Sant Romà de Sidillà –o de les Arenes– és una església romànica dels Terraprims d’Empordà que, des de 1982, estava en procés de ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
.JPG) |
| Sant Romà de Sidillà |
El 14 de novembre de
2013, però, es publicava al DOGC l’arxivament de l’expedient de BCIN sobre Sant
Romà per part del Departament de Cultura –trenta anys després d’haver-se
iniciat. Això s’afegia al fet que, tres dies abans, un incendi declarat a
Vilopriu havia passat ben a prop de l’església de Sidillà –dit, també, Sedillà
o Cidillà. El temple, molt deteriorat, encara presideix l’indret. S’hi suma, a
més, un edifici rectangular de funció desconeguda, uns 125 metres al nord, i un
possible cementiri avui encara no localitzat.
Per fi, una primera figura de protecció
Des del novembre, hem hagut d’esperar uns mesos per
veure com, el proppassat dia 12 de març, Sant Romà i el conjunt d’edificacions
d’època altmedieval circumdants han estat readmeses formalment en el club dels
llocs protegits del Departament de Cultura: aquest dia, la conselleria resolia
iniciar un procés per a declarar la zona com a Espai de Protecció Arqueològica
(EPA).
.JPG) |
| Incendi de Vilopriu (2013) |
No serà, doncs, un BCIN, la qual cosa hagués estat
preferible, però com a mínim és un primer punt i seguit en el procés que ha de
garantir que Sidillà no sigui un conjunt preromànic vergonyosament abandonat,
com era fa uns mesos. Les següents passes haurien de ser la declaració com a Bé
Cultural d’Interès Local (BCIL) –la qual cosa ja tramita l’ajuntament de Foixà–
i l’inici de les obres de consolidació i, després, de restauració, així com les
excavacions arqueològiques que mereix un conjunt d’aquest valor.
Un poblat tardoantic i altmedieval
Sidillà té l’encant innegable de les coses que han
mort en el camí de la història. D’altra banda, des d’un punt de vista
exclusivament personal, és un dels enclavaments de la meva geografia
sentimental. Això últim, ho reconec, és el que m’empeny a parlar-ne; tanmateix,
sobren arguments per defensar els valors d’aquest conjunt, el qual roman –gairebé
enrunat del tot– a la riba dreta del Baix Ter, enmig d’una pineda, en terme de
Foixà (Baix Empordà).
.JPG) |
| Poblat de Sidillà |
Siziliano
és esmentat per primera vegada en un document de l’any 983, però la ceràmica
trobada es remunta al període romà. El poble de Sidillà s’hauria desenvolupat, probablement,
entre la fi del domini àrab i el naixement del domini franc i, per tant, en el
context de la Marca Hispànica. Aquests són els anys d’una nova aristocràcia
rural i de la multiplicació de les parròquies. De fet, Sancti Romani de Ceziliano,
un temple del segle VIII o IX, hauria estat una d’elles –el 1065 ja s’esmenta
com a tal, depenent de la seu de Girona.
Sidillà deixa d’aparèixer a la documentació dels segles
XIII i XIV, la qual cosa fa pensar que hauria estat deshabitat a partir
d’aquest període, sense que se’n sàpiga la causa. Potser s’hauria de considerar
un possible trasllat progressiu de la població a nuclis com el de Sant Llorenç
de les Arenes, que abans del 1313 ja era la nova parròquia.
Valors d’un conjunt singular
Segons un estudi de Bover i Burch (2000), el valor
del conjunt seria equiparable al d’Empúries, Ullastret o el Cau del Duc d’Ullà.
A més, es tractaria d’un monument singular, ja que seria l’únic element de les
seves característiques al Baix Ter. Per la seva naturalesa, Sidillà pot
emparentar-se amb Sant Esteve de Caulès, Santa Helena de Rodes o Sant Agustí
de Lloret Salvatge. Pel que fa a l’església de Sant Romà, és l’exemple de
preromànic més antic del Baix Empordà. A banda de l’interès del conjunt,
Sidillà fou un poble abandonat sobre el qual no se n’erigí cap altre i, a més,
va quedar “segellat” per les dunes de sorra. Per ambdós motius, se suposa que
se’n podria extreure una informació molt poc alterada.
Una reflexió sobre les polítiques de protecció del patrimoni
.JPG) |
| Sant Esteve de Caulès |
És obvi, doncs, que calia garantir-ne la seva
protecció –el lloc és, a més, una zona d’extracció de sorra per a la
construcció. Era prou clar que, si els valors de Sidillà no es traduïen en una
protecció legal i pública, quelcom estava fallant en les polítiques de conservació
del patrimoni històric. El lloc, un bé rellevant del patrimoni cultural català –més
que molts dels 141 BCIN que hi ha al Baix Empordà– des del mes de novembre
demanava clamorosament tornar a la taula de treball del Departament de Cultura.
Ara això sembla haver-se esmenat, al menys en part. Simplement cal esperar que
l’expedient que s’ha iniciat completi la tramitació –no com el de l’any 1982– i
s’emprenguin accions reals i tangibles per a la seva conservació.
Arran d’aquest fet, s'imposa una reflexió al
voltant de les figures de protecció. Potser cal optar per consolidar més
elements i restaurar-ne menys; protegir primer i investigar quan s’escaigui;
desplegar doncs, una política de “duna de sorra” com la que el temps ha aplicat
a Sidillà.
