Un altre cop la Guerra Civil?

Doncs sí. Què voleu? Em conviden a parlar-ne. I en parlo, per atendre la invitació, sí, però sobretot per convicció.

Em sembla que el coneixement sobre aquest temps de la nostra història és una qüestió mal resolta, com si no s’hagués pogut superar el conflicte. En casos així, els fantasmes del passat retornen a cada moment al temps present –ho deia Traverso. Ho hem vist quan, de sobte, aquest any Lluís Companys ha esdevingut un “colpista”, o ho vèiem quan un president de govern reivindicava l’etapa grisa de Cánovas del Castillo per comptes de la primera experiència democràtica plena a l’Estat, la Segona República.

Durant la Guerra Civil hi va haver bàndols, unes actuacions concretes i unes responsabilitats clares. No es pot pretendre fer una “història sense culpables”, com ja havia denunciat Vázquez Montalbán. Ni tampoc es pot pretendre reivindicar, en bloc i de forma acrítica, les víctimes del bàndol republicà.

Totes les víctimes són lamentables, és possible. Però, totes elles són reivindicables? Deixem de sacralitzar les víctimes, oblidem-nos d’un paisatge de la memòria excessivament tenyit per la mirada del testimoni i pel seu plany –per l’obsessió memorial que, a Europa, representa Auschwitz. Humanament ho comprenem, però cal fer menys memòria –o menys polítiques de memòria capricioses, si voleu– i més història, amb tots els matisos i complexitats. Més que res per fer-nos un favor a nosaltres mateixos i al nostre futur.

Tinc l’esperança que les conferències de “A Palafrugell, fem història” vagin en aquesta direcció.