Ahir va morir l'Albert Manent. La notícia l’he sabut avui, abans per la meva cosina que per la ràdio o la
premsa. Ella, la Lídia Cruset, està acabant, junt amb el meu amic Salvador
Vega, un llibre sobre els vents de l’Empordà, una iniciativa que, d’una manera
o altra, Manent impulsava. Fa poques setmanes, la Lídia i en Salvador anaven a
veure el senyor Manent a casa seva. Per sorpresa meva, es recordava de mi. Jo l’havia
conegut –només per telèfon– després de guanyar una beca d’història del
Departament de Presidència el 2004 –una altra iniciativa que ell impulsava. Ens
havíem trucat algun cop més, havíem parlat d’exili, de franquisme, de Guerra Civil... Ens havíem intercanviat algun llibre –o al menys, ell me'n va enviar un de seu; espero que jo fes el mateix a la inversa. No ens havíem dit res més des de 2007. Fa poques setmanes, quan la meva cosina
parlava amb ell, Manent li digué: “El teu cosí ha escrit molt sobre...” No ho va
recordar, exactament, però sabia que era algun il·lustre personatge de Sant
Feliu, potser Agustí Calvet “Gaziel”. La Lídia li va preguntar si volia dir
Josep Irla. No, no... Havia de ser Gaziel...
El cas és que
he treballat més sobre Irla. Tanmateix, avui faré mínimament bona l’apreciació
del senyor Manent –que ha mort cinquanta anys i dos dies després que Calvet– i
és a Gaziel a qui dedicaré les següents ratlles. Sí, un altre guixolenc, un altre
home del nou-cents, una altra persona preocupada per Catalunya i Espanya, un
altre marginat del franquisme. Però que diferents l’un de l’altre!
L’any 2008,
quan vaig coordinar la publicació d’un volum dedicat a Gaziel a Sant Feliu de
Guíxols, entre les col·laboracions que vaig demanar n’hi havia una del biògraf
d’Agustí Calvet, Manuel LLanas. Era un “catàleg raonat de l’obra per etapes”.
De manera molt interessant, Llanas anava desgranant les edicions que s’havien
fet de l’obra de Gaziel al llarg de la seva vida –i apuntava, també, les
edicions pòstumes. Es posava l’accent, doncs, en l’obra publicada.
En el present
escrit, en canvi, m’agradaria adoptar un punt de vista diferent a l’hora de
parlar de l’obra del brillant periodista i escriptor català. Intentaré explicar
què va tenir ocupat Gaziel en les seves diferents etapes creatives i, de forma
subordinada, explicar quines edicions es van arribar a fer de la seva producció
–fins a dia d’avui. L’accent el posaré, doncs, en l’obra escrita, s’edités,
aquesta, de forma immediata o anys després –o, fins i tot, quedés inèdita.
Aquest és un
punt de vista que, crec, ens pot permetre entendre l’escriptor i les seves
preocupacions en cada moment, acostar-nos a la seva obra sabedors dels
condicionants –personals i d’altre ordre– que va tenir i copsar millor el
Gaziel que, gairebé sempre, escriu com a testimoni d’un temps que li ha tocat
viure. Per això m’ha semblat interessant centrar la mirada en els períodes de
producció més que no pas els anys de publicació de la seva obra, ja que
aquesta, especialment després de 1936, va topar amb entrebancs de tot tipus per
fer-se pública i, quan va ser-ho, no sempre s’edità de manera íntegra.
Agustí Calvet
i Pascual (1887-1964) no fou Gaziel fins l’any 1914, quan ja s’havia donat a
conèixer com a escriptor literari i, després, periodista de temes polítics i
culturals. Sota el pseudònim esmentat –la flama que inspirava a Sòcrates els
seus millors pensaments– es mostrà com un escriptor reflexiu, intel·ligent i,
sovint, incòmode. Va començar a ser conegut per les seves cròniques de la Gran
Guerra per a La Vanguardia i acabà
per ser el director únic d’aquest diari (1933-1936), però després de l’esclat
de la Guerra Civil espanyola, es va moure per les penombres de l’ostracisme i
el viatge interior i, públicament, fou oblidat. Els últims anys de la seva vida
va renéixer, ara com a escriptor i assagista en català, amb “aportacions d’un
altíssim valor literari i intel·lectual”, en paraules de Tebé. Cent anys després de la
seva irrupció entre el públic, la seva lectura encara és una experiència
estimulant i la seva visió de les relacions Catalunya - Espanya continua
aixecant polseguera. Però les múltiples edicions de la seva obra conviden a
entendre, primer, què va escriure Gaziel i per què ho va fer.
1.
El
jove escriptor Agustí Calvet (1903-1908): primers treballs literaris
Agustí Calvet, fill d’una família de
la burgesia guixolenca, només va viure sis anys a Sant Feliu de Guíxols.
Instal·lat a Barcelona, estudià Dret per desig exprés del seu pare, tot i que
aconseguí convèncer-lo de que el deixés cursar, al mateix temps, Lletres.
Fruit d’aquesta època són els seus
primers treballs, fets entre 1903 i 1908, de caràcter purament literari: col·laboracions
amb poemes, contes i articles de crítica musical en revistes literàries i
artístiques barcelonines diverses, com ara Gent
Nova, Garba o De Tots Colors.
També s’ha d’esmentar aquí la seva primera novel·la, Sentiment, distingida amb el tercer premi en el concurs literari de
l’editorial de L’Avenç el 1904 i publicada l’any següent en el volum 39
de la col·lecció més coneguda de la casa, la Biblioteca Popular de L’Avenç. Per
últim, cal ressenyar el poema “Plenitut”, presentat als Jocs Florals de Lleida
de 1907, i publicat aquell any per Sol i Benet.
2.
La
gestació de Gaziel (1910-1914): el periodista polític i cultural
L’any 1910, ja
llicenciat en Filosofia, Calvet féu el salt al periodisme i, a la vegada,
estigué ocupat simultàniament en la redacció de la seva tesi doctoral.
El treball de
periodista el desenvolupà sense haver-s’ho proposat, gràcies a les influència
del seu pare. Els seus primers articles –sobre política i cultura– els pogué
publicar a La Veu de Catalunya, el
diari de la Lliga Regionalista, entre agost i octubre de 1910.
Edicions: Un d’aquests articles –l’últim–,
titulat “L'evolució del senyor Lerroux”, fou incorporat a les Obres completes (Barcelona: Editorial
Selecta, 1970).
 |
Agustí Calvet, pels volts de 1914
(Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Fons Gaziel;
autor desconegut) |
Paral·lelament,
Calvet anà treballant en la seva tesi, que presentà el 1911. Es tractava d’una biografia
humana i intel·lectual centrada en la figura del frare mallorquí medieval
Anselm Turmeda.
Edicions: Fou publicada sota el
títol de Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español, per la revista
erudita barcelonina Estudio i
l’editorial homònima el 1914.
La necessitat
de guanyar-se la vida el féu tornar a les col·laboracions amb La Veu, aquest mateix any 1914, i fou en
aquest moment en que –volent reservar el seu nom per a empreses de major
envergadura–, s’empescà el pseudònim que l’acompanyaria sempre més: Gaziel. La
primavera de 1914, doncs, de París estant, va anar enviant articles al diari de
la Lliga, concretament una sèrie de sis, sota el títol de “Hores del viatger
espiritual”.
Edicions: El més extens d’aquests
articles, “Nou viatge sentimental”, es
publicà com a volum 115 de la col·lecció Lectura Popular (1915). Els conjunt
dels sis articles fou aplegat, després en el volum Hores Viatgeres (1926), junt al text de la conferència “Les viles
espirituals”, pronunciada a Girona el 1923. També aparegueren, anys després, a Una vila del vuit-cents (Selecta, 1953)
i a Un estudiant a París i altres estudis
(Selecta, 1963) –que reunia, a més, assaigs, pròlegs i conferències. Reunits
sota el títol de “Un estudiant a París”, es van incloure de nou a les Obres
completes (1970).
3.
La primera
cita amb l’èxit (1914-1919): les corresponsalies de guerra i algun assaig
Havent
fracassat en el seu intent d’optar a alguna càtedra universitària, sembla que
el destí jugà fort la carta del periodisme. Trobant-se a París, encara, esclatà
la Gran Guerra i Gaziel començà a prendre notes, les quals foren refusades per La Veu de Catalunya que, al contrari que
Gaziel, mantenia una línia més aviat germanòfila. Per mediació del director de La Vanguardia, Miquel dels Sants Oliver,
acabaria publicant les seves cròniques a La
Vanguardia, a partir de la tardor. Ho faria durant tota la guerra, tant des
de París com des de diferents fronts i reraguardes d’arreu d’Europa. A partir
de 1916, col·laborà també amb Hojas
Selectas, un magazine il·lustrat de l’editorial Salvat. A un i altre lloc,
arribà a publicar quatre-cents articles sobre la Primera Guerra Mundial, entre
1914 i 1918. Fou l’etapa més prolífica de Gaziel, la que el donà a conèixer a
un públic ampli i la que li va permetre guanyar un prestigi que el portaria a
ser redactor en cap, codirector i, finalment, director de La Vanguardia (1933).
Edicions: Una mica més de la
meitat dels articles de guerra apareguts La
Vanguardia foren recollits en cinc volums de l’editorial Estudio.
El primer fou Diario de un estudiante en París (1915) –amb articles de l’estiu de
1914–, el qual després es traduí al català com a París, 1914. Diari d’un estudiant (Aedos, 1964) (Obres Completes, 1970). Una versió
castellana més recent és Diario de un
estudiante. París 1914 (Barcelona: Diëresis, 2013).
Els altres quatre foren Narraciones de tierras heroicas (1916), En las líneas de fuego (1917), De París a Monastir: 1915 (1917) i El año de Verdún (1918). El penúltim és
considerat l’obra mestra del Gaziel corresponsal, a mig camí entre la crònica i
el llibre de viatges. N’existeix una reedició recent (Libros del Asteroide,
2014).
Per últim, hi ha un volum que aplega una
selecció de les corresponsalies de guerra: En
las trincheras: el reportero que mejor narró la Primera Guerra Mundial
(Diéresis, 2009).
Encara en
relació amb la Gran Guerra però fugint de la crònica i entrant més en l’assaig
s’ha d’esmentar la conferència que, el 1919, donà per la Junta de Dames de
Barcelona: “Dones de la guerra”.
Edicions: Aquesta conferència es publicà en forma d’opuscle
(Bloud&Gay Editors, 1919).
4.
Maduresa
i responsabilitat (1918-1936): el periodista d’opinió
Entre 1918 –final
de la Primera Guerra Mundial– i 1936, l’escriptor publicà uns set-cents
articles en diversos periòdics i revistes.
Després de la
seva etapa com a corresponsal de guerra, Gaziel continuà a les pàgines de La Vanguardia (1918-1933). En total,
entre 1914 a 1933, hi publicà uns 1.100 articles. A partir d’aquest últim any,
seria nomenat director únic, després d’una etapa de direcció col·legiada.
Convertí el rotatiu en el més llegit a Catalunya i en un dels de més tiratge a
Espanya, junt amb l’ABC.
Després de la
guerra, Gaziel també continuà escrivint per Hojas
Selectas (1918-1921), on féu 35 articles, des de 1914.
A la vegada,
va anar encetant altres col·laboracions: El
Sol (1925-1930), amb 110 articles; Ahora (1932-1933), amb 14 articles; i
d’altres de més esporàdiques, tant a revistes barcelonines –La Revista, Mirador–, com madrilenyes –La
Gaceta Literaria–, o guixolenques –L’Avi
Munné.
El to
d’aquests escrits era ja molt més personal i responia al perfil d’un periodista
d’opinió. Això fou el que, a la llarga, va consolidar-lo dins la professió. El
Gaziel dels anys trenta, a més, esdevé profètic pel que fa la Guerra Civil.
Edicions: Vint-i-sis dels articles
publicats a La Vanguardia i referits
a la Conferència Internacional de Gènova, de 1922, que ell cobria com a
cronista, es van aplegar dins El ensueño
de Europa (1922). Un dels articles, "Los bienhechores de la
humanidad", de 30 de gener de 1924, reaparegué a Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc (2008).
Aquests articles van donar a conèixer el seu nom arreu d’Europa i a Amèrica
Llatina.
D’altra banda, l’article "El
somriure inefable" (1931), publicat només en castellà a La Vanguardia, tot i que era destinat a Mirador
–on no es publicà– , es recollí en la
seva versió catalana a les Obres
completes (1970). Hi parlava de Francesc Macià després del triomf de la
República i hi rectificava judicis anteriors.
Una publicació que recull un centenar
llarg d’articles seus, apareguts durant la Segona República, és: Cuatro historias de la República
(Barcelona: Destino, 2003), que a banda de l’aportació de Gaziel, reuneix
textos periodístics de Josep Pla, Julio Camba i Manuel Chaves Nogales .
També s’ha d’esmentar la recopilació
antològica d’articles sobre política catalana, escrits entre 1922 i 1934,
titulada Tot s'ha perdut (RBA, La
Magrana, 2013). Es tracta d’un recull preparat pel propi Gaziel la segona
meitat dels anys cinquanta que havia quedat inèdit.
Per últim, en el volum, La Història de “La Vanguardia” (1881-1936)
i nou articles sobre periodisme
(Empúries, 1994) hi apareixen justament això, nou articles d’aquesta temàtica
concreta, publicats originalment a La
Vanguardia i a El Sol. Es tracta
d’una reedició ampliada de la Història de
“La Vanguardia” de 1971, que esmentarem en l’última etapa de l’autor.
A banda,
l’Agustí Calvet dels anys vint es dedicà a exercir de traductor. Sis d’aquestes
traduccions ser fetes per a Seix Barral. Per ordre cronològic, són: La locura roja. Aspectos y escenas de la
revolución rusa (1920), de Sergio de Chessin; El infierno bolchevique (1920), de Roberto Vaucher; Las minas de Salomón (1921), de H. Rider
Haggard; La novela de una emperatriz:
Eugenia de Montijo (1922), d’Auguste Filon; La isla del tesoro (1924), de Robert L. Stevenson; i Aventuras de Robinsón (1925), de Daniel
Defoe.
De ben segur
que una d’aquestes traduccions el portà a pronunciar la conferència - assaig sobre
Eugenia de Montijo per –altra vegada– la Junta de Dames de Barcelona.
Edicions: Eugenia de
Montijo (Bloud&Gay Editors, 1922) s’edità en format d’opuscle.
Durant aquesta
etapa, Gaziel també encetà una altra faceta de la seva producció escrita,
encara minoritària. Es tracta dels articles, pròlegs i presentacions sobre
l’àmbit de la cultura en general. En aquest ampli calaix de sastre poc ple
–encara–, hi podríem posar “Elogi d'Adolf Fargnoli”, per al catàleg de
l'exposició d'obres d'aquest artista a les Galeries Laietanes, el desembre de
1924; "El fons volcànic de Joan Maragall", un pròleg per al volum
desè de les obres completes de Joan Maragall (1931); i el "Discurs en els
Jocs Florals de ciutat de Mallorca" (1936).
Edicions: Aquests tres escrits es recullen dins les Obres completes (1970). És obvi que n’hi ha d’haver d’altres, que fins
ara han restat inèdits.
Per últim,
Gaziel començarà a donar forma als escrits que, més endavant, s’editaran com a Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de
Guíxols). Per tant, es tracta d’un primer llibre de records, al qual l’autor
inicia ja abans de 1936, però que continuarà escrivint els anys següents.
5.
El
Gaziel introspectiu (1936-1939): el primer llibre de viatges
L’esclat de
la Guerra Civil i de la revolució a Catalunya féu que Gaziel fos convidat a
marxar per part del serveis de la Generalitat de Catalunya. Se li facilità un
passaport per anar, en vaixell, fins a França, on es va posar sota la protecció
econòmica de Francesc Cambó.
Gaziel va
emprendre, doncs, el camí de l’exili. Arran d’aquest fet, abandonaria, per
sempre, la seva condició de periodista. No obstant això, encara va fer dos
articles valoratius sobre el conflicte espanyol que publicà al diari La Nación, de Buenos Aires, i un altre
sobre el mateix tema per a una revista parisenca, aquest sota un nom fingit.
La producció
de Gaziel aquests anys no és pas minsa, com semblaria a primer cop d’ull. De
fet, escriu molt, però com a conseqüència del trasbals dels temps, no sortirà
publicada fins força temps després. Per exemple, escriu el Viatge a Colòmbia, en què explica el seu intent frustrat de
fundar-hi una editorial, el 1937. Aquest primer llibre de viatges enceta un
gènere encara no conreat per Gaziel però que després tornarà a tocar.
Edicions: El Viatge a Colòmbia no s’editarà
fins el 1970, i encara de forma molt fragmentària, dins les Obres completes.
Aquests són
també els anys en què Gaziel comença a crear els seus primers escrits llargs
dins el gènere de l’assaig, un gènere que el farà conegut quan finalment se’n
publiquin els resultats, ja de forma pòstuma. De fet, prèviament, els seus
articles d’opinió i les seves cròniques traspuaven ja aquest caràcter, però
ara, des del silenci, Gaziel comença a escriure sobre societat i sobre
política, no pas per a veure-ho publicat l’endemà al diari, sinó cridat per
aquell deure abstracte que té l’escriptor envers el seu temps, ja que estava
convençut que ell no ho veuria mai. Així, començà a escriure, des de l’exili,
el Quina mena de gent som, amb una
primera part titulada “Introducció a una nova “Història de Catalunya””, que
després, en plena postguerra, completaria amb tres parts més.
Edicions: Quina mena de gent som i, per tant, aquesta primera part, dita “Introducció
a una nova “Història de Catalunya””, serà publicat per primer cop dins les Obres completes (1970). Després es
reeditarà en un sol volum i idèntic títol (La Magrana, 1998) i, més endavant,
com a Quina mena de gent som. Quatre
assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947) (Pòrtic, 2009).
6.
El
Gaziel reflexiu (1940-1953): assaigs i records
Arran de
l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Gaziel hagué de tornar a entrar a Espanya,
on es trobà les portes de La Vanguardia tancades i s’enfrontà a un procés de
responsabilitats polítiques davant les noves autoritats, que pogué superar
gràcies al general Kindelán. Aquests anys, Gaziel es va haver de conformar amb
el càrrec de gerent de l’editorial Plus Ultra, de Madrid, a on es traslladà a
viure amb la seva família.
Continuà redactant
les tres parts que restaven de Quina mena
de gent som (“El desconhort”, “Pobles remolcadors i pobles remolcats” i “El
secret d’una migració misteriosa”). Precisament a la introducció d’aquesta obra
Gaziel descriu el seu penós viatge de retorn a Espanya, empès per les tropes
alemanyes.
Edicions: Com s’ha dit, Quina mena de
gent som al complet es publicà en les Obres
completes (1970). Després es reedità en un sol volum i idèntic títol (La
Magrana, 1998) i, més endavant, com a Quina
mena de gent som. Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947)
(Pòrtic, 2009).
Sembla ser
que Gaziel, els primers anys de la postguerra, va escriure obres per encàrrec,
sense que hi figurés el seu nom. En aquest sentit, Llanas creu versemblant atribuir-li,
si no exclusivament, sí en bona part, un Itinerario
histórico de la España contemporánea (1808-1936).
Edicions: Aquest Itinerario histórico
de la España contemporánea (1808-1936) veurà la llum a Barcelona editat per l’editorial Bosch (1940) i firmat, sense
ser-ne l’autor, per Eduard Aunós.
Per contrast,
veu la llum una excepcional i documentada Historia
gráfica de Cervantes y del Quijote (Madrid: Plus Ultra, 1946), elaborada
conjuntament amb Joan Givanel i Mas.
Edicions: La Historia gráfica de
Cervantes y del Quijote s’edità a Madrid per part de Plus Ultra (1946).
També els
anys quaranta i cinquanta, Gaziel tornà a fer alguns treballs literaris,
concretament poesia, però per a un consum intern, familiar o restringit a una
lleu divulgació entre les amistats. Ja el 1952, i d’una forma molt més pública,
treballà en els Goigs de Sant Feliu de Guíxols.
Edicions: Un conjunt de poesies diverses, datades entre 1942 i 1957, es
recull a les Obres completes (1970).
Pel que fa als goigs, els publicà la madrilenya Imprenta Aldus (1952).
Els anys
quaranta, Gaziel, a més de patir aquell ostracisme ambiental ja explicat, es
trobava ell mateix delicat de salut. A això s’hi va sumar la mort dels seus
pares i esposa, entre 1940 i 1947.
Enmig
d’aquest ensorrament del món professional i personal, Gaziel començà a escriure
un dietari de reflexions íntimes sobre els condicionants socials i polítics del
moment, començat el 1946 i acabat el 1953 i titulat Meditacions en el desert.
Edicions: Una quarta part de les Meditacions en el desert aparegueren
dins les Obres completes (1970).
Llavors es publicà per part de les Edicions Catalanes de París (1974). Una
primera reedició la va fer Edicions 62 i Orbis (1984) i després van venir les
dues de La Magrana (1999 i 2010). També se’n féu una en castellà: Meditaciones en el desierto (Destino, 2005).
Un altre dels
escrits de Gaziel d’aquesta època que adoptà el mateix to reflexiu és el de les
"Notes per a una elegia a Lluïsa" (1947), fet amb motiu de la
defunció de la seva muller.
Edicions: Dins les Obres
completes (1970).
L’any 1947 és
també el del treball de Gaziel en dues traduccions, cosa que no feia des dels
anys vint. Ambdues d’obres de Paul Valéry: El
cementiri marí i Esbós d’un serpent.
Edicions: El cementiri marí, realitzada junt a Miquel Forteza, la publicà la
Imprenta Aldus (1947). L’altra, Esbós
d’un serpent, fou censurada i restà inèdita.
Al final
d’aquesta etapa, Gaziel va veure publicat el llibre de records Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de
Guíxols), en què havia estat treballant des d’abans de l’esclat de la
Guerra Civil i que, fins i tot, venia a ser una mena de concreció de temes ja
apuntats a la conferència titulada “Les viles espirituals”, que va fer a
Girona, l’any 1923.
Malgrat que Una vila del vuit-cents no retornà
l’autor a la palestra del gran públic català i espanyol –encara–, sí que el feu
reaparèixer de forma literària en els ambients de la seva vila natal –un any
abans havia escrit els goigs de la ciutat, tot i que ja hi acostumava a passar
els estius. Ara, però, Gaziel escrivia en català i dins un gènere, el del
llibre de records, comentaris i anècdotes, que els lectors li desconeixien.
Havien passat disset anys des que es truncà la seva carrera de periodista, el
1936.
Edicions: la publicació original
de Una vila del vuit-cents la va fer
l’Editorial Selecta (1953), però el 1963 va aparèixer una reedició molt
ampliada, feta per Aedos, titulada Sant
Feliu de la Costa Brava (Burgesos, navegants, tapers i pescadors), la qual
es va incloure en les Obres completes
(1970). Alguns fragments de Sant Feliu de
la Costa Brava han servit de base per a publicacions molt posteriors, com Un volt pel Sant Feliu de Gaziel (Ajuntament
de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2007) o Gaziel a Sant Feliu de Guíxols (Càtedra M. Àngels Anglada de
Patrimoni Literari, 2011). També n’aparegueren alguns fragments –menys– dins Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodistai escriptor guixolenc (Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació deGirona, 2008).
7.
El
retorn a l’èxit (1953-1964): més llibres de viatges i de records –i altres
coses
Fins l’any
1959, en què es jubilà i tornà a Barcelona, Gaziel continuà treballant a Madrid
i estiuejant a Sant Feliu de Guíxols, on es relacionava amb velles i noves
amistats i es posava al dia dels afers locals, a més de donar algunes
conferències i publicar articles a la revista local Àncora.
Després de la
seva reaparició amb Una vila del
vuit-cents, Gaziel va reprendre la seva faceta pública amb un conjunt d’articles,
pròlegs i presentacions, generalment sobre el món de la cultura i en els quals
hi barrejava els seus propis records i reflexions. Així, des de 1955 fins que
la mort el va anar a trobar, el 1964, va anar escrivint aquests treballs més
breus, alguns dels quals són: “La pintura de Joaquim Sunyer”, dins el catàleg
de l'exposició d'obres d'aquest artista, a les Galeries Syra; “El cas Garreta”,
un pròleg per al llibre biogràfic Juli
Garreta, l'home i l'artista, de Marià Vinyes (1955); “Una visita a Salvador
Dalí” (1956); “Homenatge a Ruyra”, un parlament fet al Centre Parroquial de
Sant Feliu de Guíxols (1958); “Records d'una altra vida. El cant primaveral de
Josep Carner”, un article dins el volum d'homenatge a Carner que es publicà amb
motiu dels seus setanta anys (1959); “Joan Maragall. El seu temps i el d'avui”,
un pròleg per al llibre sobre Joan Maragall, de Josep M. Corredor; “La naixença
catalana de “La Tauromàquia” de Picasso”; “Gregorio Marañón. Un gran castellà
dels nostres dies”, un article o full de dietari suposadament inèdit, trobat pòstumament
en una carpeta de l’escriptor (1960); “La pàtria segons Joan Maragall”, una conferència
a l'Orfeó Català; “Impromtu sobre la novel·la”, un pròleg a la novel·la de Joan
Vila Casas, Matèria definitiva (1961);
“Una època memorable”, un pròleg al llibre de Narcís Oller, Memòries literàries. Història dels meus
llibres (1962); “La transfiguració de la sardana” (1963); “Una flor que val
per totes”, un article per al volum d'homenatge a l'editor Josep M. Cruzet,
fundador de l'Editorial Selecta; o “Un gaudi inefable” (1964).
Alguns d’aquests
articles es centraven en el seu estimat Sant Feliu, i foren publicats en el
setmanari local Àncora, com “Un
senyor de Sant Feliu. Marià Vinyes” (1958); “La Costa Brava i el turisme” (1960);
o “L'esdevenidor de Sant Feliu. Com el veien els ganxons de 1884” (1961).
Edicions: A banda de la publicació
d’aquests escrits a cada revista, catàleg o llibre esmentats en cada cas –a excepció
dels inèdits–, tots ells foren recollits en les Obres completes (1970).
Entremig d’aquesta
faceta més propera al periodista cultural que havia estat els primers anys de
la seva carrera, Gaziel va escriure i publicar un segon llibre de records,
aquest cop centrat en ell mateix i en el període d’infantesa i joventut fins
que esdevingué un conegut corresponsal de guerra. El titulà Tots els camins duen a Roma. Història d’un
destí (1893-1914) i funcionava com a llibre de memòries personals, no com a
volum de records viscuts i heretats sobre Sant Feliu, com era el cas de Una vila del vuit-cents. És,
cronològicament parlant, la continuació d’aquest últim. El llibre va tenir un
important impacte en el públic lector català, que llegia el nou Gaziel interior
mentre es recordava del ja inexistent periodista d’abans de 1936.
 |
| D'esquerra a dreta: Eduard Toldrà, Agustí Calvet, Marià Vinyes -a qui
Calvet va dedicar els Goigs de Sant Feliu- i Josep Pla, a l'Hostal La Gavina,
en una imatge publicada a la Revista de S'Agaró, l'any 1964, però anterior a
1962 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Col. Hemeroteca; autor desconegut) |
Un altre
tipus de gènere que Gaziel va reprendre fou el del llibre de viatges, després d’aquell
primer Viatge a Colòmbia. Ja els havia començat a escriure uns anys
enrere, però entre 1959 i 1962 en va enllestir sis –l’últim, de forma
incompleta. Tots ells pertanyien a la sèrie “Viatges i Somnis”; els tres
primers integrant la “Trilogia Ibèrica” i, els tres últims, “Cura d’aires”. Els
títols foren: Castella endins (1959),
Portugal enfora (1960), La península inacabada (1961), Seny, treball i llibertat (Suïssa)
(1961), L’home és el tot (Florència)
(1962) i La humanitat és un somni
(Roma).
Edicions: els cinc volums
complets foren publicats tant a l’editorial Selecta com a Aedos, els anys
esmentats.
Dels dos primers títols d’aquesta
trilogia se’n va fer una traducció castellana. Es tracta de Castilla adentro i de Portugal lejano (Edhasa, 1963 i 1964,
respectivament). Castilla adentro es
reedità el 1987 (Alianza Editorial i Enciclopèdia Catalana) i se’n preveu una
nova edició aquest 2014 (Ediciones del 98).
Per últim,
els darrers temps, Gaziel els dedicà a escriure la Història de “La Vanguardia” (1881-1936), una “història” que esdevé
també un llibre de memòries –professionals– i que, en ocasions, té un fort
component autobiogràfic, atès que, els anys vint i, sobretot, els trenta,
Agustí Calvet fou un dels principals responsables del periòdic dels Godó.
Edicions: La Història de “La Vanguardia” fou publicada per les Edicions Catalanes de París (1971) i es
reedità el 1994 per part d’Empúries, que hi afegí nou articles de Gaziel sobre
periodisme, apareguts a La Vanguardia i a El Sol, i ho titulà Història de “La Vanguardia” (1881-1936) i
nou articles sobre periodisme.
No es pot
concloure aquesta panoràmica sobre el Gaziel escriptor sense esmentar la seva
correspondència amb múltiples i variats destinataris. És obvi que, com tanta
altra gent de la seva generació i condició, enviava i rebia cartes. Tanmateix,
algunes d’elles s’han fet públiques, i són aquestes les que cal mencionar, tot
i que siguin més uns escrits del Calvet persona que no pas de l’escriptor.
Edicions: Un centenar de cartes,
dirigides a una quarantena de persones rellevants de la cultura catalana i
espanyola, foren publicades en bloc a les Obres
completes (1970). D’altra banda, les cartes creuades entre Gaziel i el seu
editor, Josep M. Cruzet, es publicaren com a Gaziel i Josep M. Cruzet (i l'editorial Selecta): correspondència
(1951-1964) (Abadia de Montserrat, 2013).
Agustí Calvet
“Gaziel” morí el 12 d’abril de 1964, revisant la traducció al català d’un
llibre seu de 1915, que s’editaria de manera pòstuma aquell mateix any: París, 1914. Diari d’un estudiant.
Bibliografia molt bàsica:
Gaziel. Obres
completes. Obra catalana.
Barcelona: Selecta, 1970.
Llanas, Manuel. Gaziel. Vida, periodisme i literatura. Barcelona: Abadia de Montserrat,
1998.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
