El 5 de febrer, nou Dia Nacional de l’Exili i la Deportació. Un parell de reflexions a la llum de les polítiques de memòria a Catalunya

El Govern català ha acordat proclamar el 5 de febrer Dia Nacional de l’Exili i la Deportació. Ben fet. Podem dir que calia, que era necessari i que més val tard que mai.

Museu Memorial de l'Exili (la Jonquera)

Les darreres accions en política commemorativa de la Generalitat viuen un petit moment d’eufòria després de l’arribada de Raül Romeva a la conselleria Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència. Per fi es torna a abordar, sense complexes, la memòria del període 1931-1975. I dic “torna” perquè això ja s’havia començat a fer quan es va constituir el Memorial Democràtic, allà per aquells temps del polèmic Tripartit.  

El contrast amb la sequera memorial que presideix les polítiques commemoratives a Espanya és flagrant. Un erm que arrenca ja del temps de la Transició –és a dir, d’uns anys en que hi havia llibertat per commemorar però que no es feia per l’existència d’aquell subterrani i terrible “pacte de silenci”. Ara bé, compte no ens situem, ara, en l’extrem oposat, en una certa saturació memorial: aquest mateix Govern, fa poc més de tres mesos, acordà proclamar un altre dia memorial important, el de les víctimes de la Guerra Civil i de larepressió franquista, el 15 d’octubre.

Certament, les dues dates són adequades i, de fet, havien estat reclamades, fa temps, des de diferents àmbits polítics i socials d’aquest país. Té lloc, doncs, la culminació d’una reivindicació. Tanmateix, potser cal endreçar un xic la casa de la memòria o, com a mínim, explicar-la perquè s’entengui.

La primera reflexió que s'escau és la següent: no són, els exiliats del febrer de 1939, víctimes també de la repressió franquista? No van haver de marxar tement els afusellaments, les presons i els judicis sumaríssims de Franco? No foren víctimes també d’una Guerra Civil que, sense haver-la iniciat, la van acabar perdent?

Josep Irla a Cogolin (Var, Provença francesa)

Personifiquem-ho: no fou Josep Irla, el president gironí de la Generalitat, tant una víctima de la repressió franquista, que li imposà multes econòmiques i expropiacions de finques, com un exiliat il·lustre? No foren els deportats –que, alhora, eren exiliats–, víctimes també del menyspreu de les autoritats franquistes i de la complicitat d’aquestes amb els nazis? No era el “no parece oportuno hacer nada en favor de los internados” del ministeri d’Afers Estrangers espanyol una autèntica sentència de mort dictada a Espanya i executada a l’Europa nacionalsocialista?

Però més val tenir dos dies en la seva memòria que cap. En el cas dels deportats, fins i tot disposem de l’oportunitat de recordar-los el 27 de gener, el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. És lícit, però poc efectiu: es tracta d’una data en què el protagonisme és, trista i merescudament, dels jueus. I fins i tot existeix un poc conegut i testimonial Dia de l’Exiliat Espanyol, fixat el 14 d’abril i aprovat per la Cambra de Diputats argentina, l’any 2014.

No ens hi capfiquem: farem memòria dels morts al front, de les víctimes civils dels bombardejos, dels de la repressió a la reraguarda i dels afusellats per Franco el dia 15 d’octubre; i, específicament, dels que es van haver d’exiliar i/o van caure a les urpes del nazisme, el 5 de febrer. Aclarit, doncs.

Escultura de Miguel Ángel González al centre
Lluís Companys (El Tarròs)

La meva segona reflexió és al voltant d’aquesta mena de paradigma memorial en què s'està convertint la figura de Lluís Companys. Les dues dates esmentades porten el segell de la seva trajectòria, del seu penós periple des que va haver d’abandonar Catalunya.

El 5 de febrer ha estat escollit dia de l’Exili pel fet que, el 1939, els principals representats del poble de Catalunya, amb Companys al capdavant, travessaren la línia fronterera amb França. El 15 d’octubre, d’altra banda, per la seva coincidència amb l’afusellament del president català al castell de Montjuïc, l’any 1940.

Companys, president contestat, figura pública controvertida, és la sageta que travessa de dalt a baix la nostra memòria institucional. Ho fa perquè és el president dels anys convulsos, des dels Fets d’Octubre a la repressió franquista. Macià –qui em temo que desperta moltes més simpaties populars– quedarà sempre com el president dels anys de pau. Però la memòria té predilecció pels episodis traumàtics i mal resolts des del present, per això Companys és el president de la memòria i, Macià, el de la història -i Irla, diguem-ho, també, el de l'oblit.

Dit això només ens queda, el diumenge, recordar els nostres exiliats. Tots en tenim exemples propers, entre la família o els coneguts, perquè, no en va, l’exili català afectà més de 70.000 persones –gairebé un 2,5% de la població. I recordar, també, que els exiliats d’ahir no van impedir que n’hi hagi avui –desplaçats de Síria i de tantes altres guerres i repressions. Al cap i a la fi, és per això que tenim la Història, la Memòria i les dates commemoratives, per projectar-les de forma crítica cap al present.