Possible crònica d’una mort anunciada (i acabada amb –og)

Qui sap si ara que enceto aquest blog això esdevindrà la crònica d’una mort anunciada. Tenint en compte els propòsits que jo mateix m’he fet al respecte d’aquest –per mi– nou estri, podria molt ben ser que sí.

“Història i llocs” vol reunir sota un epígraf tan naïf com aquest diferents textos al voltant del que se’n deia el conreu de la història –si ho dic així, sembla que m’acosti un xic més a les societats agrícoles dels nostres avantpassats. Un exercici que el faig essent conscient que pateixo una debilitat expressa pel temps present, no mort; un temps comprimit en el que conviu la memòria amb la història, el testimoni amb l’investigador.

Alhora, voldria ressenyar aquí, també, alguns retrats de llocs viscuts que, per la raó que sigui, perduren dins meu. Llocs d’història i del patrimoni cultural, però també geografies que intento entendre, des dels cims o des de les valls. Paisatges que després revisc des d’una vall de la Costa Brava, perquè si la Costa Brava no fos només el litoral estricte entre Begur i Blanes podria tenir-ne, de valls, i jo viuria en una d’elles. En una en què la salabror del mar hi arriba de forma atenuada, però s’hi sent tant la flaire dels boscos de les Gavarres com l’aroma granítc de l’Ardenya, i algun dia a l’any, fins i tot, s’hi atansa la persistent humitat de la plana de la Selva.

Quan tothom ja té el seu blog –i alguns fins i tot ja l’han abandonat entre les deixalles cibernètiques– jo em proposo començar-ne un. N’hi ha que diuen que tenen un bloc, amb “c”. Un bloc virtual, potser sí… Això em fa acudir a l’enciclopèdia, on hi trobo blog, amb “g”.

Penso que no hi ha pas massa paraules acabades amb “g”, en català. Ho vaig a comprovar al Diccionari de la rima de Susanna Rafart: “buldog, demagog, grog, pedagog”. Les dues últimes m’agraden; les altres no. Un grog! La primera vegada que ho vaig sentir a dir va ser a en Jordi Oriol, de Palafrugell. Parlava dels brigadistes internacionals que s’havien allotjat a casa seva durant la retirada, al final de la Guerra Civil, i de com, als vespres, prenien una barreja de rom, llimona i aigua calenta; una costum nòrdica.

Bé, recapitulant… El cas és que això –aquest blog–, probablement s’assemblarà més a un espai on desar coneixements i reflexions que no pas al contenidor d’escriptura compulsiva i reiterada d’altres llocs semblants –la qual cosa no jutjo en cap sentit. Ara bé, qui sap! Les idees sobre les coses poden ser tan làbils…

Esperant, doncs, la data de la mort –del blog–, s’acomiada del lector un humil endreçador de paràgrafs. Me’n vaig a fer un grog.