Aquest Sant Jordi (2017), Màrius Torres

Aquest 23 d'abril proposo rellegir Màrius Torres i Perenya (Lleida 1910, Sant Quirze Safaja 1942), amb motiu del 75è aniversari de la seva mort. Torres fou un poeta català maleït, poc reconegut en vida i mort en plena postguerra, durant el primer franquisme. 

Una bona opció és aquesta antologia, preparada i presentada per l'especialista Margarida Prats: Poesies de Màrius Torres (Lleida: Pagès editors, 2010). El llibre aplega poemes entre 1933 i 1941, tres narracions en prosa i un epistolari. I encara es troba a les llibreries.

Un poema que sempre m'ha semblat colpidor és "La Ciutat Llunyana", escrit el 1939, reflex del seu temps i lament per la pèrdua d'una República que el poeta veu com la "ciutat d'ideals que volíem bastir":

La Ciutat Llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir...

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin senyalar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat d'ideals que s'enfonsa!

Més llunyana, més bella, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe, la dura veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins

i eleva el cor, i escalfa els peus dels peregrins.

Jaume Carner i Romeu, l'home que podia haver salvat la República

Jaume Carner, un home amb “cap de
procònsol que revelava la seva raça 
agrícola i romana”, tal com el va 
definir l’ultradretà 
José Calvo Sotelo.

Avui, 22 de febrer de 2017, és el 150 aniversari del naixement de Jaume Carner i Romeu, un històric del republicanisme catalanista, nascut a el Vendrell, que va ser ministre de Finances de la Segona República (1931-1933) i que morí el 1934, gairebé en l'exercici del càrrec.

Josep Irla, el president de la Generalitat a l'exili, opinava que "de viure Jaume Carner, els aconteixements a Espanya s’haurien desarrollat de manera distinta, i la pèrdua de la República, potser, evitada". No és poca cosa...

Irla havia conegut Carner de ben a prop en els moments previs a la constitució oficial de la Generalitat. Ambdós van formar part de l'assemblea de la Diputació Provisional d'aquest organisme, Carner com a president i, Irla, junt a Lluís Companys, en qualitat de vicepresident.

Seguint amb les memòries d'Irla, Jaume Carner fou "un català d’arrel i soca, d’una clarividència extraordinària", el qual es popularitzà amb la històrica frase que llençà en el Congrés dels Diputats: “O la República acaba con March o March acabará con la República”.

La República va intentar acabar amb el financer Joan March –el propi Carner, des del Ministeri, va aconseguir que fos empresonat per evasió d’impostos i per activitats econòmiques tèrboles i irregulars–, però, com sabeu, a la fi va ser March qui va acabar amb la República, esdevenint el puntal financer del cop d'estat dels militars del juliol de 1936.

Jaume Carner, segon per l'esquerra i Josep Irla, quart, en una
de les sessions de la Diputació provisional de la Generalitat
de Catalunya (10 de juny de 1931)
[Fundació Josep Irla, Arxiu fotogràfic]

És la vella història del capital contra la ciutadania –contra la res publica– per mantenir els privilegis dels que viuen a costa dels altres. “El diner contra la llei” –que va dir Poblet, en la biografia de Carner. De fet, de Marchs n'és ple, el món, el d'ahir i el d'avui.

En contra d'això lluità Jaume Carner. De fet, fou el pare d’una de les reformes fiscals de to social més importants de la història econòmica espanyola: la introducció de l’impost progressiu sobre la renda personal. Això a més de crear l’impost sobre el luxe. Ja ho havia advertit ell mateix: “Seré un ministre impopular, perquè faré pagar els rics”. Carner també establí la necessitat de mesurar el dèficit pressupostari d’un exercici a l’altre.

Permeteu-me, doncs, que reti un petit homenatge a Jaume Carner, un home que lluità per la República sense recórrer a la demagògia en els discursos ni a la voluntat de lluïment personal en l’exercici del càrrec –diu  Josep M. Poblet (1977)– i fent gala d’un agut sentit del pragmatisme –explica Alfred Pérez Bastardas (1984). Que, de fet, és el que convé per fer la revolució de debò, aquella que aporta beneficis tangibles, la qual cosa els fa irrevocables.

• Carner, Jaume. La democràcia nacionalista de Catalunya. Edició a cura d’Alfred Pérez-Bastardas. Barcelona: La Magrana, 1984.

• Poblet, Josep M. Jaume Carner. Polític, jurisconsult, industrial, i ministre de Finances de la II República. Barcelona: DOPESA, 1977.

La Retirada del 1939 e gli anni dell’esilio repubblicano

Testo della conferenza sul esilio repubblicano per l’evento "Acoggliere Nell'emergenza Ieri e Oggi" di Rimini (Emilia-Romagna, Italia), 29 gen 2016.

Il XX secolo è stato un secolo di sconvolgimenti, sia per l'Europa che per la Spagna. Anche se la Spagna durante la prima guerra mondiale non si era alleata ufficialmente con nessuno dei due blocchi contendenti, i repubblicani, i partiti socialisti e i sindacati simpatizzavano per le democrazie. Invece, i conservatori sostenevano in gran parte gli interessi degli Imperi centrali. Così era accaduto in Grecia con le fazioni contrapposte di E. Venizelos e di Re Costantino, per esempio, e in altri paesi che rimasti ufficialmente neutrali.

Questi due modi di intendere il mondo e la società sono stati dibattuti in Spagna negli anni successivi, nel quadro di una monarchia costituzionale e di un sistema democratico limitato (il suffragio politico non era universale, per esempio). Essenzialmente, la Spagna era un paese agricolo con due sole regioni industrializzate, la Catalogna e i Paesi Baschi, che hanno lottato per mantenere la propria identità e la propria lingua al di fuori della cultura spagnola dominante.

Fino agli anni Venti, i sindacati operai –soprattutto il sindacato anarchico CNT–  erano riusciti a ottenere alcuni diritti per i lavoratori attraverso scioperi e manifestazioni, come la giornata lavorativa di otto ore. Nel frattempo, su un altro fronte, i movimenti politici regionalisti, catalano e basco, richiedevano più autonomia. Tutto questo era visto dai conservatori centralisti spagnoli come una minaccia per lo Stato. Con tale pretesto, nel 1923 è estato giustificato il golpe militare di Primo de Rivera, appoggiato dal re. Fu un colpo di stato reazionario, come quello di Miklós Horthy in Ungheria nel 1920, di Mussolini in Italia nel 1922 e come il colpo di stato militare avvenuto in Bulgaria nel 1923 contro il Partito Agrario di A. Stambolinsky.

Dopo la dittatura spagnola, la prima elezione che ha avuto luogo è stata ampiamente vinta dai partiti repubblicani. Così, il 14 aprile 1931 viene proclamato il regime politico della Seconda Repubblica. “Seconda”, in quanto vi era già stata una repubblica nell'Ottocento. La grande vittoria repubblicana portò all'abdicazione del re Alfonso XIII. La Repubblica ebbe diversi governi, prima di sinistra, poi dei conservatori. Con la sinistra al governo, i partiti socialisti e repubblicani guidati dal presidente Manuel Azaña  migliorarono i rapporti di proprietà in agricoltura, riorganizzarono l'esercito, crearono nuove scuole, apportarono miglioramenti nel lavoro ed estesero a tutti il diritto di voto. Fu realizzata la secolarizzazione dello Stato e si diede vita al decentramento politico per garantire l'autonomia della Catalogna e dei Paesi Baschi.

Tuttavia, era sempre forte l'opposizione dei partiti di estrema destra, formata da ultra conservatori, partiti autoritari e fascisti e dalle alte gerarchie dell'esercito e della Chiesa,  che disapprovavano queste misure. La destra fallisce un colpo di stato nel 1932 e poi ne realizza un secondo il 17 e 18 luglio 1936, quello che alla fine conduce alla guerra civile spagnola. Per parte sua l'estrema sinistra –gli sindacati del lavoro anarchico– sollecitava riforme più profonde. La classe operaia era sempre più a favore di una rivoluzione sociale rispetto alla prospettiva di una Repubblica democratica liberale.

La guerra civile spagnola fu una specie di preludio alla seconda guerra mondiale, una guerra tra democrazie e partiti di sinistra contro il fascismo, come avverrà nel 1939.

All'interno del conflitto spagnolo, le forze di destra, i ribelli –auto-nominatisi “nazionalisti”– avevano il supporto dell'Italia fascista e della Germania nazista, con Hitler al potere già da tre anni, e il sostegno della gerarchia ecclesiastica. I repubblicani, invece, potevano contare solo sul sostegno dell'Unione Sovietica, del Messico e delle Brigate internazionali, composte da 40.000 volontari provenienti da 60 diversi paesi. Un volontario era George Orwell, il più noto scrittore britannico. La Repubblica spagnola non riceveva, peraltro, alcun sostegno ufficiale da parte di democrazie come Francia e Regno Unito.

Progressivamente, la guerra divise il paese in due zone. L'esercito nazionalista era supportato da italiani e tedeschi, che sperimentarono così nuove tattiche di guerra, come l'infame bombardamento di Guernica che fu completamente devastata e in seguito immortalata da Pablo Picasso nel suo famoso dipinto. Dopo la guerra di Spagna, Italia e Germania applicarono le stesse modalità durante la seconda guerra mondiale. Con tali supporti, l'esercito nazionalista era superiore e occupò il territorio a partire dal Sud, per risalire poi verso le zone settentrionali. Fin dall'inizio i nazionalisti cercarono di occupare Madrid, ma non poterono conquistarla se non alla fine del conflitto.

La guerra portò violenza in entrambi i campi. Nella parte repubblicana dominavano le forze anticlericali; in quella nazionalista le autorità promossero repressioni contro la classe operaia e i repubblicani, con molte esecuzioni e sepolture in fosse comuni. Attualmente, le Nazioni Unite sollecitano la loro apertura a fini di studio.

Allo stesso tempo, nelle zone sotto controllo repubblicano –soprattutto in Catalogna– una rivoluzione operaia trasformava la proprietà privata in collettiva e modificava certe convenzioni sociali, come il ruolo della donna e il rapporto tra poatrono e operaio. In quelle controllate dai nazionalisti, al contrario, l'organizzazione politico-sociale diventava fortemente gerarchica. Il generale Francisco Franco stava prendendo la maggior parte dei poteri e veniva nominato capo di tutto il movimento reazionario.

Nei mesi finali della guerra, si svolse la battaglia del fiume Ebro, ultima grande prova  dell'esercito repubblicano. Nel frattempo, nel settembre 1938, veniva firmato il Patto di Monaco tra Hitler e le democrazie, e deciso lo smembramento della Cecoslovacchia. Così, i repubblicani spagnoli persero la speranza che un conflitto internazionale potesse costringere le democrazie europee a schierarsi in loro favore.

Dopo la sconfitta di Ebro, i nazionalisti  iniziarono a occupare la Catalogna obbligando l'esercito repubblicano e molti civili a fuggire in Francia. In totale, gli esuli furono circa 500.000: popolazione locale (catalana) e rifugiati arrivarono da varie parti della Spagna in fuga dai nazionalisti. Si tratta della più imponente emigrazione politica nella storia della Catalogna e della Spagna. Oltre al personale militare e civile, esiliò in Francia la maggior parte dei politici repubblicani, intellettuali di spicco e professionisti all'avanguardia del paese. Questo movimento è noto come la Retirada. Gli persone che lasciano la Spagna erano bombardata dell'aviazione italiana e franchista.

Va detto inoltre che alcune minoranze avevano lasciato la Spagna anche prima della fine della guerra civile, ad esempio bambini che si erano rifugiati in Messico o nell'URSS. Oggi essi sono importanti punti di riferimento nella storia dell'esilio, poiché questi testimoni sono gli unici ancora in vita. Loro offrono una lettura meno politicizzata e più sociale.

Pero se si considerano gli esuli della fine della guerra, ed il suo profilo politico e sociale, si ricava che prevalgono i maschi –circa il 60%– con un'età media di trent'anni, impiegati nel settore industriale e nel settore agricolo –benché siano presenti anche intellettuali–, e vicini alle opzioni politiche libertarie, oltre naturalmente a repubblicani, comunisti e socialisti.

Nei primi giorni, la frontiera fu aperta con riluttanza per l'ingresso di tutte queste persone. L'accoglienza delle autorità francesi fu terribile, gli esuli sono stati presi nei campi per rifugiati in condizioni di vita molto deplorevoli e, all'inizio, allo scoperto. Uomini da un lato, donne e bambini dall'altro. I primi campi vennero costruiti sulle spiagge. C'erano anche i luoghi specifici di pena. A causa delle dure condizioni di vita, si stima che tra febbraio e settembre 1939 abbiano fatto ritorno 225.000 esuli, tra cui molti soldati dell'esercito repubblicano che si era ritirato in Francia nel febbraio 1939.

Molti che non hanno resistito, si sono ammalati e sono morti nei campi. Per accogliere i pazienti furono allestite quattro navi ospedale e in tal senso fu importante l'iniziativa della maestra svizzera Elisabeth Eidenbenz che mirò a dare vita a una struttura specifica per le madri, a Elna. Dal 1939 al 1944 avvennero qui quasi 600 parti. Anche a Brullà e a Banyuls sorsero altri due centri di maternità, seppure più modesti. Allo stesso tempo, alcuni scrittori, artisti, studenti e intellettuali furono ospitati in centri specifici, come il castello di Valmy (in Argelers) o nei successivi centri di Montpellier, Toulouse, Roissy-en-Brie e Roissy-la-Rivière.

In questo momento, l'esilio repubblicano ha iniziato una nuova fase segnata dalla diaspora. Alcune persone hanno cercato di recarsi in America, l’URSS o la Gran Bretagna, in fuga dalla Francia in barche. Alcuni degli esuli riuscirono a ricostruire la propria vita fuori della Francia. In effetti, la Francia aveva fatto una richiesta internazionale affinché altri paesi aprissero la porta ai rifugiati spagnoli, ma solo Messico, Cile, Repubblica Dominicana, Colombia e Cuba diedero una risposta positiva. La redistribuzione degli esuli avvenne soprattutto in America Latina e in particolare in Messico. Altri esuli furono accolti in paesi come Inghilterra, URSS e Nord Africa. Da quel momento la storia dell'esilio diventa una complessa storia politica di emigrazione, con più variabili. In conclusione, l’agosto di 1939, 20.000 profughi avevano già lasciato la Francia.

Nel frattempo, le truppe di Franco avevano occupato Valencia e Madri. Il primo girono di aprile 1939 la guerra finisce. Oltre agli esuli, la guerra civile ha causato complessivamente non meno di 400.000 morti. Gli esuli e coloro che erano rimasti in patria sarebbero stati perseguitati in seguito dalla “Legge delle responsabilità politiche”, base della repressione franchista. Così nacque in Europa una nuova dittatura che si aggiungeva a quelle affermatesi negli ultimi dieci anni, come la dittatura del re Alessandro I in Jugoslavia (1929); quella di Hitler in Germania (1933); quella militare di Re Boris III di Bulgaria (1934) e di Metaxas in Grecia (1936). In Spagna il regime è guidato dal generale Francisco Franco e si colloca tra il nazionalismo reazionario e il fascismo totalitario.

Tra il 1939 e il 1942 prevalse il carattere fascista del regime, in linea con i vecchi alleati della guerra civile. Infatti dal 1936 il franchismo aveva cercato di costruire un nuovo regime seguendo i modelli italiani e tedeschi. Tuttavia, è stato sempre sotto stretta sorveglianza da parte dei militari, rafforzati dalla vittoria in guerra. Al vertice di essi, Franco, che assunse la presidenza del Governo dello Stato, il comando dell'esercito e del partito unico. L’intenzione dei vincitori della guerra civile era di abolire le riforme della Repubblica, un'idea che non ebbe il sostegno della maggioranza della popolazione; quindi, si dovette usare la repressione.

Va ricordato che dopo la guerra civile fu creato un sistema repressivo organizzato, in primo luogo per i militari repubblicani e i prigionieri di guerra che tornavano dalla Francia. Furono reclusi in campi di concentramento per essere classificati: quelli considerati innocui potevano essere liberati dietro convalida di persone di fiducia del regime; gli altri venivano imprigionati e se hanno pene minori, sono stati inclusi in squadre per il lavoro forzato.

Comunque, la repressione colpì la maggior parte della popolazione, data la diffusa mancanza delle libertà culturali, morali, religiose e politiche. Questo controllo fu esercitato con limitazioni dei diritti e delle libertà delle persone e dei gruppi, con divieti, inchieste della polizia, persuasioni, accuse e l'imposizione di una nuova morale e una nuova memoria, per esempio, a favore di "los Caídos", vale a dire i caduti durante la guerra. I sindacati e i partiti politici furono aboliti e gruppi della classe operaia, marxisti, liberali, repubblicani e regionalisti vennero perseguitati. L'uso pubblico del catalano fu proibito e, ovviamente, i governi autonomi catalano e basco furono aboliti. I diritti delle donne, da poco conquistati, furono  nuovamente conculcati, e fu assegnato loro un ruolo di sottomesse. Inoltre ci fu epurazione di insegnanti e gli impieghi pubblici vennero riservati ai sostenitori del nuovo regime.

Allo stesso tempo, coloro che avevano avuto responsabilità politiche durante la Repubblica furono puniti: attraverso denunce e indagini, i sospettati furono arrestati e portati in tribunale, furono inflitte ammende e le loro proprietà confiscate. Allo stesso tempo, altre persone è stato condannato all'esilio, incarcerati o giustiziati. Le confische furono 300.000; ci sono stati da 400.000 a 750.000 detenuti; infine, c’eranno 130.000 esecuzioni.

Nel settembre 1939 scoppiò la prima guerra mondiale e la Spagna fu moralmente vicina ai poteri dell'Asse. La Divisione Azzurra –División Azul– fu inviata a combattere sul fronte russo con i nazisti, analogamente alla Legione Vallonia, organizzata dal fascista belga Léon Degrelle. Allo stesso tempo, il confine dei Pirenei fu gradualmente fortificato, temendo un'invasione alleata. Tuttavia, la Spagna non entrò mai ufficialmente nel conflitto, come è successo ad esempio per l'Italia o la Bulgaria.

Dal momento in cui la Francia entrò in guerra, le autorità francesi volevano cacciare i profughi spagnoli che non erano utili: donne, bambini e anziani. I giovani invece potevano lavorare nell'industria di guerra, in agricoltura, in gruppi di lavoratori stranieri, o arruolarsi nella Legione Straniera. Così, lo Stato francese stava svuotando i campi di concentramento.

Dal giugno 1940, la Francia è stata divisa in due parti. In quella meridionale si instaurò il regime di Vichy –collaborazionista rispetto alla Germania di Hitler– dove i repubblicani cominciarono ad essere strettamente monitorati. Comunque, la parte settentrionale fu occupata direttamente dalle truppe tedesche.

Gli esuli spagnoli subirono questa occupazione e 12.000 di essi furono deportati nei campi nazisti. La maggior parte fu portata in Stalag (campi di prigionia tedeschi per prigionieri di guerra), e successivamente mandata nei campi di concentramento, luoghi di punizione, esaurimento e morte. Nomi come Dachau, Buchenwald, Mauthausen e Ravensbrück sono parte della memoria corrente del movimento repubblicano spagnolo. Nei campi nazisti furono internati 12.000 spagnoli, 7.300 dei quali a Mauthausen.

Inoltre, esuli ben noti furono arrestati dai nazisti e il presidente del governo catalano, Lluís Companys, estradato in Spagna, fu fucilato dalle autorità di Franco. Lluís Companys è stato giustiziato il 1940 –lo scorso anno abbiamo commemorato il 75° anniversario. Così, il presidente catalano sarebbe l'unico presidente democraticamente eletto ad essere stato assassinato dalle forze del fascismo europeo.

Altri esuli si unirono ai partigiani antifascisti della resistenza francese –il maquisard– o alle forze alleate, partecipando dal 1944 a operazioni per liberare l'Europa, ma non si riuscì a liberare la Spagna. A differenza dei partigiani italiani, jugoslavi, rumeni e bulgari, nel caso della liberazione spagnola, i partigiani non avevano il sostegno degli eserciti alleati.

Nonostante ciò, la vittoria degli eserciti alleati portò a una rinascita dell'esilio politico e istituzionale. Nel 1945 nacquero nuovi governi –spagnolo, catalano e basco– ma presto si constatò che il regime di Franco non sarebbe stato abbattuto dalle potenze vincitrici. L’esilio  ripensò alla propria esistenza. Così, una parte significativa tornò in Spagna durante la seconda metà degli anni Quaranta. Complessivamente in tutto il mondo rimasero circa 200.000  rifugiati, 40.000 dei quali in America.

La dittatura di Franco restava salda e si rafforzava grazie a nuove misure, quali la riforma del sistema di istruzione per rieducare i ragazzi, il controllo dei mezzi di comunicazione e un attivo sistema di propaganda. Tutto questo e il regime del terrore tenne la popolazione in una condizione di obbedienza passiva. Questo spiega la durata della dittatura, quasi quarant'anni, fino al 1975.

Ma c'è un secondo fattore, non meno importante, che aiuta a spiegare la sopravvivenza del regime nel corso degli anni: l'adattamento al contesto internazionale, con un forte sostegno da parte degli Stati Uniti, a partire dalla fine degli anni Quaranta. Infatti, in concomitanza con la prima vittoria britannica in Africa nel 1942, Franco virò verso una posizione di minore coinvolgimento con Hitler e Mussolini e di una maggiore apparenza democratica. Comunque, alla fine della seconda guerra mondiale, l'ONU pose veti al regime di Franco e così il 1946 è stato probabilmente l'anno più difficile per la sopravvivenza del regime.

Questa condizione muta nel 1947, quando l'atmosfera di tensione dovuta alla nascente Guerra Fredda –con le questioni del blocco di Berlino e la propensione della Grecia verso il comunismo– aiuta il regime franchista a sopravvivere. Il mondo era diviso tra comunismo e capitalismo, per cui il dittatore si presenta come un radicale anticomunista e gli Stati Uniti lo accettano. Gli Stati Uniti non volevano il ritorno a la Repubblica poiché temevano le ipotetiche influenze comuniste sulla democrazie spagnola. In cambio, Franco lascia che gli Stati Uniti installino basi militari in Spagna. Così, il regime franchista inizia una nuova fase tra il 1950 e il 1955, con diversi accordi internazionali con gli Stati Uniti e, infine, con le Nazioni Unite. I nordamericani avrebbero fatto lo stesso in Grecia nel 1967 per sostenere il regime dei colonnelli.

La dinamica della Guerra Fredda significava la persecuzione dei comunisti in esilio, accusati di essere agenti filosovietici. Furono deportati in paesi dell'Europa orientale come Cecoslovacchia, Ungheria, Romania, Polonia, Germania orientale, eccetera. C'è da dire che paesi che potevano rappresentare il destino dei rifugiati spagnoli fin dal 1945, come l'Italia, furono inspiegabilmente estranei al presente fenomeno. Ma alcuni rifugiati restarono delusi dalla realtà dei paesi comunisti e cercarono una terza destinazione: Svezia, Norvegia, Marocco, eccetera. Altri invece vissero in perfetta armonia con la realtà pianificata e statalista di stile soviético.

Per quanto riguarda gli esuli in Europa occidentale e in America, finirono per confondersi con un’altra emigrazione spagnola: la migrazione economica. Anche il vecchio esule politico attrasse questo tipo di migrazione verso i luoghi dove si era insediato. L'esilio puramente politico fu riservato a una minoranza che aspettava il giorno in cui Franco sarebbe morto.

Il secondo periodo del regime di Franco inizia negli anni Cinquanta e dura fino al 1975. Questo fu un periodo di crescita economica e di cambiamento sociale, basato su una economia di mercato e in particolare sul turismo europeo, attratto dal "sole di Spagna". In questo periodo nascono anche nuovi movimenti sociali di protesta, differenti dalle vecchie forme di lotta degli anni Trenta durante la Repubblica e degli anni Quaranta ai tempi della guerriglia. In efetto, negli anni sessanta, sono emersi nuovi settori di oppositori al regime: movimenti di quartiere, intellettuali marxisti, movimenti di base cristiani, il sindacato clandestino chiamato “Comisiones Obreras”, gruppi studenteschi, movimenti regionalisti, eccetera. Ad essi va aggiunta l'organizzazione armata dell'ETA Basca, che ha agito più volte contro gli interessi del regime. Allo stesso tempo, nel 1966 è stata abrogata la “Legge delle responsabilità politiche”, vale a dire la base de la repressione del regime di Franco e la legge che impediva agli esuli di ritornare in Spagna.

Nella fase finale del regime, ci furono diversi giorni di protesta, in parallelo all'invecchiamento del dittatore e alla crisi economica del 1973. Benché malato, tra il 1974 e il 1975 Franco firmò alcune condanne a morte. Egli infine morì il 20 novembre 1975. Come  il dittatore stesso aveva pianificato, gli successe il re Juan Carlos di Borbone. La transizione verso la democrazia si aprì con aspetti positivi e altri negativi. Tra quelli positivi, la Spagna era sulla strada di un sistema di libertà e di garanzie democratiche per la popolazione; sull'altro versante, l’aspetto più negativo era la mancanza di un qualsiasi procedimento legale contro gli responsabili della dittatura e il silenzio e l'oblio sul periodo di Franco.

Transizione significa fine delle ragioni per l'esistenza dell'esilio, ma col tempo questa situazione è diventata definitiva in molti di coloro che hanno lasciato la Spagna nel 1939. Anche per quanto riguarda l'esilio catalano, il Presidente del Governo spagnolo ha accettato che il Presidente del Governo della Catalogna, Josep Tarradellas, tornasse dall'esilio. Tarradellas fu restituito al suo ruolo di presidente della Generalitat, l'unica istituzione della Repubblica sopravvissuta alla dittatura.

Oggi, il ricordo di questo periodo è ancora qualcosa di irrisolto in Spagna. I diversi partiti politici non sono d'accordo sul significato della dittatura, il periodo repubblicano e la guerra civile. Il franchismo non è stato studiato con il sostegno esplicito delle istituzioni e, al giorno d'oggi, per esempio, ci sono fosse comuni di Guerra civile che sono ancora chiusi, anche se le Nazioni Unite hanno affermato que che devono essere aperte.

El refugi del camp d'aviació de la Vall d'en Bas

Boques del refugi antiaeri del camp d'aviació que, durant la Guerra Civil espanyola, es va estendre entre les Preses i el Mallol. Aquestes pertanyen a les Preses. Tocant al Mallol n'hi ha d'altres. Cap senyalització sobre el seu significat.

Per entendre i llegir Gaziel –què va escriure

Ahir va morir l'Albert Manent. La notícia l’he sabut avui, abans per la meva cosina que per la ràdio o la premsa. Ella, la Lídia Cruset, està acabant, junt amb el meu amic Salvador Vega, un llibre sobre els vents de l’Empordà, una iniciativa que, d’una manera o altra, Manent impulsava. Fa poques setmanes, la Lídia i en Salvador anaven a veure el senyor Manent a casa seva. Per sorpresa meva, es recordava de mi. Jo l’havia conegut –només per telèfon– després de guanyar una beca d’història del Departament de Presidència el 2004 –una altra iniciativa que ell impulsava. Ens havíem trucat algun cop més, havíem parlat d’exili, de franquisme, de Guerra Civil... Ens havíem intercanviat algun llibre –o al menys, ell me'n va enviar un de seu; espero que jo fes el mateix a la inversa. No ens havíem dit res més des de 2007. Fa poques setmanes, quan la meva cosina parlava amb ell, Manent li digué: “El teu cosí ha escrit molt sobre...” No ho va recordar, exactament, però sabia que era algun il·lustre personatge de Sant Feliu, potser Agustí Calvet “Gaziel”. La Lídia li va preguntar si volia dir Josep Irla. No, no... Havia de ser Gaziel...

El cas és que he treballat més sobre Irla. Tanmateix, avui faré mínimament bona l’apreciació del senyor Manent –que ha mort cinquanta anys i dos dies després que Calvet– i és a Gaziel a qui dedicaré les següents ratlles. Sí, un altre guixolenc, un altre home del nou-cents, una altra persona preocupada per Catalunya i Espanya, un altre marginat del franquisme. Però que diferents l’un de l’altre!

L’any 2008, quan vaig coordinar la publicació d’un volum dedicat a Gaziel a Sant Feliu de Guíxols, entre les col·laboracions que vaig demanar n’hi havia una del biògraf d’Agustí Calvet, Manuel LLanas. Era un “catàleg raonat de l’obra per etapes”. De manera molt interessant, Llanas anava desgranant les edicions que s’havien fet de l’obra de Gaziel al llarg de la seva vida –i apuntava, també, les edicions pòstumes. Es posava l’accent, doncs, en l’obra publicada.

En el present escrit, en canvi, m’agradaria adoptar un punt de vista diferent a l’hora de parlar de l’obra del brillant periodista i escriptor català. Intentaré explicar què va tenir ocupat Gaziel en les seves diferents etapes creatives i, de forma subordinada, explicar quines edicions es van arribar a fer de la seva producció –fins a dia d’avui. L’accent el posaré, doncs, en l’obra escrita, s’edités, aquesta, de forma immediata o anys després –o, fins i tot, quedés inèdita.

Aquest és un punt de vista que, crec, ens pot permetre entendre l’escriptor i les seves preocupacions en cada moment, acostar-nos a la seva obra sabedors dels condicionants –personals i d’altre ordre– que va tenir i copsar millor el Gaziel que, gairebé sempre, escriu com a testimoni d’un temps que li ha tocat viure. Per això m’ha semblat interessant centrar la mirada en els períodes de producció més que no pas els anys de publicació de la seva obra, ja que aquesta, especialment després de 1936, va topar amb entrebancs de tot tipus per fer-se pública i, quan va ser-ho, no sempre s’edità de manera íntegra.

Agustí Calvet i Pascual (1887-1964) no fou Gaziel fins l’any 1914, quan ja s’havia donat a conèixer com a escriptor literari i, després, periodista de temes polítics i culturals. Sota el pseudònim esmentat –la flama que inspirava a Sòcrates els seus millors pensaments– es mostrà com un escriptor reflexiu, intel·ligent i, sovint, incòmode. Va començar a ser conegut per les seves cròniques de la Gran Guerra per a La Vanguardia i acabà per ser el director únic d’aquest diari (1933-1936), però després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, es va moure per les penombres de l’ostracisme i el viatge interior i, públicament, fou oblidat. Els últims anys de la seva vida va renéixer, ara com a escriptor i assagista en català, amb “aportacions d’un altíssim valor literari i intel·lectual”, en paraules de Tebé. Cent anys després de la seva irrupció entre el públic, la seva lectura encara és una experiència estimulant i la seva visió de les relacions Catalunya - Espanya continua aixecant polseguera. Però les múltiples edicions de la seva obra conviden a entendre, primer, què va escriure Gaziel i per què ho va fer.

1.       El jove escriptor Agustí Calvet (1903-1908): primers treballs literaris

Agustí Calvet, fill d’una família de la burgesia guixolenca, només va viure sis anys a Sant Feliu de Guíxols. Instal·lat a Barcelona, estudià Dret per desig exprés del seu pare, tot i que aconseguí convèncer-lo de que el deixés cursar, al mateix temps, Lletres.

Fruit d’aquesta època són els seus primers treballs, fets entre 1903 i 1908, de caràcter purament literari: col·laboracions amb poemes, contes i articles de crítica musical en revistes literàries i artístiques barcelonines diverses, com ara Gent Nova, Garba o De Tots Colors. També s’ha d’esmentar aquí la seva primera novel·la, Sentiment, distingida amb el tercer premi en el concurs literari de l’editorial de L’Avenç el 1904 i publicada l’any següent en el volum 39 de la col·lecció més coneguda de la casa, la Biblioteca Popular de L’Avenç. Per últim, cal ressenyar el poema “Plenitut”, presentat als Jocs Florals de Lleida de 1907, i publicat aquell any per Sol i Benet.

Edicions: Un fragment d’aquest poema es tornà a publicar en el llibre Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc (Ajuntamentde Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2008).

2.       La gestació de Gaziel (1910-1914): el periodista polític i cultural

L’any 1910, ja llicenciat en Filosofia, Calvet féu el salt al periodisme i, a la vegada, estigué ocupat simultàniament en la redacció de la seva tesi doctoral.

El treball de periodista el desenvolupà sense haver-s’ho proposat, gràcies a les influència del seu pare. Els seus primers articles –sobre política i cultura– els pogué publicar a La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, entre agost i octubre de 1910.

Edicions: Un d’aquests articles –l’últim–, titulat “L'evolució del senyor Lerroux”, fou incorporat a les Obres completes (Barcelona: Editorial Selecta, 1970).

Agustí Calvet, pels volts de 1914
(Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Fons Gaziel; 
autor desconegut)

Paral·lelament, Calvet anà treballant en la seva tesi, que presentà el 1911. Es tractava d’una biografia humana i intel·lectual centrada en la figura del frare mallorquí medieval Anselm Turmeda.

Edicions: Fou publicada sota el títol de Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español, per la revista erudita barcelonina Estudio i l’editorial homònima el 1914.

La necessitat de guanyar-se la vida el féu tornar a les col·laboracions amb La Veu, aquest mateix any 1914, i fou en aquest moment en que –volent reservar el seu nom per a empreses de major envergadura–, s’empescà el pseudònim que l’acompanyaria sempre més: Gaziel. La primavera de 1914, doncs, de París estant, va anar enviant articles al diari de la Lliga, concretament una sèrie de sis, sota el títol de “Hores del viatger espiritual”.

Edicions: El més extens d’aquests articles, “Nou viatge sentimental”,  es publicà com a volum 115 de la col·lecció Lectura Popular (1915). Els conjunt dels sis articles fou aplegat, després en el volum Hores Viatgeres (1926), junt al text de la conferència “Les viles espirituals”, pronunciada a Girona el 1923. També aparegueren, anys després, a Una vila del vuit-cents (Selecta, 1953) i a Un estudiant a París i altres estudis (Selecta, 1963) –que reunia, a més, assaigs, pròlegs i conferències. Reunits sota el títol de “Un estudiant a París”, es van incloure de nou a les  Obres completes (1970).

3.       La primera cita amb l’èxit (1914-1919): les corresponsalies de guerra i algun assaig

Havent fracassat en el seu intent d’optar a alguna càtedra universitària, sembla que el destí jugà fort la carta del periodisme. Trobant-se a París, encara, esclatà la Gran Guerra i Gaziel començà a prendre notes, les quals foren refusades per La Veu de Catalunya que, al contrari que Gaziel, mantenia una línia més aviat germanòfila. Per mediació del director de La Vanguardia, Miquel dels Sants Oliver, acabaria publicant les seves cròniques a La Vanguardia, a partir de la tardor. Ho faria durant tota la guerra, tant des de París com des de diferents fronts i reraguardes d’arreu d’Europa. A partir de 1916, col·laborà també amb Hojas Selectas, un magazine il·lustrat de l’editorial Salvat. A un i altre lloc, arribà a publicar quatre-cents articles sobre la Primera Guerra Mundial, entre 1914 i 1918. Fou l’etapa més prolífica de Gaziel, la que el donà a conèixer a un públic ampli i la que li va permetre guanyar un prestigi que el portaria a ser redactor en cap, codirector i, finalment, director de La Vanguardia (1933).

Edicions: Una mica més de la meitat dels articles de guerra apareguts La Vanguardia foren recollits en cinc volums de l’editorial Estudio.

El primer fou Diario de un estudiante en París (1915) –amb articles de l’estiu de 1914–, el qual després es traduí al català com a París, 1914. Diari d’un estudiant (Aedos, 1964) (Obres Completes, 1970). Una versió castellana més recent és Diario de un estudiante. París 1914 (Barcelona: Diëresis, 2013).

Els altres quatre foren Narraciones de tierras heroicas (1916), En las líneas de fuego (1917), De París a Monastir: 1915 (1917) i El año de Verdún (1918). El penúltim és considerat l’obra mestra del Gaziel corresponsal, a mig camí entre la crònica i el llibre de viatges. N’existeix una reedició recent (Libros del Asteroide, 2014).

Per últim, hi ha un volum que aplega una selecció de les corresponsalies de guerra: En las trincheras: el reportero que mejor narró la Primera Guerra Mundial (Diéresis, 2009).

Encara en relació amb la Gran Guerra però fugint de la crònica i entrant més en l’assaig s’ha d’esmentar la conferència que, el 1919, donà per la Junta de Dames de Barcelona: “Dones de la guerra”.

Edicions: Aquesta conferència es publicà en forma d’opuscle (Bloud&Gay Editors, 1919).

4.       Maduresa i responsabilitat (1918-1936): el periodista d’opinió

Entre 1918 –final de la Primera Guerra Mundial– i 1936, l’escriptor publicà uns set-cents articles en diversos periòdics i revistes.

Després de la seva etapa com a corresponsal de guerra, Gaziel continuà a les pàgines de La Vanguardia (1918-1933). En total, entre 1914 a 1933, hi publicà uns 1.100 articles. A partir d’aquest últim any, seria nomenat director únic, després d’una etapa de direcció col·legiada. Convertí el rotatiu en el més llegit a Catalunya i en un dels de més tiratge a Espanya, junt amb l’ABC.

Després de la guerra, Gaziel també continuà escrivint per Hojas Selectas (1918-1921), on féu 35 articles, des de 1914.

A la vegada, va anar encetant altres col·laboracions: El Sol (1925-1930), amb 110 articles;  Ahora (1932-1933), amb 14 articles; i d’altres de més esporàdiques, tant a revistes barcelonines –La Revista, Mirador–, com madrilenyes –La Gaceta Literaria–, o guixolenques –L’Avi Munné.

El to d’aquests escrits era ja molt més personal i responia al perfil d’un periodista d’opinió. Això fou el que, a la llarga, va consolidar-lo dins la professió. El Gaziel dels anys trenta, a més, esdevé profètic pel que fa la Guerra Civil.

Edicions: Vint-i-sis dels articles publicats a La Vanguardia i referits a la Conferència Internacional de Gènova, de 1922, que ell cobria com a cronista, es van aplegar dins El ensueño de Europa (1922). Un dels articles, "Los bienhechores de la humanidad", de 30 de gener de 1924, reaparegué a Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc (2008). Aquests articles van donar a conèixer el seu nom arreu d’Europa i a Amèrica Llatina.

D’altra banda, l’article "El somriure inefable" (1931), publicat només en castellà a La Vanguardia, tot i que era destinat a Mirador –on no es publicà– , es recollí  en la seva versió catalana a les Obres completes (1970). Hi parlava de Francesc Macià després del triomf de la República i hi rectificava judicis anteriors.

Una publicació que recull un centenar llarg d’articles seus, apareguts durant la Segona República, és: Cuatro historias de la República (Barcelona: Destino, 2003), que a banda de l’aportació de Gaziel, reuneix textos periodístics de Josep Pla, Julio Camba i Manuel Chaves Nogales              .

També s’ha d’esmentar la recopilació antològica d’articles sobre política catalana, escrits entre 1922 i 1934, titulada Tot s'ha perdut (RBA, La Magrana, 2013). Es tracta d’un recull preparat pel propi Gaziel la segona meitat dels anys cinquanta que havia quedat inèdit.

Per últim, en el volum, La Història de “La Vanguardia” (1881-1936) i nou articles sobre periodisme (Empúries, 1994) hi apareixen justament això, nou articles d’aquesta temàtica concreta, publicats originalment a La Vanguardia i a El Sol. Es tracta d’una reedició ampliada de la Història de “La Vanguardia” de 1971, que esmentarem en l’última etapa de l’autor.

A banda, l’Agustí Calvet dels anys vint es dedicà a exercir de traductor. Sis d’aquestes traduccions ser fetes per a Seix Barral. Per ordre cronològic, són: La locura roja. Aspectos y escenas de la revolución rusa (1920), de Sergio de Chessin; El infierno bolchevique (1920), de Roberto Vaucher; Las minas de Salomón (1921), de H. Rider Haggard; La novela de una emperatriz: Eugenia de Montijo (1922), d’Auguste Filon; La isla del tesoro (1924), de Robert L. Stevenson; i Aventuras de Robinsón (1925), de Daniel Defoe.

De ben segur que una d’aquestes traduccions el portà a pronunciar la conferència - assaig sobre Eugenia de Montijo per –altra vegada– la Junta de Dames de Barcelona.

Edicions: Eugenia de Montijo (Bloud&Gay Editors, 1922) s’edità en format d’opuscle.

Durant aquesta etapa, Gaziel també encetà una altra faceta de la seva producció escrita, encara minoritària. Es tracta dels articles, pròlegs i presentacions sobre l’àmbit de la cultura en general. En aquest ampli calaix de sastre poc ple –encara–, hi podríem posar “Elogi d'Adolf Fargnoli”, per al catàleg de l'exposició d'obres d'aquest artista a les Galeries Laietanes, el desembre de 1924; "El fons volcànic de Joan Maragall", un pròleg per al volum desè de les obres completes de Joan Maragall (1931); i el "Discurs en els Jocs Florals de ciutat de Mallorca" (1936).

Edicions: Aquests tres escrits es recullen dins les Obres completes (1970). És obvi que n’hi ha d’haver d’altres, que fins ara han restat inèdits.

Per últim, Gaziel començarà a donar forma als escrits que, més endavant, s’editaran com a Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols). Per tant, es tracta d’un primer llibre de records, al qual l’autor inicia ja abans de 1936, però que continuarà escrivint els anys següents.

5.       El Gaziel introspectiu (1936-1939): el primer llibre de viatges

L’esclat de la Guerra Civil i de la revolució a Catalunya féu que Gaziel fos convidat a marxar per part del serveis de la Generalitat de Catalunya. Se li facilità un passaport per anar, en vaixell, fins a França, on es va posar sota la protecció econòmica de Francesc Cambó.

Gaziel va emprendre, doncs, el camí de l’exili. Arran d’aquest fet, abandonaria, per sempre, la seva condició de periodista. No obstant això, encara va fer dos articles valoratius sobre el conflicte espanyol que publicà al diari La Nación, de Buenos Aires, i un altre sobre el mateix tema per a una revista parisenca, aquest sota un nom fingit.

La producció de Gaziel aquests anys no és pas minsa, com semblaria a primer cop d’ull. De fet, escriu molt, però com a conseqüència del trasbals dels temps, no sortirà publicada fins força temps després. Per exemple, escriu el Viatge a Colòmbia, en què explica el seu intent frustrat de fundar-hi una editorial, el 1937. Aquest primer llibre de viatges enceta un gènere encara no conreat per Gaziel però que després tornarà a tocar.

Edicions: El Viatge a Colòmbia no s’editarà fins el 1970, i encara de forma molt fragmentària, dins les Obres completes.

Aquests són també els anys en què Gaziel comença a crear els seus primers escrits llargs dins el gènere de l’assaig, un gènere que el farà conegut quan finalment se’n publiquin els resultats, ja de forma pòstuma. De fet, prèviament, els seus articles d’opinió i les seves cròniques traspuaven ja aquest caràcter, però ara, des del silenci, Gaziel comença a escriure sobre societat i sobre política, no pas per a veure-ho publicat l’endemà al diari, sinó cridat per aquell deure abstracte que té l’escriptor envers el seu temps, ja que estava convençut que ell no ho veuria mai. Així, començà a escriure, des de l’exili, el Quina mena de gent som, amb una primera part titulada “Introducció a una nova “Història de Catalunya””, que després, en plena postguerra, completaria amb tres parts més.

Edicions: Quina mena de gent som i, per tant, aquesta primera part, dita “Introducció a una nova “Història de Catalunya””, serà publicat per primer cop dins les Obres completes (1970). Després es reeditarà en un sol volum i idèntic títol (La Magrana, 1998) i, més endavant, com a Quina mena de gent som. Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947) (Pòrtic, 2009).

6.       El Gaziel reflexiu (1940-1953): assaigs i records

Arran de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Gaziel hagué de tornar a entrar a Espanya, on es trobà les portes de La Vanguardia tancades i s’enfrontà a un procés de responsabilitats polítiques davant les noves autoritats, que pogué superar gràcies al general Kindelán. Aquests anys, Gaziel es va haver de conformar amb el càrrec de gerent de l’editorial Plus Ultra, de Madrid, a on es traslladà a viure amb la seva família.

Continuà redactant les tres parts que restaven de Quina mena de gent som (“El desconhort”, “Pobles remolcadors i pobles remolcats” i “El secret d’una migració misteriosa”). Precisament a la introducció d’aquesta obra Gaziel descriu el seu penós viatge de retorn a Espanya, empès per les tropes alemanyes.

Edicions: Com s’ha dit, Quina mena de gent som al complet es publicà en les Obres completes (1970). Després es reedità en un sol volum i idèntic títol (La Magrana, 1998) i, més endavant, com a Quina mena de gent som. Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947) (Pòrtic, 2009).

Sembla ser que Gaziel, els primers anys de la postguerra, va escriure obres per encàrrec, sense que hi figurés el seu nom. En aquest sentit, Llanas creu versemblant atribuir-li, si no exclusivament, sí en bona part, un Itinerario histórico de la España contemporánea (1808-1936).

Edicions: Aquest Itinerario histórico de la España contemporánea (1808-1936) veurà la llum a Barcelona editat per l’editorial Bosch (1940) i firmat, sense ser-ne l’autor, per Eduard Aunós.

Per contrast, veu la llum una excepcional i documentada Historia gráfica de Cervantes y del Quijote (Madrid: Plus Ultra, 1946), elaborada conjuntament amb Joan Givanel i Mas.

Edicions: La Historia gráfica de Cervantes y del Quijote s’edità a Madrid per part de Plus Ultra (1946).

També els anys quaranta i cinquanta, Gaziel tornà a fer alguns treballs literaris, concretament poesia, però per a un consum intern, familiar o restringit a una lleu divulgació entre les amistats. Ja el 1952, i d’una forma molt més pública, treballà en els Goigs de Sant Feliu de Guíxols.

Edicions: Un conjunt de poesies diverses, datades entre 1942 i 1957, es recull a les Obres completes (1970). Pel que fa als goigs, els publicà la madrilenya Imprenta Aldus (1952).

Els anys quaranta, Gaziel, a més de patir aquell ostracisme ambiental ja explicat, es trobava ell mateix delicat de salut. A això s’hi va sumar la mort dels seus pares i esposa, entre 1940 i 1947.

Enmig d’aquest ensorrament del món professional i personal, Gaziel començà a escriure un dietari de reflexions íntimes sobre els condicionants socials i polítics del moment, començat el 1946 i acabat el 1953 i titulat Meditacions en el desert.

Edicions: Una quarta part de les Meditacions en el desert aparegueren dins les Obres completes (1970). Llavors es publicà per part de les Edicions Catalanes de París (1974). Una primera reedició la va fer Edicions 62 i Orbis (1984) i després van venir les dues de La Magrana (1999 i 2010). També se’n féu una en castellà: Meditaciones en el desierto (Destino, 2005).

Un altre dels escrits de Gaziel d’aquesta època que adoptà el mateix to reflexiu és el de les "Notes per a una elegia a Lluïsa" (1947), fet amb motiu de la defunció de la seva muller.

Edicions: Dins les Obres completes (1970).

L’any 1947 és també el del treball de Gaziel en dues traduccions, cosa que no feia des dels anys vint. Ambdues d’obres de Paul Valéry: El cementiri marí i Esbós d’un serpent.

Edicions: El cementiri marí, realitzada junt a Miquel Forteza, la publicà la Imprenta Aldus (1947). L’altra, Esbós d’un serpent, fou censurada i restà inèdita.

Al final d’aquesta etapa, Gaziel va veure publicat el llibre de records Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols), en què havia estat treballant des d’abans de l’esclat de la Guerra Civil i que, fins i tot, venia a ser una mena de concreció de temes ja apuntats a la conferència titulada “Les viles espirituals”, que va fer a Girona, l’any 1923.

Malgrat que Una vila del vuit-cents no retornà l’autor a la palestra del gran públic català i espanyol –encara–, sí que el feu reaparèixer de forma literària en els ambients de la seva vila natal –un any abans havia escrit els goigs de la ciutat, tot i que ja hi acostumava a passar els estius. Ara, però, Gaziel escrivia en català i dins un gènere, el del llibre de records, comentaris i anècdotes, que els lectors li desconeixien. Havien passat disset anys des que es truncà la seva carrera de periodista, el 1936.

Edicions: la publicació original de Una vila del vuit-cents la va fer l’Editorial Selecta (1953), però el 1963 va aparèixer una reedició molt ampliada, feta per Aedos, titulada Sant Feliu de la Costa Brava (Burgesos, navegants, tapers i pescadors), la qual es va incloure en les Obres completes (1970). Alguns fragments de Sant Feliu de la Costa Brava han servit de base per a publicacions molt posteriors, com Un volt pel Sant Feliu de Gaziel (Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2007) o Gaziel a Sant Feliu de Guíxols (Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari, 2011). També n’aparegueren alguns fragments –menys– dins Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodistai escriptor guixolenc (Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació deGirona, 2008).

7.       El retorn a l’èxit (1953-1964): més llibres de viatges i de records –i altres coses

Fins l’any 1959, en què es jubilà i tornà a Barcelona, Gaziel continuà treballant a Madrid i estiuejant a Sant Feliu de Guíxols, on es relacionava amb velles i noves amistats i es posava al dia dels afers locals, a més de donar algunes conferències i publicar articles a la revista local Àncora.

Després de la seva reaparició amb Una vila del vuit-cents, Gaziel va reprendre la seva faceta pública amb un conjunt d’articles, pròlegs i presentacions, generalment sobre el món de la cultura i en els quals hi barrejava els seus propis records i reflexions. Així, des de 1955 fins que la mort el va anar a trobar, el 1964, va anar escrivint aquests treballs més breus, alguns dels quals són: “La pintura de Joaquim Sunyer”, dins el catàleg de l'exposició d'obres d'aquest artista, a les Galeries Syra; “El cas Garreta”, un pròleg per al llibre biogràfic Juli Garreta, l'home i l'artista, de Marià Vinyes (1955); “Una visita a Salvador Dalí” (1956); “Homenatge a Ruyra”, un parlament fet al Centre Parroquial de Sant Feliu de Guíxols (1958); “Records d'una altra vida. El cant primaveral de Josep Carner”, un article dins el volum d'homenatge a Carner que es publicà amb motiu dels seus setanta anys (1959); “Joan Maragall. El seu temps i el d'avui”, un pròleg per al llibre sobre Joan Maragall, de Josep M. Corredor; “La naixença catalana de “La Tauromàquia” de Picasso”; “Gregorio Marañón. Un gran castellà dels nostres dies”, un article o full de dietari suposadament inèdit, trobat pòstumament en una carpeta de l’escriptor (1960); “La pàtria segons Joan Maragall”, una conferència a l'Orfeó Català; “Impromtu sobre la novel·la”, un pròleg a la novel·la de Joan Vila Casas, Matèria definitiva (1961); “Una època memorable”, un pròleg al llibre de Narcís Oller, Memòries literàries. Història dels meus llibres (1962); “La transfiguració de la sardana” (1963); “Una flor que val per totes”, un article per al volum d'homenatge a l'editor Josep M. Cruzet, fundador de l'Editorial Selecta; o “Un gaudi inefable” (1964).

Alguns d’aquests articles es centraven en el seu estimat Sant Feliu, i foren publicats en el setmanari local Àncora, com “Un senyor de Sant Feliu. Marià Vinyes” (1958); “La Costa Brava i el turisme” (1960); o “L'esdevenidor de Sant Feliu. Com el veien els ganxons de 1884” (1961).

Edicions: A banda de la publicació d’aquests escrits a cada revista, catàleg o llibre esmentats en cada cas –a excepció dels inèdits–, tots ells foren recollits en les Obres completes (1970).

Entremig d’aquesta faceta més propera al periodista cultural que havia estat els primers anys de la seva carrera, Gaziel va escriure i publicar un segon llibre de records, aquest cop centrat en ell mateix i en el període d’infantesa i joventut fins que esdevingué un conegut corresponsal de guerra. El titulà Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914) i funcionava com a llibre de memòries personals, no com a volum de records viscuts i heretats sobre Sant Feliu, com era el cas de Una vila del vuit-cents. És, cronològicament parlant, la continuació d’aquest últim. El llibre va tenir un important impacte en el públic lector català, que llegia el nou Gaziel interior mentre es recordava del ja inexistent periodista d’abans de 1936.

Edicions: Tots els camins es publicà el 1958 i Aedos en va fer quatre edicions abans no s’inclogués també en les Obres completes (1970). També s’ha d’esmentar la reedició d’Edicions 62 (1981) i L’exprés de França. Tres històries de París (Selecta, 2002), que transcriu tres capítols de les memòries localitzats a París. Alguns fragments van aparèixer també a Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc (Ajuntamentde Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2008).

D'esquerra a dreta: Eduard Toldrà, Agustí Calvet, Marià Vinyes -a qui Calvet va dedicar els Goigs de Sant Feliu- i Josep Pla, a l'Hostal La Gavina, en una imatge publicada a la Revista de S'Agaró, l'any 1964, però anterior a 1962 (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Col. Hemeroteca; autor desconegut)

Un altre tipus de gènere que Gaziel va reprendre fou el del llibre de viatges, després d’aquell primer Viatge a Colòmbia.  Ja els havia començat a escriure uns anys enrere, però entre 1959 i 1962 en va enllestir sis –l’últim, de forma incompleta. Tots ells pertanyien a la sèrie “Viatges i Somnis”; els tres primers integrant la “Trilogia Ibèrica” i, els tres últims, “Cura d’aires”. Els títols foren: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La península inacabada (1961), Seny, treball i llibertat (Suïssa) (1961), L’home és el tot (Florència) (1962) i La humanitat és un somni (Roma).

Edicions: els cinc volums complets foren publicats tant a l’editorial Selecta com a Aedos, els anys esmentats.

Dels dos primers títols d’aquesta trilogia se’n va fer una traducció castellana. Es tracta de Castilla adentro i de Portugal lejano (Edhasa, 1963 i 1964, respectivament). Castilla adentro es reedità el 1987 (Alianza Editorial i Enciclopèdia Catalana) i se’n preveu una nova edició aquest 2014 (Ediciones del 98).

En català, van aparèixer tots sis –inclòs l’últim, del qual Gaziel només n’arribà a escriure el primer capítol, el 1964– dins les Obres completes (1970). Aquí també s’hi va incloure el "Entendimiento de la Península Ibérica", que fou el pròleg de Castilla adentro. Alguns fragments de Seny, treball i llibertat van aparèixer també a Agustí Calvet i Pascual (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc (Ajuntamentde Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2008).

Per últim, els darrers temps, Gaziel els dedicà a escriure la Història de “La Vanguardia” (1881-1936), una “història” que esdevé també un llibre de memòries –professionals– i que, en ocasions, té un fort component autobiogràfic, atès que, els anys vint i, sobretot, els trenta, Agustí Calvet fou un dels principals responsables del periòdic dels Godó.

Edicions: La Història de “La Vanguardia” fou publicada per les Edicions Catalanes de París (1971) i es reedità el 1994 per part d’Empúries, que hi afegí nou articles de Gaziel sobre periodisme, apareguts a La Vanguardia i a El Sol, i ho titulà Història de “La Vanguardia” (1881-1936) i nou articles sobre periodisme.

No es pot concloure aquesta panoràmica sobre el Gaziel escriptor sense esmentar la seva correspondència amb múltiples i variats destinataris. És obvi que, com tanta altra gent de la seva generació i condició, enviava i rebia cartes. Tanmateix, algunes d’elles s’han fet públiques, i són aquestes les que cal mencionar, tot i que siguin més uns escrits del Calvet persona que no pas de l’escriptor.

Edicions: Un centenar de cartes, dirigides a una quarantena de persones rellevants de la cultura catalana i espanyola, foren publicades en bloc a les Obres completes (1970). D’altra banda, les cartes creuades entre Gaziel i el seu editor, Josep M. Cruzet, es publicaren com a Gaziel i Josep M. Cruzet (i l'editorial Selecta): correspondència (1951-1964) (Abadia de Montserrat, 2013).

Agustí Calvet “Gaziel” morí el 12 d’abril de 1964, revisant la traducció al català d’un llibre seu de 1915, que s’editaria de manera pòstuma aquell mateix any: París, 1914. Diari d’un estudiant.

Bibliografia molt bàsica:

Gaziel. Obres completes. Obra catalana. Barcelona: Selecta, 1970.

Esteva i Massaguer, Elena. “La petita història d’un gran home”, dins Agustí Calvet i Pascual “Gaziel”(1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc. [Sant Feliu de Guíxols]: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols,Diputació de Girona, 2008, p. 9-18.

Llanas, Manuel. Gaziel. Vida, periodisme i literatura. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1998.

Llanas, Manuel. “Catàleg raonat de l’obra per etapes”, dins Agustí Calvet i Pascual “Gaziel” (1887-1964). Periodista iescriptor guixolenc. [SantFeliu de Guíxols]: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2008, p. 23-25.