L’exili de 1939 com a objecte
d’estudi historiogràfic local. Metodologies i fonts per al seu estudi.
Aplicació al cas del Baix Empordà.
[Text basat en la primera part de la conferència pronunciada en el marc de l'11a convocatòria de recerca col·lectiva "Exili i Deportació al Baix Llobregat", el 7 de novembre de 2020].
Podeu veure el vídeo aquí (la meva conferència, a partir del minut 37):
1. Estat de la recerca sobre la quantitat i el perfil de
l’emigració republicana
A finals dels anys setanta van aparèixer les primeres
obres clau per a la recerca de l’exili. Es tracta dels tres volums de Javier
Rubio, titulats La emigración de la guerra civil de 1936-1939, i dels
sis de José Luis Abellán, coordinador de El
exilio español de 1939.
Des de l’edició d’aquests nou volums fins avui s’ha produït un avenç molt
notable. Alhora, però, més enllà d’hipòtesis i elucubracions, no hem aconseguit
aproximar-nos amb rigor a les xifres i al perfil de l’exili català.
En primer lloc, pel que fa a la quantificació dels
efectius humans de l’emigració republicana espanyola, les obres que hi han
dedicat un interès especial han estat les de Rubio, Dreyfus-Armand i,
puntualment, Guixé.
D’altra banda, la historiografia que s’ha aproximat més a aquesta vessant
demogràfica i estadística de l’exili ha estat la francesa. L’espanyola o la
catalana, en canvi, s’han dedicat molt més a l’explotació dels relats personals.
En resum, a continuació es detallen les conclusions a les
quals s’ha arribat en el terreny de la quantificació de l’emigració política
espanyola: es tracta de xifres corresponents a diferents moments entre 1939 i
1950, amb especificació dels moviments d’emigració i retorn, i de la
localització dels diferents col·lectius d’exiliats-es a França o a altres parts
del món.
QUADRE I: Quantificació de l’exili republicà espanyol.
|
Data
|
Entrada
refugiats França
|
Retorns
i defuncions
|
Refugiats
(França)
|
Refugiats
(resta món)
|
Total
(món)
|
Font
|
|
<Feb
39
|
45.000
|
-
|
45.000
|
-
|
45.000
|
Rubio
|
|
Feb 39
|
464.000
|
-
|
509.000
|
-
|
509.000
|
Rubio
|
|
Mar 39
|
-
|
75.000
|
434.000
|
-
|
434.000
|
Rubio
|
|
Mai 39
|
-
|
24.000
|
410.000
|
-
|
410.000
|
Rubio
|
|
Ag 39
|
-
|
125.000
|
265.000
|
20.000
|
285.000
|
Rubio
|
|
Des 39
|
-
|
70.000
|
180.000
|
35.000
|
215.000
|
Dreyfus-A.
|
|
Abr 40
|
-
|
13.212
|
166.788
|
35.000
|
201.788
|
Dreyfus-A.
|
|
Set 44
|
-
|
6.788
|
160.000
|
35.000
|
195.000
|
Dreyfus-A.
|
|
Des 50
|
-
|
42.876
|
117.124
|
35.000
|
152.124
|
Guixé
|
En algunes altres obres es concreta el
perfil dels exiliats-des: l’edat, el gènere, els sectors professionals
d’origen i la seva ideologia política,
per exemple. En aquests punts, les aportacions més rellevants es deuen a Daniel
Díaz i, de nou, a Javier Rubio. El primer tractà les edats, les professions i
el perfil polític de l’exili a través de dues fonts: el memoràndum de
Londres i un cens per a la verema
a Montpellier, ambdós de 1939. Rubio, per altra banda, es basà en un cens
del SERE i en la declaració del ministre Sarraut, també de 1939.
Resumidament, les aportacions de Díaz
i Rubio determinen que les franges d’edat representades a l’exili serien les
següents: menors d’edat, un 15%; de 20 a 30 anys, un 32%, de 30 a 50 anys, un
43%, i majors de 50 anys, un 11%. Respecte al gènere, la proporció de dones
estaria entre el 20 i el 40%. Pel que fa als sectors professionals,
predominaria el secundari (50%), seguit del terciari (25%) i, finalment, del
primari (15%), mentre que el 10% restant correspondria a estudiants o a professions
inclassificables. Per últim, sobre la ideologia política dels exiliats-des, la
recerca es basa en unes poques apreciacions, degut a la manca de dades
estadístiques. Tan sols Díaz s’arriscava a fixar un perfil identificat
majoritàriament amb la CNT i el PSUC.
2. Metodologia i fonts generals
Per tal de realitzar l’estudi a la
comarca del Baix Empordà vaig utilitzar dos mètodes de treball.
1.
El primer d’ells es portà a terme per tal
d’aconseguir dades suficientment fidedignes per tal de quantificar i
identificar, nom per nom, els exiliats d’entre un univers concret de població,
conegut a través de dos censos i dels canvis que s’hi produïren. En vaig dir
“mètode intercensal”.
2.
El segon mètode va consistir en resseguir
totes les pistes existents a l’entorn dels exiliats/des dels diferents
municipis de la comarca, acudint a fonts diverses i complementàries, però sense
la intenció de fer un exercici quantitatiu com podia pretendre’s amb la primera
metodologia.
2.1. Mètode de recerca intercensal i fonts per a la seva
execució
El mètode intercensal
es va aplicar per primera vegada, en la recerca de l’exili, en aquest treball,
malgrat que com a proposta metodològica existeix des dels anys 50 del segle XX.
Aquest sistema de treball ens permet obtenir uns llistats nominals
d’exiliats-es, establir una quantificació el més acurada possible i, alhora,
passar de la identificació de persones a l’anàlisi de perfils concrets dins del
col·lectiu estudiat. D’altra banda, aquest estudi esdevé també una contribució
a l’explicació dels mecanismes d’expulsió que es van donar en la societat
emissora, un punt de vista poc freqüent en la recerca publicada, la qual sol centrar
el seu interès en l’anàlisi de l’exili en el marc de la societat receptora.
El mètode intercensal
el vaig emprar en el cas de Sant Feliu de Guíxols basant-me en la confrontació de dos censos de població correlatius: el de maig de 1936,
previ a la guerra, i el de desembre 1940, en plena fase d’estabilització dels
moviments migratoris de l’exili. L’objectiu de l’exercici fou el d’identificar
les baixes produïdes sobre la població de dret de 1936 i, entre aquestes,
discernir les degudes a l’emigració política. Aquest mètode permet pal·liar la
inexistència de llistats d’exiliats-es, els quals es troben en ben poques
localitats catalanes i, a més, poden presentar llacunes importants.
Per afrontar l’estudi de la població
del municipi en qüestió fou necessari, en primer lloc, delimitar-la. Així
doncs, vaig optar per analitzar el total de població censada el 1936 sota la
qualificació de població de dret -és a dir, residents presents més residents
absents-, deixant de banda els transeünts. Seria imprudent considerar les tres
categories de població alhora, perquè representaria recomptar població
empadronada a la vegada en altres municipis i falsejar, al seu torn, les dades
catalanes o estatals: per exemple, els transeünts d’un municipi -considerats
residents absents en altres poblacions- serien comptats en dos padrons alhora.
Així doncs, vaig prendre el total de
població de dret que indicava el padró de 1936, li vaig restar les defuncions
–per causa natural, recollides a la documentació del Registre Civil; per bombardeig,
aplegades en una publicació; a causa de la repressió, aplegades en dues
publicacions; o al front, aplegades en una altra publicació– i també les baixes
per canvi de residència. Amb aquestes baixes vaig poder descomptar la població
que el desembre de 1940 no havia de ser empadronada, justificadament, en el
cens que s’elaborava, pel fet d’haver mort o canviat de residència.
Així, obtenia un llistat de persones
que teòricament s’haurien mantingut al municipi després de la Guerra Civil.
Aquesta relació va ser comparada amb el padró de desembre de 1940, detectant
unes baixes reals que no havien estat expressades documentalment. A aquestes,
els vaig afegir els habitants empadronats el 1940 amb la qualificació d’absent.
La raó per la qual vaig fer-ho va ser pel fet d’haver comprovat, mitjançant les
fonts orals, que alguns dels absents es trobaven en realitat a l’exili, tot i
que és una categoria sota la qual s’apleguen diferents situacions vitals. El
total de baixes no documentades entre padrons va ser sotmès a testimonis orals
i altres tipus de documentació com la documentació de lleves, amb la intenció
d’esbrinar-ne la raó de la seva desaparició.
La primera font d’informació
utilitzada va ser, doncs, el padró de l’any
1936. Aquest va ser realitzat pels
municipis catalans l’abril d’aquell any a instàncies de la Generalitat de
Catalunya, que desitjava “saber amb certitud quins eren els recursos humans de
Catalunya, quina era la incidència demogràfica de la crisi [que arrencava de
1929], i evitar l’ocultació de residents per part dels municipis que
pretenguessin estalviar-se impostos”. Es tracta d’un cens rigorosament
elaborat, en termes generals.
Pel que fa al padró de 1940, ha
estat durament criticat per bona part de la historiografia catalana, la qual
l’ha considerat sobredimensionat i defectuós. Se li ha criticat el fet
de no haver registrat correctament les defuncions de guerra ni l’emigració
produïda després d’aquesta. La recerca feta en base a aquest padró ens permet
dir que, al menys en el cas de Sant Feliu de Guíxols, pot ser una font
perfectament útil si hom té en compte que tant els morts al front que quedaven
encara inscrits com alguns exiliats que també hi figuraven són considerats
residents absents. Així doncs, cal tenir en compte les xifres referents a
residents presents per aproximar-se als volums reals de població. Per altra
banda, una altra crítica que ha rebut el padró ha estat la referida a
l’abundant població reclusa de lleva militar i hospitalitzada que es registra
en les grans ciutats. Aquesta és una inflació
de la població deguda a les circumstàncies de la societat del moment, però en
cap cas es tracta d’un error. Malgrat tot, en ciutats mitjanes i petites, on no
tenien lloc aquestes concentracions –per manca de grans presons, casernes o hospitals-,
el padró de 1940 pot ser una font fiable, sempre i quan tinguem present què
significa l’existència de població absent i n’excloem, en alguns casos, la
transeünt.
Pel que fa a les altes, sembla ser que els criteris per empadronar la
població eren força coherents, al menys si ens atenem al què indicava el cap de
la Secció Provincial d'Estadística de Girona, Alberto Maroto, el 14-12-1943:
"con amplitud de criterio, se tendrá por residente a los presentes
forasteros que se aprecie se establezcan con aspecto definitivo, bien por
atraer a su familia, por arrendar vivienda, desempeñar cargo o negocio estable,
o por síntomas parecidos". Les altes, doncs, podrien haver reflectit
bastant fidelment la realitat de la població guixolenca.
Per tal d’acarar els dos censos va caldre recórrer,
llavors, tant a bibliografia com a fonts d’arxiu i orals. Diversos
volums publicats prestaren una inestimable ajuda per a poder atribuir causes a
les baixes observades entre censos:
·
Solé Sabaté, Josep M.; Villarroya,
Joan. Catalunya sota les bombes. 1936-1939. Barcelona: Abadia de
Montserrat, 1986.
·
Solé Sabaté, Josep M.; Villarroya,
Joan. La repressió a la rereguarda de Catalunya. 1936-1939. Barcelona:
Abadia de Montserrat., 1989-1990.
·
Oliva i Llorens, Jordi. El
cost humà de la Guerra Civil a les comarques gironines: combatents morts i
víctimes del material bèl·lic abandonat. Girona: El Punt, Hermes Comunicacions, 1999.
·
Solé Sabaté, Josep M. La
repressió franquista a Catalunya, 1938-1953. Barcelona: Edicions 62, 1985.
Foren també d’utilitat la consulta dels llibres del registre civil, en el seu apartat de defuncions,
on hi consten les degudes a causes naturals i a bombardejos, però no les que es
produïren al front ni a causa de la repressió revolucionària o franquista.
Aquesta carència s’ha hagut de solucionar mitjançant altres obres de recerca
–esmentades més amunt-, les quals ofereixen llistats nominals de víctimes.
Unes altres fonts utilitzades foren
els quaderns de rectificació del padró,
que consisteixen en relacions de persones que causen baixa o alta en l’últim
padró realitzat. El seu interès radica en què hi consten els canvis de
residència. Tanmateix, a partir de juliol de 1936 presenten uns buits
importants i, fins i tot, deixen d’utilitzar-se, fins que les noves autoritats
franquistes, el febrer de 1939, els reprenen.
Al seu torn, la
documentació de lleves va permetre conèixer els motius d’algunes de les baixes, especialment
quan responien a l’allistament, la reclusió en camps de concentració i batallons
de treballadors, o la incompareixença del mosso davant la corresponent
junta de classificació. En algun d’aquests casos s’anota “huído a Francia”,
malgrat que també podria tractar-se d’emboscaments i de morts al front
desconegudes, encara, en aquells moments. Es tracta dels expedients de quintes,
les fitxes de classificació dels mossos de lleva i els registres de crida,
especialment dels anys 1939 i 1940.
Van tenir una certa utilitat, alhora, els informes polítics de la F.E.T. y de las J.O.N.S, sovint aplegats
per ser enviats a la Causa General. Aquesta font permet conèixer la fugida a
l’exili d’algunes persones concretes. Tanmateix, la ciutat de Sant Feliu no
conserva aquesta documentació, al contrari del que succeeix en poblacions
properes com Palamós, Palafrugell o Begur. Es pot resoldre mitjançant la
consulta de la Causa General, en la qual s’aplegaven els informes de la FET-JONS.
Ara es troba en línia al PARES. No era l’objectiu de la Causa, assenyalar
persones exiliades, però s’esmenta aquesta casuística en algun dels perfils de
les persones investigades.
Quant a la casuística d’exili, foren útils aquestes dues últimes referències bibliogràfiques:
·
Roig, Montserrat. Els
catalans als camps nazis.
Barcelona: Ed. 62, 1977.
·
Bermejo, B.; Checa, S. Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis
(1940-1945). Madrid: Ministerio de Cultura,
2006.
Amb el buidat
d’aquestes fonts bibliogràfiques i d’arxiu, no utilitzades abans de forma
conjunta en cap dels estudis sobre l’exili, vaig poder determinar la població
que el 1940 no havia de ser censada a causa de raons concretes (raons que havien
deixat rastre documental). Amb tot, una part important de població desapareixia
sense deixar cap rastre: només un 30% de les baixes van poder ser resseguides a
partir de la documentació escrita. Per superar aquest handicap, l’última fase
de la recerca consistí a contrastar el llistat de baixes encara incògnites amb
la memòria oral.
Es va recórrer
a les fonts orals amb l’objectiu
d’indagar sobre la destinació de postguerra de les baixes no documentades entre
padrons. Així doncs, aquestes fonts es van utilitzar en la seva vessant més
tradicional –les històries de vida o els esdeveniments concrets-. Això tan sols
s’ha fet per a bastir la segona part del treball, la que pretenia reconstruir
les vivències dels exiliats.
La combinació de totes aquestes fonts
tenia per objectiu permetre encarar un treball que tingués la voluntat d’omplir
les llacunes de coneixement existents, constituir un estudi d’història local
–entengui’s, comarcal–, elaborar un discurs explicatiu sobre l’emigració política
dels baixempordanesos (iniciada el 1939) i permetre afinar un xic més la interpretació
de l’exili català.
2.1.1.
Resultats del mètode intercensal
El mètode exposat em va permetre
obtenir un llistat nominal amb dades sobre l’edat, el gènere, l’ofici i els
orígens geogràfics dels exiliats/des –dades les quals es troben en els padrons
d’habitants-. Alhora, va possibilitar extrapolar les baixes degudes a l’exili
de 1939 sobre el total de baixes produïdes de 1936 a 1939 amb destinació
desconeguda, possibilitant així que obtinguéssim una xifra per a l’exili del
municipi estudiat-. Per últim, va permetre desenfocar l’atenció que se sol
prestar a les figures més destacades de l’exili per tal de veure’n tot el
col·lectiu. Així doncs, els personatges il·lustres hi apareixen,
momentàniament, al costat de les persones comunes. La comparació entre unes
trajectòries excepcionals amb unes altres molt més quotidianes ens permet
percebre molt més clarament quina fou la vivència més estesa de l’exili.
Hi ha diferències quant als resultats obtinguts a partir dels dos mètodes
que plantegem. Generalment la segona via de recerca ha permès conèixer els noms
dels exiliats/des per sota de l’1% de la població total. En canvi, en el primer
dels mètodes, els noms representen gairebé un 3%.
L’aplicació del primer dels mètodes de
recerca d’aquest treball ha permès quantificar el total de baixes produïdes
entre 1936 i 1940 de la població de Sant Feliu de Guíxols, així com determinar
el motiu de cadascuna de les baixes:
-
defuncions
per causa natural
-
morts per
bombardeig
-
assassinats
-repressió republicana-
-
morts al
front
-
assassinats
-repressió franquista-
-
exili de 1936
sense retorn
-
manca
d’empadronament
-
canvi de residència
-per qüestions laborals, realització del servei militar, etc.-
-
reclusió en
presons, batallons i camps de concentració
-
exili de 1939
Els resultats indiquen, en primer lloc, que,
a Sant Feliu de Guíxols, es produïren 2.696 baixes respecte la població de
1936, que era de 9.036 habitants de dret. És a dir, un 30% de la població de
preguerra no s’empadronà passats els fets bèl·lics. Hi hagueren, però, 1.571
altes, fet que pal·lià el daltabaix demogràfic i situà la població de 1940 en
7.912 habitants.
Els motius de baixa
haurien estat els següents:
-
647 morts per causa natural
-
34 per bombardeig
-
21 per repressió republicana
-
81 morts al front
-
7 per repressió franquista
-
32 exiliats-des de 1936
-
426 no empadronaments -per por al control?
Els testimonis orals ens confirmaren que eren persones residents, efectivament,
al municipi-
-
483 canvis de residència
-
66 reclusions (presons, batallons i camps de
concentració)
-
216 exiliats-des de 1939
Tot plegat suma 2013
baixes, de manera que, fins arribar al total de baixes intercensals, encara
resten 682 baixes d’origen desconegut.
Sobre aquest univers, creiem que alguns dels
motius de baixa censal esmentats poden extrapolar-s’hi: la manca
d’empadronament, els canvis de residència, la reclusió en presons, batallons o
camps, i els exilis de 1936 i 1939. Així, hem atribuït a les 682 baixes
desconegudes aquestes causes, en la mateixa proporció amb que es produïen sobre
les baixes conegudes, quedant de la següent manera:
-
270 canvis de
residència
-
237 no
empadronaments
-
37 reclusions
-
18
exiliats/des de 1936
-
121
exiliats/des de 1939.
La suma de les baixes conegudes i les
atribuïdes permet explicar el canvi demogràfic produït a Sant Feliu entre 1936
i 1940, la qual cosa desglossem en el quadre següent.
Així doncs, l’anàlisi demogràfica sobre Sant
Feliu de Guíxols permet afirmar que l’exili afectà 337 persones, a les quals
encara caldria afegir-ne 13 més que, sense causar baixa en el padró, passaren a
França prèviament a l’ocupació franquista, segons indiquen els testimonis
orals. D’aquesta manera, l’exili de 1939 de llarga durada -aquell que no havia
retornat el desembre de 1940- es composà, en aquesta ciutat, de 350 persones,
gairebé un 4% de la població.
Cal advertir de que existeix una mena de conjunt
buit entre morts al front i exiliats, composat de persones que foren donades
per desaparegudes sense saber-ne exactament el lloc de la mort. Aquesta els
podria haver sobrevingut tant al front del Segre el desembre de 1938 com al
camp de Vernet d’Arieja el març de 1939, per posar dos exemples versemblants.
Aquests desapareguts podrien haver estat persones
mortes camí de l’exili. Alguns dels morts per bombardeig, atès el lloc i la
data de la mort, i pel fet d'haver estat inscrits al registre civil com a
desconeguts/des -la qual cosa recull Solé-, podem considerar que
eren persones que es trobaven de pas per aquells municipis en què s’amuntegaven
els qui anaven camí de la frontera. Lògicament aquestes persones eren
registrades judicialment sense nom i cognoms, ja que, en la majoria de casos,
cap veí o funcionari del registre civil podia identificar-les, de manera que
algun dels “desapareguts” que la memòria oral ha considerat com a tals podrien haver
estat persones que marxaven cap a l’exili.
Altres defuncions que han estat considerades com a
morts al front de guerra podrien haver estat produïdes en camps francesos, ja
que molts dels exiliats, diu Solé, “no portaven cap paper al damunt o no tenien
a prop ningú que els conegués. És per això que molts foren donats, pels seus
familiars, com a morts al front o desapareguts als camps de batalla”. El mateix
autor cita unes gestions encarregades per l’Ajuntament de Perpinyà “per tal
d’elaborar una relació dels qui havien mort als diferents camps de concentració”, i és ben coneguda
l’elevada mortalitat que hi hagué en aquells camps. Cal reconèixer que la manca
de claredat al voltant dels desapareguts de la guerra és un aspecte encara molt
mal conegut.
2.2. Mètode basat en l’explotació de fonts diverses
He parlat també d’un altre mètode per a altres poblacions, més lleuger,
però també de resultats menors. A la resta de municipis del Baix Empordà, per
exemple, vaig recórrer a mètodes més senzills, el resultat dels quals depèn
sempre de l’existència i qualitat de les fonts consultades, que en aquests
casos foren:
1.
Les publicacions
que llisten les víctimes dels camps nazis –esmentades abans.
2.
Altres publicacions –en cas d’existir- que
relacionen trajectòries personals d’exili.
3.
Els informes
sociopolítics dels departaments d’investigació de les seccions locals de la
FET y de las JONS o bé la Causa General.
4.
Els llibres de
classificació i revisió de les lleves de 1936 a 1941.
5.
Les fonts orals
i les escrites de caràcter personal.
6.
El fons Generalitat de Catalunya (exili) de l’ANC.
7.
Els llistats de
persones dels camps de concentració francesos.
8.
Premsa diversa.
1.
Hi ha determinades
publicacions que llisten les víctimes dels camps nazis. Abans
n’hem parlat. Es tracta dels volums generalistes següents: Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis.
Barcelona: Ed. 62, 1977; Bermejo,
B.; Checa, S. Libro Memorial. Españoles deportados a los
campos nazis (1940-1945). Madrid:
Ministerio de Cultura, 2006.
2.
En altres publicacions locals també es troben aportacions sobre el fenomen de
l’exili, generalment molt sintètiques. En aquest sentit, i centrant-nos en el
Baix Empordà, en una de les obres de Lloberas sobre la Bisbal, es descriuen els moviments de tropes i població civil
en la seva retirada cap a França. El seu valor radica en el testimoni
personal de l’autor, acabat d’adobar amb la investigació científica.
Lloberas, però, malgrat que descriu l’ambient general els dies previs a
l’ocupació de la vila, no dóna noms concrets d’exiliats ni detalla trajectòries
concretes.
Per contra, les biografies representen la major part de les
publicacions sobre l’exili, prioritzant-se així el perfil individual per damunt
del col·lectiu. Sovint es poden trobar altres testimonis en entrevistes o
memòries.
Les publicacions sobre la comarca, doncs, han obviat el volum i de les
característiques socials del total d’exiliats. Existeixen, però, estudis sobre
col·lectius, famílies i persones exiliades d’alguns dels municipis de la
comarca, com Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell o Calonge.
Cal destacar l’article de Salomó Marquès sobre els mestres a l’article
“Mestres del Baix Empordà a l’exili durant el franquisme”. La informació
publicada era part del seu estudi més ampli sobre el col·lectiu: L'exili dels mestres.
En l’article es descriu el perfil dels i de les mestres exiliats/des i ofereix
una aproximació biogràfica dels set “que han exercit en pobles del Baix
Empordà”, d’entre un total de 400 mestres exiliats a tot Catalunya: Pere Blasi,
Pepita Codina, Ramon Colom, Josep Donjó Callol, Bernardí Lite Esteban, Mª
Assumpció Massanés Tarinas i Salvador Vicens Feliu.
També cal esmentar l’article de Josep Clara, que estudià el cas de dos exiliats
baixempordanesos repatriats a
l’article “Sobre el retorn d’alguns exiliats”. L’autor esmentava, com
una “primera incursió al tema” dels retorns a l’Estat durant el franquisme, els
casos d’Emili Blach, de la Pera, i Emili Vigo, de la Bisbal d’Empordà. Altres
exercicis de recerca, en forma d’article, s’han referit a la incautació de
patrimoni de famílies exiliades, per part de l’administració franquista.
Sobre la comarca del Baix Empordà destaca, però, l’aportació feta per
Albert Vilar al seu volum dedicat a la Guerra Civil a Calonge, en el qual dóna a conèixer una relació de 127 calongins
exiliats.
Al seu torn, aquest treball recull les aportacions anteriors de Pere Caner,
reflectides a La Vall de Calonge.
En conclusió, veiem que són inexistents els estudis municipals exhaustius
sobre l’exili del Baix Empordà, a excepció de Calonge, a partir dels quals
caldria de fer una història contrastada i sòlida de l’exili català. Tampoc hi
ha cap títol explicatiu global sobre el conjunt de la comarca. Amb tot, les
biografies, entrevistes i memòries poden ajudar a dibuixar el panorama dels exiliats
de la comarca, i els estudis de fenòmens com les incautacions o els retorns
poden servir per analitzar les vicissituds més concretes d’aquest col·lectiu.
3.
Sobre els informes
sociopolítics, en primer lloc cal tenir en compte que no s’han conservat en
tots i cadascun dels municipis objecte d’aquest treball. Si bé Soler i Matas
afirmaven que era freqüent “trobar en la majoria d'arxius municipals [del Baix
Empordà] la documentació que, acabada la Guerra Civil, van anar generant i
reunint les anomenades Juntas Locales del
Movimiento", la nostra recerca ens
permet concloure que aquests fons poden ser dividits en tres categories, en
funció de la documentació que contenen i, per tant, del seu valor informatiu:
o
Fons amb
documentació de la dècada dels anys quaranta –els anys en què es redactaren el
tipus d’informes que ens interessen-, amb correspondència rebuda i còpia de la
que s’enviava, en 5 municipis. Es van conservar tots o part dels informes polítics
que van ser tramesos a altres instàncies de govern, junt a la correspondència
enviada o formant un apartat propi. Això succeeix als fons de FET y de las JONS
de Begur, Calonge, Palafrugell, Palamós i Sant Joan.
o
Fons amb
documentació de la dècada dels anys quaranta amb poca o nul·la existència de
còpia de la correspondència enviada per FET y de las JONS, en 7 municipis. En
aquests fons, els informes polítics tramesos no van ser conservats; únicament
trobem la documentació rebuda. Això succeeix a Castell d’Aro, Palau-Sator, Sant Sadurní de l’Heura, Torroella de Montgrí,
Ullà, Verges i Vilopriu.
o
Fons corresponent
a les dècades dels anys 50, 60 i 70, en 11 municipis. Atès que els informes
polítics es realitzaven majoritàriament durant la postguerra –en trobem
massivament fins a 1942 i, menys, fins a finals dels 40-, no es troben en els
fons de Falange de: Albons, Corçà, Foixà, Monells –amb documentació des dels
anys 70-, Mont-ras -des de 1952-, la Pera, Peratallada -des de 1965-, Santa
Cristina d’Aro -des dels anys 50-, Serra de Daró -des de 1970-, Ullastret -des
de 1970- i Ultramort -des de 1970-.
o
A més, cal
destacar la inexistència de fons de la FET y de las JONS, en 19 municipis:
Bellcaire d’Empordà, la Bisbal d’Empordà, Casavells, Castell d’Empordà,
Colomers, Cruïlles, Fontanilles, Fonteta, Garrigoles, Gualta, Jafre de Ter,
Parlavà, Regencós, Rupià, Sant Feliu de Guíxols, la Tallada d’Empordà, Torrent,
Vall-llobrega, Vulpellac.
El cas de Pals, la única població que ens queda
per relacionar dels 43 municipis que el 1930 formaven el Baix Empordà, resta
indeterminat. Sabem que es conserva un fons de FET y de las JONS, però en
desconeixem el contingut exacte, atès que des de la secretaria de l’Ajuntament
no es va permetre la consulta del fons –almenys, l’any 2004-, la qual cosa
constitueix, a més d’un impediment a la recerca, una decisió que contradiu els
principis d’accés als documents públics apuntats a qualsevol dels textos de
l’ordenament jurídic espanyol i català, a més de les que es deriven de la normativa
sectorial d’arxius i documents.
Dit això, cal concloure que només en cinc
municipis la informació de FET y de las JONS pot ser vàlida per a la recerca de
l’exili. Malgrat que són poques les poblacions que tenen documentació útil,
representen a una població que el 1930 era de 19.934 habitants, un 35,5% dels
56.044 que tenia la comarca.
Els casos de Begur, Palafrugell i Palamós -
Sant Joan poden il·lustrar la rendibilitat de la documentació en qüestió, al
menys a priori, sense posar en dubte la veracitat de la tipologia d’exili que
expressen per a algunes persones ressenyades.
·
La documentació
de Begur aportava només 3 noms, és a dir, un 0,21% dels 1.372 habitants de
1930.
·
La documentació
de Palafrugell n’especificava 24, és a dir, un 0,28% dels 8.682 habitants de
1930.
·
A Palamós i
Sant Joan, donat que el fons de FET y de las JONS no distingeix els dos nuclis
de població, vam rescabalar la identitat de 20 noms, un 0,28% respecte dels
7.085 habitants que el 1930 tenien els dos pobles conjuntament.
Si tenim en compte que la xifra d’exiliats en un municipi podia rondar el
3%, els percentatges anteriors es mostren com a clarament insuficients.
Els informes, doncs, són poc reveladors. La seva intenció no era assenyalar
exiliats/es, sinó persones a represaliar. La informació que contenen aquestes
ressenyes biogràfiques elaborades pels serveis d’investigació falangistes pot
ser d’utilitat sempre i quan l’informe corresponent mencioni el pas a França o l’establiment a
altres països estrangers de la persona investigada, la qual cosa no sempre
ocorre. L’objectiu de l’informe era el d’establir les responsabilitats
polítiques del subjecte durant el període de la Segona República i la Guerra
Civil, per això tan sols es menciona l’exili si el relat biogràfic ho requereix.
Passa el mateix en la font de la Causa General contra cadascun dels municipis (de
fet, els informes de la FET-JONS són integrats, normalment, en l’expedient de
la Causa). Altres problemes que comporta aquesta font són la parcialitat en
algunes de les seves apreciacions, la fixació en individus que havien estat
membres dels comitès de milícies antifeixistes –posant èmfasi en informar de
les persones amb conductes violentes, la qual cosa dibuixa un perfil dels
exiliats/des associat als desgavells a la reraguarda-, i el fet d’obviar els
noms de les mullers i fills/es dels subjectes ressenyats, habitualment homes.
4.
Quant a la
documentació de lleves, en alguns casos fan constar, al marge dels
llistats nominals de mossos que s’han d’allistar o en llistats de revisió, el
terme “huído” o “Francia”.
5.
Pel que fa a les fonts
orals i les documentals de caràcter personal, cal dir que ens poden servir
els testimonis orals ja
publicats en forma d’entrevistes; també els testimonis personals plasmats en autobiografies, memòries,
i en les correspondències i cartes conservades dins de fons personals. En el meu cas, vaig recórrer
a realitzar entrevistes orals
a exiliats o a familiars d’aquests. També són útils els fons personals
dipositats en arxius públics, com els dels exiliats Francesc Isgleas
Piarnau (Sant Feliu) de l’ANC, de Felip Calvet i Costa (Sant Feliu) de l’AMSFG
–el qual conté documentació generada per Josep Irla, llavors president de la
Generalitat a l’exili, com, per exemple, el seu diari personal- i de Ramir Bruguera
(Palafrugell) de l’AMP –amb cartes de petició d’ajut de palafrugellencs tancats
als camps de concentració del sud de França-. Alhora, també s’hi ha de comptar
els de dos polítics de màxima envergadura en l’univers de l’exili català: el de
Josep Tarradellas i el de Carles Pi i Sunyer, dipositats, respectivament, als
arxius Montserrat Tarradellas Macià, de Poblet i al Carles Pi i Sunyer, de
Barcelona. En ambdós casos existeix un bon grapat de correspondència amb
exiliats del Baix Empordà.
Fou, sobretot en base a fonts orals que vaig documentar la major
part d’exiliats de Torroella de Montgrí, per exemple. En aquesta població tinc
documentat l’exili de, almenys, 74 d’ells. A Torroella, si apliquem la xifra
del 2,7% d’exiliats que, com veurem, és la xifra més probable per a l’exili de
llarga durada, tindríem a 115 exiliats/es sobre una població de 4.258 habitants
el 1936. Per tant, es podria dir que vaig documentar un 64% dels exiliats de la
vila.
6. El fons Generalitat
de Catalunya (exili) de l’ANC conté la documentació produïda a l’exili pel
govern català, entre 1939 i 1940. La part del fons que ha sigut d’interès per
aquest treball ha estat la documentació derivada de l’assistència social als
Refugiats del Bureau d’Information (febrer 1939 – juny 1940), l’oficina
encarregada de la tramitació de subsidis i peticions d’emigració al Servicio de
Evacuación de Refugiados Españoles (SERE)-, i la de la Laietana Office,
l’oficina de la Presidència de la Generalitat a París-. Es
tracta, bàsicament, de correspondència rebuda i emesa, procedent de
l’existència de refugiats catalans als diversos camps de concentració (Vernet
d’Arieja, Bram, Setfonts, Sant Cebrià, Perpinyà i el Barcarès) adreçada a
Carles Martí Feced (director del Bureau
d’Information), Jaume Aiguader (representant d’ERC al SERE) i Antoni
Escofet (secretari del Consell Directiu d’ERC). La majoria d’aquesta
documentació correspon a demandes d’informació, subsidis i peticions per
emigrar a països centre i sudamericans tramitades pel SERE. Poden
contenir referències sobre l’origen geogràfic de l’individu en qüestió.
7.
Llistats de persones dels camps de concentració francesos. N’hi ha de dipositats a l’ANC com a
fons de complement, en especial el núm. 80, que consisteix en un conjunt de
llistes de refugiats d’Agde procedents dels Archives
Départementales de l'Hérault. Recentment s’han obert al públic altres
llistats conservats pels Arxius Departamentals francesos en la demarcació dels
quals hi hagué camps de concentració. Un exemple és el dels llistats d’Argelers.
Tanmateix, en aquest cas, convé saber que els llistats s’inicien l’octubre de
1939, per tant, lluny del fenomen de la Retirada.
8.
Premsa diversa,
per exemple, articles escrits per exiliats baixempordanesos i apareguts en
periòdics de l’exili com La Humanitat,
portaveu d’ERC editat França, i en d’altres.
3. Comparació dels resultats amb altres estudis sobre
l’exili municipal català
Per tal de comprovar
la versemblança de les dades quantitatives i de perfil extretes de l’estudi de
l’exili de 1939 sobre Sant Feliu de Guíxols, vaig comparar els resultats
obtinguts amb les dades d’uns altres vint-i-set estudis locals d’arreu de
Catalunya, alguns més exhaustius que d’altres, ja publicats, referents a
poblacions de diferents comarques catalanes: el Baix Camp, el Baix Empordà, la
Garrotxa, el Maresme, el Priorat i la Selva. El fet de disposar d’un nombre ja
prou considerable d’estudis locals em va impulsar a confrontar-los, la qual
cosa em va permetre treure unes conclusions respecte la realitat local catalana
i, aquestes, al seu torn, van poder ser comparades amb les que havien estat
elaborades en base a la documentació francesa, tal com van fer Díaz i Rubio,
per exemple.
Aquests estudis
locals de l’exili consultats foren:
·
Daban i Massana, Joaquim. “Els efectes
de la guerra: víctimes i repressió al municipi d’Osor (1936-1941)”, dins Quaderns
de la Selva, 4. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 1991.
·
Manent, Albert. “La guerra civil a quatre pobles de les muntanyes de Prades (l’Albiol,
Capafonts, la Febró i la Mussara)”, dins De 1936 a 1975. Estudis sobre la guerra civil i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1999.
·
Pujiula, Jordi. “L’exili olotí del
1939”, dins Temps de postguerra. Estudis
sobre les comarques gironines (1939-1955). Girona: Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 2000.
·
Vilar, Albert. La Guerra Civil a
Calonge. Calonge: Bar Xicu i Galeria Tot Art, 2001.
·
Mas i Gibert, Xavier. Guerra-revolució
i contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943). Les dimensions d’una tragèdia. Mataró:
Caixa d’Estalvis Laietana, 2002.
·
Sabaté i Alentorn, Jaume. Víctimes
d’una guerra al Priorat (1936-19..). Col·lecció Camí Ral, 21. Barcelona:
Rafael Dalmau, 2002.
En cap d’aquests
treballs, publicats entre 1991 i 2002, el mètode de recerca no fou el de la
comparació intercensal –utilitzada per a Sant Feliu–, sinó la consulta de fonts
diverses:
-
Les fonts
orals –a l’Albiol, Capafonts, Olot, Calonge, Canet i comarca del Priorat.
-
La Causa
General –a Osor i Olot.
-
Els registres
de lleves –a Olot i Canet.
-
Un informe
elaborat per la junta municipal del cens –a Osor.
-
Alguns llistats
policials i correspondència personal intervinguda
–a Olot.
-
Una relació
de mossos passats a França dins la correspondència de l’Alcaldia –a
Calonge.
Només el mètode de
comparació de censos, però, garanteix una quantificació de l’exili sense
fisures i, per tant, una lectura fidedigna del seu perfil. Els altres mètodes,
en canvi, no poden assolir el total de població exiliada, perquè depenen de la
qualitat de la memòria oral o de la parcialitat dels informes i llistats
municipals, estatals, policials i de lleves, els quals relacionen, únicament, a
determinats sectors de la població.
4. Conclusions sobre la quantificació de l’exili de 1939
A la resta de
municipis estudiats –vint-i-set més d’arreu de Catalunya–, el percentatge d’exiliats
en relació amb la població total oscil·la des del 0,2% al 9,1%, la qual cosa
situa la mitjana en el 2,7%. L’exili català –al menys pel que fa a aquest grup
de poblacions–, es produí al voltant d’aquest índex, el qual considero
rellevant pel significatiu nombre de municipis a partir del qual s’extreu.
És ben palès, doncs, que hi ha notables diferències en cadascun dels casos
locals. La conclusió de conjunt, malgrat això, és que l’exili municipal català es
produí al voltant del 2,7%. Aquest percentatge desmenteix diferents sentències
que havien estat donades per bones i veritables en el terreny de la
quantificació de l’exili català. Riquer, per exemple, en qualsevol de les obres
que ha escrit o dirigit sobre el tema, ha suposat un nivell d’emigració
política el 1939 –amb permanència a l’estranger a finals de 1939- de 60.000
persones, és a dir, un 2% de la població catalana de 1936.
Molt probablement aquesta xifra s’hagi originat gràcies a les conclusions
d’una publicació anterior, de Javier Rubio, en les que es suposava que el
percentatge de catalans respecte de l’exili espanyol era del 36,5% amb
posterioritat a la Segona Guerra Mundial. En funció de quin sigui el volum
d’exili que acceptem per a l’any 1945, els resultats variaran ostensiblement.
Per exemple, si prenem com a vàlid el càlcul del mateix Rubio, segons el qual
quedarien arreu del món uns 162.000 republicans, la xifra de l’exili
català resultant seria de prop de 60.000 persones -exactament el que deia
Riquer-. En canvi, si fem cas de les darreres investigacions en aquest camp, de
Dreyfus-Armand-, l’exili el 1945 s’hauria de quantificar en 195.000 persones, de manera que els
catalans serien més de 71.000.
La crítica que fa Dreyfus-Armand a la font de partida de Rubio –un informe
del ministeri de l’Interior infravalorat per tal de no causar alarma entre la
població francesa- està ben fonamentada, per la qual cosa poden considerar-se
més vàlides les estimacions de l’autora francesa. Aquestes situarien l’exili
català a l’entorn d’un 2,5% –en el moment
de la fi de la guerra a Europa–, la qual cosa confirma la línia apuntada en
aquest treball.
La recerca de l’exili des de les fonts catalanes, ja siguin padrons
municipals -com en la recerca que aquí s’exposa- com en fonts orals i d’altres,
apunta també cap a aquesta direcció i es situa, com hem dit, en el 2,7%.
En conclusió,
farem bé d’abandonar el supòsit que fixa en 60.000 els catalans-es exiliats-es
i, a la vegada, començar a considerar-los, com a mínim, 70.000, bo i
considerant que la línia d’investigació que ens porta a realitzar aquesta
afirmació no es pot considerar tancada, especialment pel fet que es basa en una
anàlisi de detall de poblacions catalanes petites i mitjanes. La més gran
d’elles és Olot, la qual, amb poc més de 12.000 habitants era la dinovena
localitat més populosa de Catalunya a inicis de la dècada dels anys trenta. Res
que es pugui comparar, però, amb la Barcelona de la mateixa època, la “primera
ciutat milionària d’Espanya i del Mediterrani”, segons Rebagliato.
4.1.
La quantificació de l’exili al Baix Empordà
Malgrat que els llistats nominals que hem aplegat per al Baix Empordà sumen
poc més de 700 entrades –relatives a exiliats/des que havien constituït la
població de dret de la comarca l’any 1936 i que no havien tornat després de
1940-, aquesta no ha de ser la xifra que es consideri vàlida ni tancada per a
tota la comarca.
Si tenim en compte la població d’aquesta el 1936 –55.972 habitants- i calculem
l’exili segons els percentatges fins ara indicats, aquest hauria afectat a
1.511 persones en total, les quals, al seu torn, representarien un 2,1% dels
exiliats/des catalans/es. Així doncs, els noms recollits en aquest treball
representen el 46% dels exiliats reals baixempordanesos i, per tant, un 1% dels
catalans.
Rubio, Javier. Op. cit., 1977,
pàg. 65-77, 104-129, 202-223, 265-275, 469-475; Dreyfus-Armand,
Geneviève. El exilio de los republicanos españoles en Francia. De la guerra
civil a la muerte de Franco. Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 42-55, 71-80; Guixé i Corominas, Jordi. L'Europa de
Franco: l'esquerra antifranquista i la "caça de bruixes" a
l'inici de la guerra freda. França 1943-1951. Barcelona:
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, pàg. 237.
Rebagliato.
Op. Cit., 1978: 4, 8; Ysàs, Pere; Molinero, Carme. “La població catalana a la postguerra:
creixement i concentració, 1939-1950”,
dins L’Avenç, 102, març 1987, p. 38; Clara, Josep. “Una nova
font per a l’estudi de la repressió franquista: el padró de 1940. Aplicació al
Baix Empordà”, dins Estudis sobre temes del Baix Empordà, 9. Sant Feliu
de Guíxols: Institut d’Estudis del Baix Empordà, 1990
Ferrer i
Gironès, Francesc.
“Incautació de patrimonis col·lectius i individuals per responsabilitats
polítiques”, dins AA.DD. La Guerra Civil a les comarques gironines
(1936-1939). Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1986; Jiménez, Àngel. “Exili i
repressió contra els béns de la
família de Josep Irla”, dins Revista de Girona, 183, 1997. Pel que fa a les relacions nominals d’exiliats guixolencs/es, vegeu la
que es publicà a: El Trenta-nou, 2006:
2-8.
