Una crítica de: TRAVERSO, Enzo. Els usos del passat. Història, memòria, política. (Col·lecció Assaig). València: Universitat de València, 2006, 162 p.

Portada de l'edició
en català de l'obra

Els usos del passat, d’Enzo Traverso, és un assaig relativament breu –de 162 pàgines totals– presentat sota un disseny diàfan, que convida ràpidament el lector a encetar-lo. Sense imatges ni relació bibliogràfica final, sinó amb unes notes a peu de pàgina, funciona com un compendi d’idees i reflexions enormement orientador, des del primer moment, especialment per la forma en què està escrit –i traduït, és clar, en aquest cas pel professor de Política Econòmica de la Universitat de València, Gustau Muñoz–. És, doncs, l’edició catalana de l’original en francès Le passé, modes d’emploi. Histoire, mémoire, politique (La Fabrique, 2005). L’obra és una refosa completa d’alguns textos ja existents del mateix autor, publicats com a articles i comunicacions o llegits en conferències, entre els anys 2002 i 2004.

Enzo Traverso al MUME

Enzo Traverso (Piemont, 1957) va escriure Le passé, modes d’emploi arran d’un interès per les qüestions relacionades amb la memòria col·lectiva i les seves relacions amb la història i la política. Tot plegat tenia la base en els seus estudis sobre l’Holocaust i la forma com la seva memòria es va anar elaborant al món occidental (La historia desgarrada: ensayo sobre Auschwitz y los intelectuales, 2000; Storia della Shoah, coeditor, 2 vols., 2005-2006).

A Sangre y Fuego (2009)

Aquest historiador italià fou militant de l’organització Potere Operaio i es formà a l’escola marxista italiana –no en va, Le passé, modes d’emploi és dedicat al politòleg francès d’esquerres Roland Lew–. Traverso desenvolupà la seva carrera professional a França i actualment és professor de la Universitat de Picardie Jules Verne, radicada a Amiens (Somme). Ha investigat el feixisme i totalitarisme –especialment el nazisme– (El totalitarisme: història d'un debat, 2002; La violencia nazi, una genealogía europea, 2003), les dues guerres mundials (A sangre y fuego. De la guerra civil europea, 2009) i s’ha especialitzat en el pensament jueu i alemany contemporani i en la història de les idees en general (Siegfried Kracauer: itinéraire d'un intellectuel nómade, 1994; La pensée dispersée. Figures de l'exil judéo-allemand, 2004; Los Judíos y Alemania: ensayos sobre la "simbiosis judío-alemana", 2005).

Enzo Traverso al MUME, acompanyat per responsables
del Memorial Democràtic, com Joan Boada

La traducció d’algunes de les seves obres al català i al castellà l’ha fet cada cop més influent en els nostres àmbits intel·lectuals i historiogràfics. Això assolí una fita màxima –tal com reconeixen historiadors catalans com Solé i Sabaté[1]– quan fou convidat pel centre KRTU i el Memorial Democràtic a pronunciar una conferència a Barcelona, el 2007, que es publicà un any després (De la memòria i el seu ús crític. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008, 40 p.).

El llibre que ens ocupa, però, és dos anys anterior a aquesta edició més breu. Els usos del passat. Història, memòria, política es refereix a la utilització o instrumentalització –no a les costums– del passat. Es proposa, en les pròpies paraules de l’autor, “explorar les relacions entre la història i la memòria” i “analitzar alguns aspectes de l’ús públic del passat” (p. 20-21), donant al mot “públic” una dimensió bàsicament política. Pretén alertar sobre les pretensions d’imposar una versió oficial sobre el passat per part del poder. El punt de partida és la capacitat actual de la “memòria” per assimilar-se a la “història” i, fins i tot, per substituir-la. L’encert del llibre consisteix en reivindicar el segon dels conceptes en una època en què la política tendeix a manipular el passat al seu gust i a aixecar memòries oficials apologètiques.

Auschwitz, un dels més rellevants llocs de memòria de la Shoah

A partir d’aquí, el volum reconstrueix el vast debat intel·lectual al voltant de la memòria col·lectiva i explica amb claredat les aportacions dels pensadors més destacats[2]. Tot plegat, exemplificat amb episodis de la història del segle XX: els feixismes i les dictadures alemanya, italiana i argentina, el cas d’Israel, els gulags, el colonialisme i, sobretot, la Shoah. L’aparell documental que sustenta aquesta obra de Traverso és fornit a base de fonts secundàries, entre les quals hi ha els títols elementals dels pensadors més destacats sobre la matèria.

Els sis capítols en què es divideix l’obra i els seus corresponents subcapítols permeten al lector anar-se introduint en les interioritats del tema que es planteja, d’una forma pautada. A la introducció, “L’emergència de la memòria” (p. 11-22), Traverso exposa una definició pròpia de memòria col·lectiva: “les representacions col·lectives del passat tal com es forgen en el present” (p. 16). Alhora, fa un repàs al seu naixement i ús en les ciències socials, des dels anys 60 del segle XX fins arribar a l’actualitat, en què “tot remet a hores d’ara a la memòria”, autèntic vector d’una “religió civil” –terme de Novick– del món occidental, la qual esdevé objecte de consum –el “turisme de la memòria”– o element de cohesió social tal com era la “tradició inventada” de Hobsbawm i Ranger[3]. Hi ha, doncs, una veritable “obsessió memorial” (p. 14), derivada d’una crisi de la transmissió de l’experiència típica de les societats posteriors a la Primera Guerra Mundial. L’obsessió memorial té un paradigma en Auschwitz, erigit en sòcol de la memòria col·lectiva occidental i en metàfora del cruent segle XX[4]. Els camps nazis, a més, han situat la figura del testimoni al centre del camp de treball de la història –“l’era del testimoni”, deia Wiewiorka–, amb els perills i les oportunitats que representa. És més, s’han identificat testimonis amb víctimes, ara sacralitzades, oblidant –i, de vegades, criminalitzant– altres grups com el dels vençuts i altres autors de la història.

Entrevista a una testimoni de la repressió nazi al
centre de documentació "Topografia del Terror", al lloc
de l'antiga seu de la Gestapo i de les SS (Berlín, 2005)

Traverso completà aquestes idees a De la memòria (2008, p. 21-32) i hi incorporà els conceptes “globalització de la memòria”, manllevat de Rousso; “deure de memòria”, derivat de la condició de la memòria com a religió civil[5]; i “temps comprimit”, per tal de definir un segle XX on s’encavalca la memòria –de fet, memòries, en plural– i la història, degut a la seva brevetat. Alhora, a la crisi de la transmissió li sumà un altre factor, el de l’eclipsi de les utopies, que permetria explicar encara millor l’emergència de la memòria.

S’ha de dir que Traverso passa de llarg de les diferències entre memòria individual i col·lectiva –com hauria fet Ricoeur– i tampoc s’entreté massa en la fenomenologia de la memòria, els seus mecanismes de reconstrucció i oblit –com ha explicat tan bé Portelli– o en la transició de la memòria individual a la col·lectiva[6], però la seva argumentació de la idea d’abús de la memòria, malgrat que Todorov ja n’havia parlat abans[7], s’ha fet present en els posteriors debats i obres de factura catalana[8], així com el concepte d’obsessió memorial, emprat per Colomines per tal d’explicar els diferents intents de rescabalar la memòria del president Companys[9].

Eric Hobsbawm apostà per la cerca de
la universalitat, en la disciplina històrica

Al primer capítol, “Història i memòria: una parella antinòmica?” (p. 23-54), Traverso ens parla de la “rememoració” en un intent de determinar les coincidències entre la memòria i la història, mentre que en les “separacions” hi estableix les diferències, fent un repàs al debat intel·lectual i a autors com Halbwachs, Yerushalmi i Nora. Tanmateix, la seva postura es plasma en l’“empatia”, on subratlla la interacció crítica i el fecund camp de tensions que hi ha entre una i altra, seguint una idea de Fukenstein. Aquesta idea de la memòria –fins i tot, de la tradició inventada, de lloc de memòria o de les polítiques de memòria– com a terreny d’estudi per a la història l’han defensat altres autors com Hobsbawm, Nora, Namer, Maier, Rousso i també autors peninsulars com Aguilar i Balcells[10]. Amb tot, Traverso posa èmfasi en el caràcter de la disciplina històrica com a elaboració del passat amb una intenció d’assolir l’objectivitat, en la línia de la cerca d’allò universal que ha de guiar tot historiador, com teoritzà Hobsbawm[11]. A De la memòria (2008, p. 22) Traverso remarcà i sistematitzà un xic més les diferències entre memòria i història.

A “El temps i la força” (p. 55-86), es desenvolupa la idea de Rousso respecte les diferents fases que travessa la memòria: trauma, repressió, retorn o anamnesi i, fins i tot, obsessió memorial, exemplificant-ho amb el cas d’Auschwitz. Traverso situa l’anamnesi, el cas de l’Estat espanyol, pels volts de 1990. Alhora, es distingeixen les memòries “fortes” o oficials de les “febles”, mancades del suport del poder, una classificació que reprèn la idea de la batalla pel control de la memòria esbossada per Prins i adoptada per historiadors catalans com l’esmentat Balcells[12].

Els judicis de Nuremberg 

El tercer capítol, “L’historiador, entre jutge i escriptor” (p. 87-106), aprofundeix en la cerca de l’objectivitat que persegueix la disciplina historiogràfica, al contrari de les teories del gir lingüístic defensades per LaCapra, Barthes o White, i de forma semblant als objectius de la justícia –cerca de la veritat, recull de proves–. Tanmateix, justícia i història no són el mateix, ja que la primera pretén dictar sentència en relació amb uns determinats actes, mentre que la història els vol comprendre, contextualitzant-los i sabent-ne les causes. 

L’argumentació de Traverso, en aquest cas, és deutora de les de Bloch o Ginzburg[13]. Malgrat les diferències, a De la memòria (2008, p. 33-40), l’autor advertiria de la sobreposició actual entre justícia, història i memòria –els judicis de Nuremberg; el procés Eichmann sobre l’Holocaust, a Jerusalem; els treballs de la comissió Veritat i Justícia sobre l’Apartheid–. 

Soldats alemanys del Tercer Reich són recordats en
cementiris búlgars, com en el de Sandanski (2015)

Els límits quedarien menys clars, encara, amb el procés d’institucionalització de la memòria, en què els Parlaments fan lleis sobre el passat –lleis antinegacionistes, rescabalament de víctimes, etc.– i instauren una manera oficial d’apreciar el passat. Així, s’arriben a constituir les memòries nacionals apologètiques i monolítiques, que reten homenatges neutres a totes les víctimes i que, per tant, cauen en unes contradiccions que no es podrien sustentar des del discurs historiogràfic –ni tampoc des d’un punt de vista democràtic, en què hi ha d’haver el dret a ostentar diferents memòries–. La idea de la pluralitat de memòries –també aplicada a les col·lectives– fou desenvolupada més a fons a De la memòria (2008, p. 30-32) i ha estat reivindicada com a necessitat democràtica per autors catalans com Vinyes o Colomines i espanyols com Juliá.

En aquest recull de conferències d'E. P. Thompson,
dictades el 1981, l'historiador britànic ja havia
denunciat la confusió entre règims estalinistes
i els moviments d'alliberament partisans

Al quart capítol, titulat “Usos polítics del passat” (p. 107-117), Traverso exposa els perills d’un mal ús de la memòria, entesa com a “religió civil”, és a dir,  un “excés” de memòria. Un exemple seria el que fa el pensament liberal sobre la Shoah, que veu com un retrocés, una inscripció en la barbàrie i que, un cop superat, ha permès a Occident viure una mena de segona joventut. L’autor, seguint a Adorno, adverteix de la condició d’Occident com a bressol del nazisme, i no pas com a víctima. Alhora, un altre dels perills, també propi de la interpretació liberal, és el d’equiparar comunisme amb nazisme en el grup dels totalitarismes, esborrant així de la memòria no només els règims stalinistes, sinó també els moviments d’alliberament com el dels partisans a Itàlia. També han quedat deliberadament oblidats els moviments anticolonials. Així, diu Traverso, el present determina les modalitats de la memòria, a la qual se li dóna una dimensió política[14].

En els dos darrers capítols, Traverso escapa un xic al discurs apuntat fins ara i entra en qüestions de caràcter historiogràfic, tot i que tenen implicacions amb les construccions memorials. A “Els dilemes dels historiadors alemanys” (p. 125-144) es lamenta de la desaparició del concepte de feixisme –i de l’emergència del de totalitarisme– per qualificar el règim nazi, producte de les pròpies limitacions del terme i de la singularització del nacionalsocialisme, vist com un fenomen exclusivament alemany, a conseqüència de cinc grans debats que van tenir lloc en la historiografia alemanya. Pel que fa a “Revisió i revisionisme” (p. 145-160), l’autor estableix les diferències entre revisionistes i negacionistes. El revisionisme, legítim i necessari, diu Traverso, només és rebutjable quan les seves interpretacions prenen un biaix que depassa la historiografia i entra de ple amb l’ús polític de la història, en paraules de Habermas.

El règim nazi es va anar redefinint com a totalitarisme

El llibre de Traverso, per tot el que s’ha dit, constituí una guia essencial per al públic interessat en les qüestions de l’avui omnipresent memòria històrica o col·lectiva. Alhora, determinava les diferents categories d’anàlisi d’aquest fenomen, la qual cosa era d’una utilitat enorme per a l’historiador/a que treballava en els terrenys de la història social i de les idees. També va permetre distingir clarament els camps d’acció de la memòria i de la història –alhora que reivindicava el dret a la pluralitat de memòries i la història com a forma de coneixement del passat–. Traverso també alertà dels perill de l’ús públic –polític, de fet– de la memòria. Per últim, es pot dir que ens va permetre entendre, als catalans, quina era la dimensió, a Occident, del paradigma memorial de l’Holocaust, aquí ofuscat per la memòria de Guerra Civil i el franquisme. Un aspecte final, menys pragmàtic però molt rellevant, al meu entendre, és que l’obra permet reconstruir com el terror nazi fou un producte propi d’Occident i no pas una anomalia, i alerta sobre la presència subjacent de la violència en la nostra societat.

Llibres que fan idees (2015)

Article publicat:

Gaitx Moltó, Jordi. “Enzo Traverso, Els usos del passat”, dins Pujol, Enric; Riba, Jordi (coord.). Llibres que fan idees. Els principals títols per entendre el món d’avui. Barcelona: Biblioteca del Núvol, 2015, p. 169-178 [edició digital]

A Llibres que fan idees. Els principals títols per entendre el món d’avui, uns quants autors hi parlem d’obres que creiem que han estat influents, des de l’òptica de les humanitats, en el pensament actual. Jo vaig escollir Els Usos del Passat, d’Enzo Traverso (PUV, 2006), en tant que obra cabdal, a Catalunya, per a copsar el fructífer camp de tensions plantejat actualment entre la memòria i la història. 

El llibre sencer es pot descarregar en aquest enllaç.

---

[1] Solé i Sabaté, Josep M. “A l’entorn de la memòria històrica”, dins Via. Valors, idees, actituds: revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol, 4, 2007.

[2] Vegeu també: Pujol, Enric. “Presentació: un gran debat internacional”, dins Idees. Revista de temes contemporanis, 28/29, 2006, p. 6-7.

[3] Vegeu: Hobsbawm, Eric J. “Inventando tradiciones”, dins Historia Social, 40, 2001, p. 203-214.

[4] Vegeu, en aquest sentit: Traverso, Enzo. “Trauma, repressió, anamnesi. La memòria de l’Holocaust”, dins Afers. Fulls de recerca i pensament, 56, 2007, p. 17-26.

[5] A Catalunya, Vinyes ha pres i desenvolupat aquest concepte, junt al de “imperatiu de memoria”, aplicant-lo a les polítiques de memoria de la Transició a l’Estat i al Memorial Democràtic. Vegeu: Vinyes, Ricard. “La memòria com a política pública”, dins Guixé, Jordi; Iniesta, Montserrat (ed.). Polítiques públiques de la memòria. I Col·loqui Internacional. Memorial Democràtic. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2009, p. 19-32.

[6] Ricoeur, Paul. La mémoire, l'histoire, l'oubli. París: Éditions du Seouil, 2000; Portelli, Alessandro. Històries orals: relat, imaginació, diàleg. Col·lecció Memòria Oral, 2. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic, 2009. Aquests aspectes els trobem resumits una ressenya del propi llibre de Traverso: Serna, Justo. “La memòria del guardabosc”, dins Caràcters, 38, 2007. Una altra crítica es troba a: Fuentes, Maximiliano. "Enzo Traverso: Els usos del passat. Història, memòria, política", dins  Recerques: història, economia, cultura, 55, 2007, p. 155-159.

[7] Todorov, Tzvetan. Les abús de la mémoire. París: Arléa, 1995.

[8] Mayayo, Andreu. “Ús i abús de la memòria”, dins L'Avenç, 314, 2006, p. 22-23.

[9] Colomines, Agustí. “Quina equivocació!”, dins El passat que no passa. El blog d'Agustí Colomines, http://www.catdem.org/cat/blogs/acolomines/viewer.php?date=2008,10

[10] Vegeu: ERICE, Francisco. “Els historiadors i la memòria. Els fruits d’una relació problemàtica”, dins Segle XX. Revista Catalana d’Història, 1, 2008, p. 127-140; Balcells, Albert. “Memòria, història i política”, dins Idees. Revista de temes contemporanis, 28/29, 2006, p. 8-14.

[11] Vegeu: Hobsbawm, Eric J., “El historiador entre la búsqueda de lo universal y la búsqueda de la identidad”, dins Historia Social, 25, 1996, p. 81-90.

[12] Prins, Gwyn. “Història oral”, dins Vilanova, Mercedes; Ubeda, Lluís (ed. ). El Repte de les fonts orals. Col·lecció Memòria Oral, 1. Barcelona: Generalitat de Catalunya, La Tempestad, 2006, p. 27-54 [publicat originalment el 1991].

[13] Bloch, Marc. Apologie pour l’histoire. París: Armand Colin, 1974, p. 118; Ginzburg, Carlo. Il giudice e lo storico. Considerazioni in margine al processo Sofri. Torino: Einaudi, 1991, 170 p.

[14] “La història és sempre contemporània, és a dir, política”, és la cita de Gramsci que encapçala Els usos del passat.