dimecres, 26 de febrer de 2014

El Montgrí: un massís sec i erm –o el gris paquiderm– de l’Empordà

Una ruta circular pels cims del Montgrí és una bona manera de captar l’essència –a vista d’ocell i d’un sol cop– d’aquesta prominència central de l’Empordà.
Si en un sol itinerari enllacem els turons continentals del castell de Montgrí, el Montplà i el Puig Rodó –o Muntanya d’Ullà–, passant pel coll de la Creu, el d’en Garrigàs i per la vall de Santa Caterina, ens endurem una imatge força aproximada d’aquesta mola empordanesa. I si, a més, al llarg dels 10 km i 550 metres de desnivell positiu acumulat podem entrar a l’ermita de Santa Caterina, l’escenari inspirador del modernisme de Solitud –de Caterina Albert–, i visitar l’interior barroc i renaixentista del temple, la ruta haurà estat del tot reblada.
Els tres cims de la ruta tenen, cadascun d’ells, una personalitat pròpia i diferenciada:

El del castell (302 m.) és un turó boterut i molt freqüentat. Si tenia un nom el va perdre quan al seu damunt el comte de Barcelona, Jaume II, hi féu construir un castell, a finals del segle XIII.
El Montplà (317 m.) és, efectivament, pla si s’observa de lluny, però rocós de prop. Dels tres cims continentals, és el més marítim.
Pel que fa al Puig Rodó (308 m.), malgrat que quan s’és al damunt es comprèn que tingui aquest nom, de lluny és el més punxegut. També és el més solitari.
Cadascun dels tres cims allotja una cavorca prehistòrica a la seva falda: el cau del Duc de Torroella, el de les Dents i el del Duc d’Ullà, testimoni d’un temps reculat en què –ens ho podem imaginar des d’aquestes altures– el Ter no desembocava al sud del massís sinó al nord. Tanmateix, són difícils de trobar, i les indicacions sobre el terreny, inexistents.
Els tres sostres proposats esdevenen autèntics miradors del paisatge circumdant. Les vistes són generoses cap a les planes de l’Empordà septentrional i meridional –un mosaic de conreus i oliveres–, els arrossars de Pals –a l’hivern, un mirall d’aigua–, les muntanyes de Begur, les illes Medes –de fet, uns cims marítims cosins germans seus–, el golf de Roses, el Cap de Creus, l’Albera o el Canigó, per exemple.
Si de tant en tant apartem la vista de l’horitzó i la fixem a terra –sovint ho hem de fer per no ensopegar en un terreny extremadament rocós– veurem tot de pedres de formes curiosíssimes, algunes de les quals esdevenen petits monstres amb rostre propi.
Aquesta pedra –gris– és omnipresent gairebé a tot el Montgrí, excepte en un petit sector que és de color torrat, allà on precisament hi ha el Puig Roig i el Carroig. El color monòton, la forma arrodonida dels turons i un terreny calcari i pelat de vegetació ens conviden a pensar en un massís de formes elefantíaques –el Montgrí sí que ho és, i no pas les Gavarres, definides així per Josep Pla, però molt més forestals. El Montgrí esdevé, pel color, per la forma i per l’escorça, un autèntic paquiderm ajagut al bell mig de l’Empordà.
Un mont gris tan erm de vegetació com també d’informació –i això que es tracta d’un Parc Natural, junt a les Medes i el Baix Ter (2010). Trobar-ne referències interessants és una petita odissea, una tasca molt més laboriosa que caminar pel seu damunt.

dilluns, 24 de febrer de 2014

Memòria de la República i la Guerra Civil. El testimoni de Lluís Ros i Medir (1932-1938)

Arran de la conferència sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista a Palafrugell, m'he retrobat amb en Lluís Ros, el sabater de Palafrugell que va retratar l'ambient de la ciutat dels anys 1932-1933 i el del Front d'Aragó de 1938 en dos diaris personals.

Gaitx Moltó, Jordi (ed.). Memòria de la República i la Guerra Civil. El testimoni de Lluís Ros i Medir (1932-1938). Palafrugell: Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona, 2006.


L’exili del Baix Empordà al 1939

La conferència sobre la Guerra Civil i la dictadura franquista a Palafrugell del 21/02/2014 m'ha fet tornar als camins de la retirada i a les vicissituds a l'exili dels baixempordanesos que van marxar el 1939. Les vaig recollir, junt a un exercici de quantificació i a un esbós del perfil col·lectiu, a:



Gaitx Moltó, Jordi. L’exili del Baix Empordà al 1939. La Bisbal d’Empordà: Ajuntament de la Bisbal d’Empordà, 2007.

El trobareu a les llibreries o demanant-lo a l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà:
cultura@labisbal.cat
972 642 593
617 609 393

divendres, 21 de febrer de 2014

Un altre cop la Guerra Civil?

Doncs sí. Què voleu? Em conviden a parlar-ne. I en parlo, per atendre la invitació, sí, però sobretot per convicció.
Em sembla que el coneixement sobre aquest temps de la nostra història és una qüestió mal resolta, com si no s’hagués pogut superar el conflicte. En casos així, els fantasmes del passat retornen a cada moment al temps present –ho deia Traverso. Ho hem vist quan, de sobte, aquest any Lluís Companys ha esdevingut un “colpista”, o ho vèiem quan un president de govern reivindicava l’etapa grisa de Cánovas del Castillo per comptes de la primera experiència democràtica plena a l’Estat, la Segona República.
Durant la Guerra Civil hi va haver bàndols, unes actuacions concretes i unes responsabilitats clares. No es pot pretendre fer una “història sense culpables”, com ja havia denunciat Vázquez Montalbán. Ni tampoc es pot pretendre reivindicar, en bloc i de forma acrítica, les víctimes del bàndol republicà.
Totes les víctimes són lamentables, és possible. Però, totes elles són reivindicables? Deixem de sacralitzar les víctimes, oblidem-nos d’un paisatge de la memòria excessivament tenyit per la mirada del testimoni i pel seu plany –per l’obsessió memorial que, a Europa, representa Auschwitz. Humanament ho comprenem, però cal fer menys memòria –o menys polítiques de memòria capricioses, si voleu– i més història, amb tots els matisos i complexitats. Més que res per fer-nos un favor a nosaltres mateixos i al nostre futur.
Tinc l’esperança que les conferències de “A Palafrugell, fem història” vagin en aquesta direcció.

dijous, 20 de febrer de 2014

Possible crònica d’una mort anunciada (i acabada amb –og)

Qui sap si ara que enceto aquest blog això esdevindrà la crònica d’una mort anunciada. Tenint en compte els propòsits que jo mateix m’he fet al respecte d’aquest –per mi– nou estri, podria molt ben ser que sí.
“Història i llocs” vol reunir sota un epígraf tan naïf com aquest diferents textos al voltant del que se’n deia el conreu de la història –si ho dic així, sembla que m’acosti un xic més a les societats agrícoles dels nostres avantpassats. Un exercici que el faig essent conscient que pateixo una debilitat expressa pel temps present, no mort; un temps comprimit en el que conviu la memòria amb la història, el testimoni amb l’investigador.

Alhora, voldria ressenyar aquí, també, alguns retrats de llocs viscuts que, per la raó que sigui, perduren dins meu. Llocs d’història i del patrimoni cultural, però també geografies que intento entendre, des dels cims o des de les valls. Paisatges que després revisc des d’una vall de la Costa Brava, perquè si la Costa Brava no fos només el litoral estricte entre Begur i Blanes podria tenir-ne, de valls, i jo viuria en una d’elles. En una en què la salabror del mar hi arriba de forma atenuada, però s’hi sent tant la flaire dels boscos de les Gavarres com l’aroma granítc de l’Ardenya, i algun dia a l’any, fins i tot, s’hi atansa la persistent humitat de la plana de la Selva.
Quan tothom ja té el seu blog –i alguns fins i tot ja l’han abandonat entre les deixalles cibernètiques– jo em proposo començar-ne un. N’hi ha que diuen que tenen un bloc, amb “c”. Un bloc virtual, potser sí… Això em fa acudir a l’enciclopèdia, on hi trobo blog, amb “g”.
Penso que no hi ha pas massa paraules acabades amb “g”, en català. Ho vaig a comprovar al Diccionari de la rima de Susanna Rafart: “buldog, demagog, grog, pedagog”. Les dues últimes m’agraden; les altres no. Un grog! La primera vegada que ho vaig sentir a dir va ser a en Jordi Oriol, de Palafrugell. Parlava dels brigadistes internacionals que s’havien allotjat a casa seva durant la retirada, al final de la Guerra Civil, i de com, als vespres, prenien una barreja de rom, llimona i aigua calenta; una costum nòrdica.
Bé, recapitulant… El cas és que això –aquest blog–, probablement s’assemblarà més a un espai on desar coneixements i reflexions que no pas al contenidor d’escriptura compulsiva i reiterada d’altres llocs semblants –la qual cosa no jutjo en cap sentit. Ara bé, qui sap! Les idees sobre les coses poden ser tan làbils…
Esperant, doncs, la data de la mort –del blog–, s’acomiada del lector un humil endreçador de paràgrafs. Me’n vaig a fer un grog.