dimarts, 10 de novembre del 2015

Inés Arrimadas i jo estem d’acord: la sobirania resideix en les persones

Constitució de 1978
Inés Arrimadas i jo estem d’acord: la sobirania recau en la ciutadania, no en els territoris. La líder catalana del partit d’Albert Rivera ho ha manifestat en el debat sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals, més conegut com a procés de “desconnexió amb Espanya”, celebrat el 9 de novembre de 2015[1]. Concretament, ha apel·lat a la Constitució de 1978, per dir que “los derechos son de las personas y no de los territorios”. Fins i tot s’ha recordat de la vella Constitució de Cadis, la Pepa, per argumentar que “por primera vez una constitución decía que los españoles no éramos súbditos sino que éramos ciudadanos”.
La postura d’Arrimadas, en efecte, no és nova. Prové d’una llarga tradició espanyola, primer encarnada pels afrancesats de la guerra de 1808-1814 i després pels liberals que van intentar construir un nou estat espanyol a partir de les cendres de l’Antic Règim. Molt més recentment, sense moure’ns encara del partit d’Arrimadas, la reivindicació de la ciutadania com a subjecte polític ha estat reclamada per Albert Rivera: “Com que ens diem Ciutadans i no Territoris, els que voten són els ciutadans”, deia durant la campanya per les eleccions autonòmiques catalanes del 25 de novembre de 2012[2]. Fins i tot l’argument ha estat en boca d’algun il·lustre del PP –ara ex-il·lustre–, com Ruíz-Gallardón, quan l’esgrimí en resposta al Concert per la Llibertat, que congregà 80.000 persones al Camp Nou, el juliol de 2013[3].
Inés Arrimadas al Parlament de Catalunya
Ara bé, l’asseveració conté una petita gran trampa, ja que subordina el concepte “persones” a una realitat territorial concreta. La sobirania resideix en  la ciutadania, sí, però en la ciutadania espanyola. Rivera ho exemplificava així: “el dret a decidir canviar les fronteres o la sobirania no depèn d'una part del territori d'un país, sinó que depèn de tots els espanyols”. Ja hi som, doncs. Si inicialment es deia que la sobirania era de la ciutadania, ara resulta que només ho ha de ser de la ciutadania espanyola. Per tant, el que s’està fent és, precisament, afirmar que la sobirania té un component eminentment territorial –espanyol, en aquest cas. Tot el contrari, doncs,del que es volia dir amb l’enunciat de la frase. Com a prova, una altra afirmació d’Arrimadas al mateix debat parlamentari esmentat: “nosotros pensamos que los ciudadanos tienen que tener los mismos derechos, vivan donde vivan, sean de donde sean, dentro de este país”. Tant de bo tothom tingués els mateixos drets, penso jo, però per què circumscriure-ho sempre a “este país”?
Pel mateix argument que semblarien defensar les Arrimadas, Riveras i Gallardons, si les persones detenen la sobirania i no els territoris, no hauríem de circumscriure l’exercici de la sobirania a un territori determinat; per tant, ens hem d’oblidar de la idea de que Espanya, o Catalunya, o el que sigui, és el marc apriorístic on s’exerceix. Limitar així la sobirania és perniciós i un mal punt de partida, perquè això la subordina, la degrada i li resta credibilitat. D’entrada, la fa menys sobirana.
Jean-Jacques Rousseau
La sobirania, segons el meu modest –i, potser, molest– punt de vista, recau en les persones, en les individus, tornant a la idea primigènia de Rousseau. Recau, en última instància, en la suma d’aquests: en els individus-en-societat units per voluntat pròpia –en exercici, precisament, de la seva sobirania. La nòmina de pensadors que fins a dia d’avui ens ha repetit que l’individu és un ésser social és incommensurable. Això, doncs, ho dono per descomptat. El que no dono per descomptat és quina és la societat resultat de la suma de les voluntats individuals. El resultat de la voluntat popular donarà lloc a comunitats que poden ser nacions en el seu sentit cultural o estats plurinacionals; unions o federacions. Això és el que cal deixar a mans de l’individu-en-societat.
L’autèntica sobirania, la més democràtica, la que emana de la voluntat popular, es construeix de baix a dalt. Els que la pretenen edificar al revés, de dalt a baix, han de donar per suposades estructures preexistents, com determinades realitats territorials – Espanya, Catalunya, etc.– prescindint de si aquestes tenen fonament en la voluntat popular. Per tant, és de la suma d’individus que haurien de néixer els estats –això partint del consens, discutible, sobre la necessitat dels estats.
Tanmateix, els crítics d’aquesta manera de veure el món no deixen de recordar-nos que l’exercici lliure de la sobirania és contraproduent, genera inestabilitat i té poca prèdica en l’ordenament jurídic internacional. Torno a Arrimadas: “Si rompemos el artículo 1 de la Constitución Española, ese que garantiza que los derechos recaen en las personas y no en los territorios, estaremos abriendo a que cada pueblo, a que cada municipio, a que cada barrio pueda ejercer ese supuesto derecho”. I afegia: “Ustedes yo creo que fallan o tienen un error de base, de concepto. Ustedes plantean el derecho a decidir –ese invento, porque lo que existe es el derecho a la autodeterminación pero no el derecho a decidir– y lo plantean solo en clave catalana. Yo les pregunto: «¿Ustedes defenderán el derecho a decidir de Hospitalet, por ejemplo, un pueblo, una ciudad donde ha ganado Ciudadanos, donde no creo que la mayoría de ciudadanos estén a favor de la independencia? ¿O solo lo van a respetar ustedes adonde les apetezca, a donde ustedes digan?”. També es va exclamar, en aquest sentit, Esperanza Aguirre: què faríem els catalans en el cas que el barri del Carmel o la Val d’Aran volguessin segregar-se de la resta de Catalunya?[4]
El president dels EUA, Woodrow Wilson
O bé, en el millor dels casos, se’ns recorda que és la comunitat internacional qui limita l’exercici de l’autodeterminació a casos molt concrets com el de territoris colonitzats: “Potser no ha estat prou clar el secretari general de l’ONU quan acaba de dir que: «Catalunya no entra en el cas dels territoris als quals es reconeix el dret d’autodeterminació»”, deia Miquel Iceta ahir al Parlament[5]. És cert que l’autodeterminació, llançada com a proposta del president nord-americà Woodrow Wilson per a reordenar territorialment l’Europa vençuda després de la Gran Guerra, sempre ha patit un gran descrèdit, pel fet de no haver assegurat llargues èpoques de pau i prosperitat, però el fracàs d’aquestes no s’ha de buscar en el principi d’autodeterminació, sinó en raons d’índole diversa derivades de l’aplicació del Tractat de Versalles, en les crisis econòmiques i en l’ascens dels feixismes en l’època d’entreguerres.
En conclusió, cap dels arguments dels detractors em convenç per abandonar la meva aposta per la sobirania individual com a estadi primer de la construcció social i política. Però els entenc: per uns, reconèixer la sobirania individual prescindint d’apriorismes és excessivament revolucionari; per altres, ingènuament idealista.
Bandera de la Val d'Aran
De manera que, al capdavall, penso que les nacions i els estats han d’existir per raó de la voluntat dels seus ciutadans. D’altra banda, crec també que el dret d’autodeterminació no s’ha de limitar només a la creació de realitats supraindividuals, sinó a qualsevol del aspectes de caràcter econòmic, social, etc. que hagin de desplegar aquestes nacions i estats. És un dret que ha d’estar a l’abast de tot col·lectiu que vulgui exercir-lo democràticament i en l’àmbit que es desitgi. Simplement cal exercir-lo mitjançant la unió de voluntats semblants i amb el necessari respecte a les voluntats discrepants. Això vol dir, a la pràctica, que si la Val d’Aran o l’Hospitalet no estan d’acord amb la independència de Catalunya, se’ls ha d’atendre i saber articular la seva disconformitat.
Des d’aquest punt de vista, el que succeeix actualment a Catalunya és fruit de la suma majoritària de voluntats individuals a favor de la constitució d’una entitat col·lectiva amb atribucions sobiranes. L’acord pel dret a decidir, per ostentar sobirania col·lectiva, per traslladar-la –o retornar-la– del centre de la Península a la riba nord-est d’aquesta, és ampli i majoritari. Aquesta postura no s’ha de confondre amb la voluntat de plasmar això en una proposta d’independència respecte d’Espanya –que defensa també una majoria de diputats de l’actual Parlament, encara que més ajustada, però que previsiblement arribaria també a assolir la majoria en un hipotètic referèndum.
El meu reconeixement al dret d’autodeterminació, però, com s’haurà pogut intuir, no es basa en el fet nacional, sinó al respecte a la voluntat popular. I aquí arribem ja al cap del carrer. Reitero el meu acord amb la primera part de la sentència d’Inés Arrimadas –la sobirania és de les persones–, però sense caure en les trampes al solitari que es fa quan comença a condicionar el terme “persones” –quines persones, de quin lloc, etc.
M’explico, si l’individu-en-societat vol Espanya, endavant! O si reclama la Constitució de 1978, també! Però em sembla que no és el que vol la ciutadania d’un fragment concret del continent europeu. La suma d’individus es mostra favorable a cedir part de la seva sobirania individual a una realitat política encara inexistent, en tant que sobirana: Catalunya. Aquesta ciutadania, doncs, reclama un nou empowerment col·lectiu.
Fa anys, molts d’aquests individus haguessin cedit una part de la seva sobirania a Catalunya i una altra a Espanya. Avui no ho tinc tan clar: “Espanya” és un terme estigmatitzat. Únicament s’acceptarà com a vàlida una cessió de part de la sobirania individual a una realitat superior a Catalunya: Europa. Així doncs, l’interlocutor d’una majoria dels individus-en-societat d’aquest racó del mediterrani occidental europeu ha passat a ser Catalunya.
Acudit gràfic sobre el 9-N de 2014
Des d’aquest punt de vista, el Parlament de Catalunya va aprovar, ahir, el que haurà estat una resolució transcendental. El 9 de novembre de 2015 haurà estat un dia històric per Catalunya: el dia en què el Parlament aprovà caminar cap a la constitució d’una República catalana. I quan dic “dia històric” ho faig en el sentit més asèptic del terme –interpreti’s com a rellevant, important de cara al futur, que marca un punt d’inflexió. Casualment, succeeix un 9 de novembre, com el de 2014, en què es va celebrar el procés participatiu o el succedani del referèndum que el govern espanyol no va permetre endegar de forma legal. Haurà estat un dia històric en la mateixa mesura que ho va ser el de l’any 2014 o que ho fou el 30 de setembre de 2005, quan el Parlament aprovà el nou estatut d’autonomia en què es conceptualitzava Catalunya com a nació.
Protagonistes de l'aprovació de l'Estatut de 2005
I tot això ho dic des d’una postura personal que és lluny de l’independentisme emocional. En qualsevol cas, com a màxim es tractaria d’un independentisme transitori, ocasional, instrumental, estratègic; forçat per la lectura dels fets. I, per descomptat, aquest és un posicionament del tot allunyat del nacionalisme en el sentit tradicional del terme –el nacionalisme de Hitler, Franco o Milošević; el que pretén la supremacia d’una nació per damunt de les altres. Tot plegat només té a veure amb el reconeixement de la sobirania com a exercici lliure de la voluntat popular, des de la vella –jo la trobo bella, també– òptica de la fraternitat universal. Al cap i a la fi, es tracta d’una mena d’ecologisme polític, en defensa de la “biodiversitat” cultural al món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada