La cova del Contrabandista o d'en Bitalla (Sant Feliu de Guíxols)

Itinerari magnífic per la Costa Brava més autèntica. El recorregut, que es fa resseguint la cresta rocosa d'una punta que s'endinsa al Mediterrani ens porta a la cova del Contrabandista o d'en Bitalla, suspesa damunt el mar. El primer tram té molt bones vistes tant a la punta d'en Bosc, cala Urgell i cap de s'Adolitx (al nord-est), com a cala Joana, Canyet i cap de Tossa (al sud-oest).

Poc després d'iniciar el recorregut, trobem les ruïnes del que havia estat una caseta de la Guàrdia Civil per al control del contraban.

Les marques blanques a la roca, més visibles en tornar de la cova que no pas a l'anar-hi, servien per orientar-se i poder arribar, de nit, de l'amagatall fins a la carretera de Sant Feliu a Tossa.

La que popularment es coneix com a "muntanya dels cactus", totalment colonitzada per aquesta planta

Cala Joana

Cala Urgell, i cala i punta d'en Bosch 

Arribada a la cova del contrabandista o d'en Bitalla, d'uns 5,5 m d'alçada per 6,4 d'amplada, aprox., i penjada d'un cingle sobre el mar. El moment és màgic. Ser a dins però, a la vegada, veure la immensa extensió d'aigua que s'obre davant dels ulls tampoc no té preu. Les primes parets del cau presenten unes curioses perforacions. Té vistes a Canyet i, al fons, Tossa de Mar.

"L'elefant", a la paret oriental de la cova

Una mare de Déu, a l'interior

 

Una escletxa a dins de la cova acaba en una xemeneia que dóna a l'exterior, just al lloc on començaria el ràpel que es podria fer per accedir a la cova penjat d'una corda.

Sostre

Bibliografia:

• Gironès i Domènech, Albert. Vies ferrades, coves i indrets de la Costa Brava. [S. l.], La Butxaca de Muntanya, 2004.

BTT per la Vall d'en Bas

Itinerari: Sant Esteve d'en Bas, Can Trona, Puigpardines, Sant Privat d'en Bas, Can Codina, el Mallol, mas de Verntallat, Pla d'en Corominola, l'Avellana, Sant Joan dels Balbs, pla de Sant Joan, la Pinya, Codella, via verda, les Preses (barri de Sant Pere), refugi del camp d'aviació i tornada a Sant Esteve d'en Bas

El Mallol, damunt un turó central de la vall

Puigpardines

Sant Privat d'en Bas. La plaça voltada de cases és un lloc encisador

En direcció al Mallol

 Des de la plaça de l'església hi ha bones vistes a la vall i al massís del Puigsacalm

Panotxes al Mallol, un tret distintiu de la vall

El mas de Verntallat, el cabdill remença del segle XV

El Fluvià és un riu indolent, aquí

Des de l'Avellana ja es comencen a tenir vistes al Puig Redon i la serra de Finestres

L'ermita de Sant Joan dels Balbs

Altre cop al pla de Sant Joan. Finestres com a teló de fons

La Pinya

L'espectacular masia de Codella

Les Preses. Barri de Sant Pere

La vall de Joanetes i l'església de Sant Romà

Vistes al Puigsacalm des de la vall de Joanetes

Vistes a la vall de Joanetes i vall d'en Bas des del puig Corneli 

I des del puig dels Llops

Sant Romà de Joanetes

El Montgrí: un massís sec i erm –o el gris paquiderm– de l’Empordà

Una ruta circular pels cims del Montgrí és una bona manera de captar l’essència –a vista d’ocell i d’un sol cop– d’aquesta prominència central de l’Empordà.

Si en un sol itinerari enllacem els turons continentals del castell de Montgrí, el Montplà i el Puig Rodó –o Muntanya d’Ullà–, passant pel coll de la Creu, el d’en Garrigàs i per la vall de Santa Caterina, ens endurem una imatge força aproximada d’aquesta mola empordanesa. I si, a més, al llarg dels 10 km i 550 metres de desnivell positiu acumulat podem entrar a l’ermita de Santa Caterina, l’escenari inspirador del modernisme de Solitud –de Caterina Albert–, i visitar l’interior barroc i renaixentista del temple, la ruta haurà estat del tot reblada.

Els tres cims de la ruta tenen, cadascun d’ells, una personalitat pròpia i diferenciada:

El del castell (302 m.) és un turó boterut i molt freqüentat. Si tenia un nom el va perdre quan al seu damunt el comte de Barcelona, Jaume II, hi féu construir un castell, a finals del segle XIII.

El Montplà (317 m.) és, efectivament, pla –si s’observa de lluny–, però rocós de prop. Dels tres cims continentals, és el més marítim.

Pel que fa al Puig Rodó (308 m.), malgrat que quan s’és al damunt es comprèn que tingui aquest nom, de lluny és el més punxegut. També és el més solitari.

Cadascun dels tres cims allotja una cavorca prehistòrica a la seva falda: el cau del Duc de Torroella, el de les Dents i el del Duc d’Ullà, testimoni d’un temps reculat en què –ens ho podem imaginar des d’aquestes altures– el Ter no desembocava al sud del massís sinó al nord. Tanmateix, són difícils de trobar, i les indicacions sobre el terreny, inexistents.

Els tres sostres proposats esdevenen autèntics miradors del paisatge circumdant. Les vistes són generoses cap a les planes de l’Empordà septentrional i meridional –un mosaic de conreus i oliveres–, els arrossars de Pals –a l’hivern, un mirall d’aigua–, les muntanyes de Begur, les illes Medes –de fet, uns cims marítims cosins germans seus–, el golf de Roses, el Cap de Creus, l’Albera o el Canigó, per exemple.

Si de tant en tant apartem la vista de l’horitzó i la fixem a terra –sovint ho hem de fer per no ensopegar en un terreny extremadament rocós– veurem tot de pedres de formes curiosíssimes, algunes de les quals esdevenen petits monstres amb rostre propi.

Aquesta pedra –gris– és omnipresent gairebé a tot el Montgrí, excepte en un petit sector que és de color torrat, allà on precisament hi ha el Puig Roig i el Carroig. El color monòton, la forma arrodonida dels turons i un terreny calcari i pelat de vegetació ens conviden a pensar en un massís de formes elefantíaques –el Montgrí sí que ho és, i no pas les Gavarres, definides així per Josep Pla, però molt més forestals. El Montgrí esdevé, pel color, per la forma i per l’escorça, un autèntic paquiderm ajagut al bell mig de l’Empordà.

Un mont gris tan erm de vegetació com també d’informació –i això que es tracta d’un Parc Natural, junt a les Medes i el Baix Ter (2010). Trobar-ne referències interessants és una petita odissea, una tasca molt més laboriosa que caminar pel seu damunt.

Possible crònica d’una mort anunciada (i acabada amb –og)

Qui sap si ara que enceto aquest blog això esdevindrà la crònica d’una mort anunciada. Tenint en compte els propòsits que jo mateix m’he fet al respecte d’aquest –per mi– nou estri, podria molt ben ser que sí.

“Història i llocs” vol reunir sota un epígraf tan naïf com aquest diferents textos al voltant del que se’n deia el conreu de la història –si ho dic així, sembla que m’acosti un xic més a les societats agrícoles dels nostres avantpassats. Un exercici que el faig essent conscient que pateixo una debilitat expressa pel temps present, no mort; un temps comprimit en el que conviu la memòria amb la història, el testimoni amb l’investigador.

Alhora, voldria ressenyar aquí, també, alguns retrats de llocs viscuts que, per la raó que sigui, perduren dins meu. Llocs d’història i del patrimoni cultural, però també geografies que intento entendre, des dels cims o des de les valls. Paisatges que després revisc des d’una vall de la Costa Brava, perquè si la Costa Brava no fos només el litoral estricte entre Begur i Blanes podria tenir-ne, de valls, i jo viuria en una d’elles. En una en què la salabror del mar hi arriba de forma atenuada, però s’hi sent tant la flaire dels boscos de les Gavarres com l’aroma granítc de l’Ardenya, i algun dia a l’any, fins i tot, s’hi atansa la persistent humitat de la plana de la Selva.

Quan tothom ja té el seu blog –i alguns fins i tot ja l’han abandonat entre les deixalles cibernètiques– jo em proposo començar-ne un. N’hi ha que diuen que tenen un bloc, amb “c”. Un bloc virtual, potser sí… Això em fa acudir a l’enciclopèdia, on hi trobo blog, amb “g”.

Penso que no hi ha pas massa paraules acabades amb “g”, en català. Ho vaig a comprovar al Diccionari de la rima de Susanna Rafart: “buldog, demagog, grog, pedagog”. Les dues últimes m’agraden; les altres no. Un grog! La primera vegada que ho vaig sentir a dir va ser a en Jordi Oriol, de Palafrugell. Parlava dels brigadistes internacionals que s’havien allotjat a casa seva durant la retirada, al final de la Guerra Civil, i de com, als vespres, prenien una barreja de rom, llimona i aigua calenta; una costum nòrdica.

Bé, recapitulant… El cas és que això –aquest blog–, probablement s’assemblarà més a un espai on desar coneixements i reflexions que no pas al contenidor d’escriptura compulsiva i reiterada d’altres llocs semblants –la qual cosa no jutjo en cap sentit. Ara bé, qui sap! Les idees sobre les coses poden ser tan làbils…

Esperant, doncs, la data de la mort –del blog–, s’acomiada del lector un humil endreçador de paràgrafs. Me’n vaig a fer un grog.