De la República als camps nazis.

      Víctimes de Palamós als camps de concentració de l'Alemanya nacionalsocialista

Avui, Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust

Malgrat que el tema que ens ha reunit avui aquí és extremadament seriós, voldria començar amb una anècdota que crec prou reveladora. Disculpeu-me l’apunt personal, però per situar les coses, diré que la meva parella treballa a l’hospital de Palamós. Un dia, dos operaris de manteniment van anar a instal·lar uns aparells al sostre d’una de les sales dels quiròfans. Ningú no sabia exactament què feien, i un dels infermers de l’hospital va fer el següent comentari: “compte no ens instal·lin gas Zyklon, com als camps nazis!”.

L’anècdota revela fins a quin punt algú que hagi vist quatre pel·lícules de nazis i hagi llegit alguna cosa al respecte, pot relacionar, encara que sigui de broma, quelcom que estan instal·lant al sostre amb les tristament famoses dutxes de gas que deixaven anar el compost Zyklon B damunt els interns dels camps, provocant la mort per asfíxia en pocs minuts.

Un dels camps on es va posar en pràctica aquesta forma de matar ràpida i massiva va ser al d’Auschwitz. De fet, avui commemorem que fa 72 anys, és a dir, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar aquest camp, el més gran de tots. Per aquest motiu es va escollir el 27 de gener com a Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

El propi nom d’Auschwitz és sinònim d’un horror suprem, d’un dels episodis més foscos de la història de la humanitat. Auschwitz simbolitza tots els altres camps de concentració del nazisme i ha impregnat la memòria d’Europa des del moment en què  es va revelar la terrible veritat que amagaven aquests centres: destrucció, mort, crims, deshumanització, matances massives, esclavitud, extenuació dels presoners pel treball, experiments mèdics, etc.

I per què el Dia Internacional esmenta el terme “Holocaust”? És un mot que evoca catàstrofes i massacres de grans proporcions. L’equivalent en hebreu, la llengua del poble jueu –és a dir, la comunitat que més va patir l’Holocaust– és “Shoah”. Un terme tan contundent no es queda curt davant la realitat que vol representar: el balanç de víctimes mortals provocades per la repressió de l’Alemanya nacionalsocialista és de més de 8 milions de persones –tant en camps de concentració com per altres mitjans repressius. És per la magnitud de les xifres que les víctimes de l’Holocaust han merescut un Dia Internacional en la seva memòria.

Fixeu-vos que he dit “més de 8 milions”, perquè de fet 6 milions van ser els jueus exterminats, però hi hagué moltes altres nacionalitats perseguides pel nazisme, i no només nacionalitats sinó també opositors polítics: socialistes, comunistes, anarquistes i republicans, tant alemanys com procedents de països que Alemanya va envair durant la Segona Guerra Mundial. També espanyols i catalans, que van ser fets presoners durant el seu exili en territori francès. De fet, podríem dir que gairebé a cada poble de Catalunya i d’Espanya hi ha, almenys, un deportat als camps nazis. Relacionats amb Palamós, per exemple, se sap que n’hi va haver 9, cinc dels quals hi van morir.

      El nazisme i la seva naturalesa repressiva

Aquesta gran massacre només es pot entendre a partir de l’articulació d’un règim polític ultrarepressiu com va ser el de l’Alemanya nacionalsocialista o –dit de forma abreviada– l’Alemanya nazi.

“Nazi” és un terme que hem sentit de forma abundant, darrerament, a través dels mitjans de comunicació. Ha estat utilitzat per diferents polítics espanyolistes en contra del procés que viu Catalunya. Ara fa deu anys que la capsa de trons la va destapar el periodista Francesc de Carreras, quan, el 2006, es queixà de els militants del PP, a Catalunya, eren tractats com els jueus a l'Alemanya nazi. Hi ha hagut moltes altres declaracions en aquest mateix sentit, com del president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra (2013), que comparà Artur Mas amb Hitler; l’expresident del govern espanyol Felipe González (2015), que equiparava el procés a “el més semblant a l'aventura alemanya o italiana dels anys 30 del segle passat” –en la seva carta “Als catalans” publicada a El País–; o el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo (2016), que comparava la victòria d’En Comú Podem a Catalunya amb la que va portar Hitler al poder.

Però, el que més s’assembla al nazisme no és el procés català, sinó aquest tipus de declaracions propagandístiques farcides de mentides i amplificades pels mitjans de comunicació afins. Això també ho van fer els nazis: van intoxicar l’opinió pública com a mecanisme per assolir el poder.

Però, què fou realment el nazisme? El nazisme –com molts conflictes del present– tenia unes arrels profundes. Arrencava del desencís del poble alemany a conseqüència de la derrota de l’Imperi Germànic en la Primera Guerra Mundial. Alemanya va rebre forts càstigs, potser desproporcionats, fruit del ressentiment dels vencedors, especialment França. Alemanya no fou considerada part de la solució i va anar alimentant l’odi i el ressentiment cap als guanyadors del conflicte.

En l’Europa de postguerra, les tendències polítiques es van anar polaritzant cap als extrems. Per una banda, el moviment revolucionari comunista; per l’altra, l’extrema dreta i el feixisme. El nazisme serà una forma extrema d’aquest últim grup. Neix el 1919, quan s’articula el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemany (NSDAP) al voltant d'Adolf Hitler i d’una ideologia excloent: era nacionalista –volia agrupar tota la població alemanya sota un mateix estat–; racista –considerava superior la raça ària i, entre les inferiors, detestava de forma especialment negativa la jueva–; era antidemocràtic –proposava un líder fort i únic, el Führer–; i també era anticapitalista –proposava en el seu lloc, el nacionalsocialisme. Organitzà un cop d’estat, però fracassà. A la presó, el seu líder, Adolf Hitler, plasmà els trets d’aquesta ideologia en el Mein Kampf (1925-1926). Un cop fora, es decidí per assaltar el poder utilitzant el sistema parlamentari. Amb el suport de bona part de la població, desesperada per l’atur i la crisi econòmica, que l'atribuïa als càstigs imposats pels vencedors de la guerra mundial, Hitler obtingué un suport electoral considerable, essent la primera força política a les eleccions de 1932. Per acabar de fer el salt definitiu, els nazis organitzaren l’incendi del Parlament alemany, tot acusant els comunistes d’haver-ne estat els autors. Això els garantí una majoria parlamentària molt àmplia a les eleccions de 1933. Hitler fou tolerat i fins i tot recolzat pels conservadors i la gran empresa alemanya.

Amb aquests suports començaren a liquidar el sistema democràtic a Alemanya: van suspendre llibertats de premsa, de reunió, d’expressió, de llibertat educativa; perseguiren els enemics polítics amb la policia política, la Gestapo; concentraren tots els poders en la figura del Führer –Adolf Hitler–, el dictador absolut; i començaren a posar en pràctica la supremacia de la raça ària, negant jurídicament –amb les lleis de Nuremberg (1935)– els drets civils de jueus, gitanos o, fins i tot, de disminuïts i d’homosexuals. A partir d’aquí, la repressió i la guerra estaven totalment justificades.

[Per això, tots nosaltres hem d’estar atents a qualsevol intent de limitar les nostres llibertats, ja que quan s'enceta aquest camí no se sap mai quin serà el final. La primera retallada és el primer símptoma d’una malaltia en el sistema democràtic. A Espanya hem vist retallades certes llibertats amb la coneguda com a Llei Mordassa. No ens ho podem permetre!].

La repressió era consubstancial al propi nazisme, doncs. S’articulà al voltant d’un clima d’investigacions i de control generalitzat, i de la reclusió dels presos polítics en presons i camps de concentració. Alguns dels primers camps foren els de Dachau (1933), Oranienburg - Sachsenhausen (1936) i Buchenwald (1937). També s’atacà les races considerades inferiors, com durant la Nit dels Vidres Trencats (novembre de 1938), en què es van trencar els aparadors de 7.000 comerços jueus i s’assassinà unes 100 persones d’aquesta comunitat.

A partir d’aquí l’Estat nacionalsocialista començà la seva expansió territorial, la qual cosa desembocaria en la Segona Guerra Mundial. El març de 1938, Alemanya es va annexionar Àustria, després ocupà part de Txecoslovàquia i, per últim, atacà Polònia. Aquestes conquestes territorials van comportar desplaçaments massius de població, ja que calia deixar territoris lliures –l’espai vital o Lebensraum– per a l’expansió de la raça ària. Així doncs, es van construir nous camps de concentració: el de Mauthausen (1938) a Àustria, Flössenburg (maig de 1938), Ravensbrück (1939), i també els primers ghettos, els barris on deixar incomunicada la població jueva.

L’atac a Polònia, a inicis de setembre de 1939, va fer que França i Gran Bretanya declaressin, per fi, la guerra a Alemanya, per tal de contenir el seu expansionisme. Avançant una mica els esdeveniments, direm que Alemanya obtingué un seguit de ràpides victòries, entre setembre de 1939 i mitjans de 1942. Va estendre la seva política repressiva als territoris ocupats i va sembrar literalment l’Europa ocupada de camps de concentració on eren portats no ja només els enemics polítics o racials, com abans, sinó també els presoners de guerra. Els camps es convertiren en llocs d’explotació dels interns, a través del treball forçós i, finalment, en llocs d’extermini dels que ja no podien treballar o dels jueus, una raça l'extermini de la qual estava justificat.

Arribats a aquest punt hem de dir que entre els interns dels camps de concentració del nazisme també hi va haver un bon nombre d’espanyols i catalans republicans, uns 12.000. La pregunta que ens hem de fer, tot seguit, és: com hi anaren a parar, si Alemanya no va mai envair un país amic com era l’Espanya de Franco i, per tant, no va fer presoners en aquest país?

República, guerra civil i exili: de com els republicans espanyols van entrar en contacte amb l’Alemanya nazi

Retrocedim un xic als anys en què Hitler estava assolint el poder. Lluny, a Espanya, el 1931 s’havia implementat un sistema polític republicà, sense rei, avançat, democràtic, descentralitzat i amb un sistema de drets socials i polítics amplis. És a dir, l’antítesi de l’Alemanya hitleriana. Era la Segona República Espanyola. Aquella república va ser tristament boicotejada per un grup de militars de l’exèrcit espanyol, amb suport de grupuscles feixistes i ultraconservadors de tota mena. Aquests, el juliol de 1936, plantejaren un cop d’estat que, al no triomfar completament, desembocà en una guerra civil que va durar gairebé tres anys, i en la qual els militars de Franco van obtenir el suport de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. La victòria d’aquests, en la guerra, va ocasionar l’exili dels republicans espanyols –és a dir, republicans purs, però també anarquistes, comunistes i socialistes que li donaven suport–,  en terres de França. El febrer de 1939 foren gairebé 500.000 persones les que creuaren la frontera. Tota aquesta gent, excepte una minoria, va ser tancada en camps de concentració repartits per França, però especialment situats al sud del país. Les condicions de vida eren pèssimes, als camps, de manera que tothom en volia sortir. Alguns pogueren anar cap a països d’Amèrica, a Gran Bretanya o a la URSS. Molts altres tornaren a Espanya. Però el cas és que, el setembre de 1939, quan esclata la Segona Guerra Mundial, a França encara queden uns 265.000 refugiats espanyols.

       L’inici de la Segona Guerra Mundial [setembre de 1939]

La confrontació militar de França amb Alemanya va fer que l’estat francès, en relació amb els refugiats, es plantegés algunes opcions abans simplement esbossades:

1) Els va controlar més de prop, prohibint l’activitat política –de fet, rebia pressions del govern de Franco perquè li enviés els principals dirigents.

2) Intentà aprofitar aquest capital humà a) incorporant els refugiats al mercat de treball francès –40.000 d’ells, sota control del Ministeri de Treball, ocupats en la indústria, civil o armamentística (on n’hi havia 20.000), i l’agricultura–, b) en tasques d’ajuda a l’exèrcit francès –55.000 homes, integrats en més d’un centenar de Companyies de Treballadors Estrangers militaritzades (CTE), dedicades a fer fortificacions i trinxeres prop de les fronteres franceses–, c) integrant-los en unitats militars especials: els Regiments o batallons de Marxa de voluntaris estrangers o la Legió Estrangera francesa –entre 6.000 i 15.000 homes–, d) deixant una minora als camps –3.000 que no eren aptes per a cap feina. 
Això suma 104.000 refugiats, però no cobreix ni molt menys el total que restava a França i que comprenia, bàsicament, dones, nens i ancians, un capital humà que l’estat francès considerava inservible.

La invasió alemanya de França, iniciada el 12 de maig, comportà que molts d’aquells republicans espanyols que treballaven al costat de l’exèrcit francès o eren membres d’unitats militars especials fossin fets presoners de guerra, junt als francesos. Els primers espanyols que van caure presoners ho van fer a Amiens, el 21 de maig de 1940. El mes següent, fins a la signatura de l’armistici, foren molts més (4 de juny, a Dunkerque; 9 de juny, a Soissons; etc.). Van ser 20.000 els espanyols fets presoners durant el període maig-juny.

Un dels camps de trànsit –o frontstalag– al qual van anar a parar els espanyols fou el de Schirmeck, per exemple. D’aquests frontstalags alguns se’n van poder escapar. Els que no, serien portats a stalags o camps de presoners. En total, l’estiu del 1940, eren 19 els camps amb presoners espanyols, repartits per França, Alemanya, Àustria i Polònia. Allà estarien barrejats amb francesos i d’altres nacionalitats. Als stalags hi van estar uns mesos, a l’espera de decidir què se’n feia.

Arribats a aquest punt, m’agradaria oferir-vos algunes pinzellades de la trajectòria de 9 palamosins i de 6 baixempordanesos més que van ser fets presoners pels alemanys i, la majoria, portats als camps nazis. Són els següents:

•       Josep Marull Junquer (presoner deixat lliure) n TdM (39)

•       Ramir Bruguera (presoner fugat) n Pf (39-40)

•       Dimes Bussot (presoner batalló) n SFG (39-44)

•       Llibert Felip Risech (mort) p Pm (39-41)

•       Joan Cabratosa Font (mort) p TdM (39-41)

•       Eusebi Vicens Sagué (mort) p SCA (39-41)

•       Martí Noguer Maria (mort) p Pm, n la Bisbal (39-42)

•       Joaquim Mas Pons (mort) p Pm (39-42)

•       Pere Homs Vilanova (mort) p Pm, n Calonge (39-42)

•       Jaume  Soler Juanals (mort) p Pm (39-43)

•       Joan Pagès Moret (alliberat) p Bcn, n Pm (39-45)

•       Arcadi Sureda Rost (alliberat), p Pm (39-45)

•       Josep Ballesta Pelegrí (alliberat) p Pm (39-45)

•       Alexandre Amir (mort) p SFG (43-44)

•       Lluís Ferrer Matas (desconegut) p Pm (44)

[Abreviatures: n: natural; p: procedent; Bcn: Barcelona; Pf: Palafrugell; Pm: Palamós; SCA: Santa Cristina d'Aro; SFG: Sant Feliu de Guíxols; TdM: Torroella de Montgrí].

Des d’ara endavant, anirem parlant de les seves trajectòries i veurem si confirmen o no la història general de la deportació.

Ramir Bruguera pertanyia a una unitat de l’exèrcit francès, perquè tenia nacionalitat francesa a més d’espanyola. Com que els alemanys avançaven més ràpid que ells, foren detinguts en bloc a Chalon-sur-Saône el 19 de juliol. Ell, malalt, ingressà en un hospital proper, situat per seguretat en una illa del riu Saône. Sabia que si es curava del tot el portarien a Alemanya, per això es va escapar amb barca, s’amagà pels camps de blat de moro i tornà a Perpinyà. Bruguera seria un exemple dels que, aquells primers moments, van poder fugir dels frontstalags.

Josep Marull, en canvi, il·lustra el cas dels que van sortir dels camps francesos a les portes de la Segona Guerra Mundial. Ell va anar a fer trinxeres en una CTE, a la línia Maginot, més amunt d’Alsàcia, però de seguida li van donar un fusell per ajudar l’exèrcit francès. Tots van caure presoners dels alemanys, que els van separar dels soldats francesos. El capità alemany els va preguntar si volien anar a treballar a Alemanya o quedar lliures –deuria ser de les poques vegades que passava això–, i Marull va triar la llibertat, tornant a Perpinyà. Els francesos, en canvi, quedaren presos.

Eusebi Vicens també sortí dels camps francesos per integrar-se en una CTE que actuà prop de la línia Maginot. Fou capturat a Saint Dié, entre el 20 i 26 de juny de 1940. Ingressà a l’stalag d’Estrasburg.

Joan Pagès féu el mateix. Va sortir de Setfonts per integrar-se en una CTE, la qual fou detinguda i portada a un stalag de la frontera entre Holanda i Alemanya. Els de la CTE reclamaven que els alliberessin perquè no eren presoners de guerra, sinó treballadors. Els alemanys van dubtar, però finalment foren lliurats a la Gestapo, que els internà a l’stalag de Trier, on coincidí amb uns 800 republicans.

Joaquim Mas i Arcadi Sureda també van ser fets presoners i reclosos a l’stalag de Trier. Pere Homs, Martí Noguer i Josep Ballesta, en canvi, van estar al de Fallingbostel.

Pel que fa a al front oriental, a partir del setembre, l’Alemanya nazi començà a obtenir ràpides i contundents victòries militars, que la van portar a gestionar un vast territori, en el qual, a més, la població jueva era molt més nombrosa que en territori germànic. Els camps de concentració i els ghettos es van estendre per Polònia i Txecoslovàquia. Rere l’exèrcit, actuaven uns Einsatzgruppen, dependents de l’Oficina Central de Seguretat del Reich (RSHA), els quals practicaven la “neteja” racial als territoris ocupats. Aquesta poderosa oficina, ideada per Himmler i comandada per Heydrich, coordinava les accions repressives, i agrupava diferents departaments i serveis repressius, com la Gestapo.

      L’armistici amb França [juny de 1940]

Després de la desfeta total de l’exèrcit francès es signà l’armistici de Compiègne, el 22 de juny de 1940, en què França es rendia davant Alemanya i acceptava la divisió del seu territori en una part nord i atlàntica, controlada directament pes alemanys i una altra reduïda al centre-sud: naixia la França de Vichy, un règim autoritari col·laboracionista amb l’Alemanya de Hitler.

Al nord, els refugiats espanyols havien de témer pel control directe dels alemanys, que implicava la presència de la Gestapo com a policia repressora i també de policies franquistes i membres de la Falange infiltrats, els quals demanaven que un centenar de destacats espanyols fossin detinguts i extradits. Un exemple clar del destí que esperava als refugiats més significats és el dels president Lluís Companys, detingut per la policia militar alemanya. L’agost de 1940, en resposta a una demanda de les autoritats espanyoles, va ser extradit a Espanya i, allà, afusellat.

Tanmateix, al sud, el control i la vigilància també es reforçaven. Els que van poder escapar de França per continuar la lluita antifeixista es van unir voluntàriament als exèrcits aliats, format per les restes del francès i pel britànic.

La França de Vichy es va desentendre dels espanyols que havien estat fets presoners, malgrat que havien caigut mentre treballaven al servei de França. A més, els alemanys encara no tenien clar si els havien de considerar simples presoners de guerra o enemics polítics en tant que rojos o rotspanier. Poc a poc la balança es va anar decantant cap a la segona opció, per tant, serien posats sota ordres de la Gestapo, no pas militars.

Pel que fa als espanyols que havien quedat en territori francès, el govern de Vichy també se’n va voler desprendre: els va voler enviar cap a Mèxic o de retorn cap a Espanya. Els que eren laboralment útils, però, els va aprofitar en uns nous Grups de Treballadors Estrangers i, fins i tot, els d’edat militar, Alemanya va demanar retenir-los per si li podien ser d’utilitat. 30.000 refugiats espanyols van ser enquadrats dins el Servei de Treball Obligatori (STO), que enviava treballadors cap a Alemanya per treballar i fer funcionar l’economia del país en temps de guerra –això afectà unes desenes de milers– o van ser posats sota ordres de l’Organització Todt, que operava en zona ocupada, al servei dels alemanys.

Per últim, els considerats políticament perillosos, serien tancats preventivament en els camps de concentració francesos, ara barrejats amb jueus i altres fugitius d’Europa.

Dimes Bussot estava reclòs al camp francès de Bram –zona de Vichy– per haver participat en política. Després de l’ocupació de França, els alemanys el van voler fer treballar de mecànic, però s’hi va negar, així que el van incloure en un batalló forçós dedicat a fer fortificacions a la costa atlàntica francesa, prop de Brest –en zona ocupada. Després, junt a altres republicans, jueus, belgues, polonesos i txecs, va construir bases per a submarins alemanys.

Joan Cabratosa havia quedat dins de la zona nord de França, controlada directament pels alemanys. Amb ell es reuniren, més tard, la dona i la filla. Vivien a París. En Joan primer va treballar en una fàbrica d’armes i després en un camp d’aviació utilitzat pels nazis. Encara no se sap per quina raó foren detinguts el 19 d’abril de 1941. Per haver estat descoberts fent algun acte de sabotatge? Per una denúncia? Perquè es va saber que havia estat militar de la República espanyola? El cas és que, d’allà, va ser portat a la presó de la Santé de París.

Per tant, un sospitós d’activitat política era condemnat a treballs forçosos, però gaudia de semillibertat; mentre que un que havia treballat per lliure com a civil, al final seria empresonat.

D’altra banda, els refugiats espanyols que es trobaven tant a Vichy com al nord, podien ser detinguts per les seves implicacions en la resistència o maquis –un moviment secret d’oposició a les forces alemanyes, que passava informació, feia espionatge i practicava sabotatges a instal·lacions clau–, o per la seva especial significació política prèvia. Tots aquests ingressarien directament als camps nazis. És evident que la França de Vichy tampoc no es preocupà gens d’aquests nous deportats; ni tampoc l’Espanya de Franco, que mantenia una relació d’amistat amb l’Alemanya nazi i que, al contrari, tornava pressionar el govern de Vichy perquè controlés els dirigents republicans –se sap que va enviar llistats amb més de 3.600 noms a tenir en compte.

Avancem un xic més. L’agost de 1940 fou bastit el segon camp en territori polonès, el d’Auschwitz. A més dels camps principals, hi havia els kommandos, camps menors que depenien d’un de central. Els kommandos es dedicaven a una activitat econòmica concreta o treballaven per una fàbrica. El sistema concentracionari, de fet, va ser un gran negoci, tant pel treball esclau com pel robatori de pertinences dels reclusos, l’experimentació mèdica amb els interns o l’extracció de dents d’or dels cadàvers.

Després de l’estiu de 1940 es van acabar tots els dubtes sobre la destinació dels republicans espanyols fets presoners. El 25 de setembre es publicà una ordre, dictada per Heydrich, per la qual s’establia que els presoners de guerra considerats enemics polítics –i els republicans espanyols estaven inclosos en aquesta categoria perquè eren considerats “excombatents rojos”, en record del seu passat en la Guerra Civil– serien internats en camps de concentració. Per tant, la mecànica era: ingrés a l’stalag, selecció d’enemics polítics per part de la Gestapo i trasllat als camps de concentració.

Fou així com ingressaren massivament a Mauthausen –allà hi hagué el 90% dels republicans deportats–, on es treballava el granit a la famosa cantera. Però els espanyols també van ser a Buchenwald, Ravensbrück –un camp de dones on va estar la Neus Català, per exemple–, Dachau o Sachsenhausen –i a tots els seus kommandos. A cadascun d’aquests altres camps hi va haver uns centenars de republicans. Tanmateix, abans de l’ordre de 25 de setembre, ja hi havia hagut algunes deportacions a Mauthausen –el 6 d’agost, des de l’stalag de Moosberg bei Freising, i quatre més, que van sumar 600 deportats.

Poc després, el 20 d’agost va tenir lloc la famosa expedició de 800 espanyols des d’Angulema, la qual no va seguir els protocols establerts. Foren deportats homes, dones i nens, però en arribar a Mauthausen es van quedar tots els homes i nois –tots eren enemics polítics?–, i van retornar les dones i criatures directament a Espanya. Els alemanys van preguntar a les autoritats espanyoles si volien fer-se càrrec dels d’Angulema. Per resposta, el silenci. Un silenci còmplice. Altres vegades, una resposta flagrant: el 24 d’abril de 1941, el ministeri d’Afers Estrangers espanyol responia a una d’aquestes notes alemanyes “no parece oportuno hacer nada en favor de los internados”. Una autèntica sentència de mort.

Llibert Felip i Jaume Soler passaren pel famós stalag d’Angulema. El 24 d’agost eren traslladats, tots dos, a Mauthausen. El gener de 1941, en Llibert ingressava al kommando de Gusen, una rèplica posterior i més mortífera del camp principal. En Jaume, en canvi, tindria la sort de quedar-se a Mauthausen, per això va ser un dels nostres personatges que va romandre més temps en vida..

Eusebi Vicens arribà a Mauthausen des de l’stalag d’Estrasburg, el 13 de desembre de 1940 en un altre comboi de més de 800 republicans, la meitat dels quals van morir pel camí. Després de dos mesos, fou integrat a Gusen.

Joan Pagès, de l’stalag de Trier, va anar també a Mauthausen, el 25 de gener de 1941. En Joan descriu l’arribada: “el primer quilòmetre el vam passar pel mig del poble, i això prova que aquella gent sabia de sobres la nostra existència. […] Al darrera, hi anaven els qui tenien dificultats per a caminar. Havien de fer un esforç terrible per a seguir-nos, perquè al seu darrera anaven els gossos i després els camions, que portaven l’equipatge dels SS i també els morts que anaven recollint pel camí. Si no cuitaven, els camions els atropellaven”. En Joan també va saber que a Mauthausen hi havia hagut espanyols des del 6 d’agost de 1940, però que molts ja havien mort.

El mateix dia i també des de Trier, Joaquim Mas ingressava igualment a Mauthausen. El 21 d’abril el posaven al kommando de Gusen.

Martí Noguer, Josep Ballesta i Pere Homs arribaren tots tres a Mauthausen dos dies després, el 27 de gener de 1941, procedents de l’stalag de Fallingbostel. Els mesos de febrer, març i abril passaren, respectivament, al kommando de Gusen.

Un altre que va passar de Trier a Mauthausen va ser l’Arcadi Sureda, però més tard, el 3 d’abril de 1941. Després el traslladaren al kommando d’Ebensee.

Mentrestant, altres arribaven a Trier i omplien el buit deixat pels que eren traslladats a Mauthausen. Ho feia Joan Cabratosa, procedent de la presó de París, el juny de 1941. El juliol encara hi era. Demanà a la seva família que fes gestions perquè fos reclamat des d’Espanya –potser sabia que si la petició procedia de l’Espanya franquista, ben relacionada amb els nazis, seria tinguda més en compte.

Les condicions de vida als camps, amb el treball extenuant, la fam, les epidèmies, els càstigs, els maltractaments i els experiments mèdics foren les causes de la gran mortaldat entre la població reclusa.

A Mauthausen, els espanyols foren identificats amb un triangle blau, signe dels apàtrides, col·locat al braç –tot i que amb una S d’Spanier. En altres camps portaren el triangle vermell dels presos polítics.

      La invasió de la Unió Soviètica [juny 1941]

Alemanya inicia la invasió de la Unió Soviètica el juny de 1941. Això obre una nova etapa en els camps, als quals ingressaran moltíssims presoners russos.

La invasió de la URSS, però, també va fer que la maquinària militar alemanya quedés encallada al front rus, l’hivern del 1941-1942, i això suposà un primer gir en el curs de la guerra.

D’entrada, però, l’exèrcit alemany continuà envaint territoris. I encara ho feia ajudat pels Einsatzgruppen, els grups de neteja racial. Però la forma de matar d’aquests grups era lenta i provocava trastorns psíquics als executors. Per això, l’estiu de 1941, Himmler –l’ideòleg de la RSHA– ordenà buscar altres formes de matar més ràpides i massives. No hem d’oblidar que tant a Polònia com a la U.S., els jueus depassaven els 3 milions a cada país, i el total a Europa ascendia als 11 milions.

El genocidi o l’Holocaust, doncs, es va anar ideant a mesura que es produïen els esdeveniments; no responia a un pla inicial perfectament traçat. Ja a finals de 1940 s’havia provat amb monòxid de carboni administrat en caixes metàl·liques, però el 20 de gener de 1942, a la conferència de Wansee, s’acordà que calia donar una solució completa al problema jueu –és a dir, la “solució final”–, que passaria per l’administració d’un gas insecticida, el Zyklon B –provat ja a Auschwitz–, el qual permetia matar milions de persones en un temps rècord dins de les cambres de gas.

Aquest és el període més dur als camps de concentració nazis. La invasió del territori soviètic no anava al ritme esperat i per això es va voler incrementar la producció dels esclaus laborals dels camps. L’esforç que se’ls exigia era enorme i això provocà una gran mortalitat. En els 22 camps principals i en els seus nombrosos kommandos s’inaugurà l’era de “l’extermini pel treball”, en paraules de Himmler.

L’extermini pel treball s’aplicava gairebé a tots els presoners, però per als jueus existia simplement l’extermini directe, sense passar per la fase d’explotació laboral. Hi hagueren camps mixtes, on es triava els presoners només d’arribar-hi –o treball o eliminació. Això passava a Auschwitz o a Majdanek. Però altres camps eren només d’extermini: es feien desaparèixer milers de persones en poques hores, mitjançant la mort a les cambres de gas i la desaparició als forns crematoris o a les enormes fosses comunes. Foren els sinistres camps de Treblinka, Sobibor, Chelmno o Belzec. Però la realitat és que tots els camps van ser un infern on la gent moria de fam, de fred, de malalties, d’esgotament, de pallisses o de càstigs arbitraris, i la majoria d’ells van acabar tenint cambres de gas i crematoris.

Des de França, el 1941 s’enviaren 19 combois ferroviaris de presoners cap als camps. El 1942, però, ja foren 104. El 1941 representa l’etapa més dura als camps i la de major índex de mortalitat. Per contra, entrat l’any 1942, sembla ser que les condicions de vida als camps foren millors, ja que Alemanya, per tal de mantenir la productivitat, començà a necessitar els presoners en vida –en un moment en què no en feia de nous, perquè havien disminuït les conquestes territorials. A més, els reclusos havien començat a autoorganitzar-se.

Joan Cabratosa també fou portat a Mauthausen, des de l’stalag de Trier, el 5 d’agost de 1941. El 20 d’octubre era portat a Gusen. No durà gaire més de dos mesos: hi moria el 30 de desembre.

Llibert Felip també morí en aquest difícil període, el 7 de novembre de 1941, a Mauthausen-Gusen. Però ell ja feia un any i dos mesos que hi era.

Pel que fa a Martí Noguer, morí un xic després, el 19 de gener de 1942, després d’un any a Mauthausen-Gusen El 30 de juliol de 1942 també moria Joaquim Mas, després d’un any i mig al mateix complexe. I l’11 d’octubre en Pere Homs, que havia seguit gairebé la mateixa trajectòria que els dos anteriors, però que aconseguí durar un any i nou mesos.

El desgast del treball forçat també va passar factura a Eusebi Vicens. Treballà a Gusen del febrer a l’agost de 1941, però fou declarat “no apte” per al treball. Tot seguit va ser portat al castell de Hartheim, junt amb altres espanyols i polonesos. Allà es liquidaven els que no servien per produir. I, en efecte, morí al cap de poques hores d’arribar, el 22 d’agost, malgrat que els nazis van anotar com a data de la mort un mes després, per tal de dissimular el programa d’eliminació ràpida d’aquest centre. Havia durat vuit mesos al camp.

Només un altre dels nostres deportats de 1940 aconseguí superar la barrera de l’any 1942, tot i que morí l'any següent. Ho va fer després de 2 anys i 7 mesos; tot un rècord. Es tracta de Jaume Soler, membre dels primers combois a Mauthausen. Havia tingut la sort de no ser inclòs en cap kommando.

      El tomb de la Segona Guerra Mundial [novembre de 1942]

En aquesta nova fase de la guerra, els aliats van començar a prendre la iniciativa i alliberaren els territoris del nord d’Àfrica. Com a resposta, el novembre, els nazis ocuparen militarment la zona de Vichy. Abans, l’abril, ja havien forçat que el cap de govern francès fos Pierre Laval, un col·laboracionista absolut seu. Per tant, els refugiats republicans tenien ara més possibilitats de ser deportats als camps alemanys. De fet, des de França, el 1943 i 1944 s’enviaren 257 i 326 combois ferroviaris de presoners cap als camps, respectivament; el major nombre fins ara.
Davant la nova situació internacional, els refugiats espanyols a França, animats per un possible derrocament de Franco en un futur immediat, augmentaren les seves activitats dins la resistència i el maquis. Els que foren sorpresos pels alemanys, foren deportats en aquesta fase final de l’existència dels camps nazis.

El llavors president de la Generalitat, el guixolenc Josep Irla, que vivia d’incògnit al sud de França, relata els difícils moments de l’ocupació militar alemanya, els anys 1943-1944: “Fórem obligats a subjectar-nos a les disposicions ordenades per Hitler. Per qualsevol incident que passés teníem l’obligació, tots els veïns, de permanèixer a la plaça pública del matí al vespre i, al final, era controlada cada persona, amb revisió dels seus documents personals. Això es repetia sovint”. De fet, Irla explica una d’aquestes formació obligatòries a la plaça del poble, un dia que un feixista del poble fou assassinat en ple dia: “Ens formaren a la plaça pública a tots els veïns, homes, dones i criatures, en obligació de deixar els estatges oberts. Mentre érem arrenglerats, tres individus que tenien senyalats com de la resistència, els posaren de cara a la paret, braços enlaire, com si els volguessin afusellar. Fou un espectacle horrible. A la fi de la jornada hi hagué un control, fent tria dels que havien de quedar al seu cuidado, i els que podien retornar a llurs cases. Una vintena foren conduïts a la presó de la capital del departament, més els tres que durant el dia havien tingut de cara a la paret”. Podem imaginar on van anar a parar els que es van endur a la presó. De fet Irla remarca que “teníem que lamentar continuadament l’envio de deportats als camps de concentració alemanys. I els que no eren deportats els obligaven a treballs, dits de prestació personal”.

Dimes Bussot, a qui hem conegut treballant pels alemanys en zona ocupada, des de 1940, ho va continuar fent tots aquests anys –per tant, estalviant-se la deportació als camps–, fins que l’hivern de 1942 va caure malalt. Els alemanys van aprofitar per forçar-lo a fer de metal·lúrgic a l’illa de Guernesey, sotmesa a constants bombardejos britànics. Després el van portar al pas de Calais, a treballar en la recuperació de vehicles. Allà començà a sabotejar els motors, però abans de que pogués ser descobert, aprofitant un permís per anar a veure la família, s’amagà i s’integrà a la resistència. Això succeïa, ja, el juny de 1944.

Possiblement un altre membre de la resistència fos Alexandre Amir, que fou arrestat el 1943 i deportat a Buchenwald, el 18 de setembre. Morí el 9 de juny de 1944 al kommando de Dora-Mittelbau, una fàbrica subterrània sense aigua, llum ni instal·lacions sanitàries destinada a la construcció de míssils.

Més mala sort va tenir encara Lluís Ferrer, ja que va ser fet presoner en plena retirada dels alemanys de França, el 30 de juliol de 1944. El 6 d’agost ingressava a Buchenwald. No sabem si va poder sobreviure. Com es pot comprovar, ja no es portava els republicans espanyols cap a Mauthausen, a Àustria, sinó al cor d’Alemanya. Era el replegament.

En gairebé tots els camps hi va haver, també, grups de resistents, i en alguns s’organitzaren revoltes dels presoners. Feien circular notícies dels avenços aliats per mantenir la moral alta i practicaven sabotatges en la fabricació de material.

En Joan Pagès, que encara era a Mauthausen, tot i haver-hi entrat a inicis de 1941, explica el cas del càstig que es va aplicar a quatre espanyols per actes de sabotatge. “Foren enviats a la companyia disciplinària, on era previst que un home no podia aguantar més de quinze dies. Havien de pujar pedres de més de quaranta quilos. Havies de fer viatges de la pedrera al camp i remuntar els cent vuitanta-sis esglaons cada vegada. Tot sovint caminaven catorze viatges amb una pedra d’aquestes dimensions al coll i, de tant en tant, els exigien que ho fessin a pas lleuger, o els obligaven a baixar les escales també a pas lleuger, en uns esglaons plens de glaç. Si queia el que anava al darrera, queia tota la fila rodolant. Vam decidir que tots els republicans que treballàvem dins el camp els donaríem una cullerada de sopa i un tros de pa. Sense cap excepció, tots els companys ho vam fer. Això va permetre que els castigats mengessin dos plats de sopa al migdia i encara els en quedava un altre per a la nit. Tots quatre es van salvar”.

D’altra banda, des d’Espanya es començava a picar l’ullet als aliats, en previsió d’una victòria d’aquests a la guerra. Per pressions dels EUA, Franco va donar instruccions a les ambaixades, l’octubre de 1944, de col·laborar amb el salvament dels jueus arreu d’Europa.

       L’alliberament dels camps de concentració nazis [1945]

Cap al final de la guerra, a mesura que els nazis abandonaven els camps de l’Est d’Europa fugint de l’avenç de l’exèrcit soviètic, van anar traslladant els interns d’aquests camps cap als d’Alemanya i Àustria: foren les temibles “marxes de la mort”.

D’altra banda, hi havia ordres, donades per les SS –els escamots de protecció del partit nazi– de que quan els camps fossin abandonats definitivament pels alemanys, s’havia de massacrar la totalitat dels reclusos. Afortunadament, no sempre va ocórrer d’aquesta manera. Sovint l’exèrcit roig, per l’est, i els aliats, per l’oest, van ser a temps d’alliberar els reclusos dels camps. Quan van entrar a aquelles sinistres instal·lacions no podien creure el rastre de mort i degradació humana que els nazis havien deixat. Mauthausen i Gusen foren alliberats el 5 de maig. 

L'esmentat Joan Pagès va viure per veure-ho i explicar-ho, i també en Josep Ballesta. Tots dos eren a Mauthausen des del gener de 1941! També ho va viure l’Arcadi Sureda, que fou alliberat del kommando d’Ebensee el dia 6.

      Balanç de víctimes: les xifres de l’Holocaust

A conseqüència de la Segona Guerra Mundial, hi hagué 55 milions de morts en tot el planeta, la meitat de les quals eren civils.

Als camps de concentració del nazisme s’exterminaren entre 4 i 6 milions de jueus. També cal dir que els jueus foren aniquilats fora dels camps: als ghettos de l’Europa oriental hi van morir més de 600.000 individus. Quant als gitanos, haurien estat entre mig milió i 2 milions. Els disminuïts físics o psíquics, 250.000, i els homosexuals, 9.000.

Pel que fals espanyols, van ser 12.000 els internats en els camps nazis –d'aquests, 4.000 eren catalans (un 30%). Un 80-90% eren excombatents fets presoners durant l’ocupació de França de 1940.

La majoria d’ells van ser deportats a Mauthausen: 7.288 espanyols totals, dels quals en moriren 4.676; i entre 2.000 i 3.000 catalans, dels que en van sobreviure un miler.

El percentatge sobre l’exili: a Sant Feliu, un 4,2% dels exiliats va ser deportat als camps nazis. La proporció respecte de l’exili espanyol és menor: de 500.000 exiliats, un 2,4%, sofrí la deportació.  

Taxa de mortalitat: de 15 guixolencs, només 5 en van sobreviure (un 33%). I de 9 palamosins, 5 (un 55%). La deportació és la primera causa de mortalitat entre els espanyols durant la Segona Guerra Mundial. Es calcula que la taxa de supervivència dels republicans espanyols ronda el 39%. Però el cas és que la meitat dels que van sobreviure, va morir a l’any següent de ser alliberats.

Des dels anys setanta, els llistats publicats per Montserrat Roig van divulgar els noms dels interns de Mauthausen. El 2006, Benito Bermejo els va completar, amb noms de deportats a altres camps i supervivents diversos. Avui hi ha una eina de cerca a Internet, però no permet veure llistats complets, només consultar les víctimes per municipis.

      Cloenda i memòria sobre el nazisme

Els criminals nazis foren jutjats en els coneguts judicis de Nuremberg (1945-1946).

La majoria de familiars dels deportats no van rebre cap notícia certa de la mort d’aquests fins anys després d’haver succeït. En molts casos es va haver d’esperar al final de la guerra. Moltes dones, vídues de deportats, a banda del seu lògic sofriment, van patir el menyspreu de certs sectors socials durant el franquisme. Amb els anys, els supervivents van rebre pensions de l’Alemanya democràtica. I s’organitzaren en associacions de deportats.

A Espanya, el relat de les víctimes no va ser possible a causa de la dictadura franquista. I tampoc ho van tenir fàcil amb la democràcia, pel pacte de silenci sobre el passat que van imposar els descendents del franquisme. La veu dels testimonis, tan necessària, no s’ha pogut sentir fins molt tard, quan molts eren morts. Els homenatges i memorials s’han erigit ben avançada la democràcia.

L’Holocaust va cobrar el seu màxim sentit en els camps purament d’extermini, però no hem d’oblidar que també s’assassinà jueus i altres nacionalitats en els camps de treball, als ghettos o a través de les primeres formes de repressió, abans de la Guerra Mundial, començant pels 100 jueus assassinats la Nit dels Vidres Trencats, el 1938. El genocidi més gran de la història va començar amb un centenar de víctimes i acabà amb milions de morts.

Per tant, com a reflexió final, m’agradaria dir-vos que mai més podem consentir les accions de terror, per mínimes que puguin semblar. El genocida, l’intolerant, l’agressor, poc a poc, es va retroalimentant amb la passivitat del seu entorn i pot créixer fins a límits insospitats. Un bon exemple és el d’aquest imbècil –no es pot dir d’una altra manera– que s’ha fet el graciós a YouTube posant pasta de dents a unes galetes Oreo que ha donat a un pobre indigent. Doncs bé, per sort, l'acte ha tingut conseqüències. Es comença insultant els indigents, o els homosexuals, o els disminuïts i no se sap on s’acaba la broma.

Us deixo amb una frase de Bertolt Brecht, víctima del nazisme, que ens pot fer reflexionar: “El ventre d’on va sorgir la bèstia immunda encara és capaç de tornar a ser fecundat”.

No abaixeu mai la guàrdia! La llibertat és un luxe que cal guanyar cada dia.

Bibliografia

De l’exili als camps nazis

Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats. El primer exili dels republicans espanyols: dels camps francesos al llindar de la deportació. Barcelona: Empúries, 2006.

Dreyfus-Armand, Geneviève. El exilio de los republicanos españoles en Francia. De la guerra civil a la muerte de Franco. Barcelona: Crítica, 2000.

Rubio, Javier. La emigración de la guerra civil de 1936-1939. Historia del éxodo que se produce con el fin de la II República española, Madrid, Librería Editorial San Martín, 3 vols., 1977.

Als camps nazis

Bermejo, Benito, i Checa, Sandra. Libro memorial: españoles deportados a los campos nazis (1940-1945). Madrid : Ministerio de Cultura, 2006.

Pons Prades, Eduardo. El holocausto de los republicanos españoles. Vida y muerte en los campos de exterminio alemanes (1940-1945). Barcelona: Belacqua, 2005.

Toran, Rosa. Vida i mort dels republicans als camps nazis, Barcelona: Proa, 2002.

Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Ed. 62, 1977.

Bassa Cabanas, David; Ribó López, Jordi. Memòria de l'infern: Els supervivents catalans dels camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 2002.

Exiliats del Baix Empordà als camps nazis

Gaitx Moltó, Jordi. L’exili del Baix Empordà al 1939. La Bisbal d’Empordà: Ajuntament de la Bisbal d’Empordà, 2007.

Auladell i Agulló, Marc. “De Sant Feliu i la vall d’Aro als camps de la mort. Guixolencs víctimes de la barbàrie nazi”, dins El Trenta-nou, 6. 2006, p. 9-12.

Gamundi Gil, Albert. “Eusebi Vicens Sagué (1910-1941), una víctima del règim nazi procedent de la Vall d’Aro” (en premsa).

Vivència de l’ocupació nazi de França

Solé i Sabaté, Josep Maria; Dueñas Iturbe, Oriol. “Crim d’estat. L’execució del president Lluís Companys”, dins El franquisme contra Esquerra. Els alcaldes i diputats afusellats d'Esquerra Republicana de Catalunya. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2013 (edició corregida i ampliada, electrònica).

Gaitx Moltó, Jordi (ed.). Josep Irla i Bosch. Memòries d’un president a l’exili. Barcelona: Viena, 2010, p. 43-48.

Memòria de l’Holocaust

Traverso, Enzo. “Trauma, repressió, anamnesi. La memòria de l’Holocaust”, dins Afers. Fulls de recerca i pensament, 56, 2007, p. 17-26.

Gaitx moltó, Jordi. “Enzo Traverso, Els usos del passat”, dins Pujol, Enric; Riba, Jordi (coord.). Llibres que fan idees. Els principals títols per entendre el món d’avui. Barcelona: Biblioteca del Núvol, 2015, p. 169-178.