dijous, 27 de març de 2014

Sidillà, punt i seguit. De conjunt preromànic abandonat a espai de protecció arqueològica

Sant Romà de Sidillà –o de les Arenes– és una església romànica dels Terraprims d’Empordà que, des de 1982, estava en procés de ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). 


Sant Romà de Sidillà
El 14 de novembre de 2013, però, es publicava al DOGC l’arxivament de l’expedient de BCIN sobre Sant Romà per part del Departament de Cultura –trenta anys després d’haver-se iniciat. Això s’afegia al fet que, tres dies abans, un incendi declarat a Vilopriu havia passat ben a prop de l’església de Sidillà –dit, també, Sedillà o Cidillà. El temple, molt deteriorat, encara presideix l’indret. S’hi suma, a més, un edifici rectangular de funció desconeguda, uns 125 metres al nord, i un possible cementiri avui encara no localitzat.

Per fi, una primera figura de protecció


Des del novembre, hem hagut d’esperar uns mesos per veure com, el proppassat dia 12 de març, Sant Romà i el conjunt d’edificacions d’època altmedieval circumdants han estat readmeses formalment en el club dels llocs protegits del Departament de Cultura: aquest dia, la conselleria resolia iniciar un procés per a declarar la zona com a Espai de Protecció Arqueològica (EPA).
Incendi de Vilopriu (2013)
No serà, doncs, un BCIN, la qual cosa hagués estat preferible, però com a mínim és un primer punt i seguit en el procés que ha de garantir que Sidillà no sigui un conjunt preromànic vergonyosament abandonat, com era fa uns mesos. Les següents passes haurien de ser la declaració com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) –la qual cosa ja tramita l’ajuntament de Foixà– i l’inici de les obres de consolidació i, després, de restauració, així com les excavacions arqueològiques que mereix un conjunt d’aquest valor.

Un poblat tardoantic i altmedieval


Sidillà té l’encant innegable de les coses que han mort en el camí de la història. D’altra banda, des d’un punt de vista exclusivament personal, és un dels enclavaments de la meva geografia sentimental. Això últim, ho reconec, és el que m’empeny a parlar-ne; tanmateix, sobren arguments per defensar els valors d’aquest conjunt, el qual roman –gairebé enrunat del tot– a la riba dreta del Baix Ter, enmig d’una pineda, en terme de Foixà (Baix Empordà).
Poblat de Sidillà
Siziliano és esmentat per primera vegada en un document de l’any 983, però la ceràmica trobada es remunta al període romà. El poble de Sidillà s’hauria desenvolupat, probablement, entre la fi del domini àrab i el naixement del domini franc i, per tant, en el context de la Marca Hispànica. Aquests són els anys d’una nova aristocràcia rural i de la multiplicació de les parròquies. De fet, Sancti Romani de Ceziliano, un temple del segle VIII o IX, hauria estat una d’elles –el 1065 ja s’esmenta com a tal, depenent de la seu de Girona.
Sidillà deixa d’aparèixer a la documentació dels segles XIII i XIV, la qual cosa fa pensar que hauria estat deshabitat a partir d’aquest període, sense que se’n sàpiga la causa. Potser s’hauria de considerar un possible trasllat progressiu de la població a nuclis com el de Sant Llorenç de les Arenes, que abans del 1313 ja era la nova parròquia.

Valors d’un conjunt singular


Segons un estudi de Bover i Burch (2000), el valor del conjunt seria equiparable al d’Empúries, Ullastret o el Cau del Duc d’Ullà. A més, es tractaria d’un monument singular, ja que seria l’únic element de les seves característiques al Baix Ter. Per la seva naturalesa, Sidillà pot emparentar-se amb Sant Esteve de Caulès, Santa Helena de Rodes o Sant Agustí de Lloret Salvatge. Pel que fa a l’església de Sant Romà, és l’exemple de preromànic més antic del Baix Empordà. A banda de l’interès del conjunt, Sidillà fou un poble abandonat sobre el qual no se n’erigí cap altre i, a més, va quedar “segellat” per les dunes de sorra. Per ambdós motius, se suposa que se’n podria extreure una informació molt poc alterada.

Una reflexió sobre les polítiques de protecció del patrimoni


Sant Esteve de Caulès
És obvi, doncs, que calia garantir-ne la seva protecció –el lloc és, a més, una zona d’extracció de sorra per a la construcció. Era prou clar que, si els valors de Sidillà no es traduïen en una protecció legal i pública, quelcom estava fallant en les polítiques de conservació del patrimoni històric. El lloc, un bé rellevant del patrimoni cultural català –més que molts dels 141 BCIN que hi ha al Baix Empordà– des del mes de novembre demanava clamorosament tornar a la taula de treball del Departament de Cultura. Ara això sembla haver-se esmenat, al menys en part. Simplement cal esperar que l’expedient que s’ha iniciat completi la tramitació –no com el de l’any 1982– i s’emprenguin accions reals i tangibles per a la seva conservació.
Arran d’aquest fet, s'imposa una reflexió al voltant de les figures de protecció. Potser cal optar per consolidar més elements i restaurar-ne menys; protegir primer i investigar quan s’escaigui; desplegar doncs, una política de “duna de sorra” com la que el temps ha aplicat a Sidillà.

divendres, 21 de març de 2014

Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols durant la postguerra

Tot preparant la conferència “Postguerra i repressió” –del 21 de març de 2014, al Centre l’Avenir Fanalenc, Platja d’Aro– recupero el llibre col·lectiu Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols, en el qual fèiem un balanç de la recerca feta al llarg dels anys precedents per part del Grup de Recerca de l’Època Franquista –el GREF– de Sant Feliu de Guíxols i la Vall d’Aro. 



Auladell, Marc; Gaitx, Jordi; Garcia, Verònica; Jiménez, Àngel; Plaza, Esther. Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols durant la postguerra. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2006.

dilluns, 17 de març de 2014

Agustí Calvet i Pascual “Gaziel” (1887-1964). Periodista i escriptor guixolenc

Enfilant la recta final per a la conferència del divendres 21 de març de 2014, al Centre l’Avenir Fanalenc de Platja d’Aro, em retrobo amb el periodista i director de La Vanguardia (1920-1936) i amb els anys de postguerra, en què Gaziel es va moure per les penombres de l’ostracisme i el viatge interior, per poder renéixer el 1953 com a escriptor en català.


dimarts, 11 de març de 2014

Josep Irla i Bosch. Memòries d’un president a l’exili

Ara que ja tenim aquí la conferència sobre l’exili de 1939 a Santa Cristina d’Aro –el 13 de març de 2014–, un altre dels llibres que recupero del prestatge en el que dormia plàcidament és el de les memòries de Josep Irla, el polític guixolenc i president de la Generalitat entre 1940 i 1954. Un testimoni de primer ordre de l’exili republicà, doncs.



Gaitx Moltó, Jordi. Josep Irla i Bosch. Memòries d’un president a l’exili. Barcelona: Viena, 2010.

divendres, 7 de març de 2014

La Guerra Civil a Santa Cristina d’Aro (1936-1939)

Preparant la conferència sobre l’exili de 1939 a Santa Cristina d’Aro, del proper dia 13 de març de 2014, he recuperat la lectura del nostre llibre sobre la Guerra Civil al municipi. Com es pot explicar l’exili sense la guerra, i aquesta sense la Segona República? Doncs això, cal anar als orígens.




Gaitx Moltó, Jordi; Fogueras Cordero, Gerard. La Guerra Civil a Santa Cristina d’Aro (1936-1939). Santa Cristina d’Aro, Girona: Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, Diputació de Girona, 2009.

La versió impresa es troba a les llibreries. Pel que fa a la versió digital, podeu llegir-la o descarregar-vos-la des d'aquest enllaç:



dimecres, 5 de març de 2014

RHS, un alcalde segons l’incomplet punt de vista d’un arxiver

RHS és l’abreviatura que he utilitzat centenars de vegades per identificar l’alcalde de Santa Cristina d’Aro, en Ricard Herrero i Suñer. Si voleu, aquest és un tractament molt arxivístic, codificat i fred, més propi dels motors de cerca de les bases de dades que no pas de l’explosivitat del caràcter d’aquella mena de Lou Reed cristinenc que, dia sí, dia també, entrava a l’Ajuntament al crit de “Catalunya!”. Sí, durant un temps el vam sentir dir això al creuar la porta, a primera hora del matí. Bé, això quan estava de bon humor –que no era pas sempre.
Vaig treballar amb ell el període 2005 - 2011 i el que exposaré a continuació sobre aquests anys és un punt de vista necessàriament incomplet. En Ricard devia tenir gent descontenta, com deuen tenir molts alcaldes. Jo mateix m’hi havia enfadat algun cop, segurament. L’obra de govern, a més, va desgastant amb el temps. De tot això en sóc conscient, però el que conec a fons és el conjunt de sinergies que va generar en el terreny de la cultura, el patrimoni, la recerca i l’arxiu municipal. És des d’aquest prisma tan parcial que puc –i sento la necessitat de– parlar d’ell.
El mateix any 2005, en què jo començava al capdavant del servei d’arxiu, en Ricard em va encarregar la preparació d’alguns actes al voltant del 150 aniversari del municipi, començant per una primera exposició (2006) i em proposà com a tècnic al recentment creat Espai del Metge Rural, un àmbit de recerca i divulgació participat pels tres municipis de la Vall d’Aro. En paral·lel, vam acordar treballar en el disseny dels paràmetres de gestió de la documentació administrativa de l’Ajuntament –es van enquestar les àrees per tenir una diagnosi (2006), es va elaborar el Quadre de Classificació (2007) i, després, es va impartir un curs de gestió de documents als i les administratives de la casa (2008).
Aquesta doble vessant –cultural i administrativa– de l’Arxiu crec que en Ricard la va tenir sempre present. Des de 2007, a més, em plantejà la possibilitat d’acollir un estudiant d’història, en Gerard Fogueras, el qual acabaria cursant arxivística i esdevenint un professional contractat per a desenvolupar projectes concrets. Això ens va permetre créixer. En Gerard, per exemple, participaria en els dos llibres de la Col·lecció d’Estudis Cristinencs que l’alcalde es va preocupar d’impulsar (2008, 2009), un sobre el naixement del municipi, l’altre sobre la Guerra Civil.
A partir del 2009, un cop l’arxiu disposava de les eines de gestió essencials i la documentació havia estat reinventariada gairebé al complet –documents gràfics inclosos–, vam acordar fer un pas decidit cap a l’administració electrònica, amb la vista posada a un futur programa de gestió d’expedients. I, com de costum, continuàrem insistint en el terreny de la recerca i la difusió: el 2010 es va editar un DVD amb testimonis orals de la Guerra Civil i la postguerra i, alhora, es va donar forma a una comissió ciutadana que assessorà l’arxiu el camp dels projectes culturals, tasca a la qual es lliurà en Ricard –que creia fermament en això de la participació col·lectiva.
Crec que és de justícia reconèixer el mèrits que va tenir en Ricard en tot plegat i la fe que va dipositar en aquests projectes. Santa Cristina li deu la remodelació del servei d’arxiu i la institucionalització de la recerca històrica al municipi. Fins llavors, els treballs procedien de la investigació amateur, de periodicitat irregular, amb la sola excepció del llibre d’en Gerard Bussot, Recull d’imatges i comentaris (1991). Cal tenir en compte que fou l’impulsor, també, del conveni entre l’Ajuntament i l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, fruit del qual es van endegar tres excavacions arqueològiques i s’editaren tres bons llibres que fins ara no havia esmentat:
  • Aicart Hereu, Francesc; Nolla i Brufau, Josep M; Vivo i Llorca, Jordi. La plana Basarda. Història i arqueologia d'un jaciment maleït (2007).
  • Aicart, Francesc; Nolla, Josep Maria; Palahí, Lluís. L'Església Vella de Santa Cristina d'Aro. Del monument tardoantic a l'església medieval (2008).
  • Aicart Hereu, Francesc; Auladell Agulló, Marc; Vivo Llorca, Jordi. El castell de la Roca. Les empremtes d'una fortalesa fantasma a Solius (2010).
Per totes aquestes coses i perquè en Ricard va demostrar sempre una sensibilitat sincera per la cultura preferiria que el comiat d’aquests dies fos un “fins la propera” i no pas un “adéu”.
Tinc la sensació, però, que els sis anys que vam treballar plegats ho vam fer a destemps. Mentre ell sempre va tendir a reforçar un xic més la vessant cultural de l’Arxiu, jo vaig intentar assentar els criteris de gestió documental. En canvi, ara que no hi és, l’Arxiu ja disposa de les eines de gestió essencials i, per tant, es podria insistir més en l’acció cultural.
Què hi farem, Ricard. Estic segur que ho entens.
Fins la propera!