Sidillà, punt i seguit. De conjunt preromànic abandonat a espai de protecció arqueològica

Sant Romà de Sidillà –o de les Arenes– és una església romànica dels Terraprims d’Empordà que, des de 1982, estava en procés de ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). 

Sant Romà de Sidillà

El 14 de novembre de 2013, però, es publicava al DOGC l’arxivament de l’expedient de BCIN sobre Sant Romà per part del Departament de Cultura –trenta anys després d’haver-se iniciat. Això s’afegia al fet que, tres dies abans, un incendi declarat a Vilopriu havia passat ben a prop de l’església de Sidillà –dit, també, Sedillà o Cidillà. El temple, molt deteriorat, encara presideix l’indret. S’hi suma, a més, un edifici rectangular de funció desconeguda, uns 125 metres al nord, i un possible cementiri avui encara no localitzat.

Per fi, una primera figura de protecció

Des del novembre, hem hagut d’esperar uns mesos per veure com, el proppassat dia 12 de març, Sant Romà i el conjunt d’edificacions d’època altmedieval circumdants han estat readmeses formalment en el club dels llocs protegits del Departament de Cultura: aquest dia, la conselleria resolia iniciar un procés per a declarar la zona com a Espai de Protecció Arqueològica (EPA).

Incendi de Vilopriu (2013)

No serà, doncs, un BCIN, la qual cosa hagués estat preferible, però com a mínim és un primer punt i seguit en el procés que ha de garantir que Sidillà no sigui un conjunt preromànic vergonyosament abandonat, com era fa uns mesos. Les següents passes haurien de ser la declaració com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) –la qual cosa ja tramita l’ajuntament de Foixà– i l’inici de les obres de consolidació i, després, de restauració, així com les excavacions arqueològiques que mereix un conjunt d’aquest valor.

Un poblat tardoantic i altmedieval

Sidillà té l’encant innegable de les coses que han mort en el camí de la història. D’altra banda, des d’un punt de vista exclusivament personal, és un dels enclavaments de la meva geografia sentimental. Això últim, ho reconec, és el que m’empeny a parlar-ne; tanmateix, sobren arguments per defensar els valors d’aquest conjunt, el qual roman –gairebé enrunat del tot– a la riba dreta del Baix Ter, enmig d’una pineda, en terme de Foixà (Baix Empordà).

Poblat de Sidillà

Siziliano és esmentat per primera vegada en un document de l’any 983, però la ceràmica trobada es remunta al període romà. El poble de Sidillà s’hauria desenvolupat, probablement, entre la fi del domini àrab i el naixement del domini franc i, per tant, en el context de la Marca Hispànica. Aquests són els anys d’una nova aristocràcia rural i de la multiplicació de les parròquies. De fet, Sancti Romani de Ceziliano, un temple del segle VIII o IX, hauria estat una d’elles –el 1065 ja s’esmenta com a tal, depenent de la seu de Girona.

Sidillà deixa d’aparèixer a la documentació dels segles XIII i XIV, la qual cosa fa pensar que hauria estat deshabitat a partir d’aquest període, sense que se’n sàpiga la causa. Potser s’hauria de considerar un possible trasllat progressiu de la població a nuclis com el de Sant Llorenç de les Arenes, que abans del 1313 ja era la nova parròquia.

Valors d’un conjunt singular

Segons un estudi de Bover i Burch (2000), el valor del conjunt seria equiparable al d’Empúries, Ullastret o el Cau del Duc d’Ullà. A més, es tractaria d’un monument singular, ja que seria l’únic element de les seves característiques al Baix Ter. Per la seva naturalesa, Sidillà pot emparentar-se amb Sant Esteve de Caulès, Santa Helena de Rodes o Sant Agustí de Lloret Salvatge. Pel que fa a l’església de Sant Romà, és l’exemple de preromànic més antic del Baix Empordà. A banda de l’interès del conjunt, Sidillà fou un poble abandonat sobre el qual no se n’erigí cap altre i, a més, va quedar “segellat” per les dunes de sorra. Per ambdós motius, se suposa que se’n podria extreure una informació molt poc alterada.

Una reflexió sobre les polítiques de protecció del patrimoni

Sant Esteve de Caulès

És obvi, doncs, que calia garantir-ne la seva protecció –el lloc és, a més, una zona d’extracció de sorra per a la construcció. Era prou clar que, si els valors de Sidillà no es traduïen en una protecció legal i pública, quelcom estava fallant en les polítiques de conservació del patrimoni històric. El lloc, un bé rellevant del patrimoni cultural català –més que molts dels 141 BCIN que hi ha al Baix Empordà– des del mes de novembre demanava clamorosament tornar a la taula de treball del Departament de Cultura. Ara això sembla haver-se esmenat, al menys en part. Simplement cal esperar que l’expedient que s’ha iniciat completi la tramitació –no com el de l’any 1982– i s’emprenguin accions reals i tangibles per a la seva conservació.

Arran d’aquest fet, s'imposa una reflexió al voltant de les figures de protecció. Potser cal optar per consolidar més elements i restaurar-ne menys; protegir primer i investigar quan s’escaigui; desplegar doncs, una política de “duna de sorra” com la que el temps ha aplicat a Sidillà.

El Montgrí: un massís sec i erm –o el gris paquiderm– de l’Empordà

Una ruta circular pels cims del Montgrí és una bona manera de captar l’essència –a vista d’ocell i d’un sol cop– d’aquesta prominència central de l’Empordà.

Si en un sol itinerari enllacem els turons continentals del castell de Montgrí, el Montplà i el Puig Rodó –o Muntanya d’Ullà–, passant pel coll de la Creu, el d’en Garrigàs i per la vall de Santa Caterina, ens endurem una imatge força aproximada d’aquesta mola empordanesa. I si, a més, al llarg dels 10 km i 550 metres de desnivell positiu acumulat podem entrar a l’ermita de Santa Caterina, l’escenari inspirador del modernisme de Solitud –de Caterina Albert–, i visitar l’interior barroc i renaixentista del temple, la ruta haurà estat del tot reblada.

Els tres cims de la ruta tenen, cadascun d’ells, una personalitat pròpia i diferenciada:

El del castell (302 m.) és un turó boterut i molt freqüentat. Si tenia un nom el va perdre quan al seu damunt el comte de Barcelona, Jaume II, hi féu construir un castell, a finals del segle XIII.

El Montplà (317 m.) és, efectivament, pla –si s’observa de lluny–, però rocós de prop. Dels tres cims continentals, és el més marítim.

Pel que fa al Puig Rodó (308 m.), malgrat que quan s’és al damunt es comprèn que tingui aquest nom, de lluny és el més punxegut. També és el més solitari.

Cadascun dels tres cims allotja una cavorca prehistòrica a la seva falda: el cau del Duc de Torroella, el de les Dents i el del Duc d’Ullà, testimoni d’un temps reculat en què –ens ho podem imaginar des d’aquestes altures– el Ter no desembocava al sud del massís sinó al nord. Tanmateix, són difícils de trobar, i les indicacions sobre el terreny, inexistents.

Els tres sostres proposats esdevenen autèntics miradors del paisatge circumdant. Les vistes són generoses cap a les planes de l’Empordà septentrional i meridional –un mosaic de conreus i oliveres–, els arrossars de Pals –a l’hivern, un mirall d’aigua–, les muntanyes de Begur, les illes Medes –de fet, uns cims marítims cosins germans seus–, el golf de Roses, el Cap de Creus, l’Albera o el Canigó, per exemple.

Si de tant en tant apartem la vista de l’horitzó i la fixem a terra –sovint ho hem de fer per no ensopegar en un terreny extremadament rocós– veurem tot de pedres de formes curiosíssimes, algunes de les quals esdevenen petits monstres amb rostre propi.

Aquesta pedra –gris– és omnipresent gairebé a tot el Montgrí, excepte en un petit sector que és de color torrat, allà on precisament hi ha el Puig Roig i el Carroig. El color monòton, la forma arrodonida dels turons i un terreny calcari i pelat de vegetació ens conviden a pensar en un massís de formes elefantíaques –el Montgrí sí que ho és, i no pas les Gavarres, definides així per Josep Pla, però molt més forestals. El Montgrí esdevé, pel color, per la forma i per l’escorça, un autèntic paquiderm ajagut al bell mig de l’Empordà.

Un mont gris tan erm de vegetació com també d’informació –i això que es tracta d’un Parc Natural, junt a les Medes i el Baix Ter (2010). Trobar-ne referències interessants és una petita odissea, una tasca molt més laboriosa que caminar pel seu damunt.