dimarts, 21 de març de 2017

Aquest Sant Jordi (2017), Màrius Torres

Aquest 23 d'abril proposo rellegir Màrius Torres i Perenya (Lleida 1910, Sant Quirze Safaja 1942), amb motiu del 75è aniversari de la seva mort. Torres fou un poeta català maleït, poc reconegut en vida i mort en plena postguerra, durant el primer franquisme. 


Una bona opció és aquesta antologia, preparada i presentada per l'especialista Margarida Prats: Poesies de Màrius Torres (Lleida: Pagès editors, 2010). El llibre aplega poemes entre 1933 i 1941, tres narracions en prosa i un epistolari. I encara es troba a les llibreries.

Un poema que sempre m'ha semblat colpidor és "La Ciutat Llunyana", escrit el 1939, reflex del seu temps i lament per la pèrdua d'una República que el poeta veu com la "ciutat d'ideals que volíem bastir":

La Ciutat Llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir...

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin senyalar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat d'ideals que s'enfonsa!
Més llunyana, més bella, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe, la dura veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins
i eleva el cor, i escalfa els peus dels peregrins.

dissabte, 4 de març de 2017

El combat contra l’oblit (republicà) i l’ajut de l’Esperit Sant en la recerca històrica

Reflexions posteriors a la presentació del llibre de Jaume Guillamet, Narcís Lloveras. Cronista republicà (la Bisbal d’Empordà, 3 de març de 2017), junt a alguna revelació biogràfica inèdita que faig sobre Lloveras arran de dues cartes de Josep Irla.



Ahir, divendres al vespre, un xic perjudicat per una intensa setmana laboral (i encara després de venir de passar la tarda entrevistant un venerable rupianenc de quasi 97 anys –falten pocs dies perquè els faci–, en Vicenç Pons, allistat en plena Guerra Civil amb les lleves del biberó), ens vam dirigir a la capital baixempordanesa per tal d’assistir a la presentació del llibre de Jaume Guillamet sobre el seu besavi, el bisbalenc Narcís Lloveras Plaja.

Un cop allà, de seguida en Xavier Cortadellas em va preguntar si al meu llibre dels exiliats del Baix Empordà l’hi havia inclòs, a en Narcís Lloveras. Tal com va dir la Judit Pujadó en aquell moment, de vegades sembla que t’examinin dels teus propis llibres. La veritat és que no havia tingut un sol minut per fer la comprovació i, de memòria, li vaig dir que creia vagament recordar que sí, i que potser havia estat un personatge que havia estat retirat pels serveis sanitaris a França. Error! M’estava confonent amb Narcís Aiguabella, també de la Bisbal, també Narcís, i amb massa elles i bes en el cognom. Ja els vaig dir que no estava gens segur del que els estava explicant. Em vaig excusar: ja fa deu anys que vaig aplegar tot el que sabia dels exiliats de la comarca en forma de volum i conté un llarg apèndix - registre amb 900 noms propis –a més, la meva memòria, cal dir-ho, no és cap prodigi.

Per tant, també podia ésser que Lloveras fos un dels exiliats de la comarca dels quals no en vaig saber mai el nom. De fet, si al meu estudi calculava que l’exili de llarga durada baixempordanès podia haver estat d’unes 1.500 persones i havia recollit 773 noms propis inclosos en aquesta tipologia, en desconeixia gairebé la meitat: un 49%.

Em calia comprovar-ho tant bon punt sortís de la presentació, llibre en mà. I ho vaig fer després de sopar. Vaig prendre, esperançat, el gros volum verd que ja té una dècada i que amb tanta paciència va maquetar en Robert Ametller. Em vaig dirigir a l’apartat de notes biogràfiques breus, on hi ha els periples vitals d’unes 400 persones o famílies. Allà no hi era. Malament... Hauria confós per complet Lloveras amb Aiguabella?

Última esperança: l’apèndix - registre del final, on hi ha els 773 noms –i algun més– d’exiliats de llarga durada de la comarca. I... Voilà! Allà sí, tot i que de manera molt sòbria: nom i cognom, lloc d’origen, ofici i lloc d’exili. De fet, fins i tot Narcís Lloveras surt fotografiat (p. 286), però no com a exiliat, sinó entre els milicians de la columna Macià - Companys, els anys de la Guerra Civil. 

Buf... No era tan dolent, el llibre! Una fugaç sensació d’orgull propi s’apoderà de mi. Fugaç per dues raons. La primera, perquè, tot seguit, calia saber d’on havia tret aquella informació: al llibre només esmento les fonts de les notes biogràfiques, però no pas de tots els noms del registre. De manera que, ja l’endemà, hauria de revisar la base de dades que havia donat lloc al llistat publicat. En segon lloc, perquè l’esmentat Narcís Lloveras apareixia a l’apèndix numerat com a 381b, la qual cosa em feia pensar que el vaig afegir quan ja havia lliurat els textos originals en Word al maquetador i aquest ja devia tenir la maqueta feta, de manera que no es podia renumerar fàcilment el registre i es va haver d’inserir una fila enmig amb un número duplicat.
Membres bisbalencs de la columna Macià - Companys.  Lloveras és a la segona
fila i al bell mig, posant les mans damunt un altre company de més edat que la resta.
(Autor: Emili Casas; Proc: ACBE, Fons Emili Casas)

Així doncs, m’ha calgut fer una petita immersió per tal de resoldre el misteri obert arran d’aquestes dues qüestions. Sobre la qüestió de la numeració duplicada, que faria sospitar en una inclusió a darrera hora, ha quedat totalment confirmada quan he revisat els documents lliurats per a la maquetació: Lloveras no hi figura. Per tant, sí: de Narcís Lloveras en vaig tenir notícia a darrera hora i abans de portar el llibre a impremta. Però –i aquí calia resoldre el primer dels misteris– qui o què em fa ver conèixer la seva existència com a exiliat de la Bisbal?

La meva primera opció ha estat obrir un vell Access, construït ara fa quasi 15 anys, per tal de gestionar la informació relativa als exiliats –dades personals, fonts d’informació, etc. No l’hi he trobat, tampoc. Malament... Aquí és on anotava tot el relatiu als exiliats, no només per al treball de l’exili del Baix Empordà (2003-2006), sinó també per als de l’exili de Sant Feliu de Guíxols (2002-2005) i per al de l’obtenció del Diploma d’Estudis Avançats de la UdG (2003). Narcís Lloveras el vaig recollir tant a última hora que després de publicar el llibre no em vaig molestar a afegir-lo a la base de dades –ni, doncs, tampoc la font. De fet passa que quan acabes un llibre estàs exhaust, per no dir una altra cosa, i del que tens ganes és de passar pàgina, caviar de tema, i no pas arxivar correctament les últimes dades obtingudes. I, honestament, això és el que devia succeir.

Per tant, l’última carta que podia jugar era la de submergir-me en apunts diversos i esparsos en diverses carpetes del meu ordinador, a la cerca desesperada de la font testimonial o, potser, documental, que hagués donat notícia de Lloveras. Després d’algunes cerques per paraula clau, han aparegut alguns pocs documents relacionats amb el nostre personatge. Per un moment he cregut saber qui m’havia facilitat la seva referència. Hauria estat el malaurat Lluís Maruny (e.p.d.), perquè he obert un llistat que em va facilitar, titulat “Pròfugs, exiliats i morts fora d’Espanya (residents a La Bisbal d’Empordà el 1936)”. Tanmateix, al costat del nom de Narcís Lloveras hi constava la referència GA, que al peu del document equivalia a GA(itx) i, per tant, al meu llibre. Res, doncs.

Els documents trobats posteriorment m’han proporcionat bones i males notícies. Començaré per les bones –al revés del que tradicionalment es fa: a Lloveras me’l vaig trobar més endavant, després del llibre de l’exili al Baix Empordà –cosa que ahir, durant la presentació, tampoc recordava. Vaig ensopegar amb ell quan vaig estar treballant en les memòries de Josep Irla, el president a l’exili. Vaig ensopegar-hi, i res més: la informació no la vaig incloure finalment en l’edició de les memòries publicades per Viena el 2010 –no tot el que es recull cap en la versió final en paper d’una obra comercial. El que havia trobat eren unes cartes –del Fons de la Generalitat de Catalunya - Exili, de l’Arxiu Nacional de Catalunya– en què Josep Irla parlava de Narcís Lloveras a Joan Tauler, administrador dels pagaments de l’ajuda econòmica que la Generalitat dispensava els primers temps de l’exili, des de l’oficina del carrer de la Pépinière, núm. 26, de París VIII. Eren dues cartes, en concret, que vaig considerar que no tenien massa interès de cara a formar part d’una corpus de 38 missives que havien d’acompanyar les memòries.

Es tractava d’una correspondència breu, dels dies 1 i 6 de maig de 1940, per tant, poc abans de l’ocupació de França pels nazis. En la primera Josep Irla demanava “de resoldre la petició de l'amic Narcís Lloveras que passa molt malament en el camp d’Argelers” –vegeu l’annex. En la segona, donava compte de la recepció de 100 francs per part de Lloveras, qui havia quedat molt content. La intercessió d’Irla –llavors president del Parlament de Catalunya– havia donat els seus fruits, i en molt pocs dies. I una altra dada molt rellevant: Lloveras va estar reclòs al camp d’Argelers, i potser una bona temporada, ja que, malgrat que no sabem quan hi va entrar, el maig de 1940 encara hi era. Un home de la seva edat –de fet, de la mateixa edat que Josep Irla–, amb 64 anys fets, i tancat a Argelers... Quin horror l’exili dels republicans catalans i espanyols el 1939. Quin horror els exilis i els refugiats, abans i ara.

El més destacable de tot plegat, d’aquestes dues cartes aparentment irrellevants, és que Narcís Lloveras no només “passà el Pirineu i es quedà a Ceret” junt a altres companys i a la família Irla, com diu Jaume Guillamet a la recent biografia (p. 39), sinó que, en algun moment entre febrer de 1939 i maig de 1940 va ser reclòs al camp d'Argelers. Una altra aportació de les cartes, en un pla més qualitatiu i subjectiu, és que ens acosten a Lloveras fins gairebé sentir la seva veu a l’exili. Parlant a través d’Irla, sabem que havia quedat molt content de la recepció dels 100 francs al camp. Aquí, tenim gairebé Lloveras a tocar. I de moment és l’únic batec seu, la seva única veu en primera persona que existeix de Lloveras entre 1939 i 1947 –a menys que no hagués escrit, a partir de 1944, al renascut periòdic La Humanitat, i encara no sabem si ho hauria fet en clau gaire personal.

Pel que fa a l’estada del de la Bisbal a Argelers, se’ns obren dues hipòtesis:

1. Hi entrà ja el febrer de 1939, amb tota la retirada general, i fou després del juny de 1940, quan a les noves autoritats franceses els interessà de buidar els camps definitivament, que en sortí i es traslladà a Ceret, on hi havia els Irla.

2. Anà primer a Ceret, on es dirigí també la família Irla, i després i des d’allà, per algun motiu que desconeixem, fou portat a Argelers –potser pel mateix motiu que a Irla se’l desterrà a Le Mans el maig de 1940, que era que les autoritats franceses, responent a pressions franquistes, havien prohibit als republicans més destacats viure en departaments fronterers amb Espanya. Seguint aquest supòsit, fins a quin punt hauria estat considerat “destacat” Narcís Lloveras?

Cal tenir en compte, en tot aquest periple, que la família Irla s’establí a Ceret, però després d’uns mesos d’estar allotjats en un hostal del Voló[1]. S’hauria estat Lloveras també a el Voló abans d’anar a Ceret o arribà a la capital del Vallespir abans que els Irla? També cal dir que Josep Irla fou confinat a Le Mans[2] gairebé amb seguretat després d’escriure les dues cartes en què parla de Narcís Lloveras, ja que són datades encara a Ceret l’1 i 6 de maig de 1940. I que tornà a viure a Ceret després de la divisió definitiva de França, el 22 de juny de 1940[3].

Crec que només l’estudi exhaustiu de les correspondències de Francesc Irla –que jo sàpiga, perduda–, Josep Irla –molt dispersa i ja estudiada per mi mateix sense altres pistes que les aportades fins ara–, Emili Vigo –encara hi ha materials en poder de la família que mereixerien una recerca–, o d’altres persones de l’entorn de Narcís Lloveras, podria aportar més pistes sobre aquest assumpte. Potser també els registres d’Argelers, on potser ningú havia pensat que s’hi podria trobar Lloveras, fins ara. S’obren noves vies a tenir en compte, doncs.

Ara sap greu no haver pogut proporcionar aquestes dades a Guillamet abans de l’edició del llibre. Haurien completat la biografia. Però aquestes situacions es donen de forma inevitable: la publicació d’un llibre desvetlla interessos, i aquests rescaten dades amb posterioritat a la seva edició. En el futur, les edicions digitals serioses incorporaran addendes que recolliran, contrastant-les, les dades obtingudes amb posterioritat a la seva publicació, a la manera com els posts dels blogs queden completats pels comentaris –contrastats o no– que s’hi fan.

Res del que dic desmereix la biografia feta per Jaume Guillamet, que és d’una excel·lent factura, d’un rigor envejables i d’una documentació àmpliament contrastada. Un llibre que, a més, té el valor de recuperar gairebé de l’oblit etern a Narcís Lloveras, un personatge sobre el qual, com va dir Xavier Cortadellas en la presentació, ja ningú de la Bisbal coneixia, ni els més vells ni els que feien recerca en aquells primers anys de la Transició. Amb la sola excepció d’haver estat inclòs, el seu nom, en el llibre sobre la Guerra Civil a la Bisbal.

Aquesta és també la lluita contra l’oblit que cal fer amb molts republicans que es van exiliar i van morir desterrats, i que els molts anys de franquisme que quedaven per passar els van sepultar amb una gran llosa d’ignorància, buscada i volguda, al damunt.

Però, tornant a la qüestió anterior –i ara parlant ja de les males notícies–: qui em va proporcionar el nom de Narcís Lloveras com a exiliat empordanès? Va ser algun dels testimonis d’edat que vaig entrevistar mentre feia la recerca dels exiliats del Baix Empordà? En Jordi Frigola no: ahir, durant la presentació, ja em va dir que ell d’en Lloveras no en sabia res i, per tant, que no me’l podia haver dit. Tampoc no crec que fossin altres testimonis de la Bisbal a qui vaig anar a veure, com Dolors Casanoves, Josep Condom, Teresa Fina, Jordi Pagès i Margarita Martín. Amb tots ells crec que només vam parlar dels seus respectius familiars a l'exili. Ara bé, podria haver estat la Pilar Domingo Sabater, de prodigiosa memòria, i que va recordar tants noms. O potser, més encara, va ser l’afable i intel·ligent Victòria Vigo, amb la qual em vaig entrevistar tres llargues vegades i amb qui, amb una certa relació de cordialitat llaurada a través de l’estudi singularitzat que vaig fer d'Emili Vigo (2002-2004), potser sí que en algun moment va agafar el telèfon i, mentre maquetàvem el llibre, em va trucar per donar-me el nom d’en Narcís Lloveras, periodista admirat pel seu germà Emili –com es va dir ahir a la presentació. Però no ho sé, perquè –anant com va anar la cosa– no m’ho vaig apuntar enlloc.

Descarto, això sí, el fet que obtingués la informació de la documentació escrita. Al llibre no aporto el segon cognom, ni l’any de naixement ni el lloc –si s’hagués tractat de registres oficials, com padrons o lleves, tindria aquestes dades. Sí que vaig publicar que havia estat corresponsal de premsa i que havia anat a raure a Prada. La primera cosa, a tenor del que llegim a la recent biografia, és certa. La segona, seria incorrecta: hauria anat a Ceret. Poblacions que són ambdues al Rosselló però que pertanyen a comarques i valls diferents: Ceret al Vallespir i a la vall del Tec, al sud del Canigó; Prada al Conflent i a la vall del Tet, al nord de la muntanya verdagueriana. 

Ara bé, igualment que no se sabia fins ara que hagués estat a Argelers, no es podria haver obviat que hagués residit, en algun moment, potser molt primerenc, a Prada? I que després hagués estat obligat a ingressar a Argelers i, sortint-ne, hagués anat a buscar refugi prop dels Irla a Ceret, més quan en Josep és qui havia intercedit a favor seu? Aquí se'ns obre la tercera hipòstesi sobre la seva trajectòria a l'exili, i més camins a explorar: el dels documents personals, cartes i memòries, del col·lectiu de catalanistes republicans de Prada, entre 1939 i 1940, per si sonés la campana.

En conclusió, em declaro incapaç de saber la font exacta del registre 381b del meu llibre i he d’acabar pensant que vaig ser inspirat per una mena d’Esperit Sant de la recerca històrica. Un esperit que, entre els anys de la tenebra més profunda de la desmemòria i l’actual biografia lluminosa de Guillamet, va voler que Lloveras tingués un minúscul esment, perdut a la pàgina 560, en la història de l’exili de 1939 al Baix Empordà. Per Narcís Lloveras, han estat deu anys al caire de l’abisme de la desaparició, fins que ha arribat el seu besnét per treure’l d’aquesta negror.



Apèndix

Carta de Josep Irla a Joan Tauler            
1940-05-01, a Ceret       
Estimat amic Tauler:                           
Uns mots per saludar-vos, i pregar-vos mireu de resoldre la petició de l'amic Narcís Lloveras que passa molt malament en el camp d’Argelers. Sembla no fou prou clar en escriure la primera carta, però al contestar la vostra us demanarà un ajut per anar passant.                            
Com les coses van molt primes, us agrairé l'envio per correu, del subsidi de maig, quan la caixa ho permeti.                           
Per avui res més de nou, records afectuosos a tots els amics.                            
Us abraça.                           
(Signatura)[4]

...

Epíleg

Avui, 18 de març de 2017, en Jaume Guillamet m'ha fet saber que la versió digital conté part de les reflexions i dades que havia aportat jo aquí. Per tant, ja som al futur, perquè "les edicions digitals serioses [incorporen] addendes que [recullen], contrastant-les, les dades obtingudes amb posterioritat a la seva publicació". Cal celebrar-ho!


[1] Jiménez, Àngel. “Exili i repressió contra els béns de la família de Josep Irla (1939-1951)”, dins Revista de Girona, 183, 1997, p. 82-83; Calvet, Felip; Roig rosich, Josep M. Josep Irla. President de la Generalitat de Catalunya a l’exili. Barcelona: Teide, 1981, p. 190.
[2] Molinas i Falgueras, Lluís. “Els records de Ció Pijuan”, dins La Proa. Diari del Baix Empordà, 394, 2001, p. 33.
[3] Testimoni de Felip Calvet, recollit a: Jiménez, Àngel. En memòria de Felip Calvet i Costa (1920–1999). Testimoni guixolenc de l’exili català de 1939. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2003, p. 62.
[4] Arxiu Nacional de Catalunya, Fons de la Generalitat de Catalunya - Exili, Demandes d’informació, subsidis i/o emigració.