L’exili de 1939 com a objecte d’estudi historiogràfic local. Metodologies i fonts per al seu estudi. Aplicació al cas del Baix Empordà.

[Text basat en la primera part de la conferència pronunciada en el marc de l'11a convocatòria de recerca col·lectiva "Exili i Deportació al Baix Llobregat", el 7 de novembre de 2020]. 

Podeu veure el vídeo aquí (la meva conferència, a partir del minut 37): 

1.       Estat de la recerca sobre la quantitat i el perfil de l’emigració republicana

 

A finals dels anys setanta van aparèixer les primeres obres clau per a la recerca de l’exili. Es tracta dels tres volums de Javier Rubio, titulats La emigración de la guerra civil de 1936-1939, i dels sis de José Luis Abellán, coordinador de El exilio español de 1939[1]. Des de l’edició d’aquests nou volums fins avui s’ha produït un avenç molt notable. Alhora, però, més enllà d’hipòtesis i elucubracions, no hem aconseguit aproximar-nos amb rigor a les xifres i al perfil de l’exili català[2].

En primer lloc, pel que fa a la quantificació dels efectius humans de l’emigració republicana espanyola, les obres que hi han dedicat un interès especial han estat les de Rubio, Dreyfus-Armand i, puntualment, Guixé[3]. D’altra banda, la historiografia que s’ha aproximat més a aquesta vessant demogràfica i estadística de l’exili ha estat la francesa. L’espanyola o la catalana, en canvi, s’han dedicat molt més a l’explotació dels relats personals[4].

En resum, a continuació es detallen les conclusions a les quals s’ha arribat en el terreny de la quantificació de l’emigració política espanyola: es tracta de xifres corresponents a diferents moments entre 1939 i 1950, amb especificació dels moviments d’emigració i retorn, i de la localització dels diferents col·lectius d’exiliats-es a França o a altres parts del món.

 

QUADRE I: Quantificació de l’exili republicà espanyol.

 

Data	Entrada refugiats França	Retorns i defuncions	Refugiats (França)	Refugiats (resta món)	Total (món)	Font
<Feb 39	45.000	-	45.000	-	45.000	Rubio
Feb 39	464.000	-	509.000	-	509.000	Rubio
Mar 39	-	75.000	434.000	-	434.000	Rubio
Mai 39	-	24.000	410.000	-	410.000	Rubio
Ag 39	-	125.000	265.000	20.000	285.000	Rubio
Des 39	-	70.000	180.000	35.000	215.000	Dreyfus-A.
Abr 40	-	13.212	166.788	35.000	201.788	Dreyfus-A.
Set 44	-	6.788	160.000	35.000	195.000	Dreyfus-A.
Des 50	-	42.876	117.124	35.000	152.124	Guixé

 

En algunes altres obres es concreta el perfil dels exiliats-des: l’edat, el gènere, els sectors professionals d’origen  i la seva ideologia política, per exemple. En aquests punts, les aportacions més rellevants es deuen a Daniel Díaz i, de nou, a Javier Rubio. El primer tractà les edats, les professions i el perfil polític de l’exili a través de dues fonts: el memoràndum de Londres i un cens per a  la verema a Montpellier, ambdós de 1939. Rubio, per altra banda, es basà en un cens del SERE i en la declaració del ministre Sarraut, també de 1939[5].

Resumidament, les aportacions de Díaz i Rubio determinen que les franges d’edat representades a l’exili serien les següents: menors d’edat, un 15%; de 20 a 30 anys, un 32%, de 30 a 50 anys, un 43%, i majors de 50 anys, un 11%. Respecte al gènere, la proporció de dones estaria entre el 20 i el 40%. Pel que fa als sectors professionals, predominaria el secundari (50%), seguit del terciari (25%) i, finalment, del primari (15%), mentre que el 10% restant correspondria a estudiants o a professions inclassificables. Per últim, sobre la ideologia política dels exiliats-des, la recerca es basa en unes poques apreciacions, degut a la manca de dades estadístiques. Tan sols Díaz s’arriscava a fixar un perfil identificat majoritàriament amb la CNT i el PSUC[6].

 

2.       Metodologia i fonts generals

Per tal de realitzar l’estudi a la comarca del Baix Empordà vaig utilitzar dos mètodes de treball.

1.       El primer d’ells es portà a terme per tal d’aconseguir dades suficientment fidedignes per tal de quantificar i identificar, nom per nom, els exiliats d’entre un univers concret de població, conegut a través de dos censos i dels canvis que s’hi produïren. En vaig dir “mètode intercensal”.

2.       El segon mètode va consistir en resseguir totes les pistes existents a l’entorn dels exiliats/des dels diferents municipis de la comarca, acudint a fonts diverses i complementàries, però sense la intenció de fer un exercici quantitatiu com podia pretendre’s amb la primera metodologia.

 

2.1. Mètode de recerca intercensal i fonts per a la seva execució

El mètode intercensal es va aplicar per primera vegada, en la recerca de l’exili, en aquest treball, malgrat que com a proposta metodològica existeix des dels anys 50 del segle XX[7]. Aquest sistema de treball ens permet obtenir uns llistats nominals d’exiliats-es, establir una quantificació el més acurada possible i, alhora, passar de la identificació de persones a l’anàlisi de perfils concrets dins del col·lectiu estudiat. D’altra banda, aquest estudi esdevé també una contribució a l’explicació dels mecanismes d’expulsió que es van donar en la societat emissora, un punt de vista poc freqüent en la recerca publicada, la qual sol centrar el seu interès en l’anàlisi de l’exili en el marc de la societat receptora.

El mètode intercensal el vaig emprar en el cas de Sant Feliu de Guíxols basant-me en la confrontació de dos censos de població correlatius: el de maig de 1936, previ a la guerra, i el de desembre 1940, en plena fase d’estabilització dels moviments migratoris de l’exili. L’objectiu de l’exercici fou el d’identificar les baixes produïdes sobre la població de dret de 1936 i, entre aquestes, discernir les degudes a l’emigració política. Aquest mètode permet pal·liar la inexistència de llistats d’exiliats-es, els quals es troben en ben poques localitats catalanes i, a més, poden presentar llacunes importants.

Per afrontar l’estudi de la població del municipi en qüestió fou necessari, en primer lloc, delimitar-la. Així doncs, vaig optar per analitzar el total de població censada el 1936 sota la qualificació de població de dret -és a dir, residents presents més residents absents-, deixant de banda els transeünts. Seria imprudent considerar les tres categories de població alhora, perquè representaria recomptar població empadronada a la vegada en altres municipis i falsejar, al seu torn, les dades catalanes o estatals: per exemple, els transeünts d’un municipi -considerats residents absents en altres poblacions- serien comptats en dos padrons alhora.

Així doncs, vaig prendre el total de població de dret que indicava el padró de 1936, li vaig restar les defuncions –per causa natural, recollides a la documentació del Registre Civil; per bombardeig, aplegades en una publicació; a causa de la repressió, aplegades en dues publicacions; o al front, aplegades en una altra publicació– i també les baixes per canvi de residència. Amb aquestes baixes vaig poder descomptar la població que el desembre de 1940 no havia de ser empadronada, justificadament, en el cens que s’elaborava, pel fet d’haver mort o canviat de residència.

Així, obtenia un llistat de persones que teòricament s’haurien mantingut al municipi després de la Guerra Civil. Aquesta relació va ser comparada amb el padró de desembre de 1940, detectant unes baixes reals que no havien estat expressades documentalment. A aquestes, els vaig afegir els habitants empadronats el 1940 amb la qualificació d’absent. La raó per la qual vaig fer-ho va ser pel fet d’haver comprovat, mitjançant les fonts orals, que alguns dels absents es trobaven en realitat a l’exili, tot i que és una categoria sota la qual s’apleguen diferents situacions vitals. El total de baixes no documentades entre padrons va ser sotmès a testimonis orals i altres tipus de documentació com la documentació de lleves, amb la intenció d’esbrinar-ne la raó de la seva desaparició.

La primera font d’informació utilitzada va ser, doncs, el padró de l’any 1936.  Aquest va ser realitzat pels municipis catalans l’abril d’aquell any a instàncies de la Generalitat de Catalunya, que desitjava “saber amb certitud quins eren els recursos humans de Catalunya, quina era la incidència demogràfica de la crisi [que arrencava de 1929], i evitar l’ocultació de residents per part dels municipis que pretenguessin estalviar-se impostos”. Es tracta d’un cens rigorosament elaborat, en termes generals[8].

Pel que fa al padró de 1940, ha estat durament criticat per bona part de la historiografia catalana, la qual l’ha considerat sobredimensionat i defectuós[9]. Se li ha criticat el fet de no haver registrat correctament les defuncions de guerra ni l’emigració produïda després d’aquesta. La recerca feta en base a aquest padró ens permet dir que, al menys en el cas de Sant Feliu de Guíxols, pot ser una font perfectament útil si hom té en compte que tant els morts al front que quedaven encara inscrits com alguns exiliats que també hi figuraven són considerats residents absents. Així doncs, cal tenir en compte les xifres referents a residents presents per aproximar-se als volums reals de població. Per altra banda, una altra crítica que ha rebut el padró ha estat la referida a l’abundant població reclusa de lleva militar i hospitalitzada que es registra en les grans ciutats[10]. Aquesta és una inflació de la població deguda a les circumstàncies de la societat del moment, però en cap cas es tracta d’un error. Malgrat tot, en ciutats mitjanes i petites, on no tenien lloc aquestes concentracions –per manca de grans presons, casernes o hospitals-, el padró de 1940 pot ser una font fiable, sempre i quan tinguem present què significa l’existència de població absent i n’excloem, en alguns casos, la transeünt[11].

Pel que fa a les altes, sembla ser que els criteris per empadronar la població eren força coherents, al menys si ens atenem al què indicava el cap de la Secció Provincial d'Estadística de Girona, Alberto Maroto, el 14-12-1943: "con amplitud de criterio, se tendrá por residente a los presentes forasteros que se aprecie se establezcan con aspecto definitivo, bien por atraer a su familia, por arrendar vivienda, desempeñar cargo o negocio estable, o por síntomas parecidos". Les altes, doncs, podrien haver reflectit bastant fidelment la realitat de la població guixolenca[12].

Per tal d’acarar els dos censos va caldre recórrer, llavors, tant a bibliografia com a fonts d’arxiu i orals. Diversos volums publicats prestaren una inestimable ajuda per a poder atribuir causes a les baixes observades entre censos:

·         Solé Sabaté, Josep M.; Villarroya, Joan. Catalunya sota les bombes. 1936-1939. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1986.

·         Solé Sabaté, Josep M.; Villarroya, Joan. La repressió a la rereguarda de Catalunya. 1936-1939. Barcelona: Abadia de Montserrat., 1989-1990.

·         Oliva i Llorens, Jordi. El cost humà de la Guerra Civil a les comarques gironines: combatents morts i víctimes del material bèl·lic abandonat. Girona: El Punt, Hermes Comunicacions, 1999.

·         Solé Sabaté, Josep M. La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953. Barcelona: Edicions 62, 1985.

Foren també d’utilitat la consulta dels llibres del registre civil, en el seu apartat de defuncions, on hi consten les degudes a causes naturals i a bombardejos, però no les que es produïren al front ni a causa de la repressió revolucionària o franquista. Aquesta carència s’ha hagut de solucionar mitjançant altres obres de recerca –esmentades més amunt-, les quals ofereixen llistats nominals de víctimes.

Unes altres fonts utilitzades foren els quaderns de rectificació del padró, que consisteixen en relacions de persones que causen baixa o alta en l’últim padró realitzat. El seu interès radica en què hi consten els canvis de residència. Tanmateix, a partir de juliol de 1936 presenten uns buits importants i, fins i tot, deixen d’utilitzar-se, fins que les noves autoritats franquistes, el febrer de 1939, els reprenen[13].

Al seu torn, la documentació de lleves va permetre conèixer els motius d’algunes de les baixes, especialment quan responien a l’allistament, la reclusió en camps de concentració i batallons de treballadors, o la incompareixença del mosso davant la corresponent junta de classificació. En algun d’aquests casos s’anota “huído a Francia”, malgrat que també podria tractar-se d’emboscaments i de morts al front desconegudes, encara, en aquells moments. Es tracta dels expedients de quintes, les fitxes de classificació dels mossos de lleva i els registres de crida, especialment dels anys 1939 i 1940.

Van tenir una certa utilitat, alhora, els informes polítics de la F.E.T. y de las J.O.N.S, sovint aplegats per ser enviats a la Causa General. Aquesta font permet conèixer la fugida a l’exili d’algunes persones concretes. Tanmateix, la ciutat de Sant Feliu no conserva aquesta documentació, al contrari del que succeeix en poblacions properes com Palamós, Palafrugell o Begur. Es pot resoldre mitjançant la consulta de la Causa General, en la qual s’aplegaven els informes de la FET-JONS. Ara es troba en línia al PARES. No era l’objectiu de la Causa, assenyalar persones exiliades, però s’esmenta aquesta casuística en algun dels perfils de les persones investigades.

Quant a la casuística d’exili, foren útils aquestes dues últimes referències bibliogràfiques:

 

·         Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Ed. 62, 1977.

·         Bermejo, B.; Checa, S. Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945). Madrid: Ministerio de Cultura, 2006.

Amb el buidat d’aquestes fonts bibliogràfiques i d’arxiu, no utilitzades abans de forma conjunta en cap dels estudis sobre l’exili, vaig poder determinar la població que el 1940 no havia de ser censada a causa de raons concretes (raons que havien deixat rastre documental). Amb tot, una part important de població desapareixia sense deixar cap rastre: només un 30% de les baixes van poder ser resseguides a partir de la documentació escrita. Per superar aquest handicap, l’última fase de la recerca consistí a contrastar el llistat de baixes encara incògnites amb la memòria oral.

Es va recórrer a les fonts orals amb l’objectiu d’indagar sobre la destinació de postguerra de les baixes no documentades entre padrons. Així doncs, aquestes fonts es van utilitzar en la seva vessant més tradicional –les històries de vida o els esdeveniments concrets-. Això tan sols s’ha fet per a bastir la segona part del treball, la que pretenia reconstruir les vivències dels exiliats.

La combinació de totes aquestes fonts tenia per objectiu permetre encarar un treball que tingués la voluntat d’omplir les llacunes de coneixement existents, constituir un estudi d’història local –entengui’s, comarcal–, elaborar un discurs explicatiu sobre l’emigració política dels baixempordanesos (iniciada el 1939) i permetre afinar un xic més la interpretació de l’exili català[14].

 

2.1.1.        Resultats del mètode intercensal

El mètode exposat em va permetre obtenir un llistat nominal amb dades sobre l’edat, el gènere, l’ofici i els orígens geogràfics dels exiliats/des –dades les quals es troben en els padrons d’habitants-. Alhora, va possibilitar extrapolar les baixes degudes a l’exili de 1939 sobre el total de baixes produïdes de 1936 a 1939 amb destinació desconeguda, possibilitant així que obtinguéssim una xifra per a l’exili del municipi estudiat-. Per últim, va permetre desenfocar l’atenció que se sol prestar a les figures més destacades de l’exili per tal de veure’n tot el col·lectiu. Així doncs, els personatges il·lustres hi apareixen, momentàniament, al costat de les persones comunes. La comparació entre unes trajectòries excepcionals amb unes altres molt més quotidianes ens permet percebre molt més clarament quina fou la vivència més estesa de l’exili.

Hi ha diferències quant als resultats obtinguts a partir dels dos mètodes que plantegem. Generalment la segona via de recerca ha permès conèixer els noms dels exiliats/des per sota de l’1% de la població total. En canvi, en el primer dels mètodes, els noms representen gairebé un 3%.

L’aplicació del primer dels mètodes de recerca d’aquest treball ha permès quantificar el total de baixes produïdes entre 1936 i 1940 de la població de Sant Feliu de Guíxols, així com determinar el motiu de cadascuna de les baixes:

-          defuncions per causa natural

-          morts per bombardeig

-          assassinats -repressió republicana-

-          morts al front

-          assassinats -repressió franquista-

-          exili de 1936 sense retorn

-          manca d’empadronament

-          canvi de residència -per qüestions laborals, realització del servei militar, etc.-

-          reclusió en presons, batallons i camps de concentració

-          exili de 1939

Els resultats indiquen, en primer lloc, que, a Sant Feliu de Guíxols, es produïren 2.696 baixes respecte la població de 1936, que era de 9.036 habitants de dret. És a dir, un 30% de la població de preguerra no s’empadronà passats els fets bèl·lics. Hi hagueren, però, 1.571 altes, fet que pal·lià el daltabaix demogràfic i situà la població de 1940 en 7.912 habitants.

Els motius de baixa haurien estat els següents:

-          647 morts per causa natural

-          34 per bombardeig[15]

-          21 per repressió republicana

-          81 morts al front

-          7 per repressió franquista

-          32 exiliats-des de 1936

-          426 no empadronaments -per por al control? Els testimonis orals ens confirmaren que eren persones residents, efectivament, al municipi-

-          483 canvis de residència

-          66 reclusions (presons, batallons i camps de concentració)

-          216 exiliats-des de 1939[16]

Tot plegat suma 2013 baixes, de manera que, fins arribar al total de baixes intercensals, encara resten 682 baixes d’origen desconegut.

Sobre aquest univers, creiem que alguns dels motius de baixa censal esmentats poden extrapolar-s’hi: la manca d’empadronament, els canvis de residència, la reclusió en presons, batallons o camps, i els exilis de 1936 i 1939. Així, hem atribuït a les 682 baixes desconegudes aquestes causes, en la mateixa proporció amb que es produïen sobre les baixes conegudes, quedant de la següent manera:

-          270 canvis de residència

-          237 no empadronaments

-          37 reclusions

-          18 exiliats/des de 1936

-          121 exiliats/des de 1939.

La suma de les baixes conegudes i les atribuïdes permet explicar el canvi demogràfic produït a Sant Feliu entre 1936 i 1940, la qual cosa desglossem en el quadre següent.

Així doncs, l’anàlisi demogràfica sobre Sant Feliu de Guíxols permet afirmar que l’exili afectà 337 persones, a les quals encara caldria afegir-ne 13 més que, sense causar baixa en el padró, passaren a França prèviament a l’ocupació franquista, segons indiquen els testimonis orals. D’aquesta manera, l’exili de 1939 de llarga durada -aquell que no havia retornat el desembre de 1940- es composà, en aquesta ciutat, de 350 persones, gairebé un 4% de la població.

Cal advertir de que existeix una mena de conjunt buit entre morts al front i exiliats, composat de persones que foren donades per desaparegudes sense saber-ne exactament el lloc de la mort. Aquesta els podria haver sobrevingut tant al front del Segre el desembre de 1938 com al camp de Vernet d’Arieja el març de 1939, per posar dos exemples versemblants[17].

Aquests desapareguts podrien haver estat persones mortes camí de l’exili. Alguns dels morts per bombardeig, atès el lloc i la data de la mort, i pel fet d'haver estat inscrits al registre civil com a desconeguts/des -la qual cosa recull Solé-[18], podem considerar que eren persones que es trobaven de pas per aquells municipis en què s’amuntegaven els qui anaven camí de la frontera. Lògicament aquestes persones eren registrades judicialment sense nom i cognoms, ja que, en la majoria de casos, cap veí o funcionari del registre civil podia identificar-les, de manera que algun dels “desapareguts” que la memòria oral ha considerat com a tals podrien haver estat persones que marxaven cap a l’exili.

Altres defuncions que han estat considerades com a morts al front de guerra podrien haver estat produïdes en camps francesos, ja que molts dels exiliats, diu Solé, “no portaven cap paper al damunt o no tenien a prop ningú que els conegués. És per això que molts foren donats, pels seus familiars, com a morts al front o desapareguts als camps de batalla”. El mateix autor cita unes gestions encarregades per l’Ajuntament de Perpinyà “per tal d’elaborar una relació dels qui havien mort als diferents camps de concentració”[19], i és ben coneguda l’elevada mortalitat que hi hagué en aquells camps. Cal reconèixer que la manca de claredat al voltant dels desapareguts de la guerra és un aspecte encara molt mal conegut.

 

2.2. Mètode basat en l’explotació de fonts diverses

He parlat també d’un altre mètode per a altres poblacions, més lleuger, però també de resultats menors. A la resta de municipis del Baix Empordà, per exemple, vaig recórrer a mètodes més senzills, el resultat dels quals depèn sempre de l’existència i qualitat de les fonts consultades, que en aquests casos foren:

1.       Les publicacions que llisten les víctimes dels camps nazis –esmentades abans.

2.       Altres publicacions –en cas d’existir- que relacionen trajectòries personals d’exili.

3.       Els informes sociopolítics dels departaments d’investigació de les seccions locals de la FET y de las JONS o bé la Causa General.

4.       Els llibres de classificació i revisió de les lleves de 1936 a 1941.

5.       Les fonts orals i les escrites de caràcter personal.

6.       El fons Generalitat de Catalunya (exili) de l’ANC.

7.       Els llistats de persones dels camps de concentració francesos.

8.       Premsa diversa.

 

1.       Hi ha determinades publicacions que llisten les víctimes dels camps nazis. Abans n’hem parlat. Es tracta dels volums generalistes següents: Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Ed. 62, 1977; Bermejo, B.; Checa, S. Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945). Madrid: Ministerio de Cultura, 2006.

2.       En altres publicacions locals també es troben aportacions sobre el fenomen de l’exili, generalment molt sintètiques. En aquest sentit, i centrant-nos en el Baix Empordà, en una de les obres de Lloberas sobre la Bisbal, es descriuen els moviments de tropes i població civil en la seva retirada cap a França. El seu valor radica en el testimoni personal de l’autor, acabat d’adobar amb la investigació científica. Lloberas, però, malgrat que descriu l’ambient general els dies previs a l’ocupació de la vila, no dóna noms concrets d’exiliats ni detalla trajectòries concretes.

Per contra, les biografies representen la major part de les publicacions sobre l’exili, prioritzant-se així el perfil individual per damunt del col·lectiu. Sovint es poden trobar altres testimonis en entrevistes o memòries.

Les publicacions sobre la comarca, doncs, han obviat el volum i de les característiques socials del total d’exiliats. Existeixen, però, estudis sobre col·lectius, famílies i persones exiliades d’alguns dels municipis de la comarca, com Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell o Calonge.

Cal destacar l’article de Salomó Marquès sobre els mestres a l’article “Mestres del Baix Empordà a l’exili durant el franquisme”. La informació publicada era part del seu estudi més ampli sobre el col·lectiu: L'exili dels mestres[20]. En l’article es descriu el perfil dels i de les mestres exiliats/des i ofereix una aproximació biogràfica dels set “que han exercit en pobles del Baix Empordà”, d’entre un total de 400 mestres exiliats a tot Catalunya: Pere Blasi, Pepita Codina, Ramon Colom, Josep Donjó Callol, Bernardí Lite Esteban, Mª Assumpció Massanés Tarinas i Salvador Vicens Feliu.

També cal esmentar l’article de Josep Clara, que estudià el cas de dos exiliats baixempordanesos repatriats a l’article “Sobre el retorn d’alguns exiliats”[21]. L’autor esmentava, com una “primera incursió al tema” dels retorns a l’Estat durant el franquisme, els casos d’Emili Blach, de la Pera, i Emili Vigo, de la Bisbal d’Empordà. Altres exercicis de recerca, en forma d’article, s’han referit a la incautació de patrimoni de famílies exiliades, per part de l’administració franquista[22].

Sobre la comarca del Baix Empordà destaca, però, l’aportació feta per Albert Vilar al seu volum dedicat a la Guerra Civil a Calonge, en el qual dóna a conèixer una relació de 127 calongins exiliats[23]. Al seu torn, aquest treball recull les aportacions anteriors de Pere Caner, reflectides a La Vall de Calonge[24].

En conclusió, veiem que són inexistents els estudis municipals exhaustius sobre l’exili del Baix Empordà, a excepció de Calonge, a partir dels quals caldria de fer una història contrastada i sòlida de l’exili català. Tampoc hi ha cap títol explicatiu global sobre el conjunt de la comarca. Amb tot, les biografies, entrevistes i memòries poden ajudar a dibuixar el panorama dels exiliats de la comarca, i els estudis de fenòmens com les incautacions o els retorns poden servir per analitzar les vicissituds més concretes d’aquest col·lectiu.

3.       Sobre els informes sociopolítics, en primer lloc cal tenir en compte que no s’han conservat en tots i cadascun dels municipis objecte d’aquest treball. Si bé Soler i Matas afirmaven que era freqüent “trobar en la majoria d'arxius municipals [del Baix Empordà] la documentació que, acabada la Guerra Civil, van anar generant i reunint les anomenades Juntas Locales del Movimiento"[25], la nostra recerca ens permet concloure que aquests fons poden ser dividits en tres categories, en funció de la documentació que contenen i, per tant, del seu valor informatiu:

o   Fons amb documentació de la dècada dels anys quaranta –els anys en què es redactaren el tipus d’informes que ens interessen-, amb correspondència rebuda i còpia de la que s’enviava, en 5 municipis. Es van conservar tots o part dels informes polítics que van ser tramesos a altres instàncies de govern, junt a la correspondència enviada o formant un apartat propi. Això succeeix als fons de FET y de las JONS de Begur, Calonge, Palafrugell, Palamós[26] i Sant Joan[27].

o   Fons amb documentació de la dècada dels anys quaranta amb poca o nul·la existència de còpia de la correspondència enviada per FET y de las JONS, en 7 municipis. En aquests fons, els informes polítics tramesos no van ser conservats; únicament trobem la documentació rebuda. Això succeeix a Castell d’Aro[28], Palau-Sator[29], Sant Sadurní de l’Heura[30], Torroella de Montgrí, Ullà, Verges i Vilopriu.

o   Fons corresponent a les dècades dels anys 50, 60 i 70, en 11 municipis. Atès que els informes polítics es realitzaven majoritàriament durant la postguerra –en trobem massivament fins a 1942 i, menys, fins a finals dels 40-, no es troben en els fons de Falange de: Albons, Corçà, Foixà, Monells –amb documentació des dels anys 70-, Mont-ras -des de 1952-, la Pera, Peratallada -des de 1965-, Santa Cristina d’Aro -des dels anys 50-, Serra de Daró -des de 1970-, Ullastret -des de 1970- i Ultramort -des de 1970-.

o   A més, cal destacar la inexistència de fons de la FET y de las JONS[31], en 19 municipis: Bellcaire d’Empordà, la Bisbal d’Empordà, Casavells, Castell d’Empordà, Colomers, Cruïlles, Fontanilles, Fonteta, Garrigoles, Gualta, Jafre de Ter, Parlavà, Regencós, Rupià, Sant Feliu de Guíxols, la Tallada d’Empordà, Torrent, Vall-llobrega, Vulpellac.

El cas de Pals, la única població que ens queda per relacionar dels 43 municipis que el 1930 formaven el Baix Empordà, resta indeterminat. Sabem que es conserva un fons de FET y de las JONS, però en desconeixem el contingut exacte, atès que des de la secretaria de l’Ajuntament no es va permetre la consulta del fons –almenys, l’any 2004-, la qual cosa constitueix, a més d’un impediment a la recerca, una decisió que contradiu els principis d’accés als documents públics apuntats a qualsevol dels textos de l’ordenament jurídic espanyol i català, a més de les que es deriven de la normativa sectorial d’arxius i documents.

Dit això, cal concloure que només en cinc municipis la informació de FET y de las JONS pot ser vàlida per a la recerca de l’exili. Malgrat que són poques les poblacions que tenen documentació útil, representen a una població que el 1930 era de 19.934 habitants, un 35,5% dels 56.044 que tenia la comarca.

Els casos de Begur, Palafrugell i Palamós - Sant Joan poden il·lustrar la rendibilitat de la documentació en qüestió, al menys a priori, sense posar en dubte la veracitat de la tipologia d’exili que expressen per a algunes persones ressenyades.

·         La documentació de Begur aportava només 3 noms, és a dir, un 0,21% dels 1.372 habitants de 1930.

·         La documentació de Palafrugell n’especificava 24, és a dir, un 0,28% dels 8.682 habitants de 1930.

·         A Palamós i Sant Joan, donat que el fons de FET y de las JONS no distingeix els dos nuclis de població, vam rescabalar la identitat de 20 noms, un 0,28% respecte dels 7.085 habitants que el 1930 tenien els dos pobles conjuntament.

Si tenim en compte que la xifra d’exiliats en un municipi podia rondar el 3%, els percentatges anteriors es mostren com a clarament insuficients.

Els informes, doncs, són poc reveladors. La seva intenció no era assenyalar exiliats/es, sinó persones a represaliar. La informació que contenen aquestes ressenyes biogràfiques elaborades pels serveis d’investigació falangistes pot ser d’utilitat sempre i quan l’informe corresponent  mencioni el pas a França o l’establiment a altres països estrangers de la persona investigada, la qual cosa no sempre ocorre. L’objectiu de l’informe era el d’establir les responsabilitats polítiques del subjecte durant el període de la Segona República i la Guerra Civil, per això tan sols es menciona l’exili si el relat biogràfic ho requereix. Passa el mateix en la font de la Causa General contra cadascun dels municipis (de fet, els informes de la FET-JONS són integrats, normalment, en l’expedient de la Causa). Altres problemes que comporta aquesta font són la parcialitat en algunes de les seves apreciacions, la fixació en individus que havien estat membres dels comitès de milícies antifeixistes –posant èmfasi en informar de les persones amb conductes violentes, la qual cosa dibuixa un perfil dels exiliats/des associat als desgavells a la reraguarda-, i el fet d’obviar els noms de les mullers i fills/es dels subjectes ressenyats, habitualment homes.

4.       Quant a la documentació de lleves, en alguns casos fan constar, al marge dels llistats nominals de mossos que s’han d’allistar o en llistats de revisió, el terme “huído” o “Francia”.

5.       Pel que fa a les fonts orals i les documentals de caràcter personal, cal dir que ens poden servir els testimonis orals ja publicats en forma d’entrevistes; també els testimonis personals plasmats en autobiografies, memòries, i en les correspondències i cartes conservades dins de fons personals. En el meu cas, vaig recórrer a realitzar entrevistes orals a exiliats o a familiars d’aquests. També són útils els fons personals dipositats en arxius públics, com els dels exiliats Francesc Isgleas Piarnau (Sant Feliu) de l’ANC, de Felip Calvet i Costa (Sant Feliu) de l’AMSFG –el qual conté documentació generada per Josep Irla, llavors president de la Generalitat a l’exili, com, per exemple, el seu diari personal-[32] i de Ramir Bruguera (Palafrugell) de l’AMP –amb cartes de petició d’ajut de palafrugellencs tancats als camps de concentració del sud de França-. Alhora, també s’hi ha de comptar els de dos polítics de màxima envergadura en l’univers de l’exili català: el de Josep Tarradellas i el de Carles Pi i Sunyer, dipositats, respectivament, als arxius Montserrat Tarradellas Macià, de Poblet i al Carles Pi i Sunyer, de Barcelona. En ambdós casos existeix un bon grapat de correspondència amb exiliats del Baix Empordà.

Fou, sobretot en base a fonts orals que vaig documentar la major part d’exiliats de Torroella de Montgrí, per exemple. En aquesta població tinc documentat l’exili de, almenys, 74 d’ells. A Torroella, si apliquem la xifra del 2,7% d’exiliats que, com veurem, és la xifra més probable per a l’exili de llarga durada, tindríem a 115 exiliats/es sobre una població de 4.258 habitants el 1936. Per tant, es podria dir que vaig documentar un 64% dels exiliats de la vila[33].

6.  El fons Generalitat de Catalunya (exili) de l’ANC conté la documentació produïda a l’exili pel govern català, entre 1939 i 1940. La part del fons que ha sigut d’interès per aquest treball ha estat la documentació derivada de l’assistència social als Refugiats del Bureau d’Information (febrer 1939 – juny 1940), l’oficina encarregada de la tramitació de subsidis i peticions d’emigració al Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE)-, i la de la Laietana Office, l’oficina de la Presidència de la Generalitat a París-[34]. Es tracta, bàsicament, de correspondència rebuda i emesa, procedent de l’existència de refugiats catalans als diversos camps de concentració (Vernet d’Arieja, Bram, Setfonts, Sant Cebrià, Perpinyà i el Barcarès) adreçada a Carles Martí Feced (director del Bureau d’Information), Jaume Aiguader (representant d’ERC al SERE) i Antoni Escofet (secretari del Consell Directiu d’ERC). La majoria d’aquesta documentació correspon a demandes d’informació, subsidis i peticions per emigrar a països centre i sudamericans tramitades pel SERE[35]. Poden contenir referències sobre l’origen geogràfic de l’individu en qüestió.

7.       Llistats de persones dels camps de concentració francesos. N’hi ha de dipositats a l’ANC com a fons de complement, en especial el núm. 80, que consisteix en un conjunt de llistes de refugiats d’Agde procedents dels Archives Départementales de l'Hérault. Recentment s’han obert al públic altres llistats conservats pels Arxius Departamentals francesos en la demarcació dels quals hi hagué camps de concentració. Un exemple és el dels llistats d’Argelers. Tanmateix, en aquest cas, convé saber que els llistats s’inicien l’octubre de 1939, per tant, lluny del fenomen de la Retirada.

8.       Premsa diversa, per exemple, articles escrits per exiliats baixempordanesos i apareguts en periòdics de l’exili com La Humanitat, portaveu d’ERC editat França, i en d’altres.

 

3.       Comparació dels resultats amb altres estudis sobre l’exili municipal català

Per tal de comprovar la versemblança de les dades quantitatives i de perfil extretes de l’estudi de l’exili de 1939 sobre Sant Feliu de Guíxols, vaig comparar els resultats obtinguts amb les dades d’uns altres vint-i-set estudis locals d’arreu de Catalunya, alguns més exhaustius que d’altres, ja publicats, referents a poblacions de diferents comarques catalanes: el Baix Camp, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Maresme, el Priorat i la Selva. El fet de disposar d’un nombre ja prou considerable d’estudis locals em va impulsar a confrontar-los, la qual cosa em va permetre treure unes conclusions respecte la realitat local catalana i, aquestes, al seu torn, van poder ser comparades amb les que havien estat elaborades en base a la documentació francesa, tal com van fer Díaz i Rubio, per exemple.

Aquests estudis locals de l’exili consultats foren:

·         Daban i Massana, Joaquim. “Els efectes de la guerra: víctimes i repressió al municipi d’Osor (1936-1941)”, dins Quaderns de la Selva, 4. Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 1991.

·         Manent, Albert. “La guerra civil a quatre pobles de les muntanyes de Prades (l’Albiol, Capafonts, la Febró i la Mussara)”, dins De 1936 a 1975. Estudis sobre la guerra civil i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

·         Pujiula, Jordi. “L’exili olotí del 1939”, dins Temps de postguerra. Estudis sobre les comarques gironines (1939-1955). Girona: Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 2000.

·         Vilar, Albert. La Guerra Civil a Calonge. Calonge: Bar Xicu i Galeria Tot Art, 2001.

·         Mas i Gibert, Xavier. Guerra-revolució i contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943). Les dimensions d’una tragèdia. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2002.

·         Sabaté i Alentorn, Jaume. Víctimes d’una guerra al Priorat (1936-19..). Col·lecció Camí Ral, 21. Barcelona: Rafael Dalmau, 2002.

En cap d’aquests treballs, publicats entre 1991 i 2002, el mètode de recerca no fou el de la comparació intercensal –utilitzada per a Sant Feliu–, sinó la consulta de fonts diverses:

-          Les fonts orals –a l’Albiol, Capafonts, Olot, Calonge, Canet i comarca del Priorat.

-          La Causa General –a Osor i Olot.

-          Els registres de lleves –a Olot i Canet.

-          Un informe elaborat per la junta municipal del cens –a Osor.

-          Alguns llistats policials i correspondència personal intervinguda –a Olot.

-          Una relació de mossos passats a França dins la correspondència de l’Alcaldia –a Calonge.

Només el mètode de comparació de censos, però, garanteix una quantificació de l’exili sense fisures i, per tant, una lectura fidedigna del seu perfil. Els altres mètodes, en canvi, no poden assolir el total de població exiliada, perquè depenen de la qualitat de la memòria oral o de la parcialitat dels informes i llistats municipals, estatals, policials i de lleves, els quals relacionen, únicament, a determinats sectors de la població.

 

4.       Conclusions sobre la quantificació de l’exili de 1939

A la resta de municipis estudiats –vint-i-set més d’arreu de Catalunya–, el percentatge d’exiliats en relació amb la població total oscil·la des del 0,2% al 9,1%, la qual cosa situa la mitjana en el 2,7%. L’exili català –al menys pel que fa a aquest grup de poblacions–, es produí al voltant d’aquest índex, el qual considero rellevant pel significatiu nombre de municipis a partir del qual s’extreu.

És ben palès, doncs, que hi ha notables diferències en cadascun dels casos locals. La conclusió de conjunt, malgrat això, és que l’exili municipal català es produí al voltant del 2,7%. Aquest percentatge desmenteix diferents sentències que havien estat donades per bones i veritables en el terreny de la quantificació de l’exili català. Riquer, per exemple, en qualsevol de les obres que ha escrit o dirigit sobre el tema, ha suposat un nivell d’emigració política el 1939 –amb permanència a l’estranger a finals de 1939- de 60.000 persones, és a dir, un 2% de la població catalana de 1936[36].

Molt probablement aquesta xifra s’hagi originat gràcies a les conclusions d’una publicació anterior, de Javier Rubio, en les que es suposava que el percentatge de catalans respecte de l’exili espanyol era del 36,5% amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial. En funció de quin sigui el volum d’exili que acceptem per a l’any 1945, els resultats variaran ostensiblement. Per exemple, si prenem com a vàlid el càlcul del mateix Rubio, segons el qual quedarien arreu del món uns 162.000 republicans[37], la xifra de l’exili català resultant seria de prop de 60.000 persones -exactament el que deia Riquer-. En canvi, si fem cas de les darreres investigacions en aquest camp, de Dreyfus-Armand-, l’exili el 1945 s’hauria de quantificar en 195.000 persones[38], de manera que els catalans serien més de 71.000.

La crítica que fa Dreyfus-Armand a la font de partida de Rubio –un informe del ministeri de l’Interior infravalorat per tal de no causar alarma entre la població francesa- està ben fonamentada, per la qual cosa poden considerar-se més vàlides les estimacions de l’autora francesa. Aquestes situarien l’exili català a l’entorn d’un 2,5% –en el moment de la fi de la guerra a Europa–, la qual cosa confirma la línia apuntada en aquest treball.

La recerca de l’exili des de les fonts catalanes, ja siguin padrons municipals -com en la recerca que aquí s’exposa- com en fonts orals i d’altres, apunta també cap a aquesta direcció i es situa, com hem dit, en el 2,7%.  

En conclusió, farem bé d’abandonar el supòsit que fixa en 60.000 els catalans-es exiliats-es i, a la vegada, començar a considerar-los, com a mínim, 70.000, bo i considerant que la línia d’investigació que ens porta a realitzar aquesta afirmació no es pot considerar tancada, especialment pel fet que es basa en una anàlisi de detall de poblacions catalanes petites i mitjanes. La més gran d’elles és Olot, la qual, amb poc més de 12.000 habitants era la dinovena localitat més populosa de Catalunya a inicis de la dècada dels anys trenta. Res que es pugui comparar, però, amb la Barcelona de la mateixa època, la “primera ciutat milionària d’Espanya i del Mediterrani”, segons Rebagliato[39].

 

4.1. La quantificació de l’exili al Baix Empordà

Malgrat que els llistats nominals que hem aplegat per al Baix Empordà sumen poc més de 700 entrades –relatives a exiliats/des que havien constituït la població de dret de la comarca l’any 1936 i que no havien tornat després de 1940-, aquesta no ha de ser la xifra que es consideri vàlida ni tancada per a tota la comarca[40]. Si tenim en compte la població d’aquesta el 1936 –55.972 habitants- i calculem l’exili segons els percentatges fins ara indicats, aquest hauria afectat a 1.511 persones en total, les quals, al seu torn, representarien un 2,1% dels exiliats/des catalans/es. Així doncs, els noms recollits en aquest treball representen el 46% dels exiliats reals baixempordanesos i, per tant, un 1% dels catalans.

---

[1] Rubio, Javier. La emigración de la guerra civil de 1936-1939. Historia del éxodo que se produce con el fin de la II República española. 3 vols. Madrid: Librería Editorial San Martín, 1977; Abellán, José Luis. El exilio español de 1939. 6 vols. Madrid: Taurus, 1976-1978.

[2] Les conclusions apuntades aquí s’extreuen del treball de recerca de Doctorat d’Història per a l’obtenció del Diploma d’Estudis Avançats per la Universitat de Girona (2003), dirigit per Àngel Duarte i Montserrat, que trobareu dipositat a la biblioteca de la Facultat de Lletres, al qual he afegit consideracions més actuals.

[3] Rubio, Javier. Op. cit., 1977, pàg. 65-77, 104-129, 202-223, 265-275, 469-475; Dreyfus-Armand, Geneviève. El exilio de los republicanos españoles en Francia. De la guerra civil a la muerte de Franco. Barcelona: Crítica, 2000, pàg. 42-55, 71-80; Guixé i Corominas, Jordi. L'Europa de Franco: l'esquerra antifranquista i la "caça de bruixes" a l'inici de la guerra freda. França 1943-1951. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, pàg. 237.

[4] Guixé, Jordi. “Fons per a l’estudi de l’exili republicà”, dins Pujol, Enric (coord.). L’exili català de 1936-1939. Un balanç. Cercle d’Estudis Històrics i Socials: Girona, 2003, pàg. 41.

[5] Díaz Esculies, Daniel. Entre filferrades: un aspecte de l’emigració republicana dels Països Catalans: 1939-1945. Barcelona: La Magrana, 1993, pàg. 63, 170; Rubio, Javier. Op. cit., 1977, pàg. 123, 215.

[6] Díaz Esculies, Daniel. Op. cit., 1993, pàg. 9.

[7] La comparació de dues llistes de població pròximes en el temps per tal de mesurar la migració havia estat suggerida, en el camp de la demografia històrica, des dels anys cinquanta del segle XX. Les primeres referències les trobem en especialistes en demografia històrica: Buckatzsch, E. J.: “The Constancy of Local Population and Migration in England before 1800”, dins Population Studies, V. 1. 1951: 62-69; i Laslett, P; Harrison, J. “Clayworth and Cogenhoe”, a Bell, H. E.; Ollard, R. L. Historical Essays 1600-1750. London, 1963, p. 157-184.

[8] Rebagliato, Joan. “L’evolució demogràfica entre el 1900 i el 1940”, dins Salvat, Joan (dir.). Història de Catalunya, vol. 6.  Barcelona: Salvat Editores, 1978, p. 6.

[9] Rebagliato. Op. Cit., 1978: 4, 8; Ysàs, Pere; Molinero, Carme. “La població catalana a la postguerra: creixement i concentració, 1939-1950”, dins L’Avenç, 102, març 1987, p. 38; Clara, Josep. “Una nova font per a l’estudi de la repressió franquista: el padró de 1940. Aplicació al Baix Empordà”, dins Estudis sobre temes del Baix Empordà, 9. Sant Feliu de Guíxols: Institut d’Estudis del Baix Empordà, 1990

[10] Cabré i Pla, Anna; Pujadas i Rúbies, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica” (1989), dins Sudrià i Triay, Carles (dir.). Població, agricultura i energia. Volum 5 (1989) de Nadal i Oller, Jordi (dir.); Cabana i Vancells, Francesc (coord.), Història econòmica de la Catalunya contemporània. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988-1994, p. 38, 127.

[11] Ben al contrari que les crítiques esmentades, en el padró guixolenc hi hem detectat població no inscrita  que els testimonis orals han confirmat com a població realment resident al municipi.

[12] AMSFG, Fons de l’Ajuntament, Secció XIV (Estadística), Sèrie Altes i baixes de població (1940-1944) (u.i. 5705).

[13] AMSFG, Fons de l’Ajuntament, Secció XIV (Estadística), Altes i baixes del padró d’habitants (1939-1944).

[14] Aquesta va ser també la intenció del meu treball sobre l’exili guixolenc de 1939. Vegeu: Gaitx Moltó, Jordi. “L’exili de 1939”, dins Franquisme i repressió a Sant Feliu de Guíxols. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Diputació de Girona, 2007.

[15] Segons un informe de l’arquitecte municipal i membre de la Junta Local de Defensa Passiva, Joan Bordàs, es produïren 56 morts per bombardeig, a Sant Feliu, entre 1936 i 1939, però testimonis orals -com el de Lluís Palahí- apunten la xifra de 70 defuncions. Vegeu: Jiménez, Àngel. La Guerra Civil a Sant Feliu de Guíxols (1936-1939). Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 1995, p. 144. D’altra banda, una altra obra de Jiménez (Jiménez, Àngel. Sant Feliu de Guíxols. Una lectura històrica. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 1997, p. 245-247) anota 54 víctimes de bombardeigs amb els seus noms i cognoms. En qualsevol cas, en només 34 casos es tractava de persones empadronades el 1936 a la ciutat.

[16] Vegeu els llistats nominals publicats a El Trenta-nou. Butlletí informatiu del Grup de Recerca de l’Època Franquista de Sant Feliu de Guíxols, 5, 2005, pàg. 20 (també al número de 2006, p. 2-8).

[17] Vegeu també com a cas il·lustratiu d’aquesta situació la cerca de Pere Maldonado per part de Ramir Bruguera -des del camp de concentració francès- en la biografia del darrer: Lledó, Antoni. “Conversa amb Ramir Bruguera. Carta dels camps de concentració del sud de França”, dins Revista de Palafrugell, 1998 (setembre).

[18] Solé Sabaté, Josep M.; Villarroya, Joan. Catalunya sota les bombes. 1936-1939. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1986, p. 255-357.

[19] Solé i Sabaté, Josep M. “De l’ocupació militar de Catalunya fins a la victòria dels aliats”, dins Sobrequés i Callicó, Jaume (dir.). Història de Catalunya. Del segle XVII fins als nostres dies. Vol. XIV. Bilbao: La Gran Enciclopedia Vasca, 1983, p. 18.

[20] Marquès, Salomó. “Mestres del Baix Empordà a l’exili durant el franquisme”, dins Estudis del Baix Empordà, 14, 1995; Marquès, Salomó. L'exili dels mestres (1939-1975). Capellades: Universitat de Girona, Llibres del Segle, 1995.

[21] Clara, Josep. “Sobre el retorn d’alguns exiliats”, dins Temps de postguerra. Estudis sobre les comarques gironines (1939-1955). Quaderns del Cercle, 16. Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 2000, p. 137.

[22] Ferrer i Gironès, Francesc. “Incautació de patrimonis col·lectius i individuals per responsabilitats polítiques”, dins AA.DD. La Guerra Civil a les comarques gironines (1936-1939). Girona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1986; Jiménez, Àngel. “Exili i repressió contra els béns de la família de Josep Irla”, dins Revista de Girona, 183, 1997. Pel que fa a les relacions nominals d’exiliats guixolencs/es, vegeu la que es publicà a: El Trenta-nou, 2006: 2-8.

[23] Vilar, Albert. La Guerra Civil a Calonge. Calonge: Bar Xicu i Galeria Tot Art, 2001.

[24] Caner i Estrany, Pere. La Vall de Calonge. Girona: Ajuntament de Calonge i Generalitat de Catalunya, 1.

[25] Soler i Simon, Santi; Matas i Balaguer, Josep. "Arxiu Històric Comarcal de la Bisbal d'Empordà", dins Guia dels arxius històrics de Catalunya, 5. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992, p. 90.

[26] A banda de les referències directes a persones “huídas”, com se les anomena de manera comuna, fa també mencions a col·lectius exiliats. Vegeu: SAMP, Fons de la Junta Local del Movimiento (12), informes políticosocials.

[27] Actualment aquest fons es conserva junt amb el de la FET y de las JONS de Palamós al SAMP, atès que el 1942 el municipi de Sant Joan fou annexionat a la població veïna.

[28] El cap local de FET y de las JONS, el 4 de desembre de 1942, afirmava que era innecessari relacionar en un cens els “vecinos [...] que por sus ideas contrarias al G.M.N. puedan representar un peligro para la seguridad pública”, tal com demanava la Jefatura provincial de Girona de FET y de las JONS, “por hallarse [estos] en el extranjero”. Vegeu: AMCPA (IV.3.3.A), correspondència de la FET y de las JONS. Tanmateix, Pere Barreda, cita una “duplicada relación de los individuos de filiación izquierdista que hayan colaborado con el Frente Popular” feta per una comissió de sis persones a instàncies de la Comissió Gestora del municipi. Aquesta relació no s’ha conservat -ni, tal com ja hem dit, cap altre informe polític personal- i contrasta amb les declaracions abans esmentades del cap de FET y de las JONS, de 1942. Vegeu: Barreda Masó, Pere. Platja d’Aro. Quaderns de la Revista de Girona, 64. Girona: Diputació de Girona i Caixa de Girona, 1996, p. 44.

[29] Els informes sociopolítics no s’han conservat, per bé que se’n feren, tal com queda reflectit en la correspondència rebuda.

[30] Curiosament, entre la documentació de Begur de FET y de las JONS, hi trobem un document enviat per Sant Sadurní. Això ens passa també amb Sant Feliu i Castell d’Aro: la documentació sortint que no s’ha guardat en el lloc d’origen, es conserva en el de destí, per la costum de guardar només allò rebut.

[31] Malgrat això, en els casos de Bellcaire i la Bisbal, detectem correspondència similar als informes sociopolítics dins la correspondència de l’Alcaldia. Això es deu al notable confusionisme dels primers anys del règim entre les diferents instàncies de poder, a causa de la deficient estructuració d’aquestes i de que hi participaven persones amb càrrecs en diferents organismes, especialment en el cas de FET y de las JONS i Ajuntament, en que el cap de la Falange havia de ser l’Alcalde Gestor. D’aquesta manera, és lògic -i habitual- trobar barrejada la documentació de l’Ajuntament o Alcaldia i la de la FET y de las JONS.

[32] Irla i Bosch, Josep. Memòries d’un president a l’exili. (A cura de Gaitx Moltó, Jordi). Barcelona: Viena, 2010.

[33] Gaitx Moltó, Jordi. “La derrota de la Guerra Civil i l’exili a l’Empordà. Testimonis torroellencs de l’emigració republicana”. Conferència pronunciada a Can Quintana – Museu de la Mediterrània, de Torroella de Montgrí, el 22 de setembre de 2019.

[34] Bernal i Cercós, Àngels; Gomà i Cortés, Montse. “Els documents de la Generalitat de Catalunya salvaguardats i retornats per Euskadi”, dins Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius, 32, 2001, p. 2.

[35] Cabré i Lloret, Salvador. “La Generalitat de Catalunya durant el primer exili (febrer 1939 – juny 1940)”, dins Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius, 29, 2001.

[36] Riquer, Borja de (dir.). Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, vol. 10. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 1997, p. 43. Malgrat això, en una obra anterior havia aventurat un volum superior, d’entre els 60.000 i els 70.000 exiliats. Vegeu: Riquer, Borja de. “Un país després d’una guerra”, dins Vilar, Pierre (dir). Història de Catalunya. Vol. 7. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 24.

[37] 140.000 a França el desembre de 1939, més 7.000 a Algèria, més 35.000 a la resta del món, menys 20.000 repatriacions entre 1939 i 1945. Vegeu: Rubio. Op. Cit., 1977: 123.

[38] 180.000 refugiats a França el desembre de 1939, més 35.000 a la resta del món, menys 20.000 repatriacions entre 1939 i 1945. Vegeu: Dreyfus-Armand, Geneviève. El exilio de los republicanos españoles en Francia. De la guerra civil a la muerte de Franco. Barcelona: Crítica, 2000, p. 79.

[39] Rebagliato, Joan. “L’evolució demogràfica entre el 1900 i el 1940”, dins Salvat, Joan (dir.). Història de Catalunya, vol. 6.  Barcelona: Salvat Editores, 1978, pàg. 12.

[40] Vegeu l’annex 2: Relació nominal d’exiliats/des del Baix Empordà, dins de: Gaitx Moltó, Jordi. L’exili del Baix Empordà al 1939. La Bisbal d’Empordà: Ajuntament de la Bisbal d’Empordà, 2007.