Ahir, divendres al
vespre, un xic perjudicat per una intensa setmana laboral (i encara després de
venir de passar la tarda entrevistant un venerable rupianenc de quasi 97 anys
–falten pocs dies perquè els faci–, en Vicenç Pons, allistat en plena Guerra
Civil amb les lleves del biberó), ens vam dirigir a la capital baixempordanesa
per tal d’assistir a la presentació del llibre de Jaume Guillamet sobre el seu
besavi, el bisbalenc Narcís Lloveras Plaja.
Un cop allà, de
seguida en Xavier Cortadellas em va preguntar si al meu llibre dels exiliats
del Baix Empordà l’hi havia inclòs, a en Narcís Lloveras. Tal com va dir la
Judit Pujadó en aquell moment, de vegades sembla que t’examinin dels teus
propis llibres. La veritat és que no havia tingut un sol minut per fer la
comprovació i, de memòria, li vaig dir que creia vagament recordar que sí, i
que potser havia estat un personatge que havia estat retirat pels serveis
sanitaris a França. Error! M’estava confonent amb Narcís Aiguabella, també de
la Bisbal, també Narcís, i amb massa elles i bes en el cognom. Ja els vaig dir
que no estava gens segur del que els estava explicant. Em vaig excusar: ja fa
deu anys que vaig aplegar tot el que sabia dels exiliats de la comarca en forma
de volum i conté un llarg apèndix - registre amb 900 noms propis –a més, la
meva memòria, cal dir-ho, no és cap prodigi.
Per tant, també
podia ésser que Lloveras fos un dels exiliats de la comarca dels quals no en
vaig saber mai el nom. De fet, si al meu estudi calculava que l’exili de llarga
durada baixempordanès podia haver estat d’unes 1.500 persones i havia recollit
773 noms propis inclosos en aquesta tipologia, en desconeixia gairebé la
meitat: un 49%.
Em calia
comprovar-ho tant bon punt sortís de la presentació, llibre en mà. I ho vaig
fer després de sopar. Vaig prendre, esperançat, el gros volum verd que ja té una dècada i que amb tanta paciència va maquetar en Robert Ametller. Em vaig
dirigir a l’apartat de notes biogràfiques breus, on hi ha els periples vitals
d’unes 400 persones o famílies. Allà no hi era. Malament... Hauria confós per
complet Lloveras amb Aiguabella?
Última esperança:
l’apèndix - registre del final, on hi ha els 773 noms –i algun més– d’exiliats
de llarga durada de la comarca. I... Voilà!
Allà sí, tot i que de manera molt sòbria: nom i cognom, lloc d’origen, ofici i
lloc d’exili. De fet, fins i tot Narcís Lloveras surt fotografiat (p. 286),
però no com a exiliat, sinó entre els milicians de la columna Macià - Companys,
els anys de la Guerra Civil.
Buf... No era tan dolent, el llibre! Una fugaç
sensació d’orgull propi s’apoderà de mi. Fugaç per dues raons. La primera, perquè,
tot seguit, calia saber d’on havia tret aquella informació: al llibre només
esmento les fonts de les notes biogràfiques, però no pas de tots els noms del
registre. De manera que, ja l’endemà, hauria de revisar la base de dades que
havia donat lloc al llistat publicat. En segon lloc, perquè l’esmentat Narcís
Lloveras apareixia a l’apèndix numerat com a 381b, la qual cosa em feia pensar
que el vaig afegir quan ja havia lliurat els textos originals en Word al
maquetador i aquest ja devia tenir la maqueta feta, de manera que no es podia
renumerar fàcilment el registre i es va haver d’inserir una fila enmig amb un
número duplicat.
 |
Membres bisbalencs de la columna Macià - Companys. Lloveras és a la segona
fila i al bell mig, posant les mans damunt un altre company de més edat que la resta.
(Autor: Emili Casas; Proc: ACBE, Fons Emili Casas) |
Així doncs, m’ha
calgut fer una petita immersió per tal de resoldre el misteri obert arran
d’aquestes dues qüestions. Sobre la qüestió de la numeració duplicada, que faria
sospitar en una inclusió a darrera hora, ha quedat totalment confirmada quan he
revisat els documents lliurats per a la maquetació: Lloveras no hi figura. Per tant, sí: de
Narcís Lloveras en vaig tenir notícia a darrera hora i abans de portar el
llibre a impremta. Però –i aquí calia resoldre el primer dels misteris– qui o
què em fa ver conèixer la seva existència com a exiliat de la Bisbal?
La meva primera
opció ha estat obrir un vell Access, construït ara fa quasi 15 anys, per tal de
gestionar la informació relativa als exiliats –dades personals, fonts
d’informació, etc. No l’hi he trobat, tampoc. Malament... Aquí és on anotava
tot el relatiu als exiliats, no només per al treball de l’exili del Baix
Empordà (2003-2006), sinó també per als de l’exili de Sant Feliu de Guíxols
(2002-2005) i per al de l’obtenció del Diploma d’Estudis Avançats de la UdG (2003). Narcís Lloveras el vaig recollir tant a última hora que
després de publicar el llibre no em vaig molestar a afegir-lo a la base de
dades –ni, doncs, tampoc la font. De fet passa que quan acabes un llibre estàs
exhaust, per no dir una altra cosa, i del que tens ganes és de passar pàgina,
caviar de tema, i no pas arxivar correctament les últimes dades obtingudes. I,
honestament, això és el que devia succeir.
Per tant, l’última
carta que podia jugar era la de submergir-me en apunts diversos i esparsos en
diverses carpetes del meu ordinador, a la cerca desesperada de la font
testimonial o, potser, documental, que hagués donat notícia de Lloveras.
Després d’algunes cerques per paraula clau, han aparegut alguns pocs documents
relacionats amb el nostre personatge. Per un moment he cregut saber qui m’havia
facilitat la seva referència. Hauria estat el malaurat Lluís Maruny (e.p.d.),
perquè he obert un llistat que em va facilitar, titulat “Pròfugs, exiliats i
morts fora d’Espanya (residents a La Bisbal d’Empordà el 1936)”. Tanmateix, al
costat del nom de Narcís Lloveras hi constava la referència GA, que al peu del
document equivalia a GA(itx) i, per tant, al meu llibre. Res, doncs.
Els documents trobats
posteriorment m’han proporcionat bones i males notícies. Començaré per les
bones –al revés del que tradicionalment es fa: a Lloveras me’l vaig trobar
més endavant, després del llibre de l’exili al Baix Empordà –cosa que ahir,
durant la presentació, tampoc recordava. Vaig ensopegar amb ell quan vaig estar
treballant en les memòries de Josep Irla, el president a l’exili. Vaig
ensopegar-hi, i res més: la informació no la vaig incloure finalment en
l’edició de les memòries publicades per Viena el 2010 –no tot el que es recull
cap en la versió final en paper d’una obra comercial. El que havia trobat eren
unes cartes –del Fons de la Generalitat de Catalunya - Exili, de l’Arxiu
Nacional de Catalunya– en què Josep Irla parlava de Narcís Lloveras a Joan
Tauler, administrador dels pagaments de l’ajuda econòmica que la Generalitat
dispensava els primers temps de l’exili, des de l’oficina del carrer de la Pépinière,
núm. 26, de París VIII. Eren dues cartes, en concret, que vaig considerar que no
tenien massa interès de cara a formar part d’una corpus de 38 missives que havien
d’acompanyar les memòries.
Es tractava d’una
correspondència breu, dels dies 1 i 6 de maig de 1940, per tant, poc abans de
l’ocupació de França pels nazis. En la primera Josep Irla demanava “de resoldre
la petició de l'amic Narcís Lloveras que passa molt malament en el camp
d’Argelers” –vegeu l’annex. En la segona, donava compte de la recepció de 100
francs per part de Lloveras, qui havia quedat molt content. La intercessió
d’Irla –llavors president del Parlament de Catalunya– havia donat els seus
fruits, i en molt pocs dies. I una altra dada molt rellevant: Lloveras va estar
reclòs al camp d’Argelers, i potser una bona temporada, ja que, malgrat que no
sabem quan hi va entrar, el maig de 1940 encara hi era. Un home de la seva edat
–de fet, de la mateixa edat que Josep Irla–, amb 64 anys fets, i tancat a
Argelers... Quin horror l’exili dels republicans catalans i espanyols el 1939.
Quin horror els exilis i els refugiats, abans i ara.
El més destacable
de tot plegat, d’aquestes dues cartes aparentment irrellevants, és que Narcís
Lloveras no només “passà el Pirineu i es quedà a Ceret” junt a altres companys
i a la família Irla, com diu Jaume Guillamet a la recent biografia (p. 39),
sinó que, en algun moment entre febrer de 1939 i maig de 1940 va ser reclòs al
camp d'Argelers. Una altra aportació de les cartes, en un pla més qualitatiu i
subjectiu, és que ens acosten a Lloveras fins gairebé sentir la seva veu a
l’exili. Parlant a través d’Irla, sabem que havia quedat molt content de la
recepció dels 100 francs al camp. Aquí, tenim gairebé Lloveras a tocar. I de
moment és l’únic batec seu, la seva única veu en primera persona que existeix
de Lloveras entre 1939 i 1947 –a menys que no hagués escrit, a partir de 1944,
al renascut periòdic La Humanitat, i
encara no sabem si ho hauria fet en clau gaire personal.
Pel que fa a
l’estada del de la Bisbal a Argelers, se’ns obren dues hipòtesis:
1.
Hi entrà ja el febrer de 1939, amb tota la retirada general, i fou després del
juny de 1940, quan a les noves autoritats franceses els interessà de buidar els
camps definitivament, que en sortí i es traslladà a Ceret, on hi havia els
Irla.
2.
Anà primer a Ceret, on es dirigí també la família Irla, i després i des d’allà,
per algun motiu que desconeixem, fou portat a Argelers –potser pel mateix motiu
que a Irla se’l desterrà a Le Mans el maig de 1940, que era que les autoritats
franceses, responent a pressions franquistes, havien prohibit als republicans
més destacats viure en departaments fronterers amb Espanya. Seguint aquest
supòsit, fins a quin punt hauria estat considerat “destacat” Narcís Lloveras?
Cal tenir en
compte, en tot aquest periple, que la família Irla s’establí a Ceret, però després d’uns mesos d’estar allotjats en un hostal del Voló. S’hauria estat Lloveras també a el Voló abans d’anar a Ceret o
arribà a la capital del Vallespir abans que els Irla? També cal dir que
Josep Irla fou confinat a Le Mans gairebé amb seguretat després d’escriure les dues cartes en què parla
de Narcís Lloveras, ja que són datades encara a Ceret l’1 i 6 de maig de 1940.
I que tornà a viure a Ceret després de la divisió definitiva de França, el 22
de juny de 1940.
Crec que només
l’estudi exhaustiu de les correspondències de Francesc Irla –que jo sàpiga,
perduda–, Josep Irla –molt dispersa i ja estudiada per mi mateix sense altres
pistes que les aportades fins ara–, Emili Vigo –encara hi ha materials en poder
de la família que mereixerien una recerca–, o d’altres persones de l’entorn de
Narcís Lloveras, podria aportar més pistes sobre aquest assumpte. Potser també
els registres d’Argelers, on potser ningú havia pensat que s’hi podria trobar
Lloveras, fins ara. S’obren noves vies a tenir en compte, doncs.
Ara sap
greu no haver pogut proporcionar aquestes dades a Guillamet abans de l’edició del
llibre. Haurien completat la biografia. Però aquestes situacions es donen de
forma inevitable: la publicació d’un llibre desvetlla interessos, i aquests
rescaten dades amb posterioritat a la seva edició. En el futur, les edicions
digitals serioses incorporaran addendes que recolliran, contrastant-les, les
dades obtingudes amb posterioritat a la seva publicació, a la manera com els
posts dels blogs queden completats pels comentaris –contrastats o no– que s’hi fan.
Res del que dic
desmereix la biografia feta per Jaume Guillamet, que és d’una excel·lent
factura, d’un rigor envejables i d’una documentació àmpliament contrastada. Un
llibre que, a més, té el valor de recuperar gairebé de l’oblit etern a Narcís
Lloveras, un personatge sobre el qual, com va dir Xavier Cortadellas en la
presentació, ja ningú de la Bisbal coneixia, ni els més vells ni els que feien
recerca en aquells primers anys de la Transició. Amb la sola excepció d’haver
estat inclòs, el seu nom, en el llibre sobre la Guerra Civil a la Bisbal.
Aquesta és també la
lluita contra l’oblit que cal fer amb molts republicans que es van exiliar i
van morir desterrats, i que els molts anys de franquisme que quedaven per passar
els van sepultar amb una gran llosa d’ignorància, buscada i volguda, al damunt.
Però, tornant a la
qüestió anterior –i ara parlant ja de les males notícies–: qui em va proporcionar
el nom de Narcís Lloveras com a exiliat empordanès? Va ser algun dels
testimonis d’edat que vaig entrevistar mentre feia la recerca dels exiliats del
Baix Empordà? En Jordi Frigola no: ahir, durant la presentació,
ja em va dir que ell d’en Lloveras no en sabia res i, per tant, que no me’l
podia haver dit. Tampoc no crec que fossin altres testimonis de la Bisbal a qui
vaig anar a veure, com Dolors Casanoves, Josep Condom, Teresa Fina, Jordi Pagès
i Margarita Martín. Amb tots ells crec que només vam parlar dels seus respectius familiars
a l'exili. Ara bé, podria haver estat la Pilar Domingo Sabater, de prodigiosa memòria, i que va recordar tants
noms. O potser, més encara, va ser l’afable i intel·ligent Victòria Vigo,
amb la qual em vaig entrevistar tres llargues vegades i amb qui, amb una certa
relació de cordialitat llaurada a través de l’estudi singularitzat que vaig fer d'Emili Vigo (2002-2004), potser sí que en algun moment va
agafar el telèfon i, mentre maquetàvem el llibre, em va trucar per donar-me el
nom d’en Narcís Lloveras, periodista admirat pel seu germà Emili –com es va dir
ahir a la presentació. Però no ho sé, perquè –anant com va anar la cosa– no
m’ho vaig apuntar enlloc.
Descarto, això sí, el fet que
obtingués la informació de la documentació escrita. Al llibre no aporto el
segon cognom, ni l’any de naixement ni el lloc –si s’hagués tractat de
registres oficials, com padrons o lleves, tindria aquestes dades. Sí que vaig
publicar que havia estat corresponsal de premsa i que havia anat a raure a
Prada. La primera cosa, a tenor del que llegim a la recent biografia, és certa.
La segona, seria incorrecta: hauria anat a Ceret. Poblacions que són ambdues al
Rosselló però que pertanyen a comarques i valls diferents: Ceret al Vallespir i
a la vall del Tec, al sud del Canigó; Prada al Conflent i a la vall del Tet, al
nord de la muntanya verdagueriana.
Ara bé, igualment que no se sabia fins ara
que hagués estat a Argelers, no es podria haver obviat que hagués residit, en
algun moment, potser molt primerenc, a Prada? I que després hagués estat
obligat a ingressar a Argelers i, sortint-ne, hagués anat a buscar refugi prop
dels Irla a Ceret, més quan en Josep és qui havia intercedit a favor seu? Aquí se'ns obre la tercera hipòstesi sobre la seva trajectòria a l'exili, i més
camins a explorar: el dels documents personals, cartes i memòries, del col·lectiu
de catalanistes republicans de Prada, entre 1939 i 1940, per si sonés la
campana.
En conclusió, em
declaro incapaç de saber la font exacta del registre 381b del meu llibre i he
d’acabar pensant que vaig ser inspirat per una mena d’Esperit Sant de la
recerca històrica. Un esperit que, entre els anys de la tenebra més profunda de
la desmemòria i l’actual biografia lluminosa de Guillamet, va voler que Lloveras
tingués un minúscul esment, perdut a la pàgina 560, en la història de l’exili
de 1939 al Baix Empordà. Per Narcís Lloveras, han estat deu anys al caire de l’abisme
de la desaparició, fins que ha arribat el seu besnét per treure’l d’aquesta
negror.
Aquest 23 d'abril proposo rellegir Màrius Torres i Perenya (Lleida 1910, Sant Quirze Safaja 1942), amb motiu del 75è aniversari de la seva mort. Torres fou un poeta català maleït, poc reconegut en vida i mort en plena postguerra, durant el primer franquisme. 
