El 8 i 9 de maig són
els dos dies europeus dedicats a la Victòria sobre el Nazisme: un per a l’Europa
Occidental; l’altre per a l’Oriental –podríem dir, a grans trets. Es commemora
la capitulació nazi escenificada a Berlín, la qual, per la diferència horària entre els països,
es va escaure al final del dia 8 o a inici del 9.
 |
| Medalla commemorativa de l'alliberament de Praga, el 9 de maig de 1945 |
Però no parlem de
Putin, tan sols. Des que el dirigent rus recuperà aquesta festivitat, s’acompanyà
de tot un reguitzell de col·legues occidentals que, malgrat tenir ja el seu
propi dia victoriós instaurat, assistien a la desfilada militar i homenatges a
la tomba del Soldat Desconegut, a Moscou. Aquest any, i després de la
segregació de Crimea d’Ucraïna, promoguda per la Rússia de Putin, s’ha dit que
poques autoritats de primer rang seran a la plaça Roja junt al mandatari rus. El
present –ja ens ho va advertir Enzo Traverso– determina les modalitats de la memòria, a la qual se li dóna, bàsicament,
una dimensió política.
 |
| Desfilada de l'Exèrcit Roig (Praga, 1945) |
En aquest sentit, el
predient txec Milos Zeman –un vell comunista de tall més aviat antisoviètic,
després socialdemòcrata i finalment figura única amb un partit propi a l’esquena–
que ja va totalment per lliure i poc sembla importar-li el que és o no és
políticament correcte, aquest passat 31 de març va dir que pensava assistir, a
Moscou, a les celebracions del 9 de maig perquè –deia– “sense la Unió Soviètica
no s’hauria vençut a Hitler”. I nosaltres podríem afegir: ni tampoc sense la
URSS s’hauria ocupat Praga el 1969! Sí, Zeman té raó en una cosa, almenys: Praga va ser alliberada
per l’Exèrcit Roig el 9 de maig de 1945 i les tropes foren rebudes enmig d’una eufòria majúscula. Les mateixes tropes se n’anaren el mes d’octubre. Llavors els
txecs van refer les seves pròpies institucions i el partit comunista,
prestigiat per la Resistència al nazisme, obtingué el 89% dels vots en els
comicis de 1948.
A partir d’aquí, fi
de la versió de la història de Milos Zeman. Des d’aquell any, la Unió Soviètica
va forçar el trencament de coalicions governamentals de comunistes amb altres partits i opcions de l'esquerra i la imposició de les anomenades “dictadures del proletariat” a l’Europa de l’Est.
Txecoclovàquia va esdevenir un estat dictatorial i, en conseqüència, cada cop més
repressiu. Ho demostren els judicis de 1952, amb la posterior condemna i
execució d’opositors acusats de trotskistes o traïdors a la pàtria.
 |
| Sobreposició d'imatges -actual i de 1945- del pas de les tropes russes sota la Torre de la Pólvora (Praga) |
En efecte, la memòria sobre el “comunisme”, entès com la plasmació pràctica i més o menys afortunada de les teories de Marx i Engels a la Rússia posterior a 1917 i a l’Europa de l’Est després de 1945, pateix una crisi permanent, cíclica, i unes anades i vingudes que només s’entenen si pretenem oferir una versió simplificada sobre el que va ser aquell plantejament polític, tan esperançador als inicis i tan perversament repressiu després.
La memòria monolítica es manifesta, doncs, incapaç de projectar un pensament homogeni cap a aquells països en el període de temps esmentat.
Després del col·lapse de l’òrbita soviètica al 1989, el comunisme va caure en el desprestigi absolut i se’l relegà a relíquia del passat en un nou escenari pretès de “fi de la història” –en el sentit de desaparició de la dialèctica de blocs ideològicament contraposats. Superada aquella fase, hi hagué una certa nostàlgia cap als règims anteriors, producte del desencís cap al que el suposat miracle capitalista podria haver obrat en aquells països. I avui, més de vint-i-cinc anys després de la Perestroika, hi ha un cert retorn i, fins i tot, reivindicació, del “comunisme”.
Però la memòria
sobre el comunisme, per bé que ha anat canviant aquests últims anys, topa i
continuarà topant amb el gran handicap de considerar aquell comunisme com una
sola peça indiferenciada.
El desprestigi sobre els règims soviètics europeus, enemics de l’oposició i intrínsicament repressius, es va acabar estenent també sobre els moviments socials de masses –i massius– que van impulsar els partits comunistes nacionals i els van portar democràticament al poder entre 1945 i 1948; fins i tot aquell desprestigi va acabar per tenyir els moviments d’alliberament nacional o milícies partisanes antifeixistes que van combatre el nazisme, sobretot el 1944-1945; i, per últim, va acabar per cobrir la totalitat del significat de la paraula “comunisme”, aniquilant també tota apreciació mínimament positiva sobre les teories de Marx i Engels.
I tan terrible em sembla la reivindicació acrítica del període 1945-1989 a l’Est d’Europa com l’alegre defenestració de multitud de moviments genuïnament populars, d’alliberament nacional i social, i de les teories del materialisme dialèctic, base de la comprensió dels mecanismes d'apropiació de l'excedent productiu i de l’explotació econòmica d’unes classes socials envers les altres.
 |
| El marsical rus Ivan Konev, saludant els assistents a la desfilada de l'Exèrcit Roig a Praga, el maig de 1945 [Autor: Karel Hájek]. |
I això em sembla encara més espantós quan reposicionar-se al costat de la recuperació de la
memòria del comunisme suposa reforçar els llaços cap a una Rússia putiniana que
de comunisme no en té res i, en canvi, sí que és exageradament nacionalista, militarista
i imperial –i més coses com xenòfoba i homòfoba. I és així com veig amb
preocupació com Tsipras, el nou i flamant mandatari grec, esculli a Putin entre
els seus nous amics o com voluntaris espanyols d’extrema esquerra s’allistin a
les forces prorusses a l’est d’Ucraïna, per posar dos exemples.
Ens faria falta exercir una
memòria més crítica, la única que ens permetria elevar al panteó de les coses
sagrades determinats episodis de la lluita popular contra el nazisme i
distingir-los de l’estatització, burocratització i repressió en què van acabar
caient els règims encarcarats i repressius de l’Est d’Europa a mesura que eren
cada cop més lluny de 1945.
