"L'elefant" i dos conciutadans seus

Tres éssers de pedra del camí a la cova del Contrabandista i de la pròpia cova. 

"L'elefant"

La cova del Contrabandista o d'en Bitalla (Sant Feliu de Guíxols)

Itinerari magnífic per la Costa Brava més autèntica. El recorregut, que es fa resseguint la cresta rocosa d'una punta que s'endinsa al Mediterrani ens porta a la cova del Contrabandista o d'en Bitalla, suspesa damunt el mar. El primer tram té molt bones vistes tant a la punta d'en Bosc, cala Urgell i cap de s'Adolitx (al nord-est), com a cala Joana, Canyet i cap de Tossa (al sud-oest).

Poc després d'iniciar el recorregut, trobem les ruïnes del que havia estat una caseta de la Guàrdia Civil per al control del contraban.

Les marques blanques a la roca, més visibles en tornar de la cova que no pas a l'anar-hi, servien per orientar-se i poder arribar, de nit, de l'amagatall fins a la carretera de Sant Feliu a Tossa.

La que popularment es coneix com a "muntanya dels cactus", totalment colonitzada per aquesta planta

Cala Joana

Cala Urgell, i cala i punta d'en Bosch 

Arribada a la cova del contrabandista o d'en Bitalla, d'uns 5,5 m d'alçada per 6,4 d'amplada, aprox., i penjada d'un cingle sobre el mar. El moment és màgic. Ser a dins però, a la vegada, veure la immensa extensió d'aigua que s'obre davant dels ulls tampoc no té preu. Les primes parets del cau presenten unes curioses perforacions. Té vistes a Canyet i, al fons, Tossa de Mar.

"L'elefant", a la paret oriental de la cova

Una mare de Déu, a l'interior

 

Una escletxa a dins de la cova acaba en una xemeneia que dóna a l'exterior, just al lloc on començaria el ràpel que es podria fer per accedir a la cova penjat d'una corda.

Sostre

Bibliografia:

• Gironès i Domènech, Albert. Vies ferrades, coves i indrets de la Costa Brava. [S. l.], La Butxaca de Muntanya, 2004.

Possible crònica d’una mort anunciada (i acabada amb –og)

Qui sap si ara que enceto aquest blog això esdevindrà la crònica d’una mort anunciada. Tenint en compte els propòsits que jo mateix m’he fet al respecte d’aquest –per mi– nou estri, podria molt ben ser que sí.

“Història i llocs” vol reunir sota un epígraf tan naïf com aquest diferents textos al voltant del que se’n deia el conreu de la història –si ho dic així, sembla que m’acosti un xic més a les societats agrícoles dels nostres avantpassats. Un exercici que el faig essent conscient que pateixo una debilitat expressa pel temps present, no mort; un temps comprimit en el que conviu la memòria amb la història, el testimoni amb l’investigador.

Alhora, voldria ressenyar aquí, també, alguns retrats de llocs viscuts que, per la raó que sigui, perduren dins meu. Llocs d’història i del patrimoni cultural, però també geografies que intento entendre, des dels cims o des de les valls. Paisatges que després revisc des d’una vall de la Costa Brava, perquè si la Costa Brava no fos només el litoral estricte entre Begur i Blanes podria tenir-ne, de valls, i jo viuria en una d’elles. En una en què la salabror del mar hi arriba de forma atenuada, però s’hi sent tant la flaire dels boscos de les Gavarres com l’aroma granítc de l’Ardenya, i algun dia a l’any, fins i tot, s’hi atansa la persistent humitat de la plana de la Selva.

Quan tothom ja té el seu blog –i alguns fins i tot ja l’han abandonat entre les deixalles cibernètiques– jo em proposo començar-ne un. N’hi ha que diuen que tenen un bloc, amb “c”. Un bloc virtual, potser sí… Això em fa acudir a l’enciclopèdia, on hi trobo blog, amb “g”.

Penso que no hi ha pas massa paraules acabades amb “g”, en català. Ho vaig a comprovar al Diccionari de la rima de Susanna Rafart: “buldog, demagog, grog, pedagog”. Les dues últimes m’agraden; les altres no. Un grog! La primera vegada que ho vaig sentir a dir va ser a en Jordi Oriol, de Palafrugell. Parlava dels brigadistes internacionals que s’havien allotjat a casa seva durant la retirada, al final de la Guerra Civil, i de com, als vespres, prenien una barreja de rom, llimona i aigua calenta; una costum nòrdica.

Bé, recapitulant… El cas és que això –aquest blog–, probablement s’assemblarà més a un espai on desar coneixements i reflexions que no pas al contenidor d’escriptura compulsiva i reiterada d’altres llocs semblants –la qual cosa no jutjo en cap sentit. Ara bé, qui sap! Les idees sobre les coses poden ser tan làbils…

Esperant, doncs, la data de la mort –del blog–, s’acomiada del lector un humil endreçador de paràgrafs. Me’n vaig a fer un grog.