dijous, 2 d’octubre de 2014

La biblioteca del Casino dels Nois i els llibres retirats pel franquisme. Visita comentada

Tothom coneix l’existència dels goigs, les composicions poètiques de caràcter popular, sovint de temàtica religiosa però també local. Doncs bé, als Goigs de Sant Feliu de Guíxols (1952), el gran escriptor i periodista Agustí Calvet “Gaziel” dedicava una estrofa a la biblioteca on ara ens trobem:
“La millor menestralia
en el Casino dels Nois
(que n’estaven de cofois!)
gran biblioteca hi tenia!”

L’estrofa evoca amb brevetat, com a mínim, tres idees: la biblioteca en qüestió era la d’una entitat cívico-recreativa –un casino–, era de caràcter menestral i despertava l’admiració dels seus mantenidors. Seguirem aquest fil argumental per tal de presentar aquest centre de lectura fins arribar a la depuració a què va ser sotmès el 1939.
Visita comentada a la biblioteca del Casino dels Nois, durant
l'itinerari titulat"Coneixement i prohibició", fet amb motiu de
les Jornades Europees del Patrimoni (Autor: Carles Arola)

Orígens i formació de la biblioteca (1851-1900)

En ple segle XIX, una època de grans canvis i del naixement de la noció de “classes populars”, aquestes van començar a aplegar-se en ateneus, casinos i gabinets de lectura com a fórmules associatives dedicades al gaudi col·lectiu, la lectura i la tertúlia.
Seguint aquesta tònica general, el Casino dels Nois es fundà el 1851 a partir d’un públic progressista i de professions relacionades amb la indústria del suro. El 1860 fou legalitzat com a Casino La Constancia. Organitzà vetllades, conferències i actes polítics –amb convidats de primer ordre com, per exemple, Élisée Reclus (1868)–, però desconeixem si, aquells primers anys, a banda de la premsa, ja s’hi podien consultar llibres.
La primera menció de la “selecta aunque modesta biblioteca” del Casino dels Nois es remunta a 1880 (Eco Guixolense, 11-01-1880). Uns anys després havia anat enriquint els seus fons, especialment amb “algunas publicaciones científicas muy interesantes” i s’havia convertit en la més gran i qualificada de les biblioteques d’entitats guixolenques (El Bajo Ampurdán, 04-01-1885).
També havia crescut la pròpia entitat del Casino, per la qual cosa, des de 1888, havia encarregat la construcció d’un nou edifici d’estil neomudèjar –en el que ara ens trobem. Fou aquí on s’instal·là una majestuosa biblioteca, de llibres bellament enquadernats i perfectament moblada, que fou “l’admiració de Guíxols” –deia Perllongat– (L’Avi Muné, 27-11-1920) i que gaudí de renom provincial i de la visita de personalitats diverses.

Quaranta anys d’esplendor intermitent (1900-1939)

La biblioteca del Casino dels Nois va viure una primera etapa de veritable esplendor des de l’inici del segle XX. El centre tenia un horari molt dilatat, però era sovintejada als vespres –entre les 7 i les 10–, un cop acabada la jornada laboral, en què s’omplia d’aquell públic treballador i avesat a la lectura com a fórmula d’oci i de formació personal alhora. 
El meu amic i investigador Gerard Bussot a la biblioteca del Casino dels Nois,
pels volts dels anys 1990-1991, mentre hi consultava documentació de les corals
Avant i Gesòria (AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges. Autor: desconegut)
Els anys 1910-1915, el fons bibliogràfic es catalogà en un registre ordenat per cognom d’autor, i en dos altres pel títol de l’obra. Tots tres van anar essent completats fins als anys 1930. Al final d’aquesta etapa, la biblioteca tenia catalogats 2552 llibres. No es tractava d’una gran quantitat de volums, però la col·lecció era diversa i de qualitat –majoritàriament en castellà. Hi havia obres de Reclus, Volney, Cantú, Flammarion, Pi i Margall, Castelar, Fourier o Bakunin: “una selecció indigesta per a païdors ingenus” –deia Gaziel–, però també una forma d’emprendre “tot just la primera llegua d’un camí llarg i costerut”, el del coneixement.
El saló de lectura presentava els volums ordenats en deu col·leccions, instal·lades en armaris diferenciats: autors catalans; novel·la espanyola; novel·la europea, filosofia i política; art; tecnologia i oficis; ciències naturals; medicina venèria i anatomia –barrejada amb algun llibre eròtic–; hemeroteca; i premsa nacional i internacional –que era el més consultat.
A partir de 1914, però, s’observen ja les primeres notícies sobre la davallada de l’assistència de públic lector al centre. Això a banda del vandalisme consistent en esparracar revistes o sostreure llibres  –durant la Guerra Civil va desaparèixer el valuós Quijote imprès sobre suro–, o de la mala costum de parlar –els uns– mentre els altres llegien.

La depuració (1939)

Arran de la victòria del bàndol franquista i com a conseqüència de la voluntat d’imposar noves formes de pensament, de moral i de cultura, les biblioteques en general foren “depurades” de les lectures incompatibles amb el nou règim. La del Casino dels Nois no en va ser una excepció; així, entre febrer i abril de 1939, es portà a terme la retirada dels volums considerats perniciosos.
Aquest episodi el vam investigar i publicar ja fa uns anys (2001). Ens vam basar en un registre de llibres on figurava l’expressió “retirado” al costat de l’anotació d’algunes obres. Les fonts orals assenyalen un catalanista de vastos coneixements com l’encarregat de portar a terme aquesta “depuració”. L’operació féu desaparèixer 48 llibres de tendències contràries a la ideologia que el franquisme volia imposar. En aquest sentit, els autors i llibres retirats de la biblioteca del Casino es poden agrupar en tres blocs elementals:
a)  Autors de filiació demòcrata, republicana, d’esquerres o obrerista. En aquest grup hi trobem llibres d’autors compromesos amb els principis republicans com Volney, Eusebio Blasco i  Manuel Azaña; i llibres de teòrics amb idees frontalment antagòniques a les del nou règim, com Marx, Durkheim, Gor’kij, Rousseau, Voltaire, Zola i Bakunin. Per exemple:
  •          El capital (1867), de Karl Marx.
  •          Dios y el Estado (1882), de Mikhail Aleksandrovic Bakunin.
  •          Lenin (1924), de Maksim Gor’kij.
b)  Autors de tendència catalanista i federalista. Qualsevol nacionalisme que no fos l’estatal era vist com un atac a la unitat d’Espanya. Es van retirar llibres d’autors del catalanisme republicà i federal com Marcel·lí Domingo i Antoni Rovira i Virgili; però també llibres d’autors catalanistes conservadors, com Francesc Cambó, Joan Estelrich i Enric Prat de la Riba, i llibres d’altres autors catalanistes d’adscripció menys marcada, com Domènec Martí i Julià, Hernández del Mas, Ferran Soldevila i Antoni de Bofarull. Per exemple:
  •         El último suplicio de las libertades catalanas (1858), de Josep Hernández del Mas.
  •          La nacionalitat catalana (1906), d’Enric Prat de la Riba.
  •          El nacionalismo catalán (1916), d’Antoni Rovira i Virgili.
c) Autors relacionats amb l’heterodòxia religiosa o amb el laïcisme. En aquest grup hi ha llibres d’autors relacionats amb la francmaçoneria com Georges Jacques Danton i Lorenzo Frau; llibres d’autors catòlics que es desvien de l’ortodòxia, com és el cas de Carlos Jamark, Miquel Mir i Noguera, Segimon Pey-Ordeix, Constanci Miralta i Víctor Oliva; llibres d’autors laics, crítics amb la religió mateixa, com els filòsofs John William Draper, Ernest Renan i, altre cop, Bakunin, Marx, Volney, Zola o Voltaire; i llibres amb trets eròtics, pornogràfics o simplement contraris a la moral del franquisme, d’autors com Paul de Kock, Fernando de Rojas i C. Gumà –pseudònim de Juli Francesc Gimbernau. Per exemple:
  •          La Celestina (1500), de Fernando de Rojas.
  •          Conflictos entre la religión y la ciencia (1875), de John William Draper.
  •          El jesuitismo y sus abusos (1901), de Segimon Pey-Ordeix.
La biblioteca del Casino dels Nois, pels volts dels anys 1990-1991 
(AMSFG. Col·lecció Municipal d’Imatges. Autor: desconegut)
Fos com fos, el depurador només va retirar un 2% dels volums de la biblioteca i, a més, s’oblidà de títols que entraven en conflicte frontal amb l’ideari nacionalsindicalista, com els de Proudhon, un dels pares de l’anarquisme; Andrew Carnegie, de qui no es retirà El triunfo de la democracia; Prudenci Bertrana, director de setmanaris satírics republicans i anticlericals; o altres llibres d’autors de qui ja se n’havia inclòs algun en la depuració: Voltaire; Zola, Rousseau i Rovira i Virgili. Es podria dir que la realització material de la purga va abocar uns resultats repressors superficials, possiblement pel fet que el saló de lectura del Casino no era públic i, d’altra banda, perquè el depurador no estava estretament vinculat a la ideologia del règim.

Declivi i patrimonialització d’un gabinet de lectura (1939-1980)

L’any 1939 marcà un punt d’inflexió, no tant perquè a la biblioteca li haguessin retirat els volums esmentats, sinó bàsicament perquè els temps havien canviat. L’accés a la formació ja no passava per la lectura autodidacta i les formes d’oci s’havien allunyat dels centres de lectura –i fins i tot dels casinos. Es succeïren els bibliotecaris, les Juntes i els intents de revitalitzar la biblioteca. Hi va haver voluntarioses reordenacions els anys 1945-1947, 1956-1957 i 1962-1964 –alternades amb anys de deixadesa– i fins i tot es canvià el mobiliari, però tot fou endebades.
Mentrestant, a Sant Feliu s’havia obert la biblioteca de la Caixa de Pensions (1956), la primera de caràcter públic. Això i la decadència del Casino dels Nois van motivar un canvi en l’apreciació que es tenia del vell saló de lectura: per comptes de voler-lo ressuscitar inútilment, se’l començà a veure com un magnífic exemple de patrimoni històric i cultural guixolenc. De lloc de lectura passava a ser objecte d’estudi –i també d’admiració, però no ja en el sentit funcional de Perllongat, sinó en el nou sentit patrimonial que començava a tenir. I és per aquest sentit patrimonial del lloc que avui el visitem.

Casino dels Nois, Sant Feliu de Guíxols, 26 de setembre de 2014

Principals fonts consultades (a banda de les citades al text):
Martínez Teruel, Guillem, La biblioteca del Casino La Constància de Sant Feliu de Guíxols [treball inèdit, finals dels anys 1980].
Gaziel. “Sant Feliu de la Costa Brava”, dins Obra Catalana completa. Barcelona: Editorial Selecta, 1970, p. 313-319.
Gaitx moltó, Jordi; Leon, Andreu; Maurici, Albert; Solà, Josep. “La depuració de la biblioteca del Casino dels Nois de Sant Feliu de Guíxols. Un cas de violència ideològica franquista (febrer de 1939)” dins Premis literaris Àncora 2000, Biblioteca Serra D’Or, 264. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
Gaitx moltó, Jordi; Leon, Andreu; Maurici, Albert; Solà, Josep. “La repressió cultural sobre la biblioteca del Casino dels Nois (febrer - maig 1939)” dins L’Arjau. Informatiu de l’Àrea de Patrimoni Cultural, 38, [Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols], 2000.
Gaitx moltó, Jordi. “Els cent primers anys de la biblioteca del Casino dels Nois (1880-1980):  esplendor, ruïna i patrimonialització d'un gabinet de lectura menestral” dins L’Arjau. Revista Cultural, 71, [Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols], 2014, p. 26-31.  L'Arjau, 71 (en PDF)
Jiménez, Àngel. Sant Feliu de Guíxols. Una lectura històrica. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 1997.
Solà i Gussinyer, Pere. “Ateneu” i “Casino” dins Mestre i Campi, Jesús (dir.). Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, El Punt, 1999.
Anguera i Nolla, Pere. “Centre de Lectura de Reus”, dins Mestre i Campi, Jesús (dir.). Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, El Punt, 1999.
Premsa guixolenca diversa (1880-1991).
Entrevistes a Joan Canadell Mas, Josep Escortell Cerqueda, Narcís Masferrer Buixó, Jaume Provensal Baus, Josep Vicente Romà i Junta de Govern del Casino dels Nois (2000).