Una ruta circular pels cims del Montgrí és una bona manera de captar l’essència –a vista
d’ocell i d’un sol cop– d’aquesta prominència central de l’Empordà.
Si en un sol itinerari enllacem els turons continentals del
castell de Montgrí, el Montplà i el Puig Rodó –o Muntanya d’Ullà–, passant pel
coll de la Creu, el d’en Garrigàs i per la vall de Santa Caterina, ens endurem
una imatge força aproximada d’aquesta mola empordanesa. I si, a més, al llarg
dels 10 km i 550 metres de desnivell positiu acumulat podem entrar a l’ermita
de Santa Caterina, l’escenari inspirador del modernisme de Solitud –de Caterina Albert–, i visitar l’interior barroc i
renaixentista del temple, la ruta haurà estat del tot reblada.
Els tres cims de la ruta tenen, cadascun d’ells,
una personalitat pròpia i diferenciada:
.JPG)
El del castell (302 m.) és un turó boterut i molt freqüentat.
Si tenia un nom el va perdre quan al seu damunt el comte de Barcelona, Jaume
II, hi féu construir un castell, a finals del segle XIII.
El Montplà (317 m.) és, efectivament, pla –si
s’observa de lluny–, però rocós de prop. Dels tres cims continentals, és el més
marítim.
Pel que fa al Puig Rodó (308 m.), malgrat que quan
s’és al damunt es comprèn que tingui aquest nom, de lluny és el més punxegut. També
és el més solitari.
Cadascun dels tres cims allotja una cavorca
prehistòrica a la seva falda: el cau del Duc de Torroella, el de les Dents i el
del Duc d’Ullà, testimoni d’un temps reculat en què –ens ho podem imaginar des
d’aquestes altures– el Ter no desembocava al sud del massís sinó al nord.
Tanmateix, són difícils de trobar, i les indicacions sobre el terreny,
inexistents.
Els tres sostres proposats esdevenen autèntics
miradors del paisatge circumdant. Les vistes són generoses cap a les planes de
l’Empordà septentrional i meridional –un mosaic de conreus i oliveres–, els
arrossars de Pals –a l’hivern, un mirall d’aigua–, les muntanyes de Begur, les
illes Medes –de fet, uns cims marítims cosins germans seus–, el golf de Roses,
el Cap de Creus, l’Albera o el Canigó, per exemple.
Si de tant en tant apartem la vista de l’horitzó i
la fixem a terra –sovint ho hem de fer per no ensopegar en un terreny
extremadament rocós– veurem tot de pedres de formes curiosíssimes, algunes de
les quals esdevenen petits monstres amb rostre propi.
Aquesta pedra –gris– és omnipresent gairebé a tot
el Montgrí, excepte en un petit sector que és de color torrat, allà on
precisament hi ha el Puig Roig i el Carroig. El color monòton, la forma
arrodonida dels turons i un terreny calcari i pelat de vegetació ens conviden a
pensar en un massís de formes elefantíaques –el Montgrí sí que ho és, i no pas
les Gavarres, definides així per Josep Pla, però molt més forestals. El Montgrí
esdevé, pel color, per la forma i per l’escorça, un autèntic paquiderm ajagut
al bell mig de l’Empordà.
Un mont gris tan erm de vegetació com també
d’informació –i això que es tracta d’un Parc Natural, junt a les Medes i el
Baix Ter (2010). Trobar-ne referències interessants és una petita odissea, una tasca molt
més laboriosa que caminar pel seu damunt.
.JPG)
.JPG)