dimecres, 22 de febrer de 2017

Jaume Carner i Romeu, l'home que podia haver salvat la República

Jaume Carner, un home amb “cap de
procònsol que revelava la seva raça 
agrícola i romana”, tal com el va 
definir l’ultradretà 
José Calvo Sotelo.
Avui, 22 de febrer de 2017, és el 150 aniversari del naixement de Jaume Carner i Romeu, un històric del republicanisme catalanista, nascut a el Vendrell, que va ser ministre de Finances de la Segona República (1931-1933) i que morí el 1934, gairebé en l'exercici del càrrec.

Josep Irla, el president de la Generalitat a l'exili, opinava que "de viure Jaume Carner, els aconteixements a Espanya s’haurien desarrollat de manera distinta, i la pèrdua de la República, potser, evitada". No és poca cosa...

Irla havia conegut Carner de ben a prop en els moments previs a la constitució oficial de la Generalitat. Ambdós van formar part de l'assemblea de la Diputació Provisional d'aquest organisme, Carner com a president i, Irla, junt a Lluís Companys, en qualitat de vicepresident.

Seguint amb les memòries d'Irla, Jaume Carner fou "un català d’arrel i soca, d’una clarividència extraordinària", el qual es popularitzà amb la històrica frase que llençà en el Congrés dels Diputats: “O la República acaba con March o March acabará con la República”.

La República va intentar acabar amb el financer Joan March –el propi Carner, des del Ministeri, va aconseguir que fos empresonat per evasió d’impostos i per activitats econòmiques tèrboles i irregulars–, però, com sabeu, a la fi va ser March qui va acabar amb la República, esdevenint el puntal financer del cop d'estat dels militars del juliol de 1936.

Jaume Carner, segon per l'esquerra i Josep Irla, quart, en una
de les sessions de la Diputació provisional de la Generalitat
de Catalunya (10 de juny de 1931)
[Fundació Josep Irla, Arxiu fotogràfic]
És la vella història del capital contra la ciutadania –contra la res publica– per mantenir els privilegis dels que viuen a costa dels altres. “El diner contra la llei” –que va dir Poblet, en la biografia de Carner. De fet, de Marchs n'és ple, el món, el d'ahir i el d'avui.

En contra d'això lluità Jaume Carner. De fet, fou el pare d’una de les reformes fiscals de to social més importants de la història econòmica espanyola: la introducció de l’impost progressiu sobre la renda personal. Això a més de crear l’impost sobre el luxe. Ja ho havia advertit ell mateix: “Seré un ministre impopular, perquè faré pagar els rics”. Carner també establí la necessitat de mesurar el dèficit pressupostari d’un exercici a l’altre.

Permeteu-me, doncs, que reti un petit homenatge a Jaume Carner, un home que lluità per la República sense recórrer a la demagògia en els discursos ni a la voluntat de lluïment personal en l’exercici del càrrec –diu  Josep M. Poblet (1977)– i fent gala d’un agut sentit del pragmatisme –explica Alfred Pérez Bastardas (1984). Que, de fet, és el que convé per fer la revolució de debò, aquella que aporta beneficis tangibles, la qual cosa els fa irrevocables.

  • Carner, Jaume. La democràcia nacionalista de Catalunya. Edició a cura d’Alfred Pérez-Bastardas. Barcelona: La Magrana, 1984.
  • Poblet, Josep M. Jaume Carner. Polític, jurisconsult, industrial, i ministre de Finances de la II República. Barcelona: DOPESA, 1977.


divendres, 3 de febrer de 2017

El 5 de febrer, nou Dia Nacional de l’Exili i la Deportació. Un parell de reflexions a la llum de les polítiques de memòria a Catalunya

El Govern català ha acordat proclamar el 5 de febrer Dia Nacional de l’Exili i la Deportació. Ben fet. Podem dir que calia, que era necessari i que més val tard que mai.
Museu Memorial de l'Exili (la Jonquera)
Les darreres accions en política commemorativa de la Generalitat viuen un petit moment d’eufòria després de l’arribada de Raül Romeva a la conselleria Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència. Per fi es torna a abordar, sense complexes, la memòria del període 1931-1975. I dic “torna” perquè això ja s’havia començat a fer quan es va constituir el Memorial Democràtic, allà per aquells temps del polèmic Tripartit.  
El contrast amb la sequera memorial que presideix les polítiques commemoratives a Espanya és flagrant. Un erm que arrenca ja del temps de la Transició –és a dir, d’uns anys en que hi havia llibertat per commemorar però que no es feia per l’existència d’aquell subterrani i terrible “pacte de silenci”. Ara bé, compte no ens situem, ara, en l’extrem oposat, en una certa saturació memorial: aquest mateix Govern, fa poc més de tres mesos, acordà proclamar un altre dia memorial important, el de les víctimes de la Guerra Civil i de larepressió franquista, el 15 d’octubre.
Certament, les dues dates són adequades i, de fet, havien estat reclamades, fa temps, des de diferents àmbits polítics i socials d’aquest país. Té lloc, doncs, la culminació d’una reivindicació. Tanmateix, potser cal endreçar un xic la casa de la memòria o, com a mínim, explicar-la perquè s’entengui.
La primera reflexió que s'escau és la següent: no són, els exiliats del febrer de 1939, víctimes també de la repressió franquista? No van haver de marxar tement els afusellaments, les presons i els judicis sumaríssims de Franco? No foren víctimes també d’una Guerra Civil que, sense haver-la iniciat, la van acabar perdent?
Josep Irla a Cogolin (Var, Provença francesa)
Personifiquem-ho: no fou Josep Irla, el president gironí de la Generalitat, tant una víctima de la repressió franquista, que li imposà multes econòmiques i expropiacions de finques, com un exiliat il·lustre? No foren els deportats –que, alhora, eren exiliats–, víctimes també del menyspreu de les autoritats franquistes i de la complicitat d’aquestes amb els nazis? No era el “no parece oportuno hacer nada en favor de los internados” del ministeri d’Afers Estrangers espanyol una autèntica sentència de mort dictada a Espanya i executada a l’Europa nacionalsocialista?
Però més val tenir dos dies en la seva memòria que cap. En el cas dels deportats, fins i tot disposem de l’oportunitat de recordar-los el 27 de gener, el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. És lícit, però poc efectiu: es tracta d’una data en què el protagonisme és, trista i merescudament, dels jueus. I fins i tot existeix un poc conegut i testimonial Dia de l’Exiliat Espanyol, fixat el 14 d’abril i aprovat per la Cambra de Diputats argentina, l’any 2014.
No ens hi capfiquem: farem memòria dels morts al front, de les víctimes civils dels bombardejos, dels de la repressió a la reraguarda i dels afusellats per Franco el dia 15 d’octubre; i, específicament, dels que es van haver d’exiliar i/o van caure a les urpes del nazisme, el 5 de febrer. Aclarit, doncs.
Escultura de Miguel Ángel González al centre
Lluís Companys (El Tarròs)
La meva segona reflexió és al voltant d’aquesta mena de paradigma memorial en què s'està convertint la figura de Lluís Companys. Les dues dates esmentades porten el segell de la seva trajectòria, del seu penós periple des que va haver d’abandonar Catalunya.
El 5 de febrer ha estat escollit dia de l’Exili pel fet que, el 1939, els principals representats del poble de Catalunya, amb Companys al capdavant, travessaren la línia fronterera amb França. El 15 d’octubre, d’altra banda, per la seva coincidència amb l’afusellament del president català al castell de Montjuïc, l’any 1940.
Companys, president contestat, figura pública controvertida, és la sageta que travessa de dalt a baix la nostra memòria institucional. Ho fa perquè és el president dels anys convulsos, des dels Fets d’Octubre a la repressió franquista. Macià –qui em temo que desperta moltes més simpaties populars– quedarà sempre com el president dels anys de pau. Però la memòria té predilecció pels episodis traumàtics i mal resolts des del present, per això Companys és el president de la memòria i, Macià, el de la història -i Irla, diguem-ho, també, el de l'oblit.
Dit això només ens queda, el diumenge, recordar els nostres exiliats. Tots en tenim exemples propers, entre la família o els coneguts, perquè, no en va, l’exili català afectà més de 70.000 persones –gairebé un 2,5% de la població. I recordar, també, que els exiliats d’ahir no van impedir que n’hi hagi avui desplaçats de Síria i de tantes altres guerres i repressions. Al cap i a la fi, és per això que tenim la Història, la Memòria i les dates commemoratives, per projectar-les de forma crítica cap al present.