dimecres, 28 de desembre de 2016

2016 music albums

Un balanç sobre les edicions musicals del 2016, l'any en què Leonard Cohen guanya moralment el Nobel de Literatura i tot seguit es mor. El meu particular rànquing d'àlbums publicats durant aquest període, ordenat per rellevància.


1
Ray LaMontagne - Ouroboros

En aquesta ocasió, LaMontagne vira la mirada cap a les qüestions interplanetàries i ho acompanya d'una portada de reminiscències psiquedèliques -com els actuals Mystery Jets. Mirar a l'espai per allunyar-se dels greus problemes de la Terra? Ouroboros, es titula l'àlbum -Ummagumma es va dir un  treball de Pink Floyd, Üdü wüdü un altre de Magma... En la línia de la psiquedèlia, els discos conceptuals i el rock progressiu, doncs, però sense oblidar les arrels bluesy. "While It Still Beats" i "Another Day" recorden absolutament als Pink Floyd de Syd Barrett, i "A Murmuration of Starlings" als de David Gilmoure. Per degustar amb calma, com una cervesa artesana de 14º.

2
Kula Shaker - K 2.0

Sona tan creïble, tan sincer, que enamora. De fons, l'esperit d'una comuna hippie del Haight Ashbury de San Francisco el 1968. I, a la superfície, bones cançons, ben interpretades i elaborades en la seva justa mesura. Rock clàssic adobat amb algun sitar indi i bones dosis d'àcid!

3
Parquet Courts - Human Performance

Han begut de les millors fonts, de les quals rajava el punk més versàtil, la new wave més sorprenent i altres líquids preuats. I ara circulen per les seves venes els Devo (vegeu "I Was Just Here"), Talking Heads ("Paraphrased"), The Clash (escolteu la línia de baix de "Berlin Got Blurry", que fins i tot podria ser dels Kortatu!), Television Personalities ("Pathos Prairie"), Minutemen, The Stranglers i tota la fornada de finals dels 70 i inici dels 80. Fins i tot la Velvet de "Venus in Furs" apareix a la segona part de "One Man No City". Tot plegat fa que Parquet Courts ens recordin a bandes actuals amb mirades semblants cap al passat: Kaiser Chiefs (a "Human Performance"), Dogs Die in Hot Cars (a "Dust"), Franz Ferdinand, etc. Però al final, sonen a ells mateixos -o a Parkay Quarts, com s'autoanomenen, de vegades, irònicament.

4
Thee Oh Sees - A Weird Exists

Portada horrible per a un àlbum imprescindible per tal d'entendre el garatge actual més imaginatiu, seguint l'estela deixada pels primers The Kills però, a la vegada, traçant un camí propi. Thee Oh Sees s'empelten fàcilment de psiquedèlia, de proto-hardcore i del que els convingui a cada moment. O no ens recorda, l'inici de "Gelatinous Cube", al de "Iron Man" dels aparentment llunyans Black Sabbath? De vegades les guitarres sonen com aquelles ganivetes afilades que van mostrar The Cynics al seu memorable Rock'n'Roll. No hi busqueu delicadesa ni gràcils melodies; aquí ha bufetades -sonores. L'àlbum no conté ni un sol tema prescindible; i compte, que la banda porta gairebé vint anys a la palestra i aquest és ja el setzè disc!

5
JEFF the Brotherhood - Zone

Una excel·lent proposta -el novè disc d'estudi dels germans Orral, de Nashville- a mig camí entre el grunge d'Smashing Pumpkins i el power pop de Weezer, amb tocs de garage i visites ocasionals -aquest cop- a Sonic Youth ("Roachin") o Black Sabbath ("You"). Cru, directe, addictiu, i amb la presència constant d'unes guitarres potents i desacomplexades.

6
Radiohead - A Moon Shaped Pool

En la línia habitual. Riquesa sonora i paisatges musicals en constant evolució. Atenció amb el transfons bossanova de "Present Tense".

7
Happy Diving - Electric Soul Unity

Sovint l'alumne avantatja el mestre. Si algú ha perdut la fe en Dinosaur Jr. -que podria no ser el cas, atès el nivell força acceptable de l'últim àlbum-, hauria de donar una oportunitat a Happy Diving. Els riffs, els solos, la base rítmica i l'estructura dels temes són un homenatge a la banda de Mascis i Barlow. Fins i tot, certs passatges de veu -malenconiosa, és clar. L'estil noise ens recorda, en ocasions, fins i tot a My Bloody Valentine ("River Will Flow"). Tanmateix, en el seu segon àlbum llarg, els Happy Diving completen una proposta força personal. Es tracta d'un àlbum magníficament ben facturat i, sobretot, fet a base de guitarres -que distorsionen i acoplen fins a extasiar.

8
Slaves - Take Control

Molt bon segon disc de punk-grunge d'aquests britànics xungos, anb xandalls Adidas, que es fan dir Slaves. L'àlbum s'enceta i es tanca amb les nirvanianes "Spit It Out" i "Same Again", època Bleach. Hi ha moments catàrtics ("Take Control"), autèntiques pregàries al déu de la distorisó ("Play Dead"), estones per rapejar -junt a Mike D dels Beasie Boys- ("Consume Or Be Consumed"), tastets rabiosament breus a la vegada que genials ("Fuck The Hi-Hat": 45 segons d'infart) i salutacions a Joy Division ("Lies") i, fins i tot, a Pixies ("Angelica").
9

Triángulo de Amor Bizarro - Salve Discordia

Saben molt bé el que fan i el que fan ho fan molt bé. Ho acompanyen de lletres magistralment escrites, a mig camí entre l'enigma (resoluble) i la crítica sociopolítica. Van del noise-pop de My Bloody Valentine (vegeu l'inici de "Cómo Encontró...") o de Planetas, al post-punk àcid i ràpid -el dels seus contemporanis El Columpio Asesino, per exemple-, passant pels ambients neworderians -calia fer un petit homenatge al propi nom de la banda- de "Baila Sumeria". Passen també amb naturalitat dels mitjos temps als temes frenètics; o de la veu de Rodrigo a la d'Isabel. Els gallecs despleguen un ampli ventall de recursos que els fan molt atractius. A un li venen el cap els Disco Las Palmeras! Serà una mena de marca de la casa (gallega) aquest estil noisy?

10

Bad Sports - Living with Secrets (EP)

Un salt als orígens del punk rock, amb influències de certes bandes de l'escena proto-punk, com The Dictators, o del power pop. Sonen a Buzzcocks, a Dead Boys o a UK Subs. I, per damunt de tot, fan bons temes. Molt recomanables.

11
Active Minds - The Storm Before The Calm (EP)

Incombustibles. Una de les millors bandes de hardcore de tots els temps, pel meu gust -i de les més underground, per voluntat seva-, torna amb nous temes, situats entre la malenconia i la mala llet, com ja és costum de la casa.

12
The Bulletproof Bomb - This Aint Rebellion

Des de l'indie, amb altes dosis de garage i quelcom de punk, Bulletproof Bomb -una banda tan poc reputada que no surt a la gran base de dades Allmusic.com-, ha aconseguit recollir els últims temes solts de l'any en un disc totalment recomanable. A "Millenial Moaning" s'acosten molt als antics Strokes, però són portadors d'un segell britànic indefugible -vegeu els teclats de "Out for a Stroll", aquest accent tan particular a les veus o el baix juganer de "Evening Tones...", per exemple. Caldrà seguir-ne la pista.

13
Iggy Pop - Post Pop Depression

Gran so el que aconsegueix arrencar Iggy Pop, o potser hauríem de dir Josh Home, de Queens of the Stone Age, en aquest disc de... comiat? Tanca l'àlbum "Paraguay", que no he pogut parar d'escoltar.

14
Deerhoof - The Magic

Entre la delicadesa de les notes agudes de matisos pseudo-nipons de Satomi Matsuzaki i el so rupestre i lo-fi de guitarres i percussions es mou la personalíssima proposta de Deerhoof. Pop destartalat de ritmes atropellats i una molt elevada capacitat refrescant. Un gran mèrit quan es porten setze àlbums, com és el seu cas.

15
Faun Fables - Born of the Sun

Jefferson Airplane s'han reencarnat. Això no és literalment cert, però si algú recorda a la perfecció els abanderats del moviment musical hippie psiquedèlic de San Francisco de finals dels 60, aquests són Faun Fables, tant per estil com per actitud -i  perquè Dawn McCarthy i Nils Frykdahl podrien ser, amb aquest doble joc de veu femenina i masculina els nous Grace Slick i Marty Balin. Un es sorprèn de com amb uns pocs retocs a nivell sonor, el vell rock àcid pugui funcionar tan bé en ple 2016. Em pregunto si és perquè els motius de protesta són els mateixos de fa quaranta anys (sí, encara...). Però lluny de ser una còpia, Faun Fables tenen un discurs propi i constitueixen una magnífica experiència sonora, amb un grapat de bones cançons a cada àlbum, i aquest no és una excepció.

16

Michael Kiwanuka - Love & Hate

Inspirat segon àlbum de Kiwanuka, el qual incorpora sonoritats experimentals, simfòniques i progressives a una base de soul negre, més aviat lent, en la línia d'Otis Redding. El gran tema d'inici, de quasi 10 minuts, manlleva aquelles guitarres líquides que obrien el Wish You Were Here de Pink Floyd (1975). La veu avellutada de Kiwanuka fa les delícies de l'oient durant tot el disc, que també conté oportunes aparicions d'alguna guitarra solista, seccions de corda rescatades dels 70 o orgues procedents dels 60. Determinats passatges gospel completen el ventall de possibilitats sonores. Fins i tot hi ha algun moment per fer ballar els peus -la jamesbrowniana "Black Man in a White World", per exemple-, però es tracta d'un àlbum més celestial que terrenal i més inclinat a la tristesa que a l'eufòria. En un altre ordre de coses, Kiwanuka em recorda a aquella gemma en brut, que mai va acabar de brillar del tot, que va ser Keziah Jones.

17
Ex-Cult - Negative Growth

Després d'un inici poc prometedor -i llarg-, el disc s'enfila fins a quotes de gran intesitat. Aquests Ex-Cult, de Memphis, i amics del gurú de l'indie més aspre, Ty Segall, poden sonar perfectament a Discharge -especialment per l'estil absolutament apunkarrat de les veus- o a Dead Boys, però també ens permeten pensar en Killing Joke, per les estructures repetitives i hipnòtiques d'alguns temes o fins i tot, en propostes aparentment tan allunyades com Eisntürzende Neubauten, pels deliciosos esgarips fora de control de "Government Birdcage".

18
Nick Cave & the Bad Seeds - Skeleton Tree

Portada minimal i so desproveït d'artificis per a un disc -el setzè- marcat encara per la pèrdua del fill, l'any passat. Una col·lecció de temes lúgubres i foscs, fets a partir d'elements mínims i d'unes atmosferes més etèries que de costum.  El nivell baixa de sobte després del tercer tema.

19
Dinosaur Jr. - Give a Glimpse of What Yer Not

Malgrat que ja no ens poden sorprendre, ni segurament ho pretenen -ni potser tampoc ens agradaria que ho fessin-, la combinació clàssica de riffs potents amb les malenconioses línies de veu de J. Mascis, erigides damunt un substrat perfectament neilyounguià, no deixa d'enganxar-nos a cada lliurament. Amb tot, quan s'acosten més al de Toronto és quan Lou Barlow pren el relleu al micro: vegeu "Love Is..."!. Com a disc, el més potent dels del seu retorn el 2007.

20
Metallica - Hardwired...To Self-Destruct

Àlbum digne. Com també ho va ser el Death Magnetic. Un esforç per no perdre l'estigma thrash, del qual en són coinventors. Fins i tot revestit de certa  ràbia punk ("Hardwired"). De tota manera, el heavy canònic -aquell del qual en feien versions per distreure's fa ja molts anys- a mesura que Ulrich i Hettfield es fan grans, aflora cada cop amb més vehemència ("Now That We're Dead"). He de dir que prefereixo mil cops aquesta deriva que la de l'americana ensucrada de l'era post Black Album. Hi ha instants -fugaços- que ens poden transportar als màgics anys del Master of Puppets ("Dream No More"). Són un miratge. Com deia un amic, Metallica ja no tenen "allò". "Allò"... Però ells ho intenten. Fins i tot l'estructura del disc ens vol recordar els anys gloriosos: un mig temps per tancar la primera cara -o primer dic-; castanya sonora per cloure la segona. Per cert, és en aquest tema final, al minut 2:40, en el que se sent per primera vegada en tot el disc a Robert Trujillo. I sóna a Lemmy Kilmister! No a Cliff Burton, ni al que feia amb els Infectious Grooves. Srs. Ulrich & Hetfield, aprofiteu-ho per fer alguna altra versió de Mötorhead, caram!

21
Highly Suspect - The Boy Who Died Wolf

Deixebles de QOTSA? Podria. Però si anem més enllà, Highly Suspect -posseïdors de dos grammys!- beuen clarament de Pearl Jam ("My Name Is Human", "For Billy") i Soundgarden ("Little One"). O fins i tot, puntualment, s'inspiren en Black Flag ("Look Alive, Stay Alive"). No temen la distorsió, això és evident. En ocasions també s'acosten a uns Kings Of Leon ("Postres", "Send Me An Angel"). I aquí és quan fan por. Fan témer que un dia -el proper disc, potser- pretenguin quotes de públic majors i segueixin el camí descafeinat i poc emocionant dels de Las Vegas. Mentrestant, anem gaudint de la gran veu de Johnny Stevens.

22
Slothrust - Everyone Else

Quan un ha vist un bon directe dels Slothrust a la seva pròpia casa -en un antro del sud de Manhattan, el Bowery Ballroom-, al llindar del Lower East Side amb Chinatown, no pot pretendre ser imparcial. I no ho seré. Però he de dir que els amants del grunge dels noranta tenen motius suficients per donar una oportunitat al trio de Nova York liderat per Leah Wellbaum. I temes com "Like a Child..." o "Rotten Pumpkin" sonen realment atractius, a més de potents. En aquell concert em vaig comprar -de mans del propi guitarra del grup- el seu últim àlbum, l'Of Course You Do. Aquell disc ja em va agradar, però aquest està al mateix nivell o, fins i tot, el supera.

23
Pixies - Head Carrier

Disc correcte i potser un xic més i tot. Però quan un pensa en el que van ser i representar, que van ser uns dels pares de l'indie, que foren mestres aclamats per mèrits absolutament demostrats... i que ara d'allò en queda ben poc, la tendència natural és de que a un li pugui caure l'ànima als peus. No obstant això, el disc té bons moments ("Talent"), i aconsegueix recordar-nos, de lluny, l'estil més conegut de la banda, el de Bossanova i Trompe le Monde. És a dir, trobem a Frank Black deixant-se part de les cordes vocals a "Baal's Back", algun tema furiós ("Um Chagga Lagga"), algun altre d'encantador ("Classic Masher"), els habituals puntejos surf ("Plaster of Paris"), cors femenins omnipresents -Black s'ha encarregat de substituir Kim Deal per Paz Lenchantin, una imitació gairebé perfecta de l'original-, i fins i tot hi ha un pseudo-autoplagi del seu mega-hit "Where Is My Mind" -escolteu els 25 primers segons de l'original i, tot seguit, l'inici de "All I Think About Now" que, per cert, canta sencera la nova baixista. Ah, i el treball artístic de les cobertes, també pertany a la línia habitual de la banda. El cor i la ment es divideixen quan les velles glòries publiquen discos acceptables: no els pots alabar, tampoc dilapidar. Què fem amb nostres estimats Pixies, ara?

24
Mystery Jets - Curve of the Earth

Un viratge cap a l'espai. La mateixa portada de l'àlbum n'és un clar senyal. Mystery Jets queden alliberats de la vessant terrenal i, fins i tot, arriben a sonar a Pink Floyd a "Blood Red Balloon". Nous interessos interestel·lars, com els de -salvant les distàncies- el nou Ray LaMontagne.

25
Car Seat Headrest - Teens Of Denial

Ara que els Strokes estan en hores baixes, podem anar directament a per Car Seat Headrest -el projecte musical de Will Toledo- perquè... No sona a Strokes el tema que obre el disc "Fill In The Blank". No desprèn la mateixa màgia que tenien els de New York als dos primers discs? Toledo, però, va més enllà i pot sonar a Pixies al final de "Destroyed By Hippie Powers"o a Nada Surf a la tornada de "Drunk Drivers/Killer Whales". En definitiva, imaginació i versatilitat. Un molt bon segon disc.

26
 PJ Harvey  - The Hope Six Demolition Project

No serà mai el "Rid of Me", això ja ho sabem, però PJ Harvey ha tornat a fer un bon disc. "The Ministry of Defence" sembla ser un hit colossal. Lletra naïf per a "Near the Memorials to Vietnam and Lincoln", un tema de títol suggerent.

27
Black Mountain - IV

Potser -i només potser- Black Mountain genera unes expectatives més altes de les que pot complir. Quan un s'endinsa en l'àlbum, de seguida té la sensació de que s'hi fan grans promeses, però llavors es van desdibuixant. No és de cap manera un disc fluix, però la sensació és que la banda podria donar més de sí. L'inici stoner o hard-rock de l'àlbum, es completa amb passatges més pinkfloydians, especialment pels teclats de Schmidt. "Constellations" sembla com si Voivod hagués intentat fer una versió de "Wild Flower" de The Cult, però ràpidament es transforma en un tema hard/space rock en què la veu de Stephen McBean és un calc de la de Thurston Moore de l'època de Sonic Youth -malgrat que la d'Amber Webber (llàstima!) no soni a Kim Gordon. "Cemetery Breeding" és més vuitantera, un xic The Church, si es vol. Tanmateix, "Crucify Me" torna al terreny clàssic i fa reviure la Velvet. Els  9 minuts de "Space to Bakersfield" es revelen com un inspirat final d'àlbum. En definitiva, rock progressiu, hard i space per al segle XXI.

28
 Jake Bugg - On My One

Les crítiques el deixen per terra, o gairebé, però Bugg m'agrada -aquest cop, però, menys que el 2013 amb Shangri La. Potser vol tocar massa tecles: de fet, tant pot passar de l'homenatge fifties de "Hold On You" a la nirvaniana "Bitter Salt", o del regust hip-hop de "Ain't No Rhyme" a de la dylaniana "Put Out the fire". Tanmateix, hi ha una bona colla de bons temes. Bugg segueix essent, musicalment parlant, un dels britànics més americans.

29
Sleaford Mods - T.C.R. (EP)

Rap-punk, diuen que fan. En efecte, la llengua esmolada els fa merèixer l'apel·latiu segon. La música, però, s'acosta més a la cosa industrial i proto-techno. De vegades recorden absolutament als locals -de la Costa Brava- Body Vishnu, però els mods de Sleaford segurament no els han sentit mai. Per acabar, dir que aquest no passarà per ser el seu millor llançament.

30
Sting - 57th & 9th

Sting està en forma. Bones cançons poblen un àlbum que s'escolta de dalt a baix sense fer-se de pregar. "I Can't Stop Thinking About You" és el tema més Police que haurem sentit els darrers anys -línia de baix inclosa. D'altra banda, "50,000" tira més cap a U2. Alhora, comprovo amb estupor que el canvi de ritme de "Petrol Head" em transporta a Guns'N'Roses! En canvi, "Heading South" és un préstec del folk britànic. Pel que fa a "Inshallah", ens recorda -no només per la lletra, sinó també musicalment- que el drama dels naufragis de les embarcacions de refugiats no s'ha acabat. Sting, sempre tan conscienciat -i fa bé, què caram.

31
Opeth - Sorceress

Àlbum preciosista, en què els detalls han estat cuidats fins a l'extrem. Un disc d'aires conceptuals, i doble, tal com mana la tradició del rock progressiu. Cada cop retrunyen més llunyans els ecos del death metal i més propers els d'altres sonoritats com el progressiu clàssic ("Will O The Wisp" és un autèntic homenatge a Jethro Tull, l'inic de "Sorceress" és pur Soft Machine i "Sorceress 2", un creuament entre Pink Floyd i King Crimson), el hard rock progressiu (vegeu els teclats manllevats a John Lord a "The Wilde Flowers" i a "Spring of MCMLXXIV" o els cors a l'estil Scorpions època Uli John Roth de "The Ward") o fins i tot la psiquedèlia ("The Seventh Sojourn" és un viatge a l'exòtica Hispania andalusí). Quan un és bon músic -ho demostren amb tres temes en directe al final del segon disc- és possible que no pugui evitar complicar-se la vida, com fan una vega i altra els suecs Opeth.

32
Crystal Castles - Amnesty (I)

Crystal Castles fan bona aquella màxima de que a cada bugada es perd un llençol. A cada disc, una nova baixada de nivell, de creativitat -i de credibilitat. Els Castels ho fan moolt lentament, si voleu, però de manera irremeiable: el seu quart disc és menys bo que el tercer; aquest menys que el segon; el qual ho era menys que la quasi obra mestra de l'electrònica d'ultratomba i esquerdada que va resultar ser Crystal Castles (I). A la portada ens segueixen fascinant amb les nenes angelicals col·locades en ambients sinistres.

33
Devon Allman - Ride or Die

Bon disc de power-blues del texà Devon Allman, fill de Greg Allman dels Allman Brothers. En Dave també és conegut per co-liderar Royal Southern Brotherhood: una proposta estilística semblant a la seva en solitari. El seu àlbum conté una lleugera concessió a les radiofórmules, "Find Ourselves", en una línia més springsteeniana, però el tema no desentona en un disc que és una col·lecció de temes rodons; un àlbum que sona com els clàssics però, a la vegada, actual. Atenció amb la magnífica i emotiva guitarra, passada pel wah-wah, de "Lost".

34
Angel Olsen - My Woman

La gran promesa de l'indie femení, per alguns. No els manca part de raó. "Not Gonna Kill You" és d'una intensitat tal, que no la pararies d'escoltar. L'acompanyen altres temes igualment interessants, i un ambient general de decadència de connotacions celestials que eleva el disc a peça de gran interès.

35
Suicidal Tendencies - Wold Gone Mad

El nou àlbum dels californians és un intent bastant reeixit de fer reviure els vells temps de la banda. El disc és entretingut, conté bons temes i és farcit dels ingredients habituals, malgrat que de la formació original només quedi l'inimitable Mike Muir a les veus: riffs endimoniats, cascades de solos orgiàstics de consistència aquosa, slaps de baix funk a dojo, alguna balada ràpidament evolucionada a tempesta tropical, els habituals canvis de ritme i la inimitable veu de Muir, enfurismada i melancòlica a parts iguals. Ni hardcore ni thrash (ni funk-metal): Suicidal! I compte, que en aquesta ocasió, a la bateria hi ha ni més ni menys que l'ex-Slayer Dave Lombardo. Ell, en solitari, té l'honor de fer sonar els primers compassos del disc amb un tu-pa-tu-pa com si del "Ridin' With The Driver" de Motörhead es tractés.

36
Voivod - Post Society (EP)

El thrash progressiu de Voivod, especialment si és amb Snake a la veu, sempre funciona. Més encara si opten per versionar el clàssic de Hawkwind, "Silver Machine" (i amb aquest ja seran dos els temes de ressonàncies siderals -junt amb "Astronomy Domine", de Pink Floyd- els que haurà fet la banda). Per cert, velat homenatge a Lemmy, amb el cover de Hawkwind?

37
Macula Dog - Why Do You Look Like Your Dog

Proposta experimental de to sarcàstic i humor absurd. La banda, formada per un duet d'humans i un de maniquins, professa culte musical tant a Devo com a Frank Zappa. Alguns temes són realment sorprenents, per no dir brillants. En certs moments, més industrials, ens poden fer pensar en uns Front 242 ("Somokestack"), però és un miratge. De fet, tot el disc ho és.

38
Bon Jovi - This House Is Not for Sale

Inici prometedor. Riff per caure de cul. I de la promesa a la realitat: a pesar de tots els mals auguris -la presentació del disc s'havia aplaçat diverses vegades; Richie Sambora havia deixat la banda-, l'àlbum és realment aprofitable. La sorpresa ve quan descobrim que Bon Jovi pot arribar a sonar a The Killers, especialment per les guitarres amb eco de "Living With The Ghost" o de "Born Again Tomorrow". O al Boss"! Vegeu el mig temps "Labor of Love". Disc audible i fruïble.

39
Jeff Beck - Loud Hailer

Després de les mil coses que ha fet Jeff Beck, oferir un disc perfectament digne potser és menys fàcil del que sembla. Power blues, solos exquisits -com de costum- i, en aquest cas, la veu de Rosie Bones, són els ingredients principals del nou treball de l'ex-Yardbird.

40
Tyvek - Origin of What

Garage-punk brut i esvalotat. Temes curts en els que, de vegades, es desenvolupa una idea mínima. Simplicitat i claredat en els objectius. Els podríem incloure dins l'escena dels acòlits de Ty Segall i companyia. Potser -com diuen- aquest és el seu millor àlbum. Encara podríem esperar-ne més, però.

41
We Are Scientists - Helter Seltzer

Un altre treball ple de melodies contagioses sobre un fons compacte de reminiscències power-pop. Els californians arrelats a Brooklyn no defrauden, però en determinats moments voregen la previsibilitat. Molt propers a Weezer a "Waiting for you"!

42
 Weezer - Weezer (White Album)

Res pot aturar un bon hit, ni una carrera de més de vint anys, si un és capaç de facturar-lo de nou. I aquí n'han tornat a fer uns quants.

43
Cymbals Eat Guitars - Pretty Years

Sense sonar fidelment a The Cure, m'hi recorden. Per malenconia, per emotivitat, per intensitat pop i per la línia vocal. "Have a heart" és un tema espectacular, i aquí sí que els tocs thecurians són més perceptibles. També ho són a "Wish", amb secció de vent època The Head On The Door -però amb un Joseph Ferocious emulant Tom Waits a les veus.

44
Sumerlands - Sumerlands

Heavy metal clàssic a rematar. L'inici de l'àlbum, amb riff a l'estil Judas Priest, ens posa sobre la pista del que trobarem. Pel disc es passegen altres referents clàssics: Dio (a "The Guardian"), constants veus a lo Ozzy, etc.. De fet, s'acostarien a la vessant més power metal del heavy. Res de glamurositats ni vel·leïtats rock'n'roleres. Aquesta gent és seriosa; no fa broma de les arrels. Certes veus -tractades amb eco- em recorden també al disc més heavy -menys thrash, vull dir- de Voïvod, l'Angel Rat. Llàstima que Sumerlands no mantinguin, en aquest primer disc, el nivell dels tres primers temes de l'àlbum.

45
Black Sabbath - The End (EP)

La formació clàssica interpretant el seu estil clàssic. Si fins i tot la tormenta i el repic de campanes de "Cry All Night" són calcats a l'inici del seu primer àlbum! Per tant, ha de sonar i sona bé. Atenció amb la curiosa electroacústica de Iommi a "Take me Home". Els temes del l'EP són els que van sobrar del seu últim àlbum 13 (2013) junt a alguns directes -aquests últims se'ls podrien haver estalviat.

46
Drive-By Truckers - American Band

Disc de rock de sonoritats profundament nordamericanes -i, per si això no fos poc, exhibeix barres i estrelles a la portada, i es titula com es titula. En molts moments pot fer pensar en el mític Ragged Glory de Neil Young. Això a excepció de la molt rollingstoniana -fins i tot per la forma de cantar- "Kinky Hypocrite".

47
Night Beats - Who Sold My Generation

Trio de garatge-psiquedèlia de Seattle que recorda, en alguns moments, als moderns Black Angels i, en altres, als més antics The Seeds. Però, sobretot, al hit del disc, "Right/Wrong", sonen a Black Keys al 100%.

48
Jamie N Commons - Jamie N Commons (EP)

Britànic dedicat en cos i ànima a les arrels de la música popular nordamericana: blues, folk i rhythm'n'blues pels quatre costats. Bona i breu mostra de quatre temes. De fet, Jamie N Commons, de moment, només ha publicat treballs breus -cap de llarga durada, doncs.

49

The Kills - Ash & Ice

En la seva línia però amb menys temes addictius.

50
The Heavy - Hurt & The Merciless

Combinació de soul clàssic amb rock, com haurien fet en el seu moment Whitesnake o Lenny Kravitz, per posar dos exemples ben diferents, però al mateix temps sense tenir res a veure amb ells, potser perquè aquí el rhythm & blues i el garage hi són molt més presents. Fórmula pròpia força reeixida, però, en aquest cas, sense grans hits.

51
Mick Harvey - Delirium Tremens

L'ombra de Nick Cave sempre té coses interessants a dir. En aquest cas, reinterpretant el repertori de Serge Gainsbourg. Tanmateix, sona a The Bad Seeds a "The Convict's song" -fins i tot el títol seria propi de la banda-, i a referències paral·leles, com Einstürzende Neubauten -a "SS C'est Bon". Bogeria aristocratitzant.

52
The New Raemon & McEnroe - Lluvia y truenos

Quin so tan perfectament facturat ha aconseguit plasmar The New Raemon, acompanyat de Mc Enroe, al seu nou disc... Aquest baix orgànic dóna un relleu magnífic a tot el disc. De vegades, tot plegat, pot rememorar al so dels grans Smiths, arribat al clímax amb "Gracia". A "Barcos", en canvi, la forma de cantar em transporta a Nacho Umbert. Temes, a més, adornats amb prosa poètica.

53
Royal Southern Brotherhood - The Royal Gospel

Bon disc de blues i estils limítrofs -especialment funk- d'aquesta mena de superbanda de recent creació que ha posat al dia sonoritats clàssiques.

54
Kings of Leon - WALLS

Fluixet. Les cançons estan mancades del magnetisme d'èpoques anteriors -comencen bé, però se'n perd la brillant idea que contenien. Això sí, l'àlbum sona perfecte. És una llàstima que un disc tan ben gravat, tocat i produït no vagi acompanyat de temes que estiguin a la seva alçada. Sonarà magnífic, de fons, en sopars d'amics.

55
Bat for Lashes - The Bride

Emotiva, profunda, colpidora (i britànica), com P. J. Harvey, però més accessible que la musa indie. Natasha Khan ja va pel quart disc -i que segueixi!

56
Ben Harper & The Innocent Criminals - Call It What It Is

Incombustible però amb poc marge per a la sorpresa.

57
El Petit de Cal Eril - La força

Disc de cançons titulades, totes elles, únicament amb article i substantiu. Estranyament, el baix de "El cor" no deixa de recordar-me a Tame Impala! Escoltar el personal estil del Petit de Cal Eril sempre enriqueix; mai no decepciona. O mai no ho fet fins ara.

58
Ace Frehley - Origins, Vol. 1

Disc de versions i de clàssics revisitats. Funciona perquè està ben produït i ben tocat.

59
Two Door Cinema Club - Gameshow

Uns altres que, com els Kaiser Chiefs, aquest any han abraçat les sonoritats disco. Els Cinema Club, però, encara ho han fet amb més determinació. Vegeu "Je Viens de La" o "Bad decisions", en la qual sonen a Scissor Sisters pels quatre costats. Hi ha excepcions -a "Gameshow", en canvi, recorden a Franz Ferdinand. Tot menys sonar a ells mateixos. Enlloc treuen el cap aquells puntejats de guitarra que ells mateixos van inventar i que altres bandes indie van arribar a copiar fins a la sacietat. Però per una cosa o altra, el disc bé val una oportunitat.

60
Okkervil River - Away

La fórmula segueix essent el pop-folk americà d'arrels i farcit de malenconia, tot i que hi ha algun acostament puntual als arranjaments jazzístics ("Call Yourself Renee"). Cançons de 7 minuts, si convé -i potser no calia.

61

D.R.I. - But Wait ... There's More! (EP)

Aquesta vegada, molt més hardcore-punk que thrash, com demostren amb "Mad Man", un tema molt de la Old School -una de les meves debilitats. Amb tot, continuen en la zona intermèdia, en el crossover que ells mateixos van co-inventar.

62
Primal Scream - Chaosmosis

Primal Scream continuen essent els més enrotllats de la classe; amb tot el seu estol d'influències diverses i aquest eclecticisme que converteix el seu (scottish) brit pop en una amalgama pseudo-ballable o, com a mínim, radiable. Un disc ple de tot això, però del que no se'n podria destacar un tema massa clarament. Ah, i no oblidem el petit homenatge als Stones -com ja sol ser habitual en ells. Aquí es diu "Golden Rope".

63
Misfits - Friday The 13th (EP)

És impossible treure's del cap com de bé quedarien els temes de Misfits si els cantés Glenn Danzig. Tot i això, s'ha de reconèixer que Jerry Only -ara acompanyat del seu propi fill com a nou guitarrista de la banda- s'ha tret de la màniga un recull de temes punk-rock que recorden clarament a la formació clàssica.

64
Placebo - Life's What You Make It (EP)

Nou lliurament de Placebo, en forma d'EP, amb alguns bons temes. Potser hauria de ser al revés, però "Jesu's Son" em recorda a Iván Ferreiro...

65
Wolfmother - Victorious

Deliciós el so stoner seventies d'alguns temes. "Victorious" té un inici 100% Judas Priest pre-80s! En ocasions, però, és un àlbum excessivament repetitiu.

66
The Cult - Hidden City

Quan sents que una pandereta obre el disc, saps que The Cult volen tornar a sonar com sempre. I de fet sonen com en els millors discs, però les cançons no tenen aquella màgia que capturava l'oient.

67
Devendra Banhart - Ape in Pink Marble

El Sr. Devendra juga, en aquesta ocasió, amb les sonoritats de la primera meitat dels setanta. Per augmentar la sensació vintage de l'àlbum, la flauta del primer tema podria haver estat extreta, ben bé, d'un cassette sense piles; "John Lends a Hand" és la banda sonora d'un vídeo casolà rodat un dia de platja a la Manga del Mar Menor; "Fig in Leather" -que inclou una secció de corda de tall funky- està feta per sonar en una roller-disco de classe mitja-alta; "Souvenirs" té un cert aire al Lou Reed més líric i "Lucky" podria haver estat una balada de John Lennon. Tot plegat per confirmar que l'habitual estil folk de Banhart ha quedat seduït, ara, pel revival 1970-1975. Intimisme, poètica i regressió temporal.

68
Steven Tyler - We're All Somebody From Somewhere

Diuen que ha fet un disc de country. Només cal arribar al final del tema que obre l'àlbum per veure que no és fàcil oblidar el hard rock melòdic dels temps d'Aerosmith -una sensació que s'incrementa a partir de la segona meitat del disc. L'àlbum, però, va més enllà del revival o del country: hi ha blues ("Hold On"), algun banjo i força whisky; però també A.O.R., amb algunes concessions a les radiofórmules ("I Make My Own Sunshine"). Tanca el disc una versió de "Piece Of My Heart" de Janis Joplin, on Tyler exhibeix cordes vocals.

69
Rob Zombie - The Electric Warlock Acid Witch Satanic Orgy Celebration Dispenser

En la seva línia habitual, però sense el nivell d'altres ocasions. Un univers de bruixes, follets, veus de fons, sorolls varis, esgarips d'ultratomba i ritmes industrials, sobre un potent fons que viatja a través del glam, el hard, el heavy i el thrash, indistintament.

70
Leonard Cohen - You Want It Darker

L'any 2016 serà, en música, aquell en que l'Acadèmia Sueca va decidir premiar amb el Nobel de Literatura a un cantautor i ho va fer donant-lo a Bob Dylan, quan hauria estat més encertat lliurar-lo a Leonard Cohen -el qual, per més inri, moriria el mes següent. Pel que fa a l'àlbum del canadenc -l'últim de la seva carrera-, si bé no és cap joia, tampoc és dolent. Destaca "You Want It Darker", on Cohen demostra ser la veu que pot articular notes més greus sense fracassar en l'intent. Com sempre, fosc, sobri i, de vegades, mig esperançat. Regust etern als anys seixanta.

71
Bon Iver - 22, A Million

Immersió profunda en sonoritats electròniques i experimentals, arribant al punt culminant a "21 Moon Water" o a "715 Creek", una pista amb, únicament, la veu sintetitzada del Sr. Iver. Encara no ha llençat el piano, però. I encara canta certes melodies, que en ocasions poden tocar la fibra emotiva com sol fer el de Wisconsin. Ara bé, una fauna de follets digitals habiten els racons obscurs del disc, importats directament dels àlbums de Dan Deacon. Atenció als títols dels temes i als estranys caràcters emprats, dignes d'un pillat.


72
 Megadeth - Dystopia

Com als noranta. Un retorn sense major glòria a la seva segona etapa.

73
The Last Shadow Puppets - Everything You've Come to Expect

Molts violins de fons -potser n'abusen, de l'orquestració. Però és clar, se suposa que Turner i Kane han d'oferir quelcom diferent al que fan, respectivament, a Arctic Monkeys i a la banda personal del segon, on es despatxen a gust. Sona prou bé, però no és pas "tot el que havíem estat esperant".

74
Red Hot Chili Peppers - The Getaway

Disc tranquil i reposat, però amb el segell de la casa. Un àlbum força previsible. Com de costum, el millor acaba essent el treball de Flea al baix ("Goodbye Angels", per exemple).

75
Eli Paperboy Reed - My Way Home

Eli Reed no s'està d'històries. Les primeres notes arrenquen a tot gas, com en un directe de James Brown. Una col·lecció de temes variada i, al mateix temps, sempre fidel al soul, el gospel i el rhythm & blues clàssics.

76
M83 - Junk

Homenatge als 80s. Reciclatge de tota mena de sons extrets de la dècada. Imaginació, sí, però amb el llast d'haver estat els autors de "Midnight city".

77
Bloc Party - Hymns

Decepcionant. Bon disc per a sonar de fons en un restaurant urbà, com a màxim.

78
The Jayhawks - Paging Mr. Proust

Practiquen l'americana de base pop-rock com pocs. Disc correctíssim i per a tots els públics, excepte, potser, l'experiment de blues torturat de "Ace". Atenció a "Comeback Kids", amb rítmica a lo Travis inclosa.

79
BRONCHO - Double Vanity

Uns altres que passen a escriure el seu nom tot en majúscules, com s'estila en tota banda de pretensions post-rock. Broncho han baixat les revolucions, han desafilat les guitarres i s'han passat a una mena de noise-rock indirecte i amant de les reverberacions.

80
Yuck - Stranger Things

Com de costum, un homenatge al rock alternatiu dels 90s. De fet, el  disc s'obre amb un so de guitarra brut, a l'estil Breeders -o The Amps! Però és que, a més, el segon tema es titula "Cannonball". També hi apareixen les reverberacions dels mítics Dinosaur Jr. El treball conté més mitjos temps que en anteriors ocasions.

81
Rogue Wave - Delusions of Grand Fur

Un estil excessivament lineal, com el seu, fa que un àlbum sencer pugui fatigar. Però brillen temes solts i moments concrets. Sempre dins un pop gens estrident fet de coixins de plomes, núvols a l'horitzó poc amenaçadors i becaines d'estiu.

82
Nada Surf - You Know Who You Are

Són els de sempre. Potser un xic més relaxats, en general. Practiquen aquell power pop melòdic i avellutat que els ha caracteritzat sempre, tot i que aquesta vegada amb temes menys impactants; amb un xic menys d'encert que altres vegades.

83
Adolescents - Manifest Density

Els Adolescents són ben vius, 35 anys després del seu mític àlbum blau. Tornen a lliurar un àlbum enèrgic, de hardcore-punk californià -amb més gust per les melodies vocals i menys reticències respecte dels solos de guitarra, vull dir-, tal com marca el cànon que ells mateixos van ajudar a construir. Un treball, doncs, dins la tradició, sense desmarcar-se d'una línia prèviament traçada, però mancat de grans temes o de moments excessivament memorables. Destaca, potser, "Jacob's Ladder", que haurien pogut signar els Bad Religion d'Against The Grain.

84
Boss Hog - Brood Star (EP)

Guitarres brutes i veus que emergeixen d'un micro rebentat; d'acord, és al que ens tenen acostumats. Però també han experimentat amb sintetitzadors i guitarres àcides a "Nymph Beat" o amb guitarres funky i ritmes drum & bass a "Devious Motherfucker". Esperarem, doncs, a veure si a l'àlbum llarg -per a finals d'any- hi ha més cançons que paranoies, o serà al revés.

85
Delorean - Muzik

No surten del seu estil; s'hi mantenen perfectament fidels. Per moure l'esquelet sense haver de renunciar a la fase REM del son. Els teclats: en ocasions, neworderians; en altres, kraftwerkians! El millor, la melodia vocal juganera de "Contra".

86
Wilco - Schmilco

Clar homenatge a Bob Dylan: els primers compassos de l'àlbum són una mena de remake de "Blowin In The Wind". Wilco, però, segueixen sonant a ells mateixos. Tot i això, també tenen temps per a l'experimentació, com es pot comprovar "Quarters" o a "Common Sense" -on semblen una mena de Violent Femmes passats de voltes. L'únic (i gran) problema és que Schmilco és un treball força ensopit.

87
Billy Talent - Afraid of Heights

No surten en cap moment dels camins traçats per ells mateixos ja fa tretze anys, si no és pel reprise del tema que dóna nom al disc, en una línia indie-rock molt més grandiloqüent -un avís de per on poden anar els trets en el futur? Però, en general, es mouen en l'habitual línia punk-rock -la més melòdica i neta, sense estalviar potència- amb la qual es van donar a conèixer. No resistiran mai la comparació amb uns altres revivalistes semblants, que aconsegueixen fer millors cançons: The Hives.

88
Diamond Head - Diamond Head

Una lliçó de heavy metal clàssic que s'acosta perfectament al que es podria considerar el cànon de l'estil. I això passa el 2016! Però no sona antic. En ocasions recorden a Soundgarden, especialment per la incorporació de Rasmus Bom Andersen a les veus -escolteu "A Set My Soul" o la introducció del primer tema, "Bones".

89
Death Angel - The Evil Divide

Lliçó de thrash metal clàssic tècnicament impecable. Això no significa que el disc sigui cap meravella. "Lost" és el tema més heavy i melòdic, sospito que a fi i efecte de funcionar com a reclam per a un públic més general. La cançó es desmarca un xic de la tònica general de l'àlbum i, al meu parer, constitueix el moment més fluix del disc. La resta, thrash de la vella escola.

90
Yeasayer - Amen & Goodbye

El seu vessant bizarre ha quedat hivernat en aquest nou àlbum, si no és en les estranyes guitarres que obren la ballable "Silly Me", del millor del disc.

91
 Anthrax - For All Kings

Un intent, com el de Megadeth, de tornar als inicis dels noranta, però menys reeixit. Despista la portada satànica i el títol de l'àlbum a l'estil Manowar, però sonen als Anthrax de les supervendes -no als de l'Among The Living-, especialment pel fet que Belladona els aporta un segell inimitable.

92
 David Bowie - Blackstar

Experimental. Un comiat que aprofundeix en la línia del l'últim treball, The Next Day (2013).

93
Manel - Jo Competeixo

Una evolució cap a sons cada cop més diversos, elèctrics i electrònics -la producció hi ajuda. Manel mostra una major paleta de colors i les meves orelles ho agraeixen. I, per cert, com enganxa un tema tan aparentment naïf com "Sabotatge"!

94
Mumford & Sons - Johannesburg (EP)

Experiment amb col·legues sudafricans. No perden èpica i guanyen en color. "Fool You've Landed" sona a Simon and Garfunkel. Pas mal.

95
Benjamin Biolay - Palermo Hollywood

Biolay immers en l'univers llatioamericà, concretament argentí i més concretament platense. Curiós experiment. Més cantautor que mai.

96
Travis - Everything at Once

Continuen essent bons compositors de cançons perfectes, però el nivell ha baixat força.

97
Kaiser Chiefs - Stay Together

Canvi brusc d'orientació. Gir cap als sons més disco -escolteu des de "Press Rewind, amb certs aires als actuals New Order, fins al final del disc, per comprovar-ho. Els Kaiser Chiefs es reinventen quatre anys després de l'últim àlbum. Lluny queden els seus cèlebres himnes i els hits omple-pistes del passat. "Hole In My Soul" podria ser un d'ells -força esmorteït, però. Més poperos i melòdics que mai, però poc efectius.

98
Bob Mould - Patch the Sky

El bo de Bob Mould, fidel a la cita que manté regularment amb el públic des de 2005, ha publicat nou àlbum. Com sempre, la cosa va de guitarres i de melodies vocals de to malenconiós. Ara bé, malauradament, aquesta nova aportació és irrellevant; gairebé innecessària.

99
Band of Skulls - By Default

Indie-rock de base blues i rock'n'roll i amb pretensions d'arribar al gran públic. En aquest quart àlbum aconsegueixen sonar de meravella, però no m'acaben de convèncer. Destacaria "Killer".

100
Neil Young - Peace Trail

Disc modest. Una peça gairebé insignificant enmig de la llarga i profitosa carrera del canadenc. Únicament destacaria "Peace Trail", que és la que recorda més a l'estil Ragged Glory i "Show Me", moderadament jazzística. La resta és un conjunt de temes reposats, alguns dels quals travessats per una endimoniada armònica sostreta a precari a un esclau del sud. Altres destil·len aires més folk: "Indian Givers", "Texas Rangers". Cap cosa.

101
Metronomy - Summer 08

Bateria, baix i una presència absorbent dels sintetitzadors, amb ànim de fer ballar l'oient. Pel que fa a la veu, el tribut a David Byrne és manifest. "Hang Me Out To Dry" sembla feta a mida de Robyn, que hi posa la veu convidada: és el millor d'un disc perfectament audible però també prescindible.

102
Discharge - End of Days

Segueix meravellant el so putrefacte però, al mateix temps, ben compactat de la banda. Ara bé, la collita de temes és excessivament lineal. Acaba per cansar.

103
The Strokes - Future Present Past (EP)

Normalment els EP serveixen per donar a conèixer nous temes quan el grup té pressa i no pot esperar al Long Play. Bé, per donar a conèixer cançons així potser no calia tenir pressa...

104
 Suede  - Night Thoughts

Avorrit. Excessivament lent, com la caiguda en suspens de la noia de la portada.

105
Kanye West - The Life of Pablo

No sóc un oient habitual de hip-hop, però Kanye West sol dir coses interessants. Res a veure, però, amb la fúria de temes anteriors com "Black Skinhead".

106
Peter Bjorn and John - Breakin' Point

Difícil és el camí quan et persegueix sempre l'ombra d'un tema tan aclamat; en el seu cas,"Young Folks". D'allò ja fa 10 anys. Com sobreviure a l'estigma de ser una banda d'un sol èxit? L'eco dels simpàtics xiulets d'aquella cançó ressona ja molt llunyà -tot i que amb el tema que dóna nom al disc hi ha un intent de recuperar-lo. L'àlbum va del pop força tontaina d'alguns temes a alguna cosa moderadament interessant.

107
Metal Church - XI

Disc ple de clixés que aporta ben poca cosa al panorama musical. Uns altres dels històrics dels 80 que es resisteixen a desaparèixer. Per cert, a "Suffer Fools" les veus recorden estranyament a W.A.S.P.!

108
MSTRKRFT - Operator

Han fet gairebé invisibles les seves admirables guitarres enllaunades, que els donaven personalitat. Això, junt a una manca força preocupant d'estructures melòdiques, els relega a un trist anar fent, amb multitud de passatges experimentals -en el pitjor sentit del terme, de cosa inacabada o publicada abans d'hora.

109
Garbage - Strange Little Birds

Quan sents els primers compassos penses si es tracta d'una broma pesada. Llavors afloren els pitjors auguris pel què fa a la resta del disc. Es podrien haver estalviat la introducció, perquè després, en algun moment, aconsegueixen sonar als històrics Garbage, amb algun moment interessant, com "Strange Little Birds". Amb tot, la monotonia és la nota imperant. "Balckbird" té un inici molt The Cure, però després es perd, "If I Lost You" ens transporta a No Doubt i "Magnetized" és un intent fallit de connectar amb la modernitat. Temes excessivament llargs.

110
Tegan and Sara - Love You to Death

Buuuf, que comercial! I amb tonelades de sintetitzadors per tot arreu! Per què volen sonar, remotament, a Haim, quan ja gaudien d'una certa personalitat pròpia? L'àlbum les ha situat en caiguda lliure.

111
 Khost / Godflesh - Needless Into The Ground

Si voleu una ració de pur soroll (sí, un xic passat per la batedora industrial), aquí la teniu. És simple i únicament això. A Khost no tenia el plaer de conèixer-los, però Godflesh... Bé, si ara es dediquen a fer això, és molt decepcionant.