De la República als camps nazis.

      Víctimes de Palamós als camps de concentració de l'Alemanya nacionalsocialista

Avui, Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust

Malgrat que el tema que ens ha reunit avui aquí és extremadament seriós, voldria començar amb una anècdota que crec prou reveladora. Disculpeu-me l’apunt personal, però per situar les coses, diré que la meva parella treballa a l’hospital de Palamós. Un dia, dos operaris de manteniment van anar a instal·lar uns aparells al sostre d’una de les sales dels quiròfans. Ningú no sabia exactament què feien, i un dels infermers de l’hospital va fer el següent comentari: “compte no ens instal·lin gas Zyklon, com als camps nazis!”.

L’anècdota revela fins a quin punt algú que hagi vist quatre pel·lícules de nazis i hagi llegit alguna cosa al respecte, pot relacionar, encara que sigui de broma, quelcom que estan instal·lant al sostre amb les tristament famoses dutxes de gas que deixaven anar el compost Zyklon B damunt els interns dels camps, provocant la mort per asfíxia en pocs minuts.

Un dels camps on es va posar en pràctica aquesta forma de matar ràpida i massiva va ser al d’Auschwitz. De fet, avui commemorem que fa 72 anys, és a dir, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar aquest camp, el més gran de tots. Per aquest motiu es va escollir el 27 de gener com a Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

El propi nom d’Auschwitz és sinònim d’un horror suprem, d’un dels episodis més foscos de la història de la humanitat. Auschwitz simbolitza tots els altres camps de concentració del nazisme i ha impregnat la memòria d’Europa des del moment en què  es va revelar la terrible veritat que amagaven aquests centres: destrucció, mort, crims, deshumanització, matances massives, esclavitud, extenuació dels presoners pel treball, experiments mèdics, etc.

I per què el Dia Internacional esmenta el terme “Holocaust”? És un mot que evoca catàstrofes i massacres de grans proporcions. L’equivalent en hebreu, la llengua del poble jueu –és a dir, la comunitat que més va patir l’Holocaust– és “Shoah”. Un terme tan contundent no es queda curt davant la realitat que vol representar: el balanç de víctimes mortals provocades per la repressió de l’Alemanya nacionalsocialista és de més de 8 milions de persones –tant en camps de concentració com per altres mitjans repressius. És per la magnitud de les xifres que les víctimes de l’Holocaust han merescut un Dia Internacional en la seva memòria.

Fixeu-vos que he dit “més de 8 milions”, perquè de fet 6 milions van ser els jueus exterminats, però hi hagué moltes altres nacionalitats perseguides pel nazisme, i no només nacionalitats sinó també opositors polítics: socialistes, comunistes, anarquistes i republicans, tant alemanys com procedents de països que Alemanya va envair durant la Segona Guerra Mundial. També espanyols i catalans, que van ser fets presoners durant el seu exili en territori francès. De fet, podríem dir que gairebé a cada poble de Catalunya i d’Espanya hi ha, almenys, un deportat als camps nazis. Relacionats amb Palamós, per exemple, se sap que n’hi va haver 9, cinc dels quals hi van morir.

      El nazisme i la seva naturalesa repressiva

Aquesta gran massacre només es pot entendre a partir de l’articulació d’un règim polític ultrarepressiu com va ser el de l’Alemanya nacionalsocialista o –dit de forma abreviada– l’Alemanya nazi.

“Nazi” és un terme que hem sentit de forma abundant, darrerament, a través dels mitjans de comunicació. Ha estat utilitzat per diferents polítics espanyolistes en contra del procés que viu Catalunya. Ara fa deu anys que la capsa de trons la va destapar el periodista Francesc de Carreras, quan, el 2006, es queixà de els militants del PP, a Catalunya, eren tractats com els jueus a l'Alemanya nazi. Hi ha hagut moltes altres declaracions en aquest mateix sentit, com del president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra (2013), que comparà Artur Mas amb Hitler; l’expresident del govern espanyol Felipe González (2015), que equiparava el procés a “el més semblant a l'aventura alemanya o italiana dels anys 30 del segle passat” –en la seva carta “Als catalans” publicada a El País–; o el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo (2016), que comparava la victòria d’En Comú Podem a Catalunya amb la que va portar Hitler al poder.

Però, el que més s’assembla al nazisme no és el procés català, sinó aquest tipus de declaracions propagandístiques farcides de mentides i amplificades pels mitjans de comunicació afins. Això també ho van fer els nazis: van intoxicar l’opinió pública com a mecanisme per assolir el poder.

Però, què fou realment el nazisme? El nazisme –com molts conflictes del present– tenia unes arrels profundes. Arrencava del desencís del poble alemany a conseqüència de la derrota de l’Imperi Germànic en la Primera Guerra Mundial. Alemanya va rebre forts càstigs, potser desproporcionats, fruit del ressentiment dels vencedors, especialment França. Alemanya no fou considerada part de la solució i va anar alimentant l’odi i el ressentiment cap als guanyadors del conflicte.

En l’Europa de postguerra, les tendències polítiques es van anar polaritzant cap als extrems. Per una banda, el moviment revolucionari comunista; per l’altra, l’extrema dreta i el feixisme. El nazisme serà una forma extrema d’aquest últim grup. Neix el 1919, quan s’articula el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemany (NSDAP) al voltant d'Adolf Hitler i d’una ideologia excloent: era nacionalista –volia agrupar tota la població alemanya sota un mateix estat–; racista –considerava superior la raça ària i, entre les inferiors, detestava de forma especialment negativa la jueva–; era antidemocràtic –proposava un líder fort i únic, el Führer–; i també era anticapitalista –proposava en el seu lloc, el nacionalsocialisme. Organitzà un cop d’estat, però fracassà. A la presó, el seu líder, Adolf Hitler, plasmà els trets d’aquesta ideologia en el Mein Kampf (1925-1926). Un cop fora, es decidí per assaltar el poder utilitzant el sistema parlamentari. Amb el suport de bona part de la població, desesperada per l’atur i la crisi econòmica, que l'atribuïa als càstigs imposats pels vencedors de la guerra mundial, Hitler obtingué un suport electoral considerable, essent la primera força política a les eleccions de 1932. Per acabar de fer el salt definitiu, els nazis organitzaren l’incendi del Parlament alemany, tot acusant els comunistes d’haver-ne estat els autors. Això els garantí una majoria parlamentària molt àmplia a les eleccions de 1933. Hitler fou tolerat i fins i tot recolzat pels conservadors i la gran empresa alemanya.

Amb aquests suports començaren a liquidar el sistema democràtic a Alemanya: van suspendre llibertats de premsa, de reunió, d’expressió, de llibertat educativa; perseguiren els enemics polítics amb la policia política, la Gestapo; concentraren tots els poders en la figura del Führer –Adolf Hitler–, el dictador absolut; i començaren a posar en pràctica la supremacia de la raça ària, negant jurídicament –amb les lleis de Nuremberg (1935)– els drets civils de jueus, gitanos o, fins i tot, de disminuïts i d’homosexuals. A partir d’aquí, la repressió i la guerra estaven totalment justificades.

[Per això, tots nosaltres hem d’estar atents a qualsevol intent de limitar les nostres llibertats, ja que quan s'enceta aquest camí no se sap mai quin serà el final. La primera retallada és el primer símptoma d’una malaltia en el sistema democràtic. A Espanya hem vist retallades certes llibertats amb la coneguda com a Llei Mordassa. No ens ho podem permetre!].

La repressió era consubstancial al propi nazisme, doncs. S’articulà al voltant d’un clima d’investigacions i de control generalitzat, i de la reclusió dels presos polítics en presons i camps de concentració. Alguns dels primers camps foren els de Dachau (1933), Oranienburg - Sachsenhausen (1936) i Buchenwald (1937). També s’atacà les races considerades inferiors, com durant la Nit dels Vidres Trencats (novembre de 1938), en què es van trencar els aparadors de 7.000 comerços jueus i s’assassinà unes 100 persones d’aquesta comunitat.

A partir d’aquí l’Estat nacionalsocialista començà la seva expansió territorial, la qual cosa desembocaria en la Segona Guerra Mundial. El març de 1938, Alemanya es va annexionar Àustria, després ocupà part de Txecoslovàquia i, per últim, atacà Polònia. Aquestes conquestes territorials van comportar desplaçaments massius de població, ja que calia deixar territoris lliures –l’espai vital o Lebensraum– per a l’expansió de la raça ària. Així doncs, es van construir nous camps de concentració: el de Mauthausen (1938) a Àustria, Flössenburg (maig de 1938), Ravensbrück (1939), i també els primers ghettos, els barris on deixar incomunicada la població jueva.

L’atac a Polònia, a inicis de setembre de 1939, va fer que França i Gran Bretanya declaressin, per fi, la guerra a Alemanya, per tal de contenir el seu expansionisme. Avançant una mica els esdeveniments, direm que Alemanya obtingué un seguit de ràpides victòries, entre setembre de 1939 i mitjans de 1942. Va estendre la seva política repressiva als territoris ocupats i va sembrar literalment l’Europa ocupada de camps de concentració on eren portats no ja només els enemics polítics o racials, com abans, sinó també els presoners de guerra. Els camps es convertiren en llocs d’explotació dels interns, a través del treball forçós i, finalment, en llocs d’extermini dels que ja no podien treballar o dels jueus, una raça l'extermini de la qual estava justificat.

Arribats a aquest punt hem de dir que entre els interns dels camps de concentració del nazisme també hi va haver un bon nombre d’espanyols i catalans republicans, uns 12.000. La pregunta que ens hem de fer, tot seguit, és: com hi anaren a parar, si Alemanya no va mai envair un país amic com era l’Espanya de Franco i, per tant, no va fer presoners en aquest país?

República, guerra civil i exili: de com els republicans espanyols van entrar en contacte amb l’Alemanya nazi

Retrocedim un xic als anys en què Hitler estava assolint el poder. Lluny, a Espanya, el 1931 s’havia implementat un sistema polític republicà, sense rei, avançat, democràtic, descentralitzat i amb un sistema de drets socials i polítics amplis. És a dir, l’antítesi de l’Alemanya hitleriana. Era la Segona República Espanyola. Aquella república va ser tristament boicotejada per un grup de militars de l’exèrcit espanyol, amb suport de grupuscles feixistes i ultraconservadors de tota mena. Aquests, el juliol de 1936, plantejaren un cop d’estat que, al no triomfar completament, desembocà en una guerra civil que va durar gairebé tres anys, i en la qual els militars de Franco van obtenir el suport de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. La victòria d’aquests, en la guerra, va ocasionar l’exili dels republicans espanyols –és a dir, republicans purs, però també anarquistes, comunistes i socialistes que li donaven suport–,  en terres de França. El febrer de 1939 foren gairebé 500.000 persones les que creuaren la frontera. Tota aquesta gent, excepte una minoria, va ser tancada en camps de concentració repartits per França, però especialment situats al sud del país. Les condicions de vida eren pèssimes, als camps, de manera que tothom en volia sortir. Alguns pogueren anar cap a països d’Amèrica, a Gran Bretanya o a la URSS. Molts altres tornaren a Espanya. Però el cas és que, el setembre de 1939, quan esclata la Segona Guerra Mundial, a França encara queden uns 265.000 refugiats espanyols.

       L’inici de la Segona Guerra Mundial [setembre de 1939]

La confrontació militar de França amb Alemanya va fer que l’estat francès, en relació amb els refugiats, es plantegés algunes opcions abans simplement esbossades:

1) Els va controlar més de prop, prohibint l’activitat política –de fet, rebia pressions del govern de Franco perquè li enviés els principals dirigents.

2) Intentà aprofitar aquest capital humà a) incorporant els refugiats al mercat de treball francès –40.000 d’ells, sota control del Ministeri de Treball, ocupats en la indústria, civil o armamentística (on n’hi havia 20.000), i l’agricultura–, b) en tasques d’ajuda a l’exèrcit francès –55.000 homes, integrats en més d’un centenar de Companyies de Treballadors Estrangers militaritzades (CTE), dedicades a fer fortificacions i trinxeres prop de les fronteres franceses–, c) integrant-los en unitats militars especials: els Regiments o batallons de Marxa de voluntaris estrangers o la Legió Estrangera francesa –entre 6.000 i 15.000 homes–, d) deixant una minora als camps –3.000 que no eren aptes per a cap feina. 
Això suma 104.000 refugiats, però no cobreix ni molt menys el total que restava a França i que comprenia, bàsicament, dones, nens i ancians, un capital humà que l’estat francès considerava inservible.

La invasió alemanya de França, iniciada el 12 de maig, comportà que molts d’aquells republicans espanyols que treballaven al costat de l’exèrcit francès o eren membres d’unitats militars especials fossin fets presoners de guerra, junt als francesos. Els primers espanyols que van caure presoners ho van fer a Amiens, el 21 de maig de 1940. El mes següent, fins a la signatura de l’armistici, foren molts més (4 de juny, a Dunkerque; 9 de juny, a Soissons; etc.). Van ser 20.000 els espanyols fets presoners durant el període maig-juny.

Un dels camps de trànsit –o frontstalag– al qual van anar a parar els espanyols fou el de Schirmeck, per exemple. D’aquests frontstalags alguns se’n van poder escapar. Els que no, serien portats a stalags o camps de presoners. En total, l’estiu del 1940, eren 19 els camps amb presoners espanyols, repartits per França, Alemanya, Àustria i Polònia. Allà estarien barrejats amb francesos i d’altres nacionalitats. Als stalags hi van estar uns mesos, a l’espera de decidir què se’n feia.

Arribats a aquest punt, m’agradaria oferir-vos algunes pinzellades de la trajectòria de 9 palamosins i de 6 baixempordanesos més que van ser fets presoners pels alemanys i, la majoria, portats als camps nazis. Són els següents:

•       Josep Marull Junquer (presoner deixat lliure) n TdM (39)

•       Ramir Bruguera (presoner fugat) n Pf (39-40)

•       Dimes Bussot (presoner batalló) n SFG (39-44)

•       Llibert Felip Risech (mort) p Pm (39-41)

•       Joan Cabratosa Font (mort) p TdM (39-41)

•       Eusebi Vicens Sagué (mort) p SCA (39-41)

•       Martí Noguer Maria (mort) p Pm, n la Bisbal (39-42)

•       Joaquim Mas Pons (mort) p Pm (39-42)

•       Pere Homs Vilanova (mort) p Pm, n Calonge (39-42)

•       Jaume  Soler Juanals (mort) p Pm (39-43)

•       Joan Pagès Moret (alliberat) p Bcn, n Pm (39-45)

•       Arcadi Sureda Rost (alliberat), p Pm (39-45)

•       Josep Ballesta Pelegrí (alliberat) p Pm (39-45)

•       Alexandre Amir (mort) p SFG (43-44)

•       Lluís Ferrer Matas (desconegut) p Pm (44)

[Abreviatures: n: natural; p: procedent; Bcn: Barcelona; Pf: Palafrugell; Pm: Palamós; SCA: Santa Cristina d'Aro; SFG: Sant Feliu de Guíxols; TdM: Torroella de Montgrí].

Des d’ara endavant, anirem parlant de les seves trajectòries i veurem si confirmen o no la història general de la deportació.

Ramir Bruguera pertanyia a una unitat de l’exèrcit francès, perquè tenia nacionalitat francesa a més d’espanyola. Com que els alemanys avançaven més ràpid que ells, foren detinguts en bloc a Chalon-sur-Saône el 19 de juliol. Ell, malalt, ingressà en un hospital proper, situat per seguretat en una illa del riu Saône. Sabia que si es curava del tot el portarien a Alemanya, per això es va escapar amb barca, s’amagà pels camps de blat de moro i tornà a Perpinyà. Bruguera seria un exemple dels que, aquells primers moments, van poder fugir dels frontstalags.

Josep Marull, en canvi, il·lustra el cas dels que van sortir dels camps francesos a les portes de la Segona Guerra Mundial. Ell va anar a fer trinxeres en una CTE, a la línia Maginot, més amunt d’Alsàcia, però de seguida li van donar un fusell per ajudar l’exèrcit francès. Tots van caure presoners dels alemanys, que els van separar dels soldats francesos. El capità alemany els va preguntar si volien anar a treballar a Alemanya o quedar lliures –deuria ser de les poques vegades que passava això–, i Marull va triar la llibertat, tornant a Perpinyà. Els francesos, en canvi, quedaren presos.

Eusebi Vicens també sortí dels camps francesos per integrar-se en una CTE que actuà prop de la línia Maginot. Fou capturat a Saint Dié, entre el 20 i 26 de juny de 1940. Ingressà a l’stalag d’Estrasburg.

Joan Pagès féu el mateix. Va sortir de Setfonts per integrar-se en una CTE, la qual fou detinguda i portada a un stalag de la frontera entre Holanda i Alemanya. Els de la CTE reclamaven que els alliberessin perquè no eren presoners de guerra, sinó treballadors. Els alemanys van dubtar, però finalment foren lliurats a la Gestapo, que els internà a l’stalag de Trier, on coincidí amb uns 800 republicans.

Joaquim Mas i Arcadi Sureda també van ser fets presoners i reclosos a l’stalag de Trier. Pere Homs, Martí Noguer i Josep Ballesta, en canvi, van estar al de Fallingbostel.

Pel que fa a al front oriental, a partir del setembre, l’Alemanya nazi començà a obtenir ràpides i contundents victòries militars, que la van portar a gestionar un vast territori, en el qual, a més, la població jueva era molt més nombrosa que en territori germànic. Els camps de concentració i els ghettos es van estendre per Polònia i Txecoslovàquia. Rere l’exèrcit, actuaven uns Einsatzgruppen, dependents de l’Oficina Central de Seguretat del Reich (RSHA), els quals practicaven la “neteja” racial als territoris ocupats. Aquesta poderosa oficina, ideada per Himmler i comandada per Heydrich, coordinava les accions repressives, i agrupava diferents departaments i serveis repressius, com la Gestapo.

      L’armistici amb França [juny de 1940]

Després de la desfeta total de l’exèrcit francès es signà l’armistici de Compiègne, el 22 de juny de 1940, en què França es rendia davant Alemanya i acceptava la divisió del seu territori en una part nord i atlàntica, controlada directament pes alemanys i una altra reduïda al centre-sud: naixia la França de Vichy, un règim autoritari col·laboracionista amb l’Alemanya de Hitler.

Al nord, els refugiats espanyols havien de témer pel control directe dels alemanys, que implicava la presència de la Gestapo com a policia repressora i també de policies franquistes i membres de la Falange infiltrats, els quals demanaven que un centenar de destacats espanyols fossin detinguts i extradits. Un exemple clar del destí que esperava als refugiats més significats és el dels president Lluís Companys, detingut per la policia militar alemanya. L’agost de 1940, en resposta a una demanda de les autoritats espanyoles, va ser extradit a Espanya i, allà, afusellat.

Tanmateix, al sud, el control i la vigilància també es reforçaven. Els que van poder escapar de França per continuar la lluita antifeixista es van unir voluntàriament als exèrcits aliats, format per les restes del francès i pel britànic.

La França de Vichy es va desentendre dels espanyols que havien estat fets presoners, malgrat que havien caigut mentre treballaven al servei de França. A més, els alemanys encara no tenien clar si els havien de considerar simples presoners de guerra o enemics polítics en tant que rojos o rotspanier. Poc a poc la balança es va anar decantant cap a la segona opció, per tant, serien posats sota ordres de la Gestapo, no pas militars.

Pel que fa als espanyols que havien quedat en territori francès, el govern de Vichy també se’n va voler desprendre: els va voler enviar cap a Mèxic o de retorn cap a Espanya. Els que eren laboralment útils, però, els va aprofitar en uns nous Grups de Treballadors Estrangers i, fins i tot, els d’edat militar, Alemanya va demanar retenir-los per si li podien ser d’utilitat. 30.000 refugiats espanyols van ser enquadrats dins el Servei de Treball Obligatori (STO), que enviava treballadors cap a Alemanya per treballar i fer funcionar l’economia del país en temps de guerra –això afectà unes desenes de milers– o van ser posats sota ordres de l’Organització Todt, que operava en zona ocupada, al servei dels alemanys.

Per últim, els considerats políticament perillosos, serien tancats preventivament en els camps de concentració francesos, ara barrejats amb jueus i altres fugitius d’Europa.

Dimes Bussot estava reclòs al camp francès de Bram –zona de Vichy– per haver participat en política. Després de l’ocupació de França, els alemanys el van voler fer treballar de mecànic, però s’hi va negar, així que el van incloure en un batalló forçós dedicat a fer fortificacions a la costa atlàntica francesa, prop de Brest –en zona ocupada. Després, junt a altres republicans, jueus, belgues, polonesos i txecs, va construir bases per a submarins alemanys.

Joan Cabratosa havia quedat dins de la zona nord de França, controlada directament pels alemanys. Amb ell es reuniren, més tard, la dona i la filla. Vivien a París. En Joan primer va treballar en una fàbrica d’armes i després en un camp d’aviació utilitzat pels nazis. Encara no se sap per quina raó foren detinguts el 19 d’abril de 1941. Per haver estat descoberts fent algun acte de sabotatge? Per una denúncia? Perquè es va saber que havia estat militar de la República espanyola? El cas és que, d’allà, va ser portat a la presó de la Santé de París.

Per tant, un sospitós d’activitat política era condemnat a treballs forçosos, però gaudia de semillibertat; mentre que un que havia treballat per lliure com a civil, al final seria empresonat.

D’altra banda, els refugiats espanyols que es trobaven tant a Vichy com al nord, podien ser detinguts per les seves implicacions en la resistència o maquis –un moviment secret d’oposició a les forces alemanyes, que passava informació, feia espionatge i practicava sabotatges a instal·lacions clau–, o per la seva especial significació política prèvia. Tots aquests ingressarien directament als camps nazis. És evident que la França de Vichy tampoc no es preocupà gens d’aquests nous deportats; ni tampoc l’Espanya de Franco, que mantenia una relació d’amistat amb l’Alemanya nazi i que, al contrari, tornava pressionar el govern de Vichy perquè controlés els dirigents republicans –se sap que va enviar llistats amb més de 3.600 noms a tenir en compte.

Avancem un xic més. L’agost de 1940 fou bastit el segon camp en territori polonès, el d’Auschwitz. A més dels camps principals, hi havia els kommandos, camps menors que depenien d’un de central. Els kommandos es dedicaven a una activitat econòmica concreta o treballaven per una fàbrica. El sistema concentracionari, de fet, va ser un gran negoci, tant pel treball esclau com pel robatori de pertinences dels reclusos, l’experimentació mèdica amb els interns o l’extracció de dents d’or dels cadàvers.

Després de l’estiu de 1940 es van acabar tots els dubtes sobre la destinació dels republicans espanyols fets presoners. El 25 de setembre es publicà una ordre, dictada per Heydrich, per la qual s’establia que els presoners de guerra considerats enemics polítics –i els republicans espanyols estaven inclosos en aquesta categoria perquè eren considerats “excombatents rojos”, en record del seu passat en la Guerra Civil– serien internats en camps de concentració. Per tant, la mecànica era: ingrés a l’stalag, selecció d’enemics polítics per part de la Gestapo i trasllat als camps de concentració.

Fou així com ingressaren massivament a Mauthausen –allà hi hagué el 90% dels republicans deportats–, on es treballava el granit a la famosa cantera. Però els espanyols també van ser a Buchenwald, Ravensbrück –un camp de dones on va estar la Neus Català, per exemple–, Dachau o Sachsenhausen –i a tots els seus kommandos. A cadascun d’aquests altres camps hi va haver uns centenars de republicans. Tanmateix, abans de l’ordre de 25 de setembre, ja hi havia hagut algunes deportacions a Mauthausen –el 6 d’agost, des de l’stalag de Moosberg bei Freising, i quatre més, que van sumar 600 deportats.

Poc després, el 20 d’agost va tenir lloc la famosa expedició de 800 espanyols des d’Angulema, la qual no va seguir els protocols establerts. Foren deportats homes, dones i nens, però en arribar a Mauthausen es van quedar tots els homes i nois –tots eren enemics polítics?–, i van retornar les dones i criatures directament a Espanya. Els alemanys van preguntar a les autoritats espanyoles si volien fer-se càrrec dels d’Angulema. Per resposta, el silenci. Un silenci còmplice. Altres vegades, una resposta flagrant: el 24 d’abril de 1941, el ministeri d’Afers Estrangers espanyol responia a una d’aquestes notes alemanyes “no parece oportuno hacer nada en favor de los internados”. Una autèntica sentència de mort.

Llibert Felip i Jaume Soler passaren pel famós stalag d’Angulema. El 24 d’agost eren traslladats, tots dos, a Mauthausen. El gener de 1941, en Llibert ingressava al kommando de Gusen, una rèplica posterior i més mortífera del camp principal. En Jaume, en canvi, tindria la sort de quedar-se a Mauthausen, per això va ser un dels nostres personatges que va romandre més temps en vida..

Eusebi Vicens arribà a Mauthausen des de l’stalag d’Estrasburg, el 13 de desembre de 1940 en un altre comboi de més de 800 republicans, la meitat dels quals van morir pel camí. Després de dos mesos, fou integrat a Gusen.

Joan Pagès, de l’stalag de Trier, va anar també a Mauthausen, el 25 de gener de 1941. En Joan descriu l’arribada: “el primer quilòmetre el vam passar pel mig del poble, i això prova que aquella gent sabia de sobres la nostra existència. […] Al darrera, hi anaven els qui tenien dificultats per a caminar. Havien de fer un esforç terrible per a seguir-nos, perquè al seu darrera anaven els gossos i després els camions, que portaven l’equipatge dels SS i també els morts que anaven recollint pel camí. Si no cuitaven, els camions els atropellaven”. En Joan també va saber que a Mauthausen hi havia hagut espanyols des del 6 d’agost de 1940, però que molts ja havien mort.

El mateix dia i també des de Trier, Joaquim Mas ingressava igualment a Mauthausen. El 21 d’abril el posaven al kommando de Gusen.

Martí Noguer, Josep Ballesta i Pere Homs arribaren tots tres a Mauthausen dos dies després, el 27 de gener de 1941, procedents de l’stalag de Fallingbostel. Els mesos de febrer, març i abril passaren, respectivament, al kommando de Gusen.

Un altre que va passar de Trier a Mauthausen va ser l’Arcadi Sureda, però més tard, el 3 d’abril de 1941. Després el traslladaren al kommando d’Ebensee.

Mentrestant, altres arribaven a Trier i omplien el buit deixat pels que eren traslladats a Mauthausen. Ho feia Joan Cabratosa, procedent de la presó de París, el juny de 1941. El juliol encara hi era. Demanà a la seva família que fes gestions perquè fos reclamat des d’Espanya –potser sabia que si la petició procedia de l’Espanya franquista, ben relacionada amb els nazis, seria tinguda més en compte.

Les condicions de vida als camps, amb el treball extenuant, la fam, les epidèmies, els càstigs, els maltractaments i els experiments mèdics foren les causes de la gran mortaldat entre la població reclusa.

A Mauthausen, els espanyols foren identificats amb un triangle blau, signe dels apàtrides, col·locat al braç –tot i que amb una S d’Spanier. En altres camps portaren el triangle vermell dels presos polítics.

      La invasió de la Unió Soviètica [juny 1941]

Alemanya inicia la invasió de la Unió Soviètica el juny de 1941. Això obre una nova etapa en els camps, als quals ingressaran moltíssims presoners russos.

La invasió de la URSS, però, també va fer que la maquinària militar alemanya quedés encallada al front rus, l’hivern del 1941-1942, i això suposà un primer gir en el curs de la guerra.

D’entrada, però, l’exèrcit alemany continuà envaint territoris. I encara ho feia ajudat pels Einsatzgruppen, els grups de neteja racial. Però la forma de matar d’aquests grups era lenta i provocava trastorns psíquics als executors. Per això, l’estiu de 1941, Himmler –l’ideòleg de la RSHA– ordenà buscar altres formes de matar més ràpides i massives. No hem d’oblidar que tant a Polònia com a la U.S., els jueus depassaven els 3 milions a cada país, i el total a Europa ascendia als 11 milions.

El genocidi o l’Holocaust, doncs, es va anar ideant a mesura que es produïen els esdeveniments; no responia a un pla inicial perfectament traçat. Ja a finals de 1940 s’havia provat amb monòxid de carboni administrat en caixes metàl·liques, però el 20 de gener de 1942, a la conferència de Wansee, s’acordà que calia donar una solució completa al problema jueu –és a dir, la “solució final”–, que passaria per l’administració d’un gas insecticida, el Zyklon B –provat ja a Auschwitz–, el qual permetia matar milions de persones en un temps rècord dins de les cambres de gas.

Aquest és el període més dur als camps de concentració nazis. La invasió del territori soviètic no anava al ritme esperat i per això es va voler incrementar la producció dels esclaus laborals dels camps. L’esforç que se’ls exigia era enorme i això provocà una gran mortalitat. En els 22 camps principals i en els seus nombrosos kommandos s’inaugurà l’era de “l’extermini pel treball”, en paraules de Himmler.

L’extermini pel treball s’aplicava gairebé a tots els presoners, però per als jueus existia simplement l’extermini directe, sense passar per la fase d’explotació laboral. Hi hagueren camps mixtes, on es triava els presoners només d’arribar-hi –o treball o eliminació. Això passava a Auschwitz o a Majdanek. Però altres camps eren només d’extermini: es feien desaparèixer milers de persones en poques hores, mitjançant la mort a les cambres de gas i la desaparició als forns crematoris o a les enormes fosses comunes. Foren els sinistres camps de Treblinka, Sobibor, Chelmno o Belzec. Però la realitat és que tots els camps van ser un infern on la gent moria de fam, de fred, de malalties, d’esgotament, de pallisses o de càstigs arbitraris, i la majoria d’ells van acabar tenint cambres de gas i crematoris.

Des de França, el 1941 s’enviaren 19 combois ferroviaris de presoners cap als camps. El 1942, però, ja foren 104. El 1941 representa l’etapa més dura als camps i la de major índex de mortalitat. Per contra, entrat l’any 1942, sembla ser que les condicions de vida als camps foren millors, ja que Alemanya, per tal de mantenir la productivitat, començà a necessitar els presoners en vida –en un moment en què no en feia de nous, perquè havien disminuït les conquestes territorials. A més, els reclusos havien començat a autoorganitzar-se.

Joan Cabratosa també fou portat a Mauthausen, des de l’stalag de Trier, el 5 d’agost de 1941. El 20 d’octubre era portat a Gusen. No durà gaire més de dos mesos: hi moria el 30 de desembre.

Llibert Felip també morí en aquest difícil període, el 7 de novembre de 1941, a Mauthausen-Gusen. Però ell ja feia un any i dos mesos que hi era.

Pel que fa a Martí Noguer, morí un xic després, el 19 de gener de 1942, després d’un any a Mauthausen-Gusen El 30 de juliol de 1942 també moria Joaquim Mas, després d’un any i mig al mateix complexe. I l’11 d’octubre en Pere Homs, que havia seguit gairebé la mateixa trajectòria que els dos anteriors, però que aconseguí durar un any i nou mesos.

El desgast del treball forçat també va passar factura a Eusebi Vicens. Treballà a Gusen del febrer a l’agost de 1941, però fou declarat “no apte” per al treball. Tot seguit va ser portat al castell de Hartheim, junt amb altres espanyols i polonesos. Allà es liquidaven els que no servien per produir. I, en efecte, morí al cap de poques hores d’arribar, el 22 d’agost, malgrat que els nazis van anotar com a data de la mort un mes després, per tal de dissimular el programa d’eliminació ràpida d’aquest centre. Havia durat vuit mesos al camp.

Només un altre dels nostres deportats de 1940 aconseguí superar la barrera de l’any 1942, tot i que morí l'any següent. Ho va fer després de 2 anys i 7 mesos; tot un rècord. Es tracta de Jaume Soler, membre dels primers combois a Mauthausen. Havia tingut la sort de no ser inclòs en cap kommando.

      El tomb de la Segona Guerra Mundial [novembre de 1942]

En aquesta nova fase de la guerra, els aliats van començar a prendre la iniciativa i alliberaren els territoris del nord d’Àfrica. Com a resposta, el novembre, els nazis ocuparen militarment la zona de Vichy. Abans, l’abril, ja havien forçat que el cap de govern francès fos Pierre Laval, un col·laboracionista absolut seu. Per tant, els refugiats republicans tenien ara més possibilitats de ser deportats als camps alemanys. De fet, des de França, el 1943 i 1944 s’enviaren 257 i 326 combois ferroviaris de presoners cap als camps, respectivament; el major nombre fins ara.
Davant la nova situació internacional, els refugiats espanyols a França, animats per un possible derrocament de Franco en un futur immediat, augmentaren les seves activitats dins la resistència i el maquis. Els que foren sorpresos pels alemanys, foren deportats en aquesta fase final de l’existència dels camps nazis.

El llavors president de la Generalitat, el guixolenc Josep Irla, que vivia d’incògnit al sud de França, relata els difícils moments de l’ocupació militar alemanya, els anys 1943-1944: “Fórem obligats a subjectar-nos a les disposicions ordenades per Hitler. Per qualsevol incident que passés teníem l’obligació, tots els veïns, de permanèixer a la plaça pública del matí al vespre i, al final, era controlada cada persona, amb revisió dels seus documents personals. Això es repetia sovint”. De fet, Irla explica una d’aquestes formació obligatòries a la plaça del poble, un dia que un feixista del poble fou assassinat en ple dia: “Ens formaren a la plaça pública a tots els veïns, homes, dones i criatures, en obligació de deixar els estatges oberts. Mentre érem arrenglerats, tres individus que tenien senyalats com de la resistència, els posaren de cara a la paret, braços enlaire, com si els volguessin afusellar. Fou un espectacle horrible. A la fi de la jornada hi hagué un control, fent tria dels que havien de quedar al seu cuidado, i els que podien retornar a llurs cases. Una vintena foren conduïts a la presó de la capital del departament, més els tres que durant el dia havien tingut de cara a la paret”. Podem imaginar on van anar a parar els que es van endur a la presó. De fet Irla remarca que “teníem que lamentar continuadament l’envio de deportats als camps de concentració alemanys. I els que no eren deportats els obligaven a treballs, dits de prestació personal”.

Dimes Bussot, a qui hem conegut treballant pels alemanys en zona ocupada, des de 1940, ho va continuar fent tots aquests anys –per tant, estalviant-se la deportació als camps–, fins que l’hivern de 1942 va caure malalt. Els alemanys van aprofitar per forçar-lo a fer de metal·lúrgic a l’illa de Guernesey, sotmesa a constants bombardejos britànics. Després el van portar al pas de Calais, a treballar en la recuperació de vehicles. Allà començà a sabotejar els motors, però abans de que pogués ser descobert, aprofitant un permís per anar a veure la família, s’amagà i s’integrà a la resistència. Això succeïa, ja, el juny de 1944.

Possiblement un altre membre de la resistència fos Alexandre Amir, que fou arrestat el 1943 i deportat a Buchenwald, el 18 de setembre. Morí el 9 de juny de 1944 al kommando de Dora-Mittelbau, una fàbrica subterrània sense aigua, llum ni instal·lacions sanitàries destinada a la construcció de míssils.

Més mala sort va tenir encara Lluís Ferrer, ja que va ser fet presoner en plena retirada dels alemanys de França, el 30 de juliol de 1944. El 6 d’agost ingressava a Buchenwald. No sabem si va poder sobreviure. Com es pot comprovar, ja no es portava els republicans espanyols cap a Mauthausen, a Àustria, sinó al cor d’Alemanya. Era el replegament.

En gairebé tots els camps hi va haver, també, grups de resistents, i en alguns s’organitzaren revoltes dels presoners. Feien circular notícies dels avenços aliats per mantenir la moral alta i practicaven sabotatges en la fabricació de material.

En Joan Pagès, que encara era a Mauthausen, tot i haver-hi entrat a inicis de 1941, explica el cas del càstig que es va aplicar a quatre espanyols per actes de sabotatge. “Foren enviats a la companyia disciplinària, on era previst que un home no podia aguantar més de quinze dies. Havien de pujar pedres de més de quaranta quilos. Havies de fer viatges de la pedrera al camp i remuntar els cent vuitanta-sis esglaons cada vegada. Tot sovint caminaven catorze viatges amb una pedra d’aquestes dimensions al coll i, de tant en tant, els exigien que ho fessin a pas lleuger, o els obligaven a baixar les escales també a pas lleuger, en uns esglaons plens de glaç. Si queia el que anava al darrera, queia tota la fila rodolant. Vam decidir que tots els republicans que treballàvem dins el camp els donaríem una cullerada de sopa i un tros de pa. Sense cap excepció, tots els companys ho vam fer. Això va permetre que els castigats mengessin dos plats de sopa al migdia i encara els en quedava un altre per a la nit. Tots quatre es van salvar”.

D’altra banda, des d’Espanya es començava a picar l’ullet als aliats, en previsió d’una victòria d’aquests a la guerra. Per pressions dels EUA, Franco va donar instruccions a les ambaixades, l’octubre de 1944, de col·laborar amb el salvament dels jueus arreu d’Europa.

       L’alliberament dels camps de concentració nazis [1945]

Cap al final de la guerra, a mesura que els nazis abandonaven els camps de l’Est d’Europa fugint de l’avenç de l’exèrcit soviètic, van anar traslladant els interns d’aquests camps cap als d’Alemanya i Àustria: foren les temibles “marxes de la mort”.

D’altra banda, hi havia ordres, donades per les SS –els escamots de protecció del partit nazi– de que quan els camps fossin abandonats definitivament pels alemanys, s’havia de massacrar la totalitat dels reclusos. Afortunadament, no sempre va ocórrer d’aquesta manera. Sovint l’exèrcit roig, per l’est, i els aliats, per l’oest, van ser a temps d’alliberar els reclusos dels camps. Quan van entrar a aquelles sinistres instal·lacions no podien creure el rastre de mort i degradació humana que els nazis havien deixat. Mauthausen i Gusen foren alliberats el 5 de maig. 

L'esmentat Joan Pagès va viure per veure-ho i explicar-ho, i també en Josep Ballesta. Tots dos eren a Mauthausen des del gener de 1941! També ho va viure l’Arcadi Sureda, que fou alliberat del kommando d’Ebensee el dia 6.

      Balanç de víctimes: les xifres de l’Holocaust

A conseqüència de la Segona Guerra Mundial, hi hagué 55 milions de morts en tot el planeta, la meitat de les quals eren civils.

Als camps de concentració del nazisme s’exterminaren entre 4 i 6 milions de jueus. També cal dir que els jueus foren aniquilats fora dels camps: als ghettos de l’Europa oriental hi van morir més de 600.000 individus. Quant als gitanos, haurien estat entre mig milió i 2 milions. Els disminuïts físics o psíquics, 250.000, i els homosexuals, 9.000.

Pel que fals espanyols, van ser 12.000 els internats en els camps nazis –d'aquests, 4.000 eren catalans (un 30%). Un 80-90% eren excombatents fets presoners durant l’ocupació de França de 1940.

La majoria d’ells van ser deportats a Mauthausen: 7.288 espanyols totals, dels quals en moriren 4.676; i entre 2.000 i 3.000 catalans, dels que en van sobreviure un miler.

El percentatge sobre l’exili: a Sant Feliu, un 4,2% dels exiliats va ser deportat als camps nazis. La proporció respecte de l’exili espanyol és menor: de 500.000 exiliats, un 2,4%, sofrí la deportació.  

Taxa de mortalitat: de 15 guixolencs, només 5 en van sobreviure (un 33%). I de 9 palamosins, 5 (un 55%). La deportació és la primera causa de mortalitat entre els espanyols durant la Segona Guerra Mundial. Es calcula que la taxa de supervivència dels republicans espanyols ronda el 39%. Però el cas és que la meitat dels que van sobreviure, va morir a l’any següent de ser alliberats.

Des dels anys setanta, els llistats publicats per Montserrat Roig van divulgar els noms dels interns de Mauthausen. El 2006, Benito Bermejo els va completar, amb noms de deportats a altres camps i supervivents diversos. Avui hi ha una eina de cerca a Internet, però no permet veure llistats complets, només consultar les víctimes per municipis.

      Cloenda i memòria sobre el nazisme

Els criminals nazis foren jutjats en els coneguts judicis de Nuremberg (1945-1946).

La majoria de familiars dels deportats no van rebre cap notícia certa de la mort d’aquests fins anys després d’haver succeït. En molts casos es va haver d’esperar al final de la guerra. Moltes dones, vídues de deportats, a banda del seu lògic sofriment, van patir el menyspreu de certs sectors socials durant el franquisme. Amb els anys, els supervivents van rebre pensions de l’Alemanya democràtica. I s’organitzaren en associacions de deportats.

A Espanya, el relat de les víctimes no va ser possible a causa de la dictadura franquista. I tampoc ho van tenir fàcil amb la democràcia, pel pacte de silenci sobre el passat que van imposar els descendents del franquisme. La veu dels testimonis, tan necessària, no s’ha pogut sentir fins molt tard, quan molts eren morts. Els homenatges i memorials s’han erigit ben avançada la democràcia.

L’Holocaust va cobrar el seu màxim sentit en els camps purament d’extermini, però no hem d’oblidar que també s’assassinà jueus i altres nacionalitats en els camps de treball, als ghettos o a través de les primeres formes de repressió, abans de la Guerra Mundial, començant pels 100 jueus assassinats la Nit dels Vidres Trencats, el 1938. El genocidi més gran de la història va començar amb un centenar de víctimes i acabà amb milions de morts.

Per tant, com a reflexió final, m’agradaria dir-vos que mai més podem consentir les accions de terror, per mínimes que puguin semblar. El genocida, l’intolerant, l’agressor, poc a poc, es va retroalimentant amb la passivitat del seu entorn i pot créixer fins a límits insospitats. Un bon exemple és el d’aquest imbècil –no es pot dir d’una altra manera– que s’ha fet el graciós a YouTube posant pasta de dents a unes galetes Oreo que ha donat a un pobre indigent. Doncs bé, per sort, l'acte ha tingut conseqüències. Es comença insultant els indigents, o els homosexuals, o els disminuïts i no se sap on s’acaba la broma.

Us deixo amb una frase de Bertolt Brecht, víctima del nazisme, que ens pot fer reflexionar: “El ventre d’on va sorgir la bèstia immunda encara és capaç de tornar a ser fecundat”.

No abaixeu mai la guàrdia! La llibertat és un luxe que cal guanyar cada dia.

Bibliografia

De l’exili als camps nazis

Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats. El primer exili dels republicans espanyols: dels camps francesos al llindar de la deportació. Barcelona: Empúries, 2006.

Dreyfus-Armand, Geneviève. El exilio de los republicanos españoles en Francia. De la guerra civil a la muerte de Franco. Barcelona: Crítica, 2000.

Rubio, Javier. La emigración de la guerra civil de 1936-1939. Historia del éxodo que se produce con el fin de la II República española, Madrid, Librería Editorial San Martín, 3 vols., 1977.

Als camps nazis

Bermejo, Benito, i Checa, Sandra. Libro memorial: españoles deportados a los campos nazis (1940-1945). Madrid : Ministerio de Cultura, 2006.

Pons Prades, Eduardo. El holocausto de los republicanos españoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945). Barcelona: Belacqua, 2005.

Toran, Rosa. Vida i mort dels republicans als camps nazis, Barcelona: Proa, 2002.

Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Ed. 62, 1977.

Bassa Cabanas, David; Ribó López, Jordi. Memòria de l'infern: Els supervivents catalans dels camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 2002.

Exiliats del Baix Empordà als camps nazis

Gaitx Moltó, Jordi. L’exili del Baix Empordà al 1939. La Bisbal d’Empordà: Ajuntament de la Bisbal d’Empordà, 2007.

Auladell i Agulló, Marc. “De Sant Feliu i la vall d’Aro als camps de la mort. Guixolencs víctimes de la barbàrie nazi”, dins El Trenta-nou, 6. 2006, p. 9-12.

Gamundi Gil, Albert. “Eusebi Vicens Sagué (1910-1941), una víctima del règim nazi procedent de la Vall d’Aro” (en premsa).

Vivència de l’ocupació nazi de França

Solé i Sabaté, Josep Maria; Dueñas Iturbe, Oriol. “Crim d’estat. L’execució del president Lluís Companys”, dins El franquisme contra Esquerra. Els alcaldes i diputats afusellats d'Esquerra Republicana de Catalunya. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2013 (edició corregida i ampliada, electrònica).

Gaitx Moltó, Jordi (ed.). Josep Irla i Bosch. Memòries d’un president a l’exili. Barcelona: Viena, 2010, p. 43-48.

Memòria de l’Holocaust

Traverso, Enzo. “Trauma, repressió, anamnesi. La memòria de l’Holocaust”, dins Afers. Fulls de recerca i pensament, 56, 2007, p. 17-26.

Gaitx moltó, Jordi. “Enzo Traverso, Els usos del passat”, dins Pujol, Enric; Riba, Jordi (coord.). Llibres que fan idees. Els principals títols per entendre el món d’avui. Barcelona: Biblioteca del Núvol, 2015, p. 169-178.

2016 music albums

Un balanç sobre les edicions musicals del 2016, l'any en què Leonard Cohen guanya moralment el Nobel de Literatura i tot seguit es mor. El meu particular rànquing d'àlbums publicats durant aquest període, ordenat per rellevància.

1

Ray LaMontagne - Ouroboros

En aquesta ocasió, LaMontagne vira la mirada cap a les qüestions interplanetàries i ho acompanya d'una portada de reminiscències psiquedèliques -com els actuals Mystery Jets. Mirar a l'espai per allunyar-se dels greus problemes de la Terra? Ouroboros, es titula l'àlbum -Ummagumma es va dir un  treball de Pink Floyd, Üdü wüdü un altre de Magma... En la línia de la psiquedèlia, els discos conceptuals i el rock progressiu, doncs, però sense oblidar les arrels bluesy. "While It Still Beats" i "Another Day" recorden absolutament als Pink Floyd de Syd Barrett, i "A Murmuration of Starlings" als de David Gilmoure. Per degustar amb calma, com una cervesa artesana de 14º.

2

Kula Shaker - K 2.0

Sona tan creïble, tan sincer, que enamora. De fons, l'esperit d'una comuna hippie del Haight Ashbury de San Francisco el 1968. I, a la superfície, bones cançons, ben interpretades i elaborades en la seva justa mesura. Rock clàssic adobat amb algun sitar indi i bones dosis d'àcid!

3

Parquet Courts - Human Performance

Han begut de les millors fonts, de les quals rajava el punk més versàtil, la new wave més sorprenent i altres líquids preuats. I ara circulen per les seves venes els Devo (vegeu "I Was Just Here"), Talking Heads ("Paraphrased"), The Clash (escolteu la línia de baix de "Berlin Got Blurry", que fins i tot podria ser dels Kortatu!), Television Personalities ("Pathos Prairie"), Minutemen, The Stranglers i tota la fornada de finals dels 70 i inici dels 80. Fins i tot la Velvet de "Venus in Furs" apareix a la segona part de "One Man No City". Tot plegat fa que Parquet Courts ens recordin a bandes actuals amb mirades semblants cap al passat: Kaiser Chiefs (a "Human Performance"), Dogs Die in Hot Cars (a "Dust"), Franz Ferdinand, etc. Però al final, sonen a ells mateixos -o a Parkay Quarts, com s'autoanomenen, de vegades, irònicament.

4

Thee Oh Sees - A Weird Exists

Portada horrible per a un àlbum imprescindible per tal d'entendre el garatge actual més imaginatiu, seguint l'estela deixada pels primers The Kills però, a la vegada, traçant un camí propi. Thee Oh Sees s'empelten fàcilment de psiquedèlia, de proto-hardcore i del que els convingui a cada moment. O no ens recorda, l'inici de "Gelatinous Cube", al de "Iron Man" dels aparentment llunyans Black Sabbath? De vegades les guitarres sonen com aquelles ganivetes afilades que van mostrar The Cynics al seu memorable Rock'n'Roll. No hi busqueu delicadesa ni gràcils melodies; aquí ha bufetades -sonores. L'àlbum no conté ni un sol tema prescindible; i compte, que la banda porta gairebé vint anys a la palestra i aquest és ja el setzè disc!

5

JEFF the Brotherhood - Zone

Una excel·lent proposta -el novè disc d'estudi dels germans Orral, de Nashville- a mig camí entre el grunge d'Smashing Pumpkins i el power pop de Weezer, amb tocs de garage i visites ocasionals -aquest cop- a Sonic Youth ("Roachin") o Black Sabbath ("You"). Cru, directe, addictiu, i amb la presència constant d'unes guitarres potents i desacomplexades.

6

Radiohead - A Moon Shaped Pool

En la línia habitual. Riquesa sonora i paisatges musicals en constant evolució. Atenció amb el transfons bossanova de "Present Tense".

7

Happy Diving - Electric Soul Unity

Sovint l'alumne avantatja el mestre. Si algú ha perdut la fe en Dinosaur Jr. -que podria no ser el cas, atès el nivell força acceptable de l'últim àlbum-, hauria de donar una oportunitat a Happy Diving. Els riffs, els solos, la base rítmica i l'estructura dels temes són un homenatge a la banda de Mascis i Barlow. Fins i tot, certs passatges de veu -malenconiosa, és clar. L'estil noise ens recorda, en ocasions, fins i tot a My Bloody Valentine ("River Will Flow"). Tanmateix, en el seu segon àlbum llarg, els Happy Diving completen una proposta força personal. Es tracta d'un àlbum magníficament ben facturat i, sobretot, fet a base de guitarres -que distorsionen i acoplen fins a extasiar.

8

Slaves - Take Control

Molt bon segon disc de punk-grunge d'aquests britànics xungos, anb xandalls Adidas, que es fan dir Slaves. L'àlbum s'enceta i es tanca amb les nirvanianes "Spit It Out" i "Same Again", època Bleach. Hi ha moments catàrtics ("Take Control"), autèntiques pregàries al déu de la distorisó ("Play Dead"), estones per rapejar -junt a Mike D dels Beasie Boys- ("Consume Or Be Consumed"), tastets rabiosament breus a la vegada que genials ("Fuck The Hi-Hat": 45 segons d'infart) i salutacions a Joy Division ("Lies") i, fins i tot, a Pixies ("Angelica").

9

Triángulo de Amor Bizarro - Salve Discordia

Saben molt bé el que fan i el que fan ho fan molt bé. Ho acompanyen de lletres magistralment escrites, a mig camí entre l'enigma (resoluble) i la crítica sociopolítica. Van del noise-pop de My Bloody Valentine (vegeu l'inici de "Cómo Encontró...") o de Planetas, al post-punk àcid i ràpid -el dels seus contemporanis El Columpio Asesino, per exemple-, passant pels ambients neworderians -calia fer un petit homenatge al propi nom de la banda- de "Baila Sumeria". Passen també amb naturalitat dels mitjos temps als temes frenètics; o de la veu de Rodrigo a la d'Isabel. Els gallecs despleguen un ampli ventall de recursos que els fan molt atractius. A un li venen el cap els Disco Las Palmeras! Serà una mena de marca de la casa (gallega) aquest estil noisy?

10

Bad Sports - Living with Secrets (EP)

Un salt als orígens del punk rock, amb influències de certes bandes de l'escena proto-punk, com The Dictators, o del power pop. Sonen a Buzzcocks, a Dead Boys o a UK Subs. I, per damunt de tot, fan bons temes. Molt recomanables.

11

Active Minds - The Storm Before The Calm (EP)

Incombustibles. Una de les millors bandes de hardcore de tots els temps, pel meu gust -i de les més underground, per voluntat seva-, torna amb nous temes, situats entre la malenconia i la mala llet, com ja és costum de la casa.

12

The Bulletproof Bomb - This Aint Rebellion

Des de l'indie, amb altes dosis de garage i quelcom de punk, Bulletproof Bomb -una banda tan poc reputada que no surt a la gran base de dades Allmusic.com-, ha aconseguit recollir els últims temes solts de l'any en un disc totalment recomanable. A "Millenial Moaning" s'acosten molt als antics Strokes, però són portadors d'un segell britànic indefugible -vegeu els teclats de "Out for a Stroll", aquest accent tan particular a les veus o el baix juganer de "Evening Tones...", per exemple. Caldrà seguir-ne la pista.

13

Iggy Pop - Post Pop Depression

Gran so el que aconsegueix arrencar Iggy Pop, o potser hauríem de dir Josh Home, de Queens of the Stone Age, en aquest disc de... comiat? Tanca l'àlbum "Paraguay", que no he pogut parar d'escoltar.

14

Deerhoof - The Magic

Entre la delicadesa de les notes agudes de matisos pseudo-nipons de Satomi Matsuzaki i el so rupestre i lo-fi de guitarres i percussions es mou la personalíssima proposta de Deerhoof. Pop destartalat de ritmes atropellats i una molt elevada capacitat refrescant. Un gran mèrit quan es porten setze àlbums, com és el seu cas.

15

Faun Fables - Born of the Sun

Jefferson Airplane s'han reencarnat. Això no és literalment cert, però si algú recorda a la perfecció els abanderats del moviment musical hippie psiquedèlic de San Francisco de finals dels 60, aquests són Faun Fables, tant per estil com per actitud -i  perquè Dawn McCarthy i Nils Frykdahl podrien ser, amb aquest doble joc de veu femenina i masculina els nous Grace Slick i Marty Balin. Un es sorprèn de com amb uns pocs retocs a nivell sonor, el vell rock àcid pugui funcionar tan bé en ple 2016. Em pregunto si és perquè els motius de protesta són els mateixos de fa quaranta anys (sí, encara...). Però lluny de ser una còpia, Faun Fables tenen un discurs propi i constitueixen una magnífica experiència sonora, amb un grapat de bones cançons a cada àlbum, i aquest no és una excepció.

16

Michael Kiwanuka - Love & Hate

Inspirat segon àlbum de Kiwanuka, el qual incorpora sonoritats experimentals, simfòniques i progressives a una base de soul negre, més aviat lent, en la línia d'Otis Redding. El gran tema d'inici, de quasi 10 minuts, manlleva aquelles guitarres líquides que obrien el Wish You Were Here de Pink Floyd (1975). La veu avellutada de Kiwanuka fa les delícies de l'oient durant tot el disc, que també conté oportunes aparicions d'alguna guitarra solista, seccions de corda rescatades dels 70 o orgues procedents dels 60. Determinats passatges gospel completen el ventall de possibilitats sonores. Fins i tot hi ha algun moment per fer ballar els peus -la jamesbrowniana "Black Man in a White World", per exemple-, però es tracta d'un àlbum més celestial que terrenal i més inclinat a la tristesa que a l'eufòria. En un altre ordre de coses, Kiwanuka em recorda a aquella gemma en brut, que mai va acabar de brillar del tot, que va ser Keziah Jones.

17

Ex-Cult - Negative Growth

Després d'un inici poc prometedor -i llarg-, el disc s'enfila fins a quotes de gran intesitat. Aquests Ex-Cult, de Memphis, i amics del gurú de l'indie més aspre, Ty Segall, poden sonar perfectament a Discharge -especialment per l'estil absolutament apunkarrat de les veus- o a Dead Boys, però també ens permeten pensar en Killing Joke, per les estructures repetitives i hipnòtiques d'alguns temes o fins i tot, en propostes aparentment tan allunyades com Eisntürzende Neubauten, pels deliciosos esgarips fora de control de "Government Birdcage".

18

Nick Cave & the Bad Seeds - Skeleton Tree

Portada minimal i so desproveït d'artificis per a un disc -el setzè- marcat encara per la pèrdua del fill, l'any passat. Una col·lecció de temes lúgubres i foscs, fets a partir d'elements mínims i d'unes atmosferes més etèries que de costum.  El nivell baixa de sobte després del tercer tema.

19

Dinosaur Jr. - Give a Glimpse of What Yer Not

Malgrat que ja no ens poden sorprendre, ni segurament ho pretenen -ni potser tampoc ens agradaria que ho fessin-, la combinació clàssica de riffs potents amb les malenconioses línies de veu de J. Mascis, erigides damunt un substrat perfectament neilyounguià, no deixa d'enganxar-nos a cada lliurament. Amb tot, quan s'acosten més al de Toronto és quan Lou Barlow pren el relleu al micro: vegeu "Love Is..."!. Com a disc, el més potent dels del seu retorn el 2007.

20

Metallica - Hardwired...To Self-Destruct

Àlbum digne. Com també ho va ser el Death Magnetic. Un esforç per no perdre l'estigma thrash, del qual en són coinventors. Fins i tot revestit de certa  ràbia punk ("Hardwired"). De tota manera, el heavy canònic -aquell del qual en feien versions per distreure's fa ja molts anys- a mesura que Ulrich i Hettfield es fan grans, aflora cada cop amb més vehemència ("Now That We're Dead"). He de dir que prefereixo mil cops aquesta deriva que la de l'americana ensucrada de l'era post Black Album. Hi ha instants -fugaços- que ens poden transportar als màgics anys del Master of Puppets ("Dream No More"). Són un miratge. Com deia un amic, Metallica ja no tenen "allò". "Allò"... Però ells ho intenten. Fins i tot l'estructura del disc ens vol recordar els anys gloriosos: un mig temps per tancar la primera cara -o primer dic-; castanya sonora per cloure la segona. Per cert, és en aquest tema final, al minut 2:40, en el que se sent per primera vegada en tot el disc a Robert Trujillo. I sóna a Lemmy Kilmister! No a Cliff Burton, ni al que feia amb els Infectious Grooves. Srs. Ulrich & Hetfield, aprofiteu-ho per fer alguna altra versió de Mötorhead, caram!

21

Highly Suspect - The Boy Who Died Wolf

Deixebles de QOTSA? Podria. Però si anem més enllà, Highly Suspect -posseïdors de dos grammys!- beuen clarament de Pearl Jam ("My Name Is Human", "For Billy") i Soundgarden ("Little One"). O fins i tot, puntualment, s'inspiren en Black Flag ("Look Alive, Stay Alive"). No temen la distorsió, això és evident. En ocasions també s'acosten a uns Kings Of Leon ("Postres", "Send Me An Angel"). I aquí és quan fan por. Fan témer que un dia -el proper disc, potser- pretenguin quotes de públic majors i segueixin el camí descafeinat i poc emocionant dels de Las Vegas. Mentrestant, anem gaudint de la gran veu de Johnny Stevens.

22

Slothrust - Everyone Else

Quan un ha vist un bon directe dels Slothrust a la seva pròpia casa -en un antro del sud de Manhattan, el Bowery Ballroom-, al llindar del Lower East Side amb Chinatown, no pot pretendre ser imparcial. I no ho seré. Però he de dir que els amants del grunge dels noranta tenen motius suficients per donar una oportunitat al trio de Nova York liderat per Leah Wellbaum. I temes com "Like a Child..." o "Rotten Pumpkin" sonen realment atractius, a més de potents. En aquell concert em vaig comprar -de mans del propi guitarra del grup- el seu últim àlbum, l'Of Course You Do. Aquell disc ja em va agradar, però aquest està al mateix nivell o, fins i tot, el supera.

23

Pixies - Head Carrier

Disc correcte i potser un xic més i tot. Però quan un pensa en el que van ser i representar, que van ser uns dels pares de l'indie, que foren mestres aclamats per mèrits absolutament demostrats... i que ara d'allò en queda ben poc, la tendència natural és de que a un li pugui caure l'ànima als peus. No obstant això, el disc té bons moments ("Talent"), i aconsegueix recordar-nos, de lluny, l'estil més conegut de la banda, el de Bossanova i Trompe le Monde. És a dir, trobem a Frank Black deixant-se part de les cordes vocals a "Baal's Back", algun tema furiós ("Um Chagga Lagga"), algun altre d'encantador ("Classic Masher"), els habituals puntejos surf ("Plaster of Paris"), cors femenins omnipresents -Black s'ha encarregat de substituir Kim Deal per Paz Lenchantin, una imitació gairebé perfecta de l'original-, i fins i tot hi ha un pseudo-autoplagi del seu mega-hit "Where Is My Mind" -escolteu els 25 primers segons de l'original i, tot seguit, l'inici de "All I Think About Now" que, per cert, canta sencera la nova baixista. Ah, i el treball artístic de les cobertes, també pertany a la línia habitual de la banda. El cor i la ment es divideixen quan les velles glòries publiquen discos acceptables: no els pots alabar, tampoc dilapidar. Què fem amb nostres estimats Pixies, ara?

24

Mystery Jets - Curve of the Earth

Un viratge cap a l'espai. La mateixa portada de l'àlbum n'és un clar senyal. Mystery Jets queden alliberats de la vessant terrenal i, fins i tot, arriben a sonar a Pink Floyd a "Blood Red Balloon". Nous interessos interestel·lars, com els de -salvant les distàncies- el nou Ray LaMontagne.

25

Car Seat Headrest - Teens Of Denial

Ara que els Strokes estan en hores baixes, podem anar directament a per Car Seat Headrest -el projecte musical de Will Toledo- perquè... No sona a Strokes el tema que obre el disc "Fill In The Blank". No desprèn la mateixa màgia que tenien els de New York als dos primers discs? Toledo, però, va més enllà i pot sonar a Pixies al final de "Destroyed By Hippie Powers"o a Nada Surf a la tornada de "Drunk Drivers/Killer Whales". En definitiva, imaginació i versatilitat. Un molt bon segon disc.

26

 PJ Harvey  - The Hope Six Demolition Project

No serà mai el "Rid of Me", això ja ho sabem, però PJ Harvey ha tornat a fer un bon disc. "The Ministry of Defence" sembla ser un hit colossal. Lletra naïf per a "Near the Memorials to Vietnam and Lincoln", un tema de títol suggerent.

27

Black Mountain - IV

Potser -i només potser- Black Mountain genera unes expectatives més altes de les que pot complir. Quan un s'endinsa en l'àlbum, de seguida té la sensació de que s'hi fan grans promeses, però llavors es van desdibuixant. No és de cap manera un disc fluix, però la sensació és que la banda podria donar més de sí. L'inici stoner o hard-rock de l'àlbum, es completa amb passatges més pinkfloydians, especialment pels teclats de Schmidt. "Constellations" sembla com si Voivod hagués intentat fer una versió de "Wild Flower" de The Cult, però ràpidament es transforma en un tema hard/space rock en què la veu de Stephen McBean és un calc de la de Thurston Moore de l'època de Sonic Youth -malgrat que la d'Amber Webber (llàstima!) no soni a Kim Gordon. "Cemetery Breeding" és més vuitantera, un xic The Church, si es vol. Tanmateix, "Crucify Me" torna al terreny clàssic i fa reviure la Velvet. Els  9 minuts de "Space to Bakersfield" es revelen com un inspirat final d'àlbum. En definitiva, rock progressiu, hard i space per al segle XXI.

28

 Jake Bugg - On My One

Les crítiques el deixen per terra, o gairebé, però Bugg m'agrada -aquest cop, però, menys que el 2013 amb Shangri La. Potser vol tocar massa tecles: de fet, tant pot passar de l'homenatge fifties de "Hold On You" a la nirvaniana "Bitter Salt", o del regust hip-hop de "Ain't No Rhyme" a de la dylaniana "Put Out the fire". Tanmateix, hi ha una bona colla de bons temes. Bugg segueix essent, musicalment parlant, un dels britànics més americans.

29

Sleaford Mods - T.C.R. (EP)

Rap-punk, diuen que fan. En efecte, la llengua esmolada els fa merèixer l'apel·latiu segon. La música, però, s'acosta més a la cosa industrial i proto-techno. De vegades recorden absolutament als locals -de la Costa Brava- Body Vishnu, però els mods de Sleaford segurament no els han sentit mai. Per acabar, dir que aquest no passarà per ser el seu millor llançament.

30

Sting - 57th & 9th

Sting està en forma. Bones cançons poblen un àlbum que s'escolta de dalt a baix sense fer-se de pregar. "I Can't Stop Thinking About You" és el tema més Police que haurem sentit els darrers anys -línia de baix inclosa. D'altra banda, "50,000" tira més cap a U2. Alhora, comprovo amb estupor que el canvi de ritme de "Petrol Head" em transporta a Guns'N'Roses! En canvi, "Heading South" és un préstec del folk britànic. Pel que fa a "Inshallah", ens recorda -no només per la lletra, sinó també musicalment- que el drama dels naufragis de les embarcacions de refugiats no s'ha acabat. Sting, sempre tan conscienciat -i fa bé, què caram.

31

Opeth - Sorceress

Àlbum preciosista, en què els detalls han estat cuidats fins a l'extrem. Un disc d'aires conceptuals, i doble, tal com mana la tradició del rock progressiu. Cada cop retrunyen més llunyans els ecos del death metal i més propers els d'altres sonoritats com el progressiu clàssic ("Will O The Wisp" és un autèntic homenatge a Jethro Tull, l'inic de "Sorceress" és pur Soft Machine i "Sorceress 2", un creuament entre Pink Floyd i King Crimson), el hard rock progressiu (vegeu els teclats manllevats a John Lord a "The Wilde Flowers" i a "Spring of MCMLXXIV" o els cors a l'estil Scorpions època Uli John Roth de "The Ward") o fins i tot la psiquedèlia ("The Seventh Sojourn" és un viatge a l'exòtica Hispania andalusí). Quan un és bon músic -ho demostren amb tres temes en directe al final del segon disc- és possible que no pugui evitar complicar-se la vida, com fan una vega i altra els suecs Opeth.

32

Crystal Castles - Amnesty (I)

Crystal Castles fan bona aquella màxima de que a cada bugada es perd un llençol. A cada disc, una nova baixada de nivell, de creativitat -i de credibilitat. Els Castels ho fan moolt lentament, si voleu, però de manera irremeiable: el seu quart disc és menys bo que el tercer; aquest menys que el segon; el qual ho era menys que la quasi obra mestra de l'electrònica d'ultratomba i esquerdada que va resultar ser Crystal Castles (I). A la portada ens segueixen fascinant amb les nenes angelicals col·locades en ambients sinistres.

33

Devon Allman - Ride or Die

Bon disc de power-blues del texà Devon Allman, fill de Greg Allman dels Allman Brothers. En Dave també és conegut per co-liderar Royal Southern Brotherhood: una proposta estilística semblant a la seva en solitari. El seu àlbum conté una lleugera concessió a les radiofórmules, "Find Ourselves", en una línia més springsteeniana, però el tema no desentona en un disc que és una col·lecció de temes rodons; un àlbum que sona com els clàssics però, a la vegada, actual. Atenció amb la magnífica i emotiva guitarra, passada pel wah-wah, de "Lost".

34

Angel Olsen - My Woman

La gran promesa de l'indie femení, per alguns. No els manca part de raó. "Not Gonna Kill You" és d'una intensitat tal, que no la pararies d'escoltar. L'acompanyen altres temes igualment interessants, i un ambient general de decadència de connotacions celestials que eleva el disc a peça de gran interès.

35

Suicidal Tendencies - Wold Gone Mad

El nou àlbum dels californians és un intent bastant reeixit de fer reviure els vells temps de la banda. El disc és entretingut, conté bons temes i és farcit dels ingredients habituals, malgrat que de la formació original només quedi l'inimitable Mike Muir a les veus: riffs endimoniats, cascades de solos orgiàstics de consistència aquosa, slaps de baix funk a dojo, alguna balada ràpidament evolucionada a tempesta tropical, els habituals canvis de ritme i la inimitable veu de Muir, enfurismada i melancòlica a parts iguals. Ni hardcore ni thrash (ni funk-metal): Suicidal! I compte, que en aquesta ocasió, a la bateria hi ha ni més ni menys que l'ex-Slayer Dave Lombardo. Ell, en solitari, té l'honor de fer sonar els primers compassos del disc amb un tu-pa-tu-pa com si del "Ridin' With The Driver" de Motörhead es tractés.

36

Voivod - Post Society (EP)

El thrash progressiu de Voivod, especialment si és amb Snake a la veu, sempre funciona. Més encara si opten per versionar el clàssic de Hawkwind, "Silver Machine" (i amb aquest ja seran dos els temes de ressonàncies siderals -junt amb "Astronomy Domine", de Pink Floyd- els que haurà fet la banda). Per cert, velat homenatge a Lemmy, amb el cover de Hawkwind?

37

Macula Dog - Why Do You Look Like Your Dog

Proposta experimental de to sarcàstic i humor absurd. La banda, formada per un duet d'humans i un de maniquins, professa culte musical tant a Devo com a Frank Zappa. Alguns temes són realment sorprenents, per no dir brillants. En certs moments, més industrials, ens poden fer pensar en uns Front 242 ("Somokestack"), però és un miratge. De fet, tot el disc ho és.

38

Bon Jovi - This House Is Not for Sale

Inici prometedor. Riff per caure de cul. I de la promesa a la realitat: a pesar de tots els mals auguris -la presentació del disc s'havia aplaçat diverses vegades; Richie Sambora havia deixat la banda-, l'àlbum és realment aprofitable. La sorpresa ve quan descobrim que Bon Jovi pot arribar a sonar a The Killers, especialment per les guitarres amb eco de "Living With The Ghost" o de "Born Again Tomorrow". O al Boss"! Vegeu el mig temps "Labor of Love". Disc audible i fruïble.

39

Jeff Beck - Loud Hailer

Després de les mil coses que ha fet Jeff Beck, oferir un disc perfectament digne potser és menys fàcil del que sembla. Power blues, solos exquisits -com de costum- i, en aquest cas, la veu de Rosie Bones, són els ingredients principals del nou treball de l'ex-Yardbird.

40

Tyvek - Origin of What

Garage-punk brut i esvalotat. Temes curts en els que, de vegades, es desenvolupa una idea mínima. Simplicitat i claredat en els objectius. Els podríem incloure dins l'escena dels acòlits de Ty Segall i companyia. Potser -com diuen- aquest és el seu millor àlbum. Encara podríem esperar-ne més, però.

41

We Are Scientists - Helter Seltzer

Un altre treball ple de melodies contagioses sobre un fons compacte de reminiscències power-pop. Els californians arrelats a Brooklyn no defrauden, però en determinats moments voregen la previsibilitat. Molt propers a Weezer a "Waiting for you"!

42

 Weezer - Weezer (White Album)

Res pot aturar un bon hit, ni una carrera de més de vint anys, si un és capaç de facturar-lo de nou. I aquí n'han tornat a fer uns quants.

43

Cymbals Eat Guitars - Pretty Years

Sense sonar fidelment a The Cure, m'hi recorden. Per malenconia, per emotivitat, per intensitat pop i per la línia vocal. "Have a heart" és un tema espectacular, i aquí sí que els tocs thecurians són més perceptibles. També ho són a "Wish", amb secció de vent època The Head On The Door -però amb un Joseph Ferocious emulant Tom Waits a les veus.

44

Sumerlands - Sumerlands

Heavy metal clàssic a rematar. L'inici de l'àlbum, amb riff a l'estil Judas Priest, ens posa sobre la pista del que trobarem. Pel disc es passegen altres referents clàssics: Dio (a "The Guardian"), constants veus a lo Ozzy, etc.. De fet, s'acostarien a la vessant més power metal del heavy. Res de glamurositats ni vel·leïtats rock'n'roleres. Aquesta gent és seriosa; no fa broma de les arrels. Certes veus -tractades amb eco- em recorden també al disc més heavy -menys thrash, vull dir- de Voïvod, l'Angel Rat. Llàstima que Sumerlands no mantinguin, en aquest primer disc, el nivell dels tres primers temes de l'àlbum.

45

Black Sabbath - The End (EP)

La formació clàssica interpretant el seu estil clàssic. Si fins i tot la tormenta i el repic de campanes de "Cry All Night" són calcats a l'inici del seu primer àlbum! Per tant, ha de sonar i sona bé. Atenció amb la curiosa electroacústica de Iommi a "Take me Home". Els temes del l'EP són els que van sobrar del seu últim àlbum 13 (2013) junt a alguns directes -aquests últims se'ls podrien haver estalviat.

46

Drive-By Truckers - American Band

Disc de rock de sonoritats profundament nordamericanes -i, per si això no fos poc, exhibeix barres i estrelles a la portada, i es titula com es titula. En molts moments pot fer pensar en el mític Ragged Glory de Neil Young. Això a excepció de la molt rollingstoniana -fins i tot per la forma de cantar- "Kinky Hypocrite".

47

Night Beats - Who Sold My Generation

Trio de garatge-psiquedèlia de Seattle que recorda, en alguns moments, als moderns Black Angels i, en altres, als més antics The Seeds. Però, sobretot, al hit del disc, "Right/Wrong", sonen a Black Keys al 100%.

48

Jamie N Commons - Jamie N Commons (EP)

Britànic dedicat en cos i ànima a les arrels de la música popular nordamericana: blues, folk i rhythm'n'blues pels quatre costats. Bona i breu mostra de quatre temes. De fet, Jamie N Commons, de moment, només ha publicat treballs breus -cap de llarga durada, doncs.

49

The Kills - Ash & Ice

En la seva línia però amb menys temes addictius.

50

The Heavy - Hurt & The Merciless

Combinació de soul clàssic amb rock, com haurien fet en el seu moment Whitesnake o Lenny Kravitz, per posar dos exemples ben diferents, però al mateix temps sense tenir res a veure amb ells, potser perquè aquí el rhythm & blues i el garage hi són molt més presents. Fórmula pròpia força reeixida, però, en aquest cas, sense grans hits.

51

Mick Harvey - Delirium Tremens

L'ombra de Nick Cave sempre té coses interessants a dir. En aquest cas, reinterpretant el repertori de Serge Gainsbourg. Tanmateix, sona a The Bad Seeds a "The Convict's song" -fins i tot el títol seria propi de la banda-, i a referències paral·leles, com Einstürzende Neubauten -a "SS C'est Bon". Bogeria aristocratitzant.

52

The New Raemon & McEnroe - Lluvia y truenos

Quin so tan perfectament facturat ha aconseguit plasmar The New Raemon, acompanyat de Mc Enroe, al seu nou disc... Aquest baix orgànic dóna un relleu magnífic a tot el disc. De vegades, tot plegat, pot rememorar al so dels grans Smiths, arribat al clímax amb "Gracia". A "Barcos", en canvi, la forma de cantar em transporta a Nacho Umbert. Temes, a més, adornats amb prosa poètica.

53

Royal Southern Brotherhood - The Royal Gospel

Bon disc de blues i estils limítrofs -especialment funk- d'aquesta mena de superbanda de recent creació que ha posat al dia sonoritats clàssiques.

54

Kings of Leon - WALLS

Fluixet. Les cançons estan mancades del magnetisme d'èpoques anteriors -comencen bé, però se'n perd la brillant idea que contenien. Això sí, l'àlbum sona perfecte. És una llàstima que un disc tan ben gravat, tocat i produït no vagi acompanyat de temes que estiguin a la seva alçada. Sonarà magnífic, de fons, en sopars d'amics.

55

Bat for Lashes - The Bride

Emotiva, profunda, colpidora (i britànica), com P. J. Harvey, però més accessible que la musa indie. Natasha Khan ja va pel quart disc -i que segueixi!

56

Ben Harper & The Innocent Criminals - Call It What It Is

Incombustible però amb poc marge per a la sorpresa.

57

El Petit de Cal Eril - La força

Disc de cançons titulades, totes elles, únicament amb article i substantiu. Estranyament, el baix de "El cor" no deixa de recordar-me a Tame Impala! Escoltar el personal estil del Petit de Cal Eril sempre enriqueix; mai no decepciona. O mai no ho fet fins ara.

58

Ace Frehley - Origins, Vol. 1

Disc de versions i de clàssics revisitats. Funciona perquè està ben produït i ben tocat.

59

Two Door Cinema Club - Gameshow

Uns altres que, com els Kaiser Chiefs, aquest any han abraçat les sonoritats disco. Els Cinema Club, però, encara ho han fet amb més determinació. Vegeu "Je Viens de La" o "Bad decisions", en la qual sonen a Scissor Sisters pels quatre costats. Hi ha excepcions -a "Gameshow", en canvi, recorden a Franz Ferdinand. Tot menys sonar a ells mateixos. Enlloc treuen el cap aquells puntejats de guitarra que ells mateixos van inventar i que altres bandes indie van arribar a copiar fins a la sacietat. Però per una cosa o altra, el disc bé val una oportunitat.

60

Okkervil River - Away

La fórmula segueix essent el pop-folk americà d'arrels i farcit de malenconia, tot i que hi ha algun acostament puntual als arranjaments jazzístics ("Call Yourself Renee"). Cançons de 7 minuts, si convé -i potser no calia.

61

D.R.I. - But Wait ... There's More! (EP)

Aquesta vegada, molt més hardcore-punk que thrash, com demostren amb "Mad Man", un tema molt de la Old School -una de les meves debilitats. Amb tot, continuen en la zona intermèdia, en el crossover que ells mateixos van co-inventar.

62

Primal Scream - Chaosmosis

Primal Scream continuen essent els més enrotllats de la classe; amb tot el seu estol d'influències diverses i aquest eclecticisme que converteix el seu (scottish) brit pop en una amalgama pseudo-ballable o, com a mínim, radiable. Un disc ple de tot això, però del que no se'n podria destacar un tema massa clarament. Ah, i no oblidem el petit homenatge als Stones -com ja sol ser habitual en ells. Aquí es diu "Golden Rope".

63

Misfits - Friday The 13th (EP)

És impossible treure's del cap com de bé quedarien els temes de Misfits si els cantés Glenn Danzig. Tot i això, s'ha de reconèixer que Jerry Only -ara acompanyat del seu propi fill com a nou guitarrista de la banda- s'ha tret de la màniga un recull de temes punk-rock que recorden clarament a la formació clàssica.

64

Placebo - Life's What You Make It (EP)

Nou lliurament de Placebo, en forma d'EP, amb alguns bons temes. Potser hauria de ser al revés, però "Jesu's Son" em recorda a Iván Ferreiro...

65

Wolfmother - Victorious

Deliciós el so stoner i seventies d'alguns temes. "Victorious" té un inici 100% Judas Priest pre-80s! En ocasions, però, és un àlbum excessivament repetitiu.

66

The Cult - Hidden City

Quan sents que una pandereta obre el disc, saps que The Cult volen tornar a sonar com sempre. I de fet sonen com en els millors discs, però les cançons no tenen aquella màgia que capturava l'oient.

67

Devendra Banhart - Ape in Pink Marble

El Sr. Devendra juga, en aquesta ocasió, amb les sonoritats de la primera meitat dels setanta. Per augmentar la sensació vintage de l'àlbum, la flauta del primer tema podria haver estat extreta, ben bé, d'un cassette sense piles; "John Lends a Hand" és la banda sonora d'un vídeo casolà rodat un dia de platja a la Manga del Mar Menor; "Fig in Leather" -que inclou una secció de corda de tall funky- està feta per sonar en una roller-disco de classe mitja-alta; "Souvenirs" té un cert aire al Lou Reed més líric i "Lucky" podria haver estat una balada de John Lennon. Tot plegat per confirmar que l'habitual estil folk de Banhart ha quedat seduït, ara, pel revival 1970-1975. Intimisme, poètica i regressió temporal.

68

Steven Tyler - We're All Somebody From Somewhere

Diuen que ha fet un disc de country. Només cal arribar al final del tema que obre l'àlbum per veure que no és fàcil oblidar el hard rock melòdic dels temps d'Aerosmith -una sensació que s'incrementa a partir de la segona meitat del disc. L'àlbum, però, va més enllà del revival o del country: hi ha blues ("Hold On"), algun banjo i força whisky; però també A.O.R., amb algunes concessions a les radiofórmules ("I Make My Own Sunshine"). Tanca el disc una versió de "Piece Of My Heart" de Janis Joplin, on Tyler exhibeix cordes vocals.

69

Rob Zombie - The Electric Warlock Acid Witch Satanic Orgy Celebration Dispenser

En la seva línia habitual, però sense el nivell d'altres ocasions. Un univers de bruixes, follets, veus de fons, sorolls varis, esgarips d'ultratomba i ritmes industrials, sobre un potent fons que viatja a través del glam, el hard, el heavy i el thrash, indistintament.

70

Leonard Cohen - You Want It Darker

L'any 2016 serà, en música, aquell en que l'Acadèmia Sueca va decidir premiar amb el Nobel de Literatura a un cantautor i ho va fer donant-lo a Bob Dylan, quan hauria estat més encertat lliurar-lo a Leonard Cohen -el qual, per més inri, moriria el mes següent. Pel que fa a l'àlbum del canadenc -l'últim de la seva carrera-, si bé no és cap joia, tampoc és dolent. Destaca "You Want It Darker", on Cohen demostra ser la veu que pot articular notes més greus sense fracassar en l'intent. Com sempre, fosc, sobri i, de vegades, mig esperançat. Regust etern als anys seixanta.

71

Bon Iver - 22, A Million

Immersió profunda en sonoritats electròniques i experimentals, arribant al punt culminant a "21 Moon Water" o a "715 Creek", una pista amb, únicament, la veu sintetitzada del Sr. Iver. Encara no ha llençat el piano, però. I encara canta certes melodies, que en ocasions poden tocar la fibra emotiva com sol fer el de Wisconsin. Ara bé, una fauna de follets digitals habiten els racons obscurs del disc, importats directament dels àlbums de Dan Deacon. Atenció als títols dels temes i als estranys caràcters emprats, dignes d'un pillat.

72

 Megadeth - Dystopia

Com als noranta. Un retorn sense major glòria a la seva segona etapa.

73

The Last Shadow Puppets - Everything You've Come to Expect

Molts violins de fons -potser n'abusen, de l'orquestració. Però és clar, se suposa que Turner i Kane han d'oferir quelcom diferent al que fan, respectivament, a Arctic Monkeys i a la banda personal del segon, on es despatxen a gust. Sona prou bé, però no és pas "tot el que havíem estat esperant".

74

Red Hot Chili Peppers - The Getaway

Disc tranquil i reposat, però amb el segell de la casa. Un àlbum força previsible. Com de costum, el millor acaba essent el treball de Flea al baix ("Goodbye Angels", per exemple).

75

Eli Paperboy Reed - My Way Home

Eli Reed no s'està d'històries. Les primeres notes arrenquen a tot gas, com en un directe de James Brown. Una col·lecció de temes variada i, al mateix temps, sempre fidel al soul, el gospel i el rhythm & blues clàssics.

76

M83 - Junk

Homenatge als 80s. Reciclatge de tota mena de sons extrets de la dècada. Imaginació, sí, però amb el llast d'haver estat els autors de "Midnight city".

77

Bloc Party - Hymns

Decepcionant. Bon disc per a sonar de fons en un restaurant urbà, com a màxim.

78

The Jayhawks - Paging Mr. Proust

Practiquen l'americana de base pop-rock com pocs. Disc correctíssim i per a tots els públics, excepte, potser, l'experiment de blues torturat de "Ace". Atenció a "Comeback Kids", amb rítmica a lo Travis inclosa.

79

BRONCHO - Double Vanity

Uns altres que passen a escriure el seu nom tot en majúscules, com s'estila en tota banda de pretensions post-rock. Broncho han baixat les revolucions, han desafilat les guitarres i s'han passat a una mena de noise-rock indirecte i amant de les reverberacions.

80

Yuck - Stranger Things

Com de costum, un homenatge al rock alternatiu dels 90s. De fet, el  disc s'obre amb un so de guitarra brut, a l'estil Breeders -o The Amps! Però és que, a més, el segon tema es titula "Cannonball". També hi apareixen les reverberacions dels mítics Dinosaur Jr. El treball conté més mitjos temps que en anteriors ocasions.

81

Rogue Wave - Delusions of Grand Fur

Un estil excessivament lineal, com el seu, fa que un àlbum sencer pugui fatigar. Però brillen temes solts i moments concrets. Sempre dins un pop gens estrident fet de coixins de plomes, núvols a l'horitzó poc amenaçadors i becaines d'estiu.

82

Nada Surf - You Know Who You Are

Són els de sempre. Potser un xic més relaxats, en general. Practiquen aquell power pop melòdic i avellutat que els ha caracteritzat sempre, tot i que aquesta vegada amb temes menys impactants; amb un xic menys d'encert que altres vegades.

83

Adolescents - Manifest Density

Els Adolescents són ben vius, 35 anys després del seu mític àlbum blau. Tornen a lliurar un àlbum enèrgic, de hardcore-punk californià -amb més gust per les melodies vocals i menys reticències respecte dels solos de guitarra, vull dir-, tal com marca el cànon que ells mateixos van ajudar a construir. Un treball, doncs, dins la tradició, sense desmarcar-se d'una línia prèviament traçada, però mancat de grans temes o de moments excessivament memorables. Destaca, potser, "Jacob's Ladder", que haurien pogut signar els Bad Religion d'Against The Grain.

84

Boss Hog - Brood Star (EP)

Guitarres brutes i veus que emergeixen d'un micro rebentat; d'acord, és al que ens tenen acostumats. Però també han experimentat amb sintetitzadors i guitarres àcides a "Nymph Beat" o amb guitarres funky i ritmes drum & bass a "Devious Motherfucker". Esperarem, doncs, a veure si a l'àlbum llarg -per a finals d'any- hi ha més cançons que paranoies, o serà al revés.

85

Delorean - Muzik

No surten del seu estil; s'hi mantenen perfectament fidels. Per moure l'esquelet sense haver de renunciar a la fase REM del son. Els teclats: en ocasions, neworderians; en altres, kraftwerkians! El millor, la melodia vocal juganera de "Contra".

86

Wilco - Schmilco

Clar homenatge a Bob Dylan: els primers compassos de l'àlbum són una mena de remake de "Blowin In The Wind". Wilco, però, segueixen sonant a ells mateixos. Tot i això, també tenen temps per a l'experimentació, com es pot comprovar "Quarters" o a "Common Sense" -on semblen una mena de Violent Femmes passats de voltes. L'únic (i gran) problema és que Schmilco és un treball força ensopit.

87

Billy Talent - Afraid of Heights

No surten en cap moment dels camins traçats per ells mateixos ja fa tretze anys, si no és pel reprise del tema que dóna nom al disc, en una línia indie-rock molt més grandiloqüent -un avís de per on poden anar els trets en el futur? Però, en general, es mouen en l'habitual línia punk-rock -la més melòdica i neta, sense estalviar potència- amb la qual es van donar a conèixer. No resistiran mai la comparació amb uns altres revivalistes semblants, que aconsegueixen fer millors cançons: The Hives.

88

Diamond Head - Diamond Head

Una lliçó de heavy metal clàssic que s'acosta perfectament al que es podria considerar el cànon de l'estil. I això passa el 2016! Però no sona antic. En ocasions recorden a Soundgarden, especialment per la incorporació de Rasmus Bom Andersen a les veus -escolteu "A Set My Soul" o la introducció del primer tema, "Bones".

89

Death Angel - The Evil Divide

Lliçó de thrash metal clàssic tècnicament impecable. Això no significa que el disc sigui cap meravella. "Lost" és el tema més heavy i melòdic, sospito que a fi i efecte de funcionar com a reclam per a un públic més general. La cançó es desmarca un xic de la tònica general de l'àlbum i, al meu parer, constitueix el moment més fluix del disc. La resta, thrash de la vella escola.

90

Yeasayer - Amen & Goodbye

El seu vessant bizarre ha quedat hivernat en aquest nou àlbum, si no és en les estranyes guitarres que obren la ballable "Silly Me", del millor del disc.

91

 Anthrax - For All Kings

Un intent, com el de Megadeth, de tornar als inicis dels noranta, però menys reeixit. Despista la portada satànica i el títol de l'àlbum a l'estil Manowar, però sonen als Anthrax de les supervendes -no als de l'Among The Living-, especialment pel fet que Belladona els aporta un segell inimitable.

92

 David Bowie - Blackstar

Experimental. Un comiat que aprofundeix en la línia del l'últim treball, The Next Day (2013).

93

Manel - Jo Competeixo

Una evolució cap a sons cada cop més diversos, elèctrics i electrònics -la producció hi ajuda. Manel mostra una major paleta de colors i les meves orelles ho agraeixen. I, per cert, com enganxa un tema tan aparentment naïf com "Sabotatge"!

94

Mumford & Sons - Johannesburg (EP)

Experiment amb col·legues sudafricans. No perden èpica i guanyen en color. "Fool You've Landed" sona a Simon and Garfunkel. Pas mal.

95

Benjamin Biolay - Palermo Hollywood

Biolay immers en l'univers llatioamericà, concretament argentí i més concretament platense. Curiós experiment. Més cantautor que mai.

96

Travis - Everything at Once

Continuen essent bons compositors de cançons perfectes, però el nivell ha baixat força.

97

Kaiser Chiefs - Stay Together

Canvi brusc d'orientació. Gir cap als sons més disco -escolteu des de "Press Rewind, amb certs aires als actuals New Order, fins al final del disc, per comprovar-ho. Els Kaiser Chiefs es reinventen quatre anys després de l'últim àlbum. Lluny queden els seus cèlebres himnes i els hits omple-pistes del passat. "Hole In My Soul" podria ser un d'ells -força esmorteït, però. Més poperos i melòdics que mai, però poc efectius.

98

Bob Mould - Patch the Sky

El bo de Bob Mould, fidel a la cita que manté regularment amb el públic des de 2005, ha publicat nou àlbum. Com sempre, la cosa va de guitarres i de melodies vocals de to malenconiós. Ara bé, malauradament, aquesta nova aportació és irrellevant; gairebé innecessària.

99

Band of Skulls - By Default

Indie-rock de base blues i rock'n'roll i amb pretensions d'arribar al gran públic. En aquest quart àlbum aconsegueixen sonar de meravella, però no m'acaben de convèncer. Destacaria "Killer".

100

Neil Young - Peace Trail

Disc modest. Una peça gairebé insignificant enmig de la llarga i profitosa carrera del canadenc. Únicament destacaria "Peace Trail", que és la que recorda més a l'estil Ragged Glory i "Show Me", moderadament jazzística. La resta és un conjunt de temes reposats, alguns dels quals travessats per una endimoniada armònica sostreta a precari a un esclau del sud. Altres destil·len aires més folk: "Indian Givers", "Texas Rangers". Cap cosa.

101

Metronomy - Summer 08

Bateria, baix i una presència absorbent dels sintetitzadors, amb ànim de fer ballar l'oient. Pel que fa a la veu, el tribut a David Byrne és manifest. "Hang Me Out To Dry" sembla feta a mida de Robyn, que hi posa la veu convidada: és el millor d'un disc perfectament audible però també prescindible.

102

Discharge - End of Days

Segueix meravellant el so putrefacte però, al mateix temps, ben compactat de la banda. Ara bé, la collita de temes és excessivament lineal. Acaba per cansar.

103

The Strokes - Future Present Past (EP)

Normalment els EP serveixen per donar a conèixer nous temes quan el grup té pressa i no pot esperar al Long Play. Bé, per donar a conèixer cançons així potser no calia tenir pressa...

104

 Suede  - Night Thoughts

Avorrit. Excessivament lent, com la caiguda en suspens de la noia de la portada.

105

Kanye West - The Life of Pablo

No sóc un oient habitual de hip-hop, però Kanye West sol dir coses interessants. Res a veure, però, amb la fúria de temes anteriors com "Black Skinhead".

106

Peter Bjorn and John - Breakin' Point

Difícil és el camí quan et persegueix sempre l'ombra d'un tema tan aclamat; en el seu cas,"Young Folks". D'allò ja fa 10 anys. Com sobreviure a l'estigma de ser una banda d'un sol èxit? L'eco dels simpàtics xiulets d'aquella cançó ressona ja molt llunyà -tot i que amb el tema que dóna nom al disc hi ha un intent de recuperar-lo. L'àlbum va del pop força tontaina d'alguns temes a alguna cosa moderadament interessant.

107

Metal Church - XI

Disc ple de clixés que aporta ben poca cosa al panorama musical. Uns altres dels històrics dels 80 que es resisteixen a desaparèixer. Per cert, a "Suffer Fools" les veus recorden estranyament a W.A.S.P.!

108

MSTRKRFT - Operator

Han fet gairebé invisibles les seves admirables guitarres enllaunades, que els donaven personalitat. Això, junt a una manca força preocupant d'estructures melòdiques, els relega a un trist anar fent, amb multitud de passatges experimentals -en el pitjor sentit del terme, de cosa inacabada o publicada abans d'hora.

109

Garbage - Strange Little Birds

Quan sents els primers compassos penses si es tracta d'una broma pesada. Llavors afloren els pitjors auguris pel què fa a la resta del disc. Es podrien haver estalviat la introducció, perquè després, en algun moment, aconsegueixen sonar als històrics Garbage, amb algun moment interessant, com "Strange Little Birds". Amb tot, la monotonia és la nota imperant. "Balckbird" té un inici molt The Cure, però després es perd, "If I Lost You" ens transporta a No Doubt i "Magnetized" és un intent fallit de connectar amb la modernitat. Temes excessivament llargs.

110

Tegan and Sara - Love You to Death

Buuuf, que comercial! I amb tonelades de sintetitzadors per tot arreu! Per què volen sonar, remotament, a Haim, quan ja gaudien d'una certa personalitat pròpia? L'àlbum les ha situat en caiguda lliure.

111

 Khost / Godflesh - Needless Into The Ground

Si voleu una ració de pur soroll (sí, un xic passat per la batedora industrial), aquí la teniu. És simple i únicament això. A Khost no tenia el plaer de conèixer-los, però Godflesh... Bé, si ara es dediquen a fer això, és molt decepcionant.