El Montgrí: un massís sec i erm –o el gris paquiderm– de l’Empordà

Una ruta circular pels cims del Montgrí és una bona manera de captar l’essència –a vista d’ocell i d’un sol cop– d’aquesta prominència central de l’Empordà.

Si en un sol itinerari enllacem els turons continentals del castell de Montgrí, el Montplà i el Puig Rodó –o Muntanya d’Ullà–, passant pel coll de la Creu, el d’en Garrigàs i per la vall de Santa Caterina, ens endurem una imatge força aproximada d’aquesta mola empordanesa. I si, a més, al llarg dels 10 km i 550 metres de desnivell positiu acumulat podem entrar a l’ermita de Santa Caterina, l’escenari inspirador del modernisme de Solitud –de Caterina Albert–, i visitar l’interior barroc i renaixentista del temple, la ruta haurà estat del tot reblada.

Els tres cims de la ruta tenen, cadascun d’ells, una personalitat pròpia i diferenciada:

El del castell (302 m.) és un turó boterut i molt freqüentat. Si tenia un nom el va perdre quan al seu damunt el comte de Barcelona, Jaume II, hi féu construir un castell, a finals del segle XIII.

El Montplà (317 m.) és, efectivament, pla –si s’observa de lluny–, però rocós de prop. Dels tres cims continentals, és el més marítim.

Pel que fa al Puig Rodó (308 m.), malgrat que quan s’és al damunt es comprèn que tingui aquest nom, de lluny és el més punxegut. També és el més solitari.

Cadascun dels tres cims allotja una cavorca prehistòrica a la seva falda: el cau del Duc de Torroella, el de les Dents i el del Duc d’Ullà, testimoni d’un temps reculat en què –ens ho podem imaginar des d’aquestes altures– el Ter no desembocava al sud del massís sinó al nord. Tanmateix, són difícils de trobar, i les indicacions sobre el terreny, inexistents.

Els tres sostres proposats esdevenen autèntics miradors del paisatge circumdant. Les vistes són generoses cap a les planes de l’Empordà septentrional i meridional –un mosaic de conreus i oliveres–, els arrossars de Pals –a l’hivern, un mirall d’aigua–, les muntanyes de Begur, les illes Medes –de fet, uns cims marítims cosins germans seus–, el golf de Roses, el Cap de Creus, l’Albera o el Canigó, per exemple.

Si de tant en tant apartem la vista de l’horitzó i la fixem a terra –sovint ho hem de fer per no ensopegar en un terreny extremadament rocós– veurem tot de pedres de formes curiosíssimes, algunes de les quals esdevenen petits monstres amb rostre propi.

Aquesta pedra –gris– és omnipresent gairebé a tot el Montgrí, excepte en un petit sector que és de color torrat, allà on precisament hi ha el Puig Roig i el Carroig. El color monòton, la forma arrodonida dels turons i un terreny calcari i pelat de vegetació ens conviden a pensar en un massís de formes elefantíaques –el Montgrí sí que ho és, i no pas les Gavarres, definides així per Josep Pla, però molt més forestals. El Montgrí esdevé, pel color, per la forma i per l’escorça, un autèntic paquiderm ajagut al bell mig de l’Empordà.

Un mont gris tan erm de vegetació com també d’informació –i això que es tracta d’un Parc Natural, junt a les Medes i el Baix Ter (2010). Trobar-ne referències interessants és una petita odissea, una tasca molt més laboriosa que caminar pel seu damunt.