant la unió de
voluntats semblants i amb el necessari respecte a les voluntats discrepants.
Això vol dir, a la pràctica, que si la Val d’Aran o l’Hospitalet no estan
d’acord amb la independència de Catalunya, se’ls ha d’atendre i saber articular
la seva disconformitat.
Des d’aquest punt de vista, el que
succeeix actualment a Catalunya és fruit de la suma majoritària de voluntats
individuals a favor de la constitució d’una entitat col·lectiva amb atribucions
sobiranes. L’acord pel dret a decidir,
per ostentar sobirania col·lectiva, per traslladar-la –o retornar-la– del
centre de la Península a la riba nord-est d’aquesta, és ampli i majoritari. Aquesta postura no s’ha de confondre amb la
voluntat de plasmar això en una proposta d’independència respecte d’Espanya
–que defensa també una majoria de diputats de l’actual Parlament, encara que
més ajustada, però que previsiblement arribaria també a assolir la majoria en
un hipotètic referèndum.
El meu reconeixement al dret d’autodeterminació,
però, com s’haurà pogut intuir, no es basa en el fet nacional, sinó al respecte
a la voluntat popular. I aquí arribem ja al cap del carrer. Reitero el meu
acord amb la primera part de la sentència d’Inés Arrimadas –la sobirania és de
les persones–, però sense caure en les
trampes al solitari que es fa quan comença a condicionar el terme “persones”
–quines persones, de quin lloc, etc.
M’explico, si l’individu-en-societat vol
Espanya, endavant! O si reclama la Constitució de 1978, també! Però em sembla
que no és el que vol la ciutadania d’un fragment concret del continent europeu.
La suma d’individus es mostra favorable
a cedir part de la seva sobirania individual a una realitat política encara
inexistent, en tant que sobirana: Catalunya. Aquesta ciutadania, doncs, reclama
un nou empowerment col·lectiu.
Fa anys, molts d’aquests individus
haguessin cedit una part de la seva sobirania a Catalunya i una altra a
Espanya. Avui no ho tinc tan clar: “Espanya” és un terme estigmatitzat.
Únicament s’acceptarà com a vàlida una cessió de part de la sobirania
individual a una realitat superior a Catalunya: Europa. Així doncs, l’interlocutor d’una majoria dels
individus-en-societat d’aquest racó del mediterrani occidental europeu ha
passat a ser Catalunya.
 |
| Acudit gràfic sobre el 9-N de 2014 |
Des d’aquest punt de vista, el Parlament
de Catalunya va aprovar, ahir, el que haurà estat una resolució transcendental.
El 9 de novembre de 2015 haurà estat un dia
històric per Catalunya: el dia en què el Parlament aprovà caminar cap a la
constitució d’una República catalana. I quan dic “dia històric” ho faig en el
sentit més asèptic del terme –interpreti’s com a rellevant, important de cara
al futur, que marca un punt d’inflexió. Casualment, succeeix un 9 de novembre,
com el de 2014, en què es va celebrar el procés participatiu o el succedani del
referèndum que el govern espanyol no va permetre endegar de forma legal. Haurà
estat un dia històric en la mateixa mesura que ho va ser el de l’any 2014 o que
ho fou el 30 de setembre de 2005, quan el Parlament aprovà el nou estatut
d’autonomia en què es conceptualitzava Catalunya com a nació.
 |
| Protagonistes de l'aprovació de l'Estatut de 2005 |
I tot això ho dic des d’una postura
personal que és lluny de
l’independentisme emocional. En qualsevol cas, com a màxim es tractaria
d’un independentisme transitori, ocasional, instrumental, estratègic; forçat
per la lectura dels fets. I, per descomptat, aquest és un posicionament del tot
allunyat del nacionalisme en el sentit
tradicional del terme –el nacionalisme de Hitler, Franco o Milošević; el
que pretén la supremacia d’una nació per damunt de les altres. Tot plegat només
té a veure amb el reconeixement de la sobirania com a exercici lliure de la voluntat
popular, des de la vella –jo la trobo bella, també– òptica de la fraternitat universal. Al cap i a la
fi, es tracta d’una mena d’ecologisme
polític, en defensa de la “biodiversitat” cultural al món.
